(Esglésies de Mallorca, facebook)
EIXAMPLAR L'HORITZÓ
Aplicats
només a èxits immediats de millor benestar i atrets
per petites aspiracions i esperances, tenim el risc
d'empobrir l'horitzó de la nostra existència perdent de
vista el desig d'eternitat.
¿ És un
progrés ? ¿ És un error ?
Hi
ha dos fets que és fàcil comprovar en aquest nou
mil·leni en el qual vivim fa uns anys. Per una
banda, creix dins la comunitat humana l'expectativa i el
desig d'un món millor. No ens conformem amb
qualsevol cosa: necessitem progressar cap a un món
més digne, més humà, més feliç.
Per altra
banda, creix també el desencís, l'escepticisme i la
incertesa davant el futur. Hi ha tants sofriments
absurds en la vida de les persones i dels pobles,
tants conflictes enverinats, tals abusos contra el
planeta, que costa mantenir la fe en l'esser humà.
Tanmateix,
el desenvolupament de la ciència i la tecnologia resol
molts de mals i sofriments. En un futur assolirà,
sens dubte, èxits encara més espectaculars. No podem
encara intuir les capacitats que hi ha dins l'esser
humà per a desenvolupar un benestar físic, psíquic
i social.
No seria
honest però, oblidar que aquest desenvolupament prodigiós
“ens salva” tan sols d'alguns mals, i de manera
limitada. Quan fruiem, cada cop més, del progrés
humà, ens adonem millor que l'esser humà no pot
donar-se tot el que vol i cerca.
¿ Qui ens
salvarà de l'envelliment, de la mort inevitable o del
poder extrany del mal ? No ens ha de sorprendre que
molts sentin necessitat de qualque cosa que no és ni
la tècnica ni la ciència, ni ideologia o doctrina
religiosa. L'esser humà es resisteix a viure tancat
per a sempre dins aquesta condició caduca i mortal.
Cerca un horitzó, necessita una esperança més
definitiva.
Molts
cristians viuen avui mirant massa a terra. Sembla que
no gosem aixecar la mirada més enllà de l'immediatesa
de cada dia. En aquesta festa cristiana de l'Ascensió
del Senyor serà bo recordar unes paraules d'aquell
gran científic i místic, Teilhard de Chardin: “Cristians,
només a vint segles de l'Ascensió. ¿ Què n'heu fet
de l'esperança cristiana ?”
Entre
interrogants i incerteses, els seguidors de Jesús
seguim caminant per la vida folrats amb una confiança
i una convicció. Quan sembla que la vida es tanqui
o extingeixi, Déu hi és. El misteri últim de la
realitat és un misteri d'amor salvador. Una porta
oberta a la vida eterna. Ningú la pot tancar.
José
Antonio Pagola
Ascensió del Senyor -
A
(Mateu 28,16-20)
(Mateu 28,16-20)
28 de maig 2017
Estimar i ser estimat, aquest és el nus de la qüestió"
Per
Josep Llunell
Ascensió.
Cicle A
Al
llarg dels segles s’han divulgat formes molt diverses d’imaginar
el cel.
A
vegades s’ha considerat el Paradís com una mena de país de les
meravelles oblidant pràcticament Déu com a única font de la
plenitud humana.
Altres
vegades, s’ha insistit gairebé exclusivament en la visió
beatífica de Déu excloent tota altra mena de felicitat.
També
es parla amb freqüència de la pau eterna, final de totes les
fatigues d’aquesta vida.
Els
teòlegs actuals són avui molt sobris en parlar del cel i defugen
totes les representacions ingènues.
La
nostra plenitud final està més enllà de qualsevol experiència
terrenal.
Els
teòlegs fan referència al llenguatge de l’amor i de la festa.
Per
què?
Perquè
l’amor és l’experiència més fonda i plena de la persona
humana.
Estimar
i ser estimat, aquest és el nus de la qüestió.
Ara
bé: on hi ha el gaudi de l’amor, allà hi neix la festa.
La
festa sense ruptures
ni
dolor
ni
mort
La
festa de l’amistat entre tots els pobles i entre totes les
persones.
La
festa de la plenitud i de la creativitat màxima, el goig de la
llibertat total.
Els
cristians actuals mirem poc el cel perquè estem aferrats a les
realitats immediates i moridores.
No
ens atrevim a esperar gran cosa de res ni de ningú, ni de Déu.
Som
de mirada curta.
Deia
el P. Teilhard de Chardin: “Cristians, a només vint segles de
l’Ascensió, ¿què n’heu fet de l’esperança cristiana?”
Què
hi respondríeu vosaltres?
Resumint:
Què
ens ve a dir aquesta festa?
Que
aquell pobre i humil treballador manual, aquell desconegut veí del
poblet de Natzaret, per la seva vida coherent, fidel al designi de
Déu, viscuda amb llibertat i audàcia per fer el que Déu Pare li
demanava i esperava d’ell:
-el
seu afany i la seva lluita per fer un món més habitable i menys
ingrat, sobretot pels més desgraciats de la vida
-aquell
humil i senzill Jesús
-aquell
home tan humà i entranyable
És
el que ens dibuixa l’ascens fins a assolir la plenitud de les
nostres aspiracions més profundes i més nobles.
Això
és el que significa i ens promet la festa de l’Ascensió.
Com
hi pensem respondre nosaltres?
Què
és estimar?
Estar
present i disponible i permanentment servicial sense demanar mai res
a canvi.
És
aquesta la nostra manera d’estimar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada