PENTECOSTA

 

VIURE DÉU DES DE DINTRE

Fa uns anys, el gran teòleg alemany, Karl Rahner, gosava afirmar que el principal i més urgent problema de l'Església del nostre temps era la “mediocritat espiritual”. Aquestes eren les seves paraules: el vertader problema de l'Església és “seguir tirant amb resignació i tedi camins comuns de mediocritat espiritual.”

El problema s'ha agreujat a les darreres dècades. Han servit poc els intents per reforçar les institucions, salvaguardar la litúrgia o vigilar l'ortodòxia. Dins el cor de molts cristians s'apaga l'experiència interior de Déu.

La societat moderna ha apostat per “l'exterior”. Tot ens convida a viure des de fora. Tot fa pressió per a moure'ns amb presses, sense quasi aturar-nos en res i en ningú. La pau no troba encletxes per entrar dins el nostre cor. Vivim quasi sempre a les crostes de la vida. Oblidem assaborir la vida per dins. Per ser humana, a la nostra vida li manca una dimensió essencial: la interioritat.

És trist veure també com a les comunitats cristianes no sabem tenir cura ni promoure la vida interior. Molts no sabem el que és el silenci del cor, no ensenyem a viure des de dintre. Privats de l'experiència interior, sobrevivim oblidant la nostra ànima: escoltem paraules amb les orelles i pronnunciem oracions amb els llavis, mentre el nostre cor està absent.

A l'Església es parla molt de Déu, però ¿ on i quan els creients escoltem la presència silenciosa de Déu dins el més pregó del cor ? ¿ On i quan acollim l'Esperit del Ressuscitat dins nostre interior ? ¿ Quan vivim en comunió amb el Misteri de Déu des de dintre ?

Acollir l'Esperit de Déu vol dir deixar de parlar amb un Déu que posem lluny i fora de nosaltres, i aprendre a escoltar-lo en el silenci del cor. Deixar de pensar a Déu amb el cap, i aprendre a percebre-lo en el més íntim del nostre esser.

Aquesta experiència interior de Déu, real i concreta, pot transformar la nostra fe. Sorprèn com hem pogut viure sense descobrir-la abans. És possible trobar Déu dins nosaltres enmig d'una cultura secularitzada. És possible també avui conéixer una alegria intgerior nova i diferent. Però em sembla difícil mantenir per molt de temps la fe en Déu enmig de l'agitació i frivolitat de la vida moderna sense conéixer, malgrat sigui de manera humil i senzilla, qualque experiència interior del Misteri de Déu.

Pentecosta - Temps Pasqual

Ac 2,1-11
1Co 12,3b-7,12-13
Jn 20,19-23

1 Si féssim una enquesta…

... i preguntéssim al Poble de Déu quina és per a ells i elles la festa primordial de l’any litúrgic, no sé quants respondrien que és la festa d’avui: la festa de la Pentecosta. Potser alguns dirien que Nadal, per les seves connotacions religioses amables, tradicionals, per l’escalf del temps d’Advent i Reis; potser alguns, la festa major del seu poble. Sortosament una majoria apuntaria a la Celebració de la Pasqua, després de la Setmana Santa, que tanta riquesa de matisos i colors inclou en el seu quadre religiós. Però la Pentecosta té un mal calendari, que ens agafa un pèl cansats, amb les piles baixes, i el “pont” que es necessita per refer unes forces que potser estan sota mínims...

Aquest “divertimento” del calendari no pretenia altra cosa que fer constar com n’és, de clau i decisiva, la festa de l’Esperit, present en el món i en l’Església. I com n’ estem, de lluny els creients d’assaborir i necessitar ser més conscients d’aquesta veritat: Sense l’Esperit de Déu, res no és possible. Corprèn adonar-se que al segon verset del llibre del Gènesi diu: “L’Esperit de Déu planava sobre les aigües...!” I des d’aleshores, quants vols no haurà fet aquest Esperit de Déu - font de tota vida - sobre els boscos, els cors dels homes i dones, les mans, els ulls, les consciències i els amors de tota la Humanitat ! Ell, incansable, serè, ferm i alhora suau...!

2. “La Resurrecció de la Comunitat Cristiana” 
   
   
   És suggerent i positiu veure que la teologia d’avui relaciona estretament la festa de la Resurrecció de Jesús, la Pasqua, la nova vida que l’Esperit de Déu fa esclatar en la Persona del Ressuscitat i la vinguda de l’Esperit Sant sobre aquella Comunitat que també necessitava l’empenta, el coratge i la imaginació per ser testimonis de la Resurrecció de Jesús, i més després de la crisi de la mort del Pastor, quan es van dispersar les ovelles... 

I es tornen a agrupar en aquella estança del Cenacle. No hi falta ningú. Els deixebles, les dones que servien i seguien Jesús, i Maria, la mare. Ella fidel i sempre present quan s’ha de ser-hi, també viu el naixement de l’Església. “Unànimes en la pregària”, “esperant la Promesa”, aquell tarannà que els farà savis i fidels en el coneixement del missatge de Jesús. I valents i coratjosos en la predicació de l’Evangeli


3. El tarannà de l’Esperit de Déu


Aquestes dues qualitats (la saviesa i el coratge) són com l’ADN de l’Esperit de Jesús. La saviesa, aquell seny, aquella il.luminació del cap i del cor per recordar, reviure, predicar i oferir el missatge de Jesús. Com la memòria de Jesús, quan va dir als seus deixebles: “Quan vindrà l’Esperit de la veritat us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera.”


Però això no serà gens fàcil, perquè el món (aquells criteris del món que són tan oposats a l’Evangeli) sempre presentarà una resistència sistemàtica als principis i al missatge de Jesús. “Ho tindreu molt clar” si us deixeu guiar per la força de l’Esperit. Per això els símbols del vent i el foc, aquelles dues realitats gairebé intangibles, fortes, poderoses que no es poden manipular, i que fan obrir portes i finestres, de bat a bat, per poder respirar l’Alè de Déu, quina és la seva inspiració... Festa de la Pentecosta, inici d’una nova Creació, d’una Creació, que es va renovant constantment...

Francesc Roma, sj.

¿Com podem mirar la vida amb uns ulls de pols?"

Per Josep Llunell. 

Pentecosta. Cicle A

Barcelona, 4 de juny de 2017

Els hebreus es feien una idea molt bonica i real del misteri de la vida.

Així descriu la creació de l’home un relat dels segle IX abans de Crist: “Llavors el Senyor Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de la vida i l’home es convertí en un ésser viu.”

És el que ens diu l’experiència. L’ésser humà és pols. En qualsevol moment es pot ensorrar.

Com podem caminar amb uns peus de pols?

Com podem mirar la vida amb uns ulls de pols?

Com podem estimar amb un cor de pols?

Malgrat això, aquesta pols viu! Al seu interior hi ha un alè que el fa viure. És l’alè de Déu.

Al final del seu evangeli, Joan va descriure una escena grandiosa.

És el moment culminant de Jesús Ressuscitat. Segons el relat, el naixement de l’Església és una nova creació. Quan va enviar els seus deixebles, Jesús “va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant.”

Sense l’Esperit de Jesús, l’Església és pols sense vida: una comunitat incapaç d’introduir                                                                                                         

-esperança

-consol

-i vida en el món.

Pot pronunciar paraules sublims i no comunicar res de Déu als cors de la gent.

Pot parlar amb seguretat i fermesa i no refermar la fe de les persones.

D’on pot treure esperança sinó és de l’alè de Jesús?

Com podrà defensar-se de la mort sense l’Esperit del Ressuscitat?

Sense l’Esperit creador de Jesús, a l’Església podem acabar tots creient el mateix però sense esma, sense cap impuls creador, sense la força renovadora.

Hem d’invocar el Sant Esperit i fer-ho constantment perquè ens alliberi

-de la por

-de la covardia

-de la mediocritat

-de la rutina

-de la manca de fe

-de la mentida

No hem d’excusar-nos mirant què fan o no fan els altres.

Hem d’obrir cada un el nostre propi cor perquè l’Esperit de Déu pugui entrar-hi, il·luminar-lo i regenerar-lo. Només així millorarem integralment i esdevindrem òptims testimonis de la fe cristiana.

L’Església oficial parla sovint – en els seus documents – de l’Esperit però en la pràctica del dia a dia i a peu pla i sense retòriques.—hom té la impressió que l’Església creu més en l’eficàcia del poder i del diner que no pas en la força, en l’energia de l’Esperit de Déu.

I això mateix els hi passa a molts creients.

Quan es nota més això?

En temps de crisi de fe com els d’avui, com els nostres.

Quants són els que avui creuen sincerament?

Quants tradueixen i concreten la seva fe en obres de misericòrdia i de compassió? No pot haver-hi amor real a Déu si no hi ha amor real al pròxim. Si ens ho creiem, això, què hauríem de canviar en el dia a dia del nostre viure?