DIUMENGE XXXIIº DURANT L'ANY

             

   LLUERNA

SEMINARI  NOU   (PALMA)
10  NOVEMBRE  2018

Benvolguts/des,

En la tasca de proporcionar mètodes per a la pastoral juvenil i vocacional de parròquies, comunitats o moviments, hem convidat Jordi Massegú, director de Life Teen (Espanya) perquè ens vengui a presentar els mètodes “Egde” i “Life Teen” de treball pastoral amb joves.

Serà, si Déu ho vol, dissabte, 10 de novembre de 2018, de les 10 a les 13:30 h al Seminari Nou (Palma).

Estàs ben convidat a conèixer noves formules per a l’evangelització amb joves!

Secretaria General
Bisbat de Mallorca

PASTORAL VOCACIONAL

32º diumenge Temps ordinari (B)




DIUMENGE XXXIIº
(Power-Point)

EVANGELI

Aquesta viuda pobre ha tirat més que tots els altres.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 12, 38-44

Marc 12,38-44

Acusacions contra els mestres de la Llei (Lc 20,45-47) 38 Jesús, instruint la gent, deia: --Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places 39 i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. 40 Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor. L'ofrena d'una viuda pobra (Lc 21,1-4) 41 Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. 42 Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. 43 Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: --Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. 44 Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure. Paraula  de  Déu QUI ESTIMA MÉS... Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. Jesús va cridar els seus deixebles i els digué:Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure.

EL MILLOR DE L'ESGLÉSIA

El contrast entre les dues escenes és fort. En la primera, Jesús alerta en front dels dirigents religiosos: “¡ Aneu en compte amb els mestres de la Llei!”” el seu comportament pot fer molt mal. A la segona, crida els seus deixebles perquè prenguin nota del gest d'una pobra viuda: la gent senzilla els podrà ensenyar a viure l'Evangeli. Sorprèn el llenguatge dur i certer que usa Jesús per a desemmascarar la falsa religiositat dels escribes. No soporta la vanitat i ganes d'ostentació. Cerquen vestir de manera especial i ser escomesos amb reverència per a sobresortir part damunt els altres, imposar-se i dominar.

La religió els serveix per fomentar fatuïtat. Fan “resos llargs” per donar bona impresió. No creen comunitat, ja que es col·loquen part damunt de tots. En el fons, només pensen en ells mateixos. Viuen i s'aprofiten dels dèbils als quals haurien de servir. Marc no recull les paraules de Jesús per a condemnar els escribes que hi havia al Temple de Jerusalem abans de la destrucció, sinó per posar en alerta les comunitats cristianes a les quals escriu. Els dirigents religiosos han de ser servidors de la comunitats. Res més. Si obliden això, són un perill per a tots. Cal reaccionar perquè no facin mal.

A la segona escena, Jesús està assegut davant l'arca de les ofrenes. Molts rics tiren quantitats importants: són els que sotenen el Temple. Amb això, s'acosta una doneta. Jesús se n'adona que tira dues monedetes de coure. És una viuda pobre, maltractada per la vida, tota sola i sense recursos. Segurament, viu captaire vora el Temple.

Jesús es commou i crida els deixebles. No han d'oblidar el gest d'aquesta dona, ja que, tenint necessitat “ha tirat tot el que necessitava, tot el que tenia per viure”. Mentre els mestres treuen profit de la religió, aquesta doneta es desprèn de tot pels altres, i confia totalment en Déu.

El seu gest ens descobreix el cor de la vertadera religió: gran confiança en Déu, gratuïtat sorprenent, generositat i amor solidari, senzillesa i veritat. No coneixem el nom d'aquesta dona ni la seva cara. Només sabem que Jesús veiè en ella un model per als futurs dirigents de la seva Església.

Avui també, dones i homes de fe senzilla i cor generós, són el millor que tenim a l'Església. No escriuen llibres ni fan sermnons, però són els que mantenen viu entre nosaltres l'Evangeli de Jesús. D'ells cal aprendre, capellans i bisbes.

José Antonio Pagola

1 Re 17,10-16 He 9,24-28 Mc 12,41-44

PROU QUE HO SABEM...!

DARRER ACTE PÚBLIC DE JESÚS

Prou que ho sabem...! Avui no es tracta d’aprendre res de nou, sinó de “gustar” el que ja sabem, de tornar a veure i assaborir a poc a poc el quadre de la velleta que dóna 2 monedes de 5 cèntims! Ben poc que aquesta ofrena deuria ajudar les necessitats de l’immens i sumptuós Temple del Déu Yahvè...!

Quan mirem el món (tant el gran món, com el petit món familiar, comunitari) sovint quedem astorats: és tot un món que cal refer des dels fonaments. I jo resto aclaparat, neguitós, culpabilitzat per la meva impotència. Què puc fer?

Avui arribem a la darrera escena de la vida pública de Jesús segons la contemplació que en fa Marc. Jesús ha arribat a Jerusalem, porta en el cor el bon gust del camí fet davant el Pare i el mal gust dels fracassos a Galilea, tant amb la gent religiosa, com amb el poble, i fins i tot el bons amics, el deixebles íntims (ho hem anat veient tot al llarg de l’any). I ara a l’esplanada del Temple totes les autoritats se li han llançat al damunt per desautoritzar-lo, amb la idea d’anorrear-lo, amb la mort, si cal. Quin panorama!

I de seguida la pregunta: “Senyor què puc fer jo per tu i per l’adveniment del Regne”. I a la millor ja penso en gestes grans i sorolloses, en agosarats “plans estratègics” (sempre necessaris, no siguem ingenus!) i Déu vulgui que no pensem en espases com Simó Pere a Getsemaní per defensar la imatge de Messies i de regne que ens hem “empatollat”.

Fem un parèntesi. Recordem la narració de R. Tagore. Un rei amb rostre amable en una carrossa fulgurant, s’atura davant un desvalgut i li demana almoina. El pobre, astorat, només té 10 grans de blat per al seu paupèrrim àpat. N’agafa un i el dóna al rei. I gaudeix dels ulls del rei que el miren amb una agraïment incommensurable. En arribar el vespre treu del sarró els altres nou grans per a la seva menjada i descobreix que n’hi ha un, que fa el número 10, que és un gra d’or pur. I exclama: oh, si ho m’hagués guardat els altres 9, si ho hagués donat tot, fins i tot el meu cor...!

Després del parèntesi de Tagore, tornem a Jerusalem. Marc ens posa un quadre ple de poesia, el darrer acte en públic de Jesús abans de la passió. És com un resum de la seva vida i una proposta per al deixeble.

1. Jesús assegut com a mestre, al final de cinc durs debats al Temple, que encara ressonen quan visionem la nova escena.

2. Uns rics que deixen molts diners a la sala del Tresor (per pietat o per fatxenderia).

3. Una vídua pobre, la figura del desempar i la precarietat..., vestida de negre, vel negre, mig encorbada, els anys li pesen, resadora. Ella deixa dues monedes de les més petites (les de 5 cèntims, les que ni ens cobren a la botiga!)

4. Jesús que veu molt endintre: ha vist el “valor”, no el “preu”, la “qualitat”, no la “quantitat”. Nosaltres ens hem malacostumat a veure per la marca, pel preu. És la cultura de l’aparença, valorar pel “preu”, no pel “valor”.

Jesús s’emociona, els ulls li degueren brillar, estava contemplant la Imatge de Déu en aquella dona: una persona que ha donat el cor.  Ella no ha fet com el pobre de Tagore, com nosaltres quan fem com el pobre de Tagore (que Déu n’hi do!).

Jesús exclama (i nosaltres amb ell): “encara es pot creure en les persones”! I sap descobrir viudes pobres arreu. Sap valorar la gent pel “ser” (no pel “tenir”!). No per l’orgull de “tenir”, sinó per la dignitat de “ser”. I nosaltres demanem aquesta sensibilitat.

Jesús en el seu camí ja ho ha fet tot, ha predicat i animat al Regne, ha repartit el goig de l’evangeli a tort i a dret, ha lluitat per trencar tota mena d’estructures obsoletes que han esdevingut injustes, ha creat estructures de solidaritat, etc.

Ara Jesús, abans de la passió, és com la vídua desvalguda, empobrida de tot i de tots, que es presenta al temple del Pare i deixa les “dues monedes” mínimes que, en el seu desempar, li queden. Tot seguit nosaltres, amb el bon gust d’aquesta escena, podrem (després del discurs que farà en privat als seus íntims sobre l’adveniment del regne) començar a llegir la passió i copsar-ne la fondària...

Francesc Riera, sj.

CONTRAST

Us dic en tota veritat que aquesta viuda pobre és la que ha donat més de tots.

El contrast entre les dues escenes és total. En la primera, Jesús adverteix front als escribes del temple. La seva religió és falsa: l'utilitzen per a cercar la pròpia glòria i explotar els més dèbils. Cal no admirar-los ni seguir el seu exemple. En la segona, Jesús mira el gest d'una pobra viuda i crida els deixebles. D'aquesta dona poden aporendre una cosa que no ensenyen els escribres: una fe total en déu i una generositat sense límits.

La crítica de Jesús als escribes és forta. En lloc d'orientar el poble cap a Déu cerquen la seva glòria, volen l'atenció de la gent cap a ells mateixos, cerquen el seu propi honor. Els agrada “passejar-se amb vestits llargs” i que la gent els saludi a les places. En la litúrgia, ocupar “els primers seients” a les sinagogues i els “primers llocs” a taula”.

Però, hi ha una cosa que dol més a Jesús que aquest comportament fatu i infantil de ser contemplats, saludats i reverenciats. Mentre aparenten una pietat profunda en “llargs resos” en públic, aprofiten el seu prestigi religiós per a viure a costa de les viudes, els més febles i indefensos d'Israel segons la tradició bíblica. Precisament, una d'aquestes viudes posa en evidència la religió corrupta d'aquestsdirigents religiosos. El seu gest ha passat desapercebut a tots, però no a Jesús. La pobra dona només ha tirat dins l'arca de les ofrenes dues monedes petites, però Jesús crida de seguida als deixebles ja que no trobaran en l'ambient del temple un cor més religiós i més solidari amb el necessitats.

Aquesta viuda no cerca honors ni prestigi; actua de manera callada i humil. No pensa explotar ningú; per contra, dóna tot el que té perquè altres ho poden necessitar. Segons Jesús, ha donat més que ningú, ja que no dóna del que sobra, sinó “tot el que té per a viure”.

No ens equivoquem. Aqueixes persones senzilles, però de cor gran i generós, que saben estimar sens reserves, són el millor que tenim a l'Església. Elles són les que fan el món més humà, les que creuen de veres en Déu, les que mantenen viu l'Esperit de Jesús enmig d'altres actituds religioses, falses i interessades.D'aquestes persones hem d'aprendre a seguir a Jesús. Són les que més li semblen.

MALA CONSCIÈNCIA

Ha tirat tot el que tenia per a viure.

En teoria, els pobres són per a l'Església el que foren per a Jesús: els preferits, els primers que han de captar nostra atenció i nostre interés. Però, només és en teoria perquè de fet això no passa. No és qüestió de idees, sinó de sensibilitat davant el sofriment dels febles. En teoria, el cristià dirà que està de part dels pobres. La qüestió és saber quin lloc tenen realment dins la vida de l'Església i dels cristians.

En veritat ~ i és pot dir en veu alta ~ que dins l'Església hi ha moltes persones, grups, organismes, congregacions, missioners, laics voluntaris que tenen cura dels pobres i, moguts per l'esperit de Jesús, esmercen llur vida i l'arrisquen per defensar la dignitat i els drets dels més desvalguts, però ¿quina és l'actitud generalitzada dins les comunitats cristianes d'Europa?

Mentre aportem qualque ajuda o fem un donatiu, no hi ha problema. Les almoines ens tranquil·litzen i ens permeten viure amb bona consciència. Els pobres ens enutgen quan ens obliguen a plantejar-nos el nivell de vida que ens podem permetre quan sabem que cada dia milers de persones moren de fam.

Entre nosaltres, la fam i la misèria no són visibles. El més dolent que té la pobresa és la indignitat. En la pràctica, els pobres de la nostra societat no tenen els drets que tenim els altres; no mereixen el respecte d'una persona normal; no representen cap importància per a la societat. Per això, el que trobem en ells ens neguiteja. Aquests homes i dones desenmascaren els nostres grans discursos sobre el progrés i descobreixen posen la mesquinesa de la nostra caritat. No ens permeten viure amb bona consciència.

L'episodi evangèlic en el qual Jesús alaba la viuda pobre ens avergonyeix als que vivim satisfets dins el nostre benestar. Nosaltres, tal volta, donem del que ens sobra, però aquesta dona que “passa necessitat” sap donar “tot el que té per a viure” (Mc 12, 42) Quantes vegades són els pobres els que millor ens ensenyen a viure de manera digna i amb cor gran i generós.