DIUMENGE DESSET. DURANT L'ANY

UN TRESOR AMAGAT

Un tresor amagat.

Eric Fromm escriu així a una obra: “La nostra cultura porta a una forma difosa i descentrada de viure que quasi no registra paral·lel en la història. Es fan moltes coses a la vegada... Som consumidors amb la boca sempre oberta, ansiosos i disposats a empassar-s'ho tot... Aquesta manca de concentració es manifesta en la nostra dificultat per a estar sols amb nosaltres mateixos.”

És precisament dins aqueixa cultura on hem d'escoltar la cridada de Jesús a aprofundir dins l'existència per a trobar aquest “tresor amagat” que pot tranformar la nostra vida. Tal volta, el que necessita urgentment l'home d'avui per a trobar-lo es pot resumir en tres coses: evitar la dispersió, viure des de dintre i retrobar la pau.

El nostre primer esforç ha de ser lluitar contra la dispersió. No deixar-nos desbordar pel diluvi d'informacions que cau damunt nostre. Resisttir ser joguina de tant estímuls, imatgrs i impressions que poden arrossegar-nos d'un cap a l'altre, destruiint la nostra harmonia interior. Naturalment això exigeix una ascesi personal i un ensinistrament. La dispersió només es supera quan un viu arrelat en les grans conviccions que donen sentit a la vida. Aquí és on el creient descobreix el poder unificador de la fe en Déu i la importància de l'experiència religiosa per a adquirir una consistència interior.

Necessitem també viure les coses des de dins. Només aleshores trobem la nostra pròpia veritat; cada peça del nostre “puzzle” interior es col·loca a son lloc i aflora el nostre vertader rostre. Només aleshores ens relacionem amb les persones des del nostre vertader esser sense projectar damunt elles les nostres il·lusions, frustracions o temptacions de domini. Naturalment, això també exigeix disciplina. És necessari viure de manera conscient cada una de les nostrea activitats. Estar “aquí i ara” en cada moment del dia. Aleshores és quan el creient descobreix i experimenta la profunditat que dóna a l'existència viure la vida davant Déu.

L'home d'avui necessita, endemés, assosec interior. Però, com que la pau del cor no es compra amb diners, moltes persones que tenen de tot no la poden assolir. La serenitat del cor arriba quan netegem nostre interior de pors, culpabilitats i conflictes. Tal volta, el millor regal de la vida, sovint tan dura i aspre, és poder experimentar Déu com a font de veritat última, de pau imterior i descans vertader. Qui sap estar així davant Déu, encara que sigui de tan en quan, “bevent saviesa, amor i sabor” (S.Joan de la Creu) troba “un tresor amagat”.

José Antonio Pagola

UN DÉU SENSE ATRACTIU

Jesús volia comunicar a la gent la seva experiència de Déu i del seu projecte d'anar fent un món més digne i ditxós per a tots. No sempre despertava entusiasme. Estaven massa avesats a sentir parlar d'un Déu preocupat per la Llei, el compliment del dissabte o els sacrificis del Temple.

Jesús les va contar dues breus paràboles per a sacsar llur indiferència. Volia desvetllar dins ells el desig de Déu. Els volia fer veure que trobar-se amb el que ell nomenava “regne de Déu” era quelcom més gros que el que vivien els dissabtes a la sinagoga del poble: Déu pot ser un descobriment inesperat, una gran sorpresa.

En les dues paràboles l'estructura és la mateixa. En el primer relat, un pagès “troba” un tresor amagat dins el camp... Tot content, “ho ven tot” i compra el camp. En el segon relat, un comerciant en perles fines “troba” una perla de molt valor. No dubta, “ven tot el que té” i compra la perla.

Així passa amb el “regne de Déu” amagat en Jesús, el seu missatge i la seva actuació. Aquest Déu resulta tan atractiu, inesperat i sorprenent que el qui el troba, es sent tocat fins al més pregó del seu esser. Ja res pot ser com abans.

Per primer cop, comencem a sentir que Déu ens atgreu de veres. No pot haver-hi res més gran per a animar i orientar l'existència. El “regne de Déu” canvia la nostgra manera de veure les coses. Comencem a creure en Déu dde manera diferent. Ara sabem per què viure i per a què viure.

A la nostra religió li manca “l'atractiu de Déu”. Molts de cristians es relacionen amb ell per obligació, per por, per costum, per deure..., però no perquè es sentin atrets per ell. Prest o tard poden deixar aqueixa religió.

A molts de cristians s'els ha presentat una imatge tan deformada de Déu i de la relació que podem viure amb ell, que l'experiència religiosa els resulta inaceptable i inclús insoportable. Moltes persones estan abandonant ara mateix Déu perquè poden no viure ja per més temps en un clima religiós insà, impregnat de culpes, amenaces, prohibicions o càstigs.

Cada diumenge, milers de preveres i bisbes prediquen l'Evangeli, comenten les paràboles de Jesús i els seus gests de bondat a milions de creients ¿Quina experiència de Déu comuniquem ? ¿Quina imatge transmetem del Pare i del seu regne ? ¿ Atrem els cors cap al Déu revelat en Jesús? ¿Els allunyem del seu misteri de Bondat ?

“Molta gent està abandonant la religió sense haver assaborit mai Déu"

Per Josep Llunell.

Diumenge XVII de durant l’any. Cicle A

Siguem realistes: no tothom s’entusiasmava amb el projecte de Jesús.

A força gent els suscitava una colla de dubtes i d’interrogants.

Era raonable seguir-lo?

No era una bogeria?

Són les preguntes d’aquells galileus i de tots els que es troben amb Jesús a un nivell una mica profund.

Jesús va explicar dues petites paràboles per “seduir” aquells que romanien indiferents. Volia sembrar en tothom un interrogant decisiu: no pot ser que hi hagi a la vida un “secret” que encara no hem descobert?

Aquesta és la gran qüestió.

Tots van entendre la paràbola d’aquell llaurador pobre que, mentre cavava una terra que no era seva, va trobar un tresor amagat en un cofre.

No s’ho va pensar dues vegades. Era la gran ocasió de la seva pobra vida. No la podia pas desaprofitar. Va vendre tot el que tenia i, ple d’alegria, es va quedar el tresor.

Un ric traficant de perles fines va fer el mateix quan va descobrir una perla de valor incalculable. Mai no havia vist res de semblant. Va vendre tot el que tenia i es va quedar la perla.

Les paràboles de Jesús eren seductores.

Deu ser així Déu?

Deu ser així trobar-se amb Ell?

Descobrir un “tresor” més bell i atractiu, més sòlid i veritable que tot el que nosaltres veiem i gaudim?

Jesús estava comunicant la seva experiència de Déu: el que havia transformat completament la seva vida.

Té raó Jesús?

Seguir-lo és això?

Trobar el més essencial, tenir la immensa fortuna de trobar el que l’ésser humà ha estat anhelant des de sempre?

En els països del Primer Món, molta gent està abandonant la religió sense haver assaborit mai Déu. Els entenc. Jo faria el mateix.

Si hom no ha descobert una mica l’experiència de Déu que vivia Jesús, la religió és un avorriment. No val la pena.

És trist trobar tants cristians, les vides dels quals no estan marcades

-per l’alegria

-per l’admiració

-o per la sorpresa de Déu.

No ho han estat mai.

Viuen tancats en la seva religió i no han trobat cap “tresor”.

Entre els seguidors de Jesús, tenir cura de la vida interior no és una cosa més. Una cosa de ni fu ni fa.

És del tot imprescindible per viure oberts a la sorpresa de Déu.

Hi vivim nosaltres?