"Aquesta vida, a vegades tan cruel i tan injusta, passarà"
Què
espera l’home modern?
L’home
modern ja no espera la fi del món a breu termini.
I
difícilment se l’imagina a la manera d’una catàstrofe còsmica
com en les explicacions clàssiques de l’apocalíptica jueva.
Però
l’home contemporani – com el de totes les èpoques – sap que en
el fons del seu cor sempre hi ha latent la pregunta més seriosa i
difícil de respondre.
Quina
és aquesta pregunta?
Al
capdavall, què serà de nosaltres?
Sigui
quina sigui la nostra ideologia, la nostra fe o la nostra actitud
davant de la vida, el verdader problema al que tots estem abocats
és... el nostre futur.
¿En
què acabaran
-el
esforços
-les
lluites
-les
aspiracions de tantes generacions d’homes?
¿Quin
és el final que li espera a la història dolorosa però apassionant
de la humanitat?
Evidentment
es pot respondre que la vida de l’home és un brevíssim parèntesi
entre dos no-res.
No-res
abans i no-res després.
Però,
si l’únic que li espera a cada home i, per tant, a tots els homes
és el no-res...
¿Quin
sentit últim poden tenir totes les lluites, tots els nostres
esforços, tots els nostres treballs?
Sens
dubte, molts pensaran que encara que sigui així, la vida no és una
passió inútil.
La
vida es justifica suficientment com a lluita per a assolir un millor
futur per a les noves generacions.
Aquesta
és la fe amagada de l’home modern que pensa que
-el
progrés científic
-o
la renovació total de l’estructura econòmica i política de la
societat portaran un dia als homes cap a una satisfacció suficient a
llurs aspiracions.
Un
dia l’home aprendrà a morir-se sense tristesa perquè haurà
gaudit d’una societat, d’una convivència suficientment feliç i
gratificant.
Però,
analitzem-ho més a fons, ¿no serà aleshores precisament quan la
mort assolirà un to més tràgic que ara?
Perquè,
quan s’hagi arribat a un nivell tan alt de
-benestar
-justícia
-solidaritat
-de
gaudi de viure
¿no
serà encara més dur, més cruel, més amarg, haver-se de morir?
És
aquí a on cal situar el repte i la promesa de resurrecció del
missatge cristià.
És
una opció lliure de la fe. Però no és absurda ni és irracional
l’actitud del creient que s’esforça i lluita en la renovació i
millora de la societat humana.
Però
que ho fa mogut, animat per l’esperança de la Resurrecció final.
Què
es veurà aleshores?
Aleshores
es veurà que la manera més humana de viure és treballar eficaçment
per a un món més humà.
Aquesta
vida, a vegades tan cruel i tan injusta, passarà.
Però
les paraules de Jesús, NO.
És
en elles que hi arrela
*la
nostra confiança
i
el nostre esforç
*la
nostra esperança
i
felicitat.
* * * *
FESTA DE LA LLUM
(11.11.18 )
33º
diumenge Temps ordinari (B)
EVANGELI
Reunirà
els seus elegits, que vindran de tots quatre vents.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Marc 13, 24-32
La
vinguda del Fill de l'home
24
»Però aquells dies, després de la tribulació, el sol
s'enfosquirà i la lluna ja no farà claror; 25
les estrelles aniran caient del cel i els estols celestials
trontollaran.
26
»Aleshores veuran el Fill de l'home venint entre núvols
amb gran poder i majestat. 27 I
llavors ell enviarà els àngels a reunir els seus elegits des dels
quatre vents, de l'extrem de la terra a l'extrem del cel.
La
lliçó de la figuera
2
»Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves
branques es tornen tendres i comença a treure fulla, coneixeu que
l'estiu és a prop; 29 igualment, quan
veureu que succeeix tot això, sapigueu que ell és a prop, que ja és
a les portes. 30 Us asseguro que no
passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. 31
El cel i la terra passaran, però les meves paraules no
passaran.
El
dia i l'hora
32
»D'aquell dia i d'aquella hora, ningú no en sap res, ni els
àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare.
Paraula
de Déu.
NINGÚ
SAP EL DIA
El
llenguatge apocalíptic, fet amb imatges i recursos simbòlics
per parlar de la fi del món, més ben entès ara, ens
permet escoltar el missatge de Jesús amb esperança, sense
angoixa i terror de consciències.
La
història apassionant de l'ésser humà damunt la terra
arribarà al final... Aquesta és la convicció ferma de
Jesús. Aquesta és també la previsió de la ciència
actual. El món no és etern. Aquesta vida finirà. ¿ Què
en serà de les nostres lluites i treballs, dels nostres
esforços i aspiracions..
Jesús
parla moderatt. No respon a cap curiositat morbosa. Talla
tot intent d'especular càlculs, dates o termes. “Ningú en
sap res, ni el dia ni l'hora..., tan sols el Pare”. Cap
sicosi davant el final. El món està en bones mans. No
anem cap al caos. Podem confiar en Déu, Pare i Creador.
Des
de la confiança total, Jesús exposa la seva esperança:
la creació actual acabarà, però serà per a donar pas a una
nova creació, que tindrà per centre Crist ressuscitat. ¿
És possible creure quelcom tan gran ? ¿ Podem parlar així
abans de que hagi passat ?
Jesús
empra imatges que tots poden entendre. Un dia el sol i la
lluna que il·luminen la terra i fan possible la vida,
s'apagaran. El món romandrà a les fosques. ¿ S'apagarà
també la història dels homes ? ¿ S'acabaran les nostres
esperances ?
Segons
Marc, enmig de la nit es podrà veure el “Fill de l'Home”,
és a dir, Crist ressuscitat que vindrà “amb gran poder i
glòria”. La seva llum salvadora ho il·luminarà tot. Ell
serà el centre d'un món nou, el principi d'una humanitat
renovada per a sempre.
No
és fàcil creure en les seves paraules. Jesús ho sap ¿
Com podem provar que serà així ? Amb senzillesa
sorprenent, convida a viure aquesta vida com una primavera.
Tots coneixem l'experiència: la vida que semblava morta
durant l'hivern comença a despertar, en les rames de la
figuera brollen de bell nou petites fulles. Sabem que l'estiu
s'acosta.
Aquesta
vida que ara coneixem és com la primavera. Encara no és
possible collir. No podem assolir èxits definitius. Hi ha
peró petits signes de gestació. Els nostres esforços per
un món millor no es perdran. Ningú sap el dia, però
Jesús vindrà. Amb sa vinguda es desvetllarà el misteri
últim de la realitat que els creients anomenem Déu. La
nostra història apassionant assolirà a plenitud.
Ens
trobem al final de l’any litúrgic, i també es va acostant de
l’any civil. L’Església dedica aquests darrers dies abans de
l’Advent a reflexionar sobre el sentit de la història, i sobre
l’esperança cristiana. I ho fa a través de textos que són més
aviat difícils. Difícils perquè hi apareixen images grandioses,
que se’ns fan estranyes… i difícils perquè ens parlen més o
menys directament d’un judici que sempre ens sona malament, ens
desagrada.
I
malgrat aquestes dificultats, què ens poden dir aquests textos a
nosaltres, avui?
1)
No tot és igual
Sempre
ens agrada recordar els passatges bonics i lluminosos en els que
Jesús ens parla de la felicitat (les benaurances), del perdó, de la
fratenitat, de la mansuetud…. Però a vegades també trobem textos
durs, que parlen que “els estels trontollaran”; en altres
ocasions parla de la “porta estreta”... Què ens volen dir
aquestes expressions més incòmodes per a nosaltres, que a vegades
estem temptats de suprimir o de saltar-nos-els?
Potser
ens volen dir dues coses.
D’una
banda, que no tot és igual. Que hi ha vides que porten llavors de
vida, de vida per al nostre món, i de vida per sempre. I que hi ha
maneres de viure que porten a la no-vida, a la violència, a la
destrucció, a tancament i les llàgrimes. Penso que tots podem posar
rostre a aquestes dues maneres de viure: una que és lluminosa, una
altra que enfosqueix i porta a la no-vida.
Per
això, no ens ha d’estranyar que apareguin imatges que parlen de
destrucció, de no-vida, de ‘cruixir de dents’. I no només
perquè ens parlin ‘de l’infern’, sinó perquè ens parlen dels
inferns del nostre món: persones soles, abandonades, esclavitzades,
abusades, excloses, expulsades, persones que se senten inútis, sense
valor, persones enfonsades, que pateixen la violència… Sí, el
nostre món és ja, per a moltes persones, un lloc de no-vida.
Per
això, aquestes lectures ens parlen també que Jesús pren partit,
amb força i claredat, per la vida. I denuncia i vol deixar en clar
tot allò que porta a la no-vida. No tot li és indiferent, a Jesús:
plora amb els que ploren, li fa mal el patiment dels altres, és
sensible a la buidor i la no-vida que pateixen tantes persones.
Jesús
és un apassionat per la vida. Per això els camins de no-vida el fan
parlar tan vehementment, amb tanta força: “escolteu bé, no tot és
igual, no tots els camins de vida porten llavors de vida!”.
Això
és el que avui estem convidats a considerar: que no tot és igual,
que no tot té sentit, que no tot porta llum i vida.
Per
això em puc preguntar: la meva vida, porta llavors de vida, de
fraternitat, d’amor, de sentit, de companyia, per als altres? És
una vida que sembra encara que siguin petites llavors de vida per
sempre? És una vida que apunta cap al Regne? Què em diria Jesús
sobre la meva vida?
2)
Els textos d’avui també ens parlen d’esperança, encara que no
ho sembli. D’una esperança forta, valenta, desbordant.
Sí,
és cert que Jesús parla que “trontollaran fins i tot els estels”,
és a dir, que trontollarà fin i tot allò que es considerava més
estable i més sòlidament fonamentat de l’univers. Jesús ens
parla de que tot pot canviar, tot pot trontollar, tot pot ésser
destruït. Però aquesta no és la darrera paraula. La darrera
paraula no és que el món, tot ell, és inestable i s’acabarà. La
darrera paraula és de vida i d’esperança: “sapigueu que Ell (el
Fill de l’home, el Senyor, Jesús) s’acosta”, enmig d’aquestes
tribulacions. I encara: “el cel i la terra passaran, però les
meves paraules no passaran”.
Potser
aquestes paraules d’esperança, fins i tot enmig de les
tribulacions i les dificultats del nostre món, ens poden ajudar a no
perdre d’esperança malgrat tot. Però no una esperança que ens
faci simplement ‘aguantar la tempesta’, sinó una esperança que
ens posi en marxa, que ens faci estar, malgrat tot, en el costat dels
qui treballen pel camí de la vida.
Jo,
de quin costat estic: dels camins de la vida, o dels camins de la
desesperació? I finalment em puc preguntar: què em sosté en les
adversitats per seguir apostant pel camí de l’Evangeli, de la
vida, de l’amor generós?
Que
el Senyor ens ajudi a no pedre l’esperança, i a saber distingir
els camins de vida dels que no porten a res, i a estar al costat de
la vida sempre, apassionadament com Jesús ens ensenya.
Que
així sigui.
CONVICCIONES
CRISTIANAS
Els
deixebles que havien conegut Jesús anaven morint. Els que
quedaven, creien en ell sense haver-lo vist. Celebraven la
seva presència invisible en les eucaristies, però ¿quan
veurien el seu rostre, ple de vida ? ¿ quan es compliria el
desig de trobar-se amb ell per a sempre ?
Recordaven
amb amor i fe de les paraules de Jesús. Eren aliment en temps
de persecució. Però, ¿ quan comprovarien la veritat que
contenien ? ¿ No les oblidarien ? Els anys passaven i no
arribava el Dia Final esperat ¿ què pensar ?
Marc
posa un discurs apocalíptic que exposa conviccions per a alimentar
l'esperança. No cal entendre-les en sentit literal, sinó
descobrir la fe que hi ha dins aquestes imatges i símbols
que poden sonar estranys.
Primera
convicció.
La història de la Humanitat tindrà un fi.
El
“sol” que marca la successió dels anys s'extingirà. La
“lluna”
que marca el ritme dels mesos ja no lluirà. No hi haurà
dies i nits, no hi haurà temps. Endemés,
“les estrelles
cauran
del cel”,
la distància entre el cel i la terra s'esborrarà, ja no
hi haurà espai. Aquesta vida no és per sempre. Un dia
arribarà la Vida definitiva, sense espai ni temps. Viurem
en el Misteri de Déu.
Segona
convicció.
Jesús retornarà i els seus seguidors podran veure el rostre
desitjat:
«veuran venir el Fill de l'Home».
El
sol, la lluna i els astres s'apagaran, però el món no
romandrà a les fosques. Jesús serà el qui il·lumini per
a sempre posant veritat, justícia i pau en la història
humana tan esclava d'abusos, injustícies i mentides.
Ve
amb el poder gran i salvador del Pare. No presenta aspecte
d'amenaça. L'evangelista evita parlar de judicis i
condemnes. Jesús ve a “reunir
els elegits”,
els que esperen amb fe la salvació.
Quarta
convicció.
Las paraules de Jesús «no
passaran».
No
perdran llur força salvadora. Han de seguir nodrint
l'esperança dels seus seguidors i l'alè dels pobres. No
caminem cap al no res i el buit. Ens espera l'abraç de
Déu.
José
Antonio Pagola
AL
FINAL VINDRÁ
Veuran
venir el Fill de l'Home.
No
era bo de fer pels primers cristians mantenir-se fidels a
Jesús: ¿ Quan s'implantaria el regne de Déu ?, ¿ quan no
sofririen els poblres i desgraciats ?, ¿ quan s'acabarien els
abusos i injustícies dels poderosos ?
Al
final de son escrit, Marc ofereix als lectors la visió del
“Final”. Vol infondre llum i esperança. Recull dites
autèntiques de Jesús, també escrits apocalíptics i els
recorda l'últim secret: al final, Jesús, “l'home nou”
dirà la darrera paraula.
L'escena
és grandiosa. El sol
“s'enfosquirà”,
ja no posarà llum i calor en el món. La lluna
“no farà claror”, s'apagarà
per a sempre. Les estrelles
“aniran caient del cel”
una rera l'altra. Els estols celestials
“trontollaran”.
Aquest món que semblava tan segur, estable i etern,
s'enfonsarà.
Enmig
d'aqueixa obscuritat total, veuran venir Jesús, el “Fill
de
l'Home”,
“l'home nou”,
el vertader humà. Tots el veuran venir amb “gran
poder i majestat”. Ja
no hi haurà poders ni imperis. Ningú farà ombra. Ell
il·luminarà tot en veritat i justícia.
No
hi ha judici. Basta “veure'l
venir”.
És “l'Home
nou”.
Tot queda confrontat amb ell. Llavors apareixerà el que
realment és una vida humana. Es veurà on està la veritat
i mon la mentida. Els qui han actuat amb justícia i els
qui han estat injusts i inhumans.
Aleshores
es devetllarà la realitat. Les coses quedaran en son lloc.
Es veurà el valor últim de l'amor. Es farà justícia a
totes les víctimes innocents: els morts per desnutrició,
els esclaus, els torturats, les dones maltractades pel baró,
els exclosos de la vida, els ignorats per tots.
Com
diu un altre text cristià: Déu
“crearà uns cels nous i una terra nova, on hi haurà la
justícia”.
Llavors veuran que la manera més humana de viure és
treballar per un món més humà. Aquesta vida, a voltes
tan cuel i injusta, passarà. Les “paraules”
de Jesús no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada