DIUMENGE TERCER QUARESMA

LECTIO   DIVINA

Can   Vallespir

Dimecres,   28   febrer   2018

Tercer Diumenge de Quaresma

EVANGELI Jo 2,13-25

Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies

Lectura de l'evangeli segons sant Joan

Quan s'acostava la Pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem, i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms i els canvistes asseguts. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple, escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules, i digué als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare». Els deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: «El zel del vostre temple em consumia». Llavors els jueus el van interrogar: «Quin senyal ens dónes que t'autoritzi a fer això?». Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies». Els jueus respongueren: «Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció, i tu el vols reconstruir en tres dies?». Però ell es referia al santuari del seu cos.

Quan Jesús ressuscità d'entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l'Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.

Durant la seva estada a Jerusalem en ocasió de la peregrinació de Pasqua, molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots; no tenia cap necessitat que li revelessin el que són els homes; ell sabia prou què hi ha a l'interior de cada home.

Paraula de Déu

Tercer diumenge - Quaresma

Ex 20,1-17 1 Co 1,22-25 Jn 2,13-25

No fixeu els ulls en ningú més que en ell

1. L'evangelista Joan és un contemplatiu que en el seu evangeli mira directament Jesús. Per Joan el que és "bona notícia" (evangeli) és Jesús mateix; és a dir, per ell, l'evangeli, la bona notícia, és Jesús.

Per la seva banda per l'evangelista Marc (que estem llegint la majoria dels diumenges d'enguany), la "bona notícia" és que (qui ho havia de dir...!) el Regne se'ns ha acostat, el tenim aquí. I Marc ens fa contemplar el "goig de l'evangeli" quan Jesús va sembrant el Regne de Déu arreu, encara que els terrenys ben sovint rebutgin la llavor del Regne. Tot llegint el relat de Marc ens omplim de joia assaborint el Món Nou de Déu.

Joan contempla els dies de Jesús d'una altra manera que Marc. No mira directament el Regne, només mira Jesús (tal com cantem nosaltres: "no fixeu els ulls en ningú més que en ell"). I la seva "contemplació" ens fa abastar tota la fondària del Misteri de Jesús, i descobrim que Jesús ens "salva", ens realitza, ens omple de vida.

2. De la mà de Joan, a poc a poc, contemplem, per exemple, que Jesús:

• És l'Anyell que s'ha fet càrrec i ha carregat amb les frustracions, pecats, estupideses... del món, de les meves. (Quina sort quan algú es fa càrrec i carrega amb les meves "foscors", nicieses, pecats!)
• Dona de manera desbordant un vi embriagador, perquè no es frustri un convit de noces: Jesús provoca l'alegria (possiblement una mica massa "engrescada"). I amb Jesús i la jovenalla pagesa de Canà podem ballar: "visca l'alegria!"
• Jesús és l'aigua viva que satisfà la set per sempre, i la fa brollar del cor del creient, omplint-lo d'una pau i plenitud inabastable.
• I és la Llum vibrant que fa veure les coses noves, com el dia de la Creació. Amb els seus raigs de tot agafa una coloració i vivesa "divines"... I és el Pastor que ens porta al coll, que ens amanyaga i mena a pasturatges exquisits. Etc.

Realment Jesús és el Camí, és la Veritat i és la Vida. Per això, per a Joan tot es juga en estar empeltats en Jesús, com els sarments en el cep; això fa que posseïm plenitud. I estar fondament units a ell ens portarà, sense quasi adonar-nos-en, a rentar els peus dels germans, car aquest és l'únic manament.

3. Avui llegim un text programàtic de l'evangeli de Joan: l'expulsió dels mercaders del Temple. "No fixeu els ulls en ningú més que en ell". Però alguns mirem els temples del nostre món i de les nostres religions, i els fem del tot absoluts. Prou descobrim, per poc que "hi fixis els ulls" amb una mica de profetisme com Jesús, que són un "mercat" i que cal amb radicalitat fuetejar-los, amb Jesús, ni que ens faci angunia veure Jesús, la Paraula de Déu, amb el fuet a la mà.
   
   Joan no situa aquest episodi al final de la vida de Jesús, abans de la passió. El situa com a segon episodi de la seva narració, després de la idíl·lica escena del vi a Canà. Vol deixar molt clar des del principi que en el Temple (tan sant, respectat i estimat...!) s'hi vénen totes les minúcies enganyoses que pretenen inútilment "connectar" la persona amb Déu, o amb qualsevol "plenitud".
   
   Joan en iniciar l'evangeli deixa clar que en tot cas l'únic "temple" és Jesús. Només d'ell és rep la Llum, l'Aigua, el Vi, el Pa, la Veritat, la Vida..., només ell és el Pastor, el Cep veritable... la imatge plena del Pare, l'Esperit. Només ell "salva".
   
   Estem davant un text molt fi. Molt fi, programàtic i d’una radicalitat inesperada, que ens està dient que no caiguem en la trampa. Hi ha perill d’enganxar-nos a “temples”, que si grateu una mica, veureu que són “mercats”. Atenció; que la Vida, la Llum, l’Aigua, l’Esperit no els trobareu gens aquí, encara que aquests temples puguin tenir l’aparença de sublims.
   
   "Vosaltres esteu seduïts, embruixats pel Temple, ja podeu destruir aquest vell Temple, que en tres dies serà reconstruït un nou Temple" (joc de paraules entre el Temple destruït l'any 70 pels romans, i Jesús destruït i ressuscitat). En Jesús l’enlairat en la creu i ressuscitat és on es troba la “salvació” que el temples no poden donar; la “bona notícia”, l’evangeli, és Jesús.

4. Repetim per acabar, per Joan l'evangeli és Jesús. La Bona Notícia és Jesús. Per això cantem: "No fixeu els ulls en ningú més que en Ell / No espereu amics ningú més que Ell… / Només Ell és el camí i la veritat…". Joan va molt a la rel en la seva "pastoral": enamoreu-vos de Jesús, i això basta. Que el seu Esperit sigui el que us mogui (un Esperit que bufa on vol, que no saps d'on ve i on va), i això ens permetrà acollir el prec que ens fa Jesús: "pastura les meves ovelles", encarrega't dels altres, de la meva gent, del món.

EL CULTE ALS DINERS

No convertiu en mercat la casa de Mon Pare.

Hi ha dins la nostra societat una cosa alarmant que mai denunciem prou. Vivim en una civilització que té com eix de pensament i criteri d'actuació la convicció de que els diners ho són tot. L'important i decisiu no és “ser” sinó “tenir”. Han dit que els diners són “símbol” i ídol de la nostra civilització” (M.Delibes). De fet, són majoria els que es rendeixen als diners i hi sacrifiquen tota la seva vida.

J. Galbraith, el gran teòric del capitalisme modern, descriu així el poder dels diners: els diners “duen tres avantatges fonamentals: primer, el gaudi de poder que dóna a l'home; segon, la possessió real de totes les coses que amb ells es poden comprar; tercer, el prestigi o respecte del qual disfruta el ric gràcies a la seva riquesa”.

Quantes persones, sense confessar-ho, saben que en la vida, en un grau o l'altre, és decisiu, important i definitiu, guanyar diners, conseguir benestar material, assolir un prestigi econòmic.

Tanmateix, aquí està la fallida més greu de la nostra civilització: L'home occidental s'ha fet en bona part materialista i, malgrat les proclames sobre llibertat, justícia o solidaritat, només creu en els diners...

I, tanmateix, molta gent no és feliç. Amb diners poden muntar un piset agradable, però no crear una llar càlida. Amb diners es pot comprar un llit còmode, però no un dormir tranquil. Amb diners poden adquirir noves relacions, però no desvetllar una vera amistat. Amb diners es poden comprar plaers però no felicitat. Però, els creients hem de recordar una cosa més: el diner obre totes les portes, però mai la porta del nostre cor a Déu.

Els cristians no estem avesats a la imatge violenta d'un Messies fuetejant la gent. I, tanmateix, aqueixa és la reacció de Jesús quan troba els homes que, inclús en el temple, no saben cercar altra cosa que no sigui el seu negoci.

El temple deixa no és el lloc d'encontre amb el Pare quan la nostra vida és un mercat on retem culte als diners. I no pot haver-hi relació filial amb Déu Pare quan les nostres relacions amb els altres estan mediatitzades només per interessos mercantils. És impossible entendre res de l'amor, tendresa i acollida de Deú quan només es viu cercant benestar. No podem servir a Déu i als Diners.

José Antonio Pagola

LA INDIGNACIÓ DE JESÚS

Acompanyat dels seus deixebles, Jesús puja per primer cop a Jerusalem per a celebrar les festes de Pasqua. Quan entra al recinte que envolta el Temple, troba un espectacle inesperat. Venedors de bous, ovelles i coloms ofereixen als pelegrins els animals que necessiten per a sacrificar-los en honor de Déu. Canvistes instal·lats a les seves taules trafiquen amb el canvi de monedes paganes per la única moneda oficial acceptada pels sacerdots.

Jesús s'indigna. El narrador descriu llur reacció de manera gràfica: amb un fuet expulsa del recinte sagrat els animals, trabuca les taules dels canvistes, tira per terra les monedes, i crida: “No convertiu en mercat la casa del meu Pare.

Jesús es sent estrany en aqueix lloc. Res a veure amb el culte vertader al seu Pare. La religió del Temple s'ha convertit en un negoci del qual els sacerdots en treuen bons ingressos, i on els peregrins tracten de “comprar” Déu amb les ofrenes. Jesús recorda les paraules del profeta Osees, que dirà més d'un cop durant la seva vida: “Així parla Déu: Jo vull amor i no sacrificis”.

Aquest Temple no és la casa d'un Déu Pare en la qual s'acullen tots com a germans i germanes. Jesús no pot veure allà aqueixa “família de Déu” que vol formar amb els seus seguidors. Allò és un mercat on cadascú cerca el seu negoci.

Jesús no condemna una religió primitiva, poc evolucionada. Llur crítica és més profunda. Déu no pot ser protector ni encobridor d'una religió teixida d'interessos i egoismes. Déu és un Pare al qual només es pot donar culte treballant per una comunitat humana més solidària i fraternal.

Sense adonar-nos, ens podem convertir tots avui en “venedors i canvistes” que no saben viure si no és cercant només el propi interés. Estem convertint el món en un gran mercat on tot es compra i tot es ven, i risquem de viure inclús la relació amb el Misteri de Déu de manera mercantil.

Cal fer de les nostres comunitats cristianes un espai on tots ens poguem sentir a la “casa del Pare”. Una casa acollidora i càlida on a ningú li tanquin les portes, on ningú sigui exclòs ni discriminat. Una casa on aprenguem a escoltar el sofriment dels fills més desvalguts de Déu i no només el nostre propi interés. Una casa on puguem invocar a Déu com a Pare perquè ens sentim fills i cerquem viure com a germans.

UN TEMPLE NOU

Jesús parlava del temple del seu cos.

Els quatre evangelistes es fan ressò del gest provocatiu de Jesús expulsant del temple a “venedors” d'animals i “canvistes” de diners. No suporta veure la casa del seu Pare plena de gents que viuen del culte. A Déu no el compren amb “sacrificis”.

Però Joan, el darrer evangelista, afegeix un diàleg amb els jueus en el qual Jesús afirma de manera solemne que, després de la destrucció del temple, ell “l'aixecarà en tres dies”. Ningú pot entendre el que diu. Per això, l'evangelista afegeix: “Jesús parlava del temple del seu cos”.

Quan Joan escriu l'evangeli el Temple de Jerusalem havia estat destruït feia ja trenta anys... Els jueus es sentien orfes. El temple era el cor de la seva religió. ¿ Com podrien sobreviure sense la presència de Déu enmig del poble ? L'evangelista recorda als seguidors de Jesús que ells no han de sentir nostàlgia del vell temple. Jesús, “destruit” per les autoritats religioses, però “ressuscitat” pel Pare, és el “nou temple”. No és una metàfora agosarada. És una realitat que ha de marcar per a sempre la relació dels cristians amb Déu.

Per als qui veuen en Jesús el nou temple on hi habita Déu, tot és diferent. Per a trobar-se amb Déu, no basta una església. És necessari apropar-se a Jesús, entrar en el seu projecte, seguir les seves passes, viure amb el seu esperit.

En aquest nou temple que és Jesús, per a adorar a Déu no basten encens, ni aclamacions o litúrgies solemnes. Els vertaders adoradors són aquells que viuen davant Déu “en esperit i en veritat”. La vertadera adoració consisteix en viure amb “l'Esperit” de Jesús i en la “Veritat” de l'Evangeli. Sense això, el culte és “adoració buida”.

Ningú és exclòs. Hi poden entrar els pecadors, els impurs i, inclús, els pagans. El Déu que habita en Jesús és de tots i per a tots. En aquest temple no hi ha cap discriminació. No hi ha espais diferents per a dones i per a homes. En Crist ja “no hi baró i muller”. No hi ha races elegides ni pobles exclosos. Els únics preferits són els necessitats d'amor i de vida. Necessitem esglésies i temples per a celebrar Jesús com a Senyor, però ell és nostre temple vertader.

EL PRIMER NO ÉS LA RELIGIÓ

No convertiu den mercat la casa del meu Pare.

Tots els evangelis es fan ressò d'un gest agosarat i provocatiu de Jesús dintre el recinte del temple de Jerusalem. Probablement no fou massa espectacular. Envestí un grup de venedors de coloms, trabucà les taules d'alguns canvistes i tractà d'interrompre l'activitat durant uns moments. No podia fer res més.

Tanmateix, aquell gest carregat de força profètica provocà llur detenció i ràpida execució. Atacar el Temple era atacar el cor del poble jueu: el centre de la seva vida religiosa, social i política. El Temple era intocable. Allà habitava el Déu d'Israel. ¿ Què seria del poble sense la presència divina ? ¿ Com podrien soibreviure sense el Temple ?

Per a Jesús, tanmateix, era el gran obstacle per a acollir el regne de Déu com ell ho entenia i proclamava. El seu gest posava en qüestió el sistema econòmic, polític i religiós mantingut des d'aquell “lloc sant”. ¿ Què era aquell temple ?, ¿ signe del regne de Déu i sa justícia o símbol de la col·laboració amb Roma ?, ¿ Casa d'oracó o magatzem de delmes i primícies dels camperols ?, ¿ Santuari del perdó de Déu o justificació d'injustícies ?

Allò era una “cova de lladres”. Mentre a l'entorn de la “casa de Déu” s'acumulava la riquesa, als llogarets augmentava la misèria dels seus fills. No. Déu mai legitimaria una religió com aquella. El Déu dels pobres no podia regnar des d'aquell Temple. Amb l'arribada del seu reialme, no tendria ja cap sentit.

L'actuació de Jesús ens posa en guàrdia als seus seguidors i ens obliga a qüestionar-nos per la religió que conream dins els nostres temples. Si no està inspirada per Jesús, es pòt convertir en una manera “santa” de tancar-nos al projecte de Déu que Jesús vol impulsar en el món. Primer no és la religió, sinó el regne de Déu.

¿ Quina religió és la nostra ?, ¿ fa créixer la nostra compassió pels qui sofreixen o ens permet viure tranquils dins el nostre benestar ?, ¿ Nodreix només els nostres interessos o ens mena a treballar per un món més humà i habitable ? Si s'assembla a la del Temple jueu, Jesús no la beneïria.

José Antonio Pagola