EVANGELI
Jesús,
el cep veritable
Al·leluia
Jo 15,4.5b
Estigueu
en mi, i jo en vosaltres, diu el Senyor.
Qui
està en mi dóna molt de fruit.
Lectura
del sant evangeli segons sant Joan 15,1-8
Evangeli
Jo 15,1-8
Qui
està en mi i jo en ell dóna molt de fruit
Lectura
de l'evangeli segons sant Joan
En
aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo sóc el cep
veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dóna
fruit en mi el Pare la talla, i la que dóna fruit, l'esporga i la
neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al
missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així
com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc
vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo sóc el cep, i
vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dóna molt de
fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de
mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s'asseca. Les
sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si
us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu
demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és
que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus».
Paraula
de Déu
Cinquè diumenge - Temps Pasqual
Ac 9,26-311 Jn 3,18-24 Jn 15,18-24
- “D’un poble de vinya i blat”
Així ho cantem en aquell deliciós cant adreçat a la noia del poble, Maria. Blat i raïms: dos productes típics del país de Jesús. Per això no ens estranya gens que l’evangelista Joan ens hagi deixat aquesta joia d’al·legoria, en un capítol inclòs en aquelles hores denses i íntimes del cenacle, abans de la mort de Jesús. Ara ja no veiem en les nostres vinyes el vinyater inclinat sobre els ceps (els temps de la tècnica agrícola han facilitat molt la feina del pagès, cosa que ell agraeix). Però no deixa de tenir un cert encant gairebé reverencial veure com el vinyater doblega l’esquena per veure millor com està el cep i com estan les sarments. Un vinyater que, per a Jesús, era ni més ni menys que el Pare.
2.Gairebé
el llenguatge de l’amor
Fins a nou vegades surt en el text aquesta breu paraula “en” que indica unió, intimitat, comunió de vides: en el cep, en vosaltres, en mi, en el Pare. Jesús ens està descrivint un estat d`ànim molt personal, un desig que vol que es realitzi en nosaltres, les sarments, en ell, el cep, i en el Pare, el vinyater. Comunió de vides total i plena. Transfusió d’esperits, de criteris, de mentalitats, de preceptes, d’amor mutu i personal. És la imatge perfecta de la plenitud, del fruit abundant, de la collita exuberant.
Joan empra un verb que té per a ell una gran transcendència: “manteniu-vos!” És aquell verb que suggereix la fidelitat, l’amor constant, l’amor que guarda la paraula, l’amor que s’ha ancorat en la confiança en Jesús. Fins i tot quan ens vénen les proves, la poda, la queixalada de la creu i del dolor. I això no és una manera de parlar, sinó una manera d’existir, perquè el dolor sempre hi és present en la condició humana, com va ser-ho en la de Jesús, que es va captenir com un home qualsevol...
3.“Donar molt de fruit”
Potser
aquí rau l’aspecte més compromès i radical de l’al·legoria.
Un fruit que ens agafa de ple a nosaltres. Primer UN FRUIT CAP
ENDINS: la unió amb Jesús, amb la seva Paraula plena de vida i
fecunditat. És la dimensió d’allò que en diem “la vida
espiritual”, la pregària, el conreu atent de la nostra
interioritat, de les nostres facultats espirituals. L’evangeli de
Marc ens ho suggereix quan explica
que va escollir els dotze “perquè estiguessin amb ell”, perquè
la familiaritat amb ell fos l’ambient imprescindible per assumir
els seus criteris, els seus pensaments. No és una dimensió egoista
i individualista. És pràcticament una necessitat de supervivència:
“sense mi no podeu fer res”, ens recorda l’al·legoria.
I, després UN FRUIT CAP ENFORA, cap als altres. Donar als nostres germans i germanes aquesta riquesa de vi, de molts graus, d’un vi que té una denominació d’origen, una marca, que podria dir-se “BONA NOTÍCIA”. Perquè és un vi que se serveix a la taula de la fraternitat, de la joia compartida. En el món en què vivim ser feliços tot sols sembla gairebé una ofensa per als altres, per als qui no poden tastar la Taula de Regne. Millor, doncs, compartir el brindis. Per això l’al·legoria acaba amb una afirmació tan concreta i tan actual: “Així sereu deixebles meus.”
CONTACTE
PERSONAL
Segons
el relat evangèlic de Joan, Jesús, abans de morir,
revela als deixebles son desig més profund: “Esteu en
mi”. Coneix sa poruguesa i mediocritat. En moltes
ocasions els ha recriminat sa poca fe. Si no estan
units a ell no podran subsistir.
Les
paraules de Jesús no poden ser més clares i
expressives: “Com el sarment no pot donar fruit si no
estar unit al cep, tampoc vosaltres, si no esteu en
mi”. Si no es mantenen ferms en el que han après
i viscut devora ell, la seva vida serà estèril.
Si no viuen del seu Esperit, això iniciat per ell
s'apagarà.
El
llenguatge de Jesús és rotund: “Jo som el cep i
vosaltres”. Pels deixebles ha de córrer la saba
que prové de Jesús.
No
l'han d'oblidar mai. “Qui està en mi i jo en ell,
aqueix dóna molt de fruit, perquè sense mi no
podríeu fer res”. Separats de Jesús, els seus
deixebles no podem fer res.
Jesús
no demana només que estiguin units a ell. També els
diu que “les seves paraules estiguin en ells”.
Que no les oblidin. Qu visquin del seu Evangeli.
Aquesta és la font de la qual beure. “Les paraules
que us he dit són esperit i vida”.
L'Esperit
del Ressuscitat segueix avui viu i opera en la seva
Església de moltes maneres, però sa presència invisible
i silenciosa agafa trets visibles i veu concreta
gràcies al record guardat en els relats evangèlics
pels qui el conegueren de prop i el seguiren. Dins
els evangelis agafem contacte amb son missatge, son
estil de vida i son projecte del regne de Déu.
Per
això, dins els evangelis s'amaga la força més potent
que tenen les comunitats cristianes per a regenerar
llur vida. L'energia que necessitem per a recobrar la
nostra identitat de seguidors de Jesús. L'Evangeli de
Jesús és l'instrument pastoral més important per a
renovar avui l'Església.
Molts
dels cristians bons de les nostres comunitats només
conéixen els evangelis “de segona mà”. Tot el que
saben de Jesús i del seu missatge prové del que han
pogut reconstruir a partir de les paraules de
predicadors i catequistes. Viuen llur fe sense tenir un
contacte personal amb “les paraules de Jesús”.
No
es pot imaginar una “nova evangelització” sense
posar a l'abast de les persones un contacte més
directe i immediat amb els evangelis. Res té més
força evangelitzadora que l'experiència d'escoltar junts
l'Evangeli de Jesús des de les preguntes, els problemes,
sofriments i esperances del nostre temps.
NO
PERDRE LA SABA
Qui
està en mi... dóna fruit abundant.
La
imatge té força extraordinària. Jesús és
el “cep”,
els que creiem en ell, els
“sarments”.
Tota la vitalitat dels cristians neix d'ell: Si la
saba de Jesús ressuscitat corre per nostra vida, ens
dóna alegria, llum, creativitat, coratge per a viure com
vivia ell. Si no flueix dins nosaltres, som sarments
secs.
Aqueix
és el vertader problema d'una Església que celebra
Jesús ressuscitat com a “cep” ple de vida, però
que està formada per sarments morts. ¿ Per què
distreure'ns en tantes coses, si la vida de Jesús no
corre per les nostres comunitats i nostres cors ?
La
primera tasca avui i sempre és “estar
units al cep”, no
viure desconectats de Jesús, no quedar-nos sense saba,
no assecar-nos més. ¿ Com es fa això ? L'evangeli ho
diu clarament: cal esforçar-nos perquè les “seves
paraules” quedin
en nosaltres.
La
vida cristiana no brolla espontàniament entre nosaltres.
L'evangeli no sempre es pot deduir racionalment. Cal
meditar hores les paraules de Jesús. Només la
familiaritat i afinitat amb els evangelis ens fan
aprendre a viure com ell.
Aquest
apropament freqüent a les pàgines de l'evangeli ens
posa en sintonia amb Jesús, ens contagia son amor
al món, ens apassiona amb son projecte, ens infon
son Esperit. Sense adonar-nos ens fem cristians.
Aquesta
meditació personal de les paraules de Jesús ens
canvia més que totes les explicacions, discursos i
exhortacions que ens vénen de fora. Les persones
canviem des de dins.
Tal
volta, sigui aquest el problema més greu de la
nostra religió: no canviem, perquè sols el que passa
dins el nostre cor canvia la nostra vida; sovint,
la saba de Jesús no passa pel nostre cor.
La
vida de l'Església es transforma si els creents,
matrimonis cristians, preveres, religioses, bisbes,
educadors tenim al capçal del llit l'Evangeli de
Jesús.
VIDA
DE CADA DIA
El
que està en mí...dóna molt de fruit.
La
vida de cada dia ocupa gran part de la nostra
vida. Per alta banda, malgrat pensem que l'important
de nostra existència esdevengui en moments
excepcionals, el cert és que la persona creix o
minva en aqueixa vida en apariència petita de cada
dia. Podem “somniar” coses grans, però en
realitat som el que som en el viure diari.
Al
llibre “Moral
de la vida cotidiana” ,
J. L. Aranguren fa unes reflexions sàvies i agudes....
Segons el pensador, no és fàcil viure amb certa
autenticitat dins el nostre petit món de cada dia.
Per
començar, volguem no volguem, tots hem d'exercir un
“rol”, sovint imposat; cal ajustar-se al “guió”
i representar bé el paper. Però, ¿ es tracta
només de ser un bon “actor” ? ¿ Com ser el
“director” de la pròpia vida ? Hi ha llavors
la pressió social; cal estar atents “al que es
fa”, “al que es diu”, “al que es porta”.
Moltes persones perceben la seva vida com una cosa
monótona i rutinària, sense alicients. Pot ser degut
a aqueixa sumissió cega al comportament de la
majoria. Però, ¿ Com ser lliures davant tanta
alimentació col·lectiva ?
Aranguren
apunta formes molt freqüents avui de viure la
quotidianitat. N'hi ha que viuen cercant en tot moment
dominar la situació i treure'n profit sia com sia.
Altres, cerquen aparentar, quedar bé, donar bona
imatge; no els interessar “ser”, sinó “parèixer”.
Molts
viuen pensant d'immediat; esclaus del rellotge,
l'agenda i el calendari, només viuen per fer
feina i “fer coses”. Així els passa la vida.
Però la vida de cada dia pot ser molt més.
Aranguren recorda que “hi ha un com fem
el que fem i un per què ho fem, és a
dir, hi ha un projecte”.
Cadascú
de nosaltres està cridat a apropiar-se personalment de
la vida i donar-li sentit. El problema rau en com
elaborar i viure aquest projecte personal que volem
ser.
Per
al cristià, la fe en Jesucrist es converteix en
la font més decisiva del viure diari. De son
missatge i son esperit extreu sentit, orientació,
confiança, estímul per a viure i créixer com esser
humà.
La
cridada de Jesús que escolta dins son interior no
és una cridada més, sinó la que dóna sentit
últim a sa vida. Qui pren en sèrio l'evangeli i
segueix de prop a Crist, creu les seves paraules: “Qui
està en mi i jo en ell, aquest dóna fruit abundant”.
CREURE
El
qui està en mi...
La
fe no és una impressió o emoció del cor. Sense
cap dubte, el creient sent sa fe, l'experimenta i la
disfruta, però seria un error reduir-la a
“sentimentalisme”. La fe no és una cosa que
depengui dels sentiments: “Ja no sento res; he
perdut la fe”. Ser creent és una actitud
responsable i raonable.
La
fe tampoc és una opinió personal. El creient es
compromet personalment a creure en Déu, però la fe
no pot ser reduïda “subjectivisme”: “Jo tinc les
meves idees i crec el que em sembla”. La
realitat de Déu no depèn de mi ni la fe és
fabricació meva. Brolla de l'acció de Déu en
nosaltres.
La
fe tampoc és un costum o tradició rebuts dels
pares. Bo és néixer dins una família creent i
rebres des de petits una orientació cristiana de la
vida, però seria pobre reduir la fe a “costum
religiós”: “Dins ma família sempre hem estat molt
d'Església”. La fe és decisió personal de
cadascú.
Tampoc
la fe és una recepta moral. Creure en Déu té
exigències, però seria equivocació reduir-ho tot a
“moralisme”: “Jo respecto a tots i no faig mal
a ningú”. La fe és amor a Déu, compromís
per un món més humà, esperança de vida eterna,
acció de gràcies, celebració.
La
fe tampoc és un “tranquil·litzant”. Creure en
Déu és font de pau, consol i serenitat, però la
fe no és un agafall pels moments crítics: “Jo
estic apurat i recorro a la Mare de Déu”.
Creure és el millor estímul per a lluitar,
treballar i viure de manera digna i responsable.
La fe cristiana comença a desvetllar-se en nosaltres
quan ens trobem amb Jesús. El cristià és una
persona que es troba amb Crist i en ell descobreix
Déu Amor que cada dia l'atreu més. Ho diu molt bé
Joan: “Nosaltres hem conegut l'amor que Déu ens
té i hi hem cregut. Déu és amor...”
Aquesta
fe creix i dóna fruit només quan estem units a
Crist dia a dia, és a dir, motivats i sostinguts
pel seu Esperit i la seva Paraula: “Qui
està en mi i jo en ell dóna molt de fruit,
perquè sense mi no podríeu fer res”.
"Creure és el millor estímul per a lluitar treballar i viure d’una manera digna"
Què
és la fe?
La
fe no és una impressió o emoció del cor. Sens dubte, el creient
sent la seva fe, l’experimenta i la gaudeix. Però, seria un error
reduir-la a sentimentalisme.
La
fe no és quelcom que depèn dels sentiments. Ser creient és una
actitud: Actitud responsable i raonada.
La
fe tampoc no és una opinió personal. El creient es compromet
personalment a creure en Déu.
Però
la fe no pot ser reduïda a subjectivisme.
La
realitat de Déu no depèn de mi, ni el cristianisme és fabricació
de cadascú.
La
fe tampoc no és un costum o tradició rebuda dels pares.
La
fe és una decisió personal de cadascú presa lliurament.
La
fe tampoc no és una recepta moral. Creure té les seves exigències.
Però
seria una equivocació reduir-ho tot a moralisme.
La
fe és endemés
-amor
explícit a Déu
-compromís
per un món més humà
-esperança
de vida eterna
-acció
de gràcies a Déu
-celebració
festiva
-fraternitat
compromesa
La
fe tampoc no és un tranquil·litzant. Creure en Déu és, sens
dubte, font de pau i de serenor, però la fe no és només un
agafador pels moments crítics.
Creure
és el millor estímul per a
lluitar
treballar
i
viure d’una manera digna i responsable.
La
fe comença a desfigurar-se quan s’oblida que, abans que res, és
una trobada personal amb Jesucrist.
Sant
Joan ens ho diu ben clar: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu
ens té i hem cregut en Ell. Perquè Déu és Amor.” 1 Jn 4,16
Aquesta
fe dóna fruits quan vivim, dia a dia, units a Crist, motivats i
sostinguts
pel
seu Esperit
i
per la seva Paraula.
“El
que romangui en mi i jo en Ell, aquest dóna fruit abundant, perquè
sense Mi no podeu fer res.”
És
aquesta la nostra convicció més profunda, més pràctica i més
operativa? (LLUNELL)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada