EL BON PASTOR
Ac 4,8-12 1Jn 3,1-2 Jn 10,11-18
En
llegir l’Evangeli del bon pastor, sempre em ve el cap els meus
estius a pagès, quan sortint de ciutat preníem contacte amb allò
que havíem llegit als llibres: plantes, bestiar, natura...El
masover, en Ramon de la casa de dalt, tenia una trentena de vaques i
cada dia de l ’any, sense vacances, havia de munyir-les,
alimentar-les i ajudar-les a ben parir, quan tocava. A cadascuna
d’elles li deia pel seu nom: la castanya, la virada, la rossa...
N’hi havia una que li deia la maduixa. I a mi em sorprenia que a un
animal tan gros i tan boví se li pogués donar un nom tan delicat i
saborós. Estava clar, en Ramon les coneixia i se les estimava.
Diu la primera carta de Sant Joan que Déu ens reconeix com a fills seus. Reconèixer vol dir anar més enllà de la primera coneixença. Després de tot el que el seu Fill va viure i passar entre nosaltres en aquest món, Déu ens ha conegut més i ens ha estimat més. Gràcies al Fill hem estat reconeguts. Ell, que coneixia i estimava el Fill, precisament gràcies al seu Fill, ara som reconeguts i acollits com a fills seus. Crist ens ha fet fills de Déu.
Però, tot i ser ja fills, encara no s’ha manifestat en nosaltres el que som cridats a ser: semblants a Ell. Ell té molts rostres, molts aspectes: el compassiu, el que interpel·la, l’amic, la veritat, la vida, el camí... Avui les lectures ens proposen considerar quin aspecte de Crist ens sentim cridats a transparentar. A què d’Ell em vull anar semblant.
Tanmateix, com diu el Papa Francesc, en aquesta recerca no són possibles les “selfies”. El desvetllament del rostre de Crist en mi o –dit d’una altra manera- la meva vocació, no és un autoretrat assajat i corregit mil vegades. Els que són al meu voltant, l’església, són els primers en detectar el que hi ha de Crist en mi. Tan sols caldria tenir un punt de confiança per preguntar-li a la persona adequada: quin et sembla que és el meu lloc en l’església? A què et sembla que sóc cridat? I finalment, corroborar-ho en el meu dia, pels efectes de la troballa: la serenitat, la pau, la humilitat...
L’Esperit Sant inspira l’Església per a que se’m reveli el nou nom, el que Déu ens posa quan ens reconeixem i ens sentim reconeguts.
Serà, però, en l’espai personal, íntim, el lloc amagat de la casa, on en el tu a tu amb el Senyor, on d’una manera inaudible, però real, sento el ressò del meu nom nou. Ell és el que descriu la semblança cap a la que em toca moure’m i créixer per a ser en plenitud.
La
maduixa, la vaca que en Ramon coneixia prou bé, poc sabria mai que
se l’anomenava igual que aquells fruits vermellosos que, de tant en
tant, trobava pels marges. Però, ves a saber, si el to de veu d’en
Ramon tenia alguna cosa de la dolçor d’aquells fruits que
arribaven amb la calor de maig.
David
Guindulain, sj.
EVANGELI
- Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. 12 El qui va a jornal, el qui no és pastor ni amo de les ovelles, quan veu venir el llop les abandona i fuig; llavors el llop se n'apodera i les dispersa. 13 És que ell va a jornal i tant se li'n dóna de les ovelles.
- 14 »Jo sóc el bon pastor: conec les meves ovelles, i elles em coneixen a mi, 15 tal com el Pare em coneix, i jo conec el Pare. A més, jo dono la vida per les ovelles. 16 Encara tinc altres ovelles que no són d'aquest ramat, i també les he de guiar. Elles escoltaran la meva veu, i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
- 17 »El Pare m'estima, perquè dono la vida i després la recobro. 18 Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la; aquest és el manament que he rebut del meu Pare.
Paraula de Déu
CERCAR
DE DEDINS
Escoltaran
la meva veu.
No
es poden dissenyar programes o tècniques que menin
a Déu. No hi ha métodes per a trobar-se amb Ell
de forma segura. Cadascú ha de seguir son propi
camí, ja que cadascú té sa manera d'obrir-se al
misteri de Déu. Tanmateix, no tot ajuda igualment
a desvetllar de la fe.
Hi
ha persones que mai parlen de Déu amb ningú. És
un tema tabú. Déu pertany al món del privat. Però
llavors tampoc pensen en ell ni el recorden en la
intimitat de la consciència. Aquesta actitud, força
freqüent inclús entre els que es diuen creients,
porta quasi sempre al debilitament de la fe. Quan
una cosa no es recorda mai, arriba a morir per
oblit i inanició.
Hi
ha, per contra, persones que s'interessen pel
religiós. Els agrada plantejar qüestions sobre Déu, la
creació, la Bíblia... Fan preguntes, però no esperen
respostes. No els interessa. Tot són paraules buides
si no hi ha recerca sincera de Déu dins
l'nterior. L'important no és parlar de “coses de
religió”, sinó fer lloc a Déu dins la vida.
D'altres
volen discutir sobre religió. No saben parlar de
Déu si no és per defensar la seva posició o
atacar l'altre. De fet, moltes discussions sobre temes
religiosos no fan sinó afavorir la intolerància i
endurir postures. Tanmateix, qui cerca sincerament Déu,
escolta l'experiència dels que creuen en ell encara
que l'hagin abandonat. Cadascú ha de trobar el seu
camí però saber també on els altres troben
sentit, alè i esperança per afrontar l'existència.
Tanmateix, el més important per anar a Déu és
invocar-lo dins el cor, tot sols, en la intimitat de
la consciència. Aquí ens obrim al misteri de Déu
o decidim viure tot sols, de forma atea, sense Déu.
Es pot objectar: “Però , ¿ com puc invocar Déu
si no hi crec ni tinc cap seguretat ?” És
possible. Aquesta invocació sincera enmig de tenebres
i dubtes és, probablement, el camí més pur i
humil per a obrir-nos al Misteri i fer sensible la
presència divina en el fons del nostre ser.
DINS
EL CADA DIA...
Conec
les meves.
La
nostra vida es decideix en el quotidià. No són
els moments extraordinaris i excepcionals els que
marquen la nostra existència. És en la vida ordinària
de tots el dies, amb les tasques i obligacions, en
contacte amb les mateixes persones, el que ens
configura. En el fons, som el que som en la vida
de cada dia.
Aqueixa
vida sovint no és excitant. Està feta de
repetició i rutina. Però és la nostra vida. Som
“essers quotidians”. La quotidianitat és un tret
essencial de la persona humana. Som al mateix temps
responsables i víctimes d'aqueixa vida petita en
apariència.
En
aqueixa vida normal i ordinària podem créixer com
a persones o tirar-nos per la bardissa. En aqueixa
vida creix la nostra responsabilitat o augmenta la
nostra desídia i abandó; tenim cura de la nostra
dignitat o ens perdem en mediocritat; ens inspira i
anima l'amor o actuem des del ressentiment i la
indiferència; som superficials o arrelem en l'essencial;
es dissol la nostra fe o s'enforteix la nostra
confiança en Déu.
La
vida quotidiana no és una cosa que calgui suportar
per a després viure ... És en la normalitat de
cada dia on es decideix la nostra qualitat humana i
cristiana. Aquí s'enforteix l'autenticitat de les
nostres decisions; aquí es purifica el nostre amor
a les persones; aquí es configura la nostra manera
de pensar i creure. K. Rahner diu que “per
a l'home interior i espiritual no hi ha millor
mestre que la vida de cada dia”. Segons
la teologia del quart evangeli, els seguidors de Jesús
no caminen per la vida tots sols i desemparats. Els
acompanya i defensa el Bon Pastor. Són com “ovelles
que escolten la seva veu i el segueixen”.
Ell les coneix una per una i les dóna vida
eterna. És Crist qui il·lumina, orienta i anima sa
vida dia rera dia fins a la vida eterna. Cal
cercar en la vida quotidiana el Ressuscitat, en
l'amor, no en lletra morta; en l'autenticitat, no en
aparences; en la veritat, no en tòpics; en la
creativitat, no en la passivitat i la inèrcia; en la
llum, no en la fosca de segones intencions; en el
silenci interior, no en l'agitació superficial.
VA
AMB NOSALTRES
El
símbol de Jesús com a bon pastor provoca, avui
en molts cristians, un cert fàstic. No ens agrada
esser tractats com a ovelles d'una guarda. No
necessitem ningú que ens mani i controli les nostres
vides. Volem ser respectats. No necessitem cap pastor.
No
passava així entre els primers cristians. La figura
de Jesús bon pastor fou prest la imatge més
estimada de Jesús. La trobem ja representada a les
catacumbes de Roma, carregat damunt les espatlles
l'ovella perduda. Ningú pensa en Jesús com a pastor
autoritari dedicat a vigilar i controlar els seus,
sinó com a pastor bo que té cura d'ells.
El
“pastor bo” té cura de les seves ovelles. És un
primer tret. Mai les abandona. Viu pendent d'elles.
Està sempre atent a les dèbils i enfermes. No és
com el pastor mercenari que, quan veu perill, fuig
per a salvar la seva vida i abandona la guarda. No
li importen les ovelles. Jesús havia deixat un
record inesborrable. Els relats evangèlics el mostren
ocupat pels malalts, els marginats, els petits, els
indefensos i oblidats, els perduts. Sembla que no
tenir cura d'ell mateix. Sempre pensa en els altres.
Pensa sobre tot amb els més desvalguts.
Però
hi ha qualque cosa més. “El pastor bo dóna la
vida per ses ovelles”. És el segon tret. Fins a
cinc cops repeteix l'evangeli de Joan aquestes
paraules. L'amor de Jesús a la gent no té límits.
Estima els altres més que ningú. Estima a tots
amb amor de bon pastor que no fuig davant el
perill sinó que dóna la vida per salvar el ramat.
Per això la imatge de Jesús, “bon pastor”, aviat
es convertí en un missatge de consol i confiança
per als seus seguidors. Els cristians aprengueren a
dirigir-se a Jesús amb paraules preses del Salm 22:
“El Senyor és el meu pastor, no em manca res...ni
que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de
cap mal perquè tu ets vora meu... La teva vara i
el teu bastó em donen confiança... Tota la vida
m'acompanyen”.
Els
cristians vivim sovint una relació massa pobre amb
Jesús. Necessitem conéixer una experiència més viva
i entranyable. No crèiem que ell tingui cura de
nosaltres. Oblidem que podem recórrer a ell quan ens
sentim cansats i afeixugats, perduts o desorientats.
Una
església composta per cristians que es relacionen amb
un Jesús no conegut, confessat de doctrina, un
Jesús llunyà la veu del qual no es sent dins
les comunitats..., risca d'oblidar el seu Pastor. Però,
¿ qui tindrà cura de l`Església si no és el
seu Pastor ?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada