ESGLESIA DE MANACOR: DIUMENGE QUART QUARESMA

Quart diumenge - Quaresma

Foscors
El primer diumenge de quaresma vam contemplar Jesús al desert, com a hometemptat pel diable. En el segon diumenge el vam contemplar a la muntanyacom a Fill molt estimat per Déu, el seu Pare. El darrer diumenge el vam veure en el temple de Jerusalem proclamant-se com l’autèntic temple de Déu.

Avui Jesús en una conversa a la foscor de la nit, amb Nicodem ple de foscors i dubtes en la seva ment i en el seu cor. I al llarg d’ aquesta conversa nocturna fem un salt, i Jesús ens fa contemplar-lo tot projectant-se enlairat a la creu, evocant la figura del llibre de l’èxode de la serp de bronze, també enlairada en mig del desert tot guarint les ferides de tots el que la miraven.

I la conversa entre Jesús i Nicodem esdevé lluminosa en aquella foscor de la nit i en aquella foscor de la ment i el cor de fariseu.

Mirada
La mirada a Jesús enlairat a la creu guareix i dona vida. No per un efecte d’una una mirada freda o encuriosida, ni per una mena de força màgica. La mirada a Jesús enlairat a la creu ha de ser una mirada que surt del cor, d’aquell que descobreix, que a la creu li ha portat tot un procés d’entrega amorosa a la missió del Pare en benefici de la humanitat.

Jesús mateix ho expressarà: “Déu estima tant el món, que ha donat els seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna”. L’amor de Déu a tots els homes i dones, a tots nosaltres, és tan gran que ha volgut identificar-se amb nosaltres, fent-se carn de la nostra carn, ossos dels nostres ossos.

Perdó
Per tant, la força guaridora ve de la força de l’amor de Déu. Transmet la vida d’amor de Déu. Jesús enlairat a la creu és, és per a nosaltres, la manifestació més clara de l’amor de Déu. A la creu hi ha l’amor que nosaltres, pel nostre egoisme, no vam voler veure, ni rebre ni viure. I aquest és el nostre pecat. Però l’amor de l’enlairat no deixa mai de ser ben viu. Per això el seu perdó està sempre a disposició de la mirada penedida del pecador.

Vida
Però la mirada a l’enlairat no solament perdona, sinó que dona vida, i vida per sempre. Per això sant Pau ha fet aquella afirmació tan rotunda i clara: “És per gracia que Déu ens ha salvat”. Amb Jesucrist ja hem ressuscitat! Assolir la vida eterna - segueix dient-nos san Pau- no és fruit de les nostres obres, sinó que és un do de Déu. El gran regal de Déu que, des de sempre, ens té preparat, i que Jesús, el fill de Déu encarnat ens ha vingut a prometre i mostrar, paradoxalment, a la creu, des de la creu i per la creu. De la creu surt la llum que dissipa les nostres foscors i que ens fa descobrir el gran amor de Déu.
Mirem, doncs, amb els ulls del cor i amb els ulls de la fe l’enlairat, perquè ens comuniqui el seu amor que perdona, i dona vida per sempre, vida de ressuscitats.
Celebrem-ho ara a l’eucaristia!

Evangeli Jo 3,14-21

Déu envià el seu Fill per salvar el món gràcies a ell

Lectura de l'evangeli segons sant Joan

En aquell temps, digué Jesús a Nicodem: «Com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna. Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. Els qui creuen en ell no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu. Déu els ha condemnat perquè, quan la llum ha vingut al món, s'han estimat més la foscor que la llum. És que no es comportaven com cal. Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum descobriria com són les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat, sí que busquen la plena llum, i que tothom vegi què fan, ja que ho fan segons Déu».

Paraula de Déu

MIRAR EL CRUCIFICAT

L'evangelista Joan parla d'una estranya trobada de Jesús amb un fariseu important, anomenat Nicodem. Segons el relat, Nicodem és qui té la iniciativa i va a veure Jesús “de nit”. Intueix que Jesús és “un home vingut de Déu”, però ell està a les fosques. Jesús el menarà a la llum.

Nicodem representa, en el relat, tothom qui cerca sincerament trobar-se amb Jesús. Per això, Nicodem surt d'escena i Jesús segueix el discurs amb una invitació general a no viure a les fosques, sinó a cercar la llum.

Segons Jesús, la llum que ho pot il·luminar tot està en el Crucificat. L'afirmació és agosarada: “Tant estimà Déu el món que donà el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna”. ¿ Podem veure i sentir l'amor de Déu en aquest home torturat a la creu ?

Avesats de petits a veure la creu per tot arreu, no hem après a mirar la cara del Crucificat amb fe i amor. La nostra mirada distreta no és capaç de descobrir en aquest rostre la llum que podria il·luminar la nostra vida en els moments més durs i difícils.

Tanmateix, Jesús ens envia des de la creu senyals de vida i amor. Dins aquests braços estesos que no poden abraçar els nins, i en aquestes mans clavades que no poden acaronar els leprosos ni beneir els malats, hi ha Déu amb els braços oberts per a acollir, abraçar i sostenir les nostres pobres vides, trencades per tants sofriments.

D'aquest rostre apagat per la mort, d'aquests ulls que ja no poden mirar amb tendresa a pecadors i prostitutes, d'aquesta boca que ja no pot cridar d'indignació per les víctimes de tants abusos i injustícies, Déu ens revela son “amor foll” a la Humanitat.

“Déu no envià els seu Fill al món perquè el condemnés, sinó per salvar el mós gràcies a ell”. Podem acollir o rebutjar aquest Déu. Ningú ens força. Som nosaltres els que hem de decidir. Però “la Llum ja ha vingut al món”. ¿ Per què tantes vegades rebutgem la llum que ens arriba del Crucificat ?

Ell pot posar llum en la vida més dissortada i fracassada, però “qui obra mal... no s'acosta a la llum per no veure's acusat per les seves obres”. Quan vivim de manera poc digna, evitem la llum perquè ens sentim malament davant Déu. No volem mirar el Crucificat. Al contrari, “el que realitza la veritat, s'acosta a la llum”. No fuig a la fosca. No ha d'amagar res. Cerca amb la seva mirada al Crucificat. Ell el fa viure en la llum.

José Antonio Pagola

DÉU ESTIMA EL MÓN

Tant estimà Déu el món...

No és una frase més, paraules que es podrien eliminar de l'Evangeli, sense que res important canviés. És l'afirmació que recull el nucli essencial de la fe cristiana. “Tant estimà Déu el món que donà el seu Fill únic”. Aquest amor de Déu és l'origen i el fonament de la nostra esperança.

“Déu estima el món” L'estima tal com és. No acabat i incert. Ple de conflictes i contradiccions. Capaç del millor i del pitjor. Aquest món no fa el recorregut tot sol, perdut i desemparat. Déu l'envolta amb el seu amor pels quatres costats. Això vol dir conseqüències molt importants.

Primer, Jesús és, abans que res, el “regal” que Déu fa al món, no només als cristians. Els investigadors podran discutir sobre molts aspectes de sa figura històrica. Els teòlegs podran seguir desenvolupant les teories més enginyoses. Només qui s'apropa a Jesús com a gran do de Déu, podrà descobrir en tots els seus gests, amb emoció i goig, que Déu està a prop de tot esser humà.

Segon. La raó de ser de l'Església, l'únic que justifica la seva presència dins el món és recordar l'amor de Déu. El Vaticà II ho subratlla moltes vegades: L'Església “és enviada per Crist a manifestar i comunicar l'amor de Déu a tots els homes”. Res hi ha més important. El primer és comunicar aquest amor de Déu a tot esser humà.

Tercer. Segons l'evangelista, Déu fa al món aquest gran regal que és Jesús, “no per jutjar el món, sinó per a que el món es salvi per ell”. És perillós fer de la denuncia i condemna del món modern tot un programa pastoral. Sols amb el cor ple d'amor a tots, ens podem cridar uns als altres a la convdersió. Si les persones se senten condemnades per Déu, no les transmetem el missatge de Jesús sinó una alta cosa: potser, ressentiment i enuig.

Quart. En aquests moments en que tot sembla confús, incert i descoratjador, res impedeix introduir un poc d'amor en el món. És el que féu Jesús. No cal esperar res més. ¿ Per què no hi ha d'haver-hi ara homes i dones bons, que posin entre nosaltres amor, compassió, justícia, sensibilita, ajuda als qui sofreixen...? Aquests construeixen l'Església de Jesús, l'Església de l'amor.

DÉU ÉS DE TOTS

Tant estima Déu el món que ha donat el seu Fill únic.

Aquestes paraules, que l'evangeli de Joan posa en boca de Jesús, molt citades han estat. Els autors hi veuen el resum del nucli essencial de la fe, com la vivien molts cristians al segle segon: “Tant estima Déu el món, que ha donat el seu Fill únic” .

Déu estima el món sencer, no només aquelles comunitats cristianes que han rebut el missatge de Jesús. Estima tot el gènere humà, no només l'Església. Déu no és propietat dels cristians. No l'ha d'acaparar cap religió. No cap dins cap catedral, mesquita ni sinagoga.

Déu habita en tot esser humà i acompanya cada persona en els goigs i en les penes. Ningú deixa abandonat, ja que té camins per trobar-se amb cada un, sense haver de seguir els que li marquem. Jesús ho veia cada matí “fent sortir el sol sobre bons i dolents”.

Déu no sap ni vol ni pot fer altra cosa que estimar, ja que en el més pregó del seu ser és amor. Per això diu l'evangeli que ha enviat el seu Fill, no per a “condemnar el món”, sinó perquè “el món es salvi gràcies a ell”. Estima el cos tant com l'ànima, i el sexs tant com la intel·ligència. L'únic que desitja és veure ja, des d'ara i per sempre, la Humanitat sencera fruint de la creació.

Aquest Déu sofreix en la carn dels famolencs i humiliats de la Terra; està en els oprimits i defensa llur dignitat, i amb els qui lluiten contra l'opressió i anima llur esforç. Sempre està en nosaltres per a “cercar i salvar” el que nosaltres espatllem i tirem a perdre.

Déu és així. Error nostre i gros és oblidar-ho. Més encara: tancar-nos dins els nostres prejudicis, condemnes i mediocritat religiosa, impedint a la gent conrar aquesta fe primera i essencial. ¿ De què serveixen els discursos dels teólegs, moralistes, predicadors i catequistes si no fan la vida més bella i lluminosa i ens recorden que el món està voltat dels quatre costats per l'amor de Déu ?

ACOSTAR-NOS A LA LLUM

I no s'acosta a la llum.

Pot semblar pessimista, però el cert és que les persones som capaços de viure anys sense tenir ni idea del que passa dins nosaltres. Podem viure dia rera dia sense voler veure que de veres mou la nostra vida i que és el qui dins nostre agafa realment les decisions.

No és manca d'intel·ligència. El que passa és que, de manera més o manco conscient, intuïm que amb més llum tindriem que canviar. Un pic i un altre sembla que es compleixen aquelles paraules de Jesús: “Qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar a la foscor, perquè la llum descobriria com són les seves obres”. Ens fa por veure'ns com som. Ens sentim malament quan la llum entra en la nostra vida. Ens estimem més no veure-hi i quedar amb enganys i il·lusions.

El més greu és estar cec i creure veure-ho tot amb claretat i realisme. Fàcil és llavors viure sense conéixer-se ni demanar-se: “Qui som jo?”. Creure ingenuament que som aqueixa imatge superficial que tinc de jo mateix, feta de records, experiències, pors i desitjos.

És bo de fer creure que la realitat és com jo la veig, sense adonar-me que el món exterior és, en gran part, un reflexe del món interior que visc i dels desitjos i interessos que tinc. Fàcil és avesar-nos a tractar no amb persones reials sinó amb les imatges i etiquetes que d'elles m'he fet.

En voler transformar la nostra vida i orientar les nostres passes per camins més nobles, decisiu no és l'esforç per canviar. El primer és obrir els ulls. Demanar-nos que cerquem en la vida. Quins interessos mouen nostra existència. Descobrir el motiu últim del viure diari.

Facem-nos, seriosament, aquesta pregunta: ¿ Per què fuig de mi mateix i de Déu ? ¿ Per què m'estim més viure enganyat sense cercar la llum ?

Escoltem les paraules de Jesús: “Els que viuen d'acord amb la veritat, sí que cerquen la plena llum, i que tothom vegi que fan, ja que ho fan segons Déu”