Primer diumenge d'Advent

Lc. 21, 25-28...34-36

La vinguda del Fill de l'home

25 »Després hi haurà senyals prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. 26 La gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra, perquè fins i tot els estols celestials trontollaran. 27 Llavors veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat. 28 Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta.

Exhortació a vetllar

34 »Vosaltres estigueu alerta: que l'excés de menjar o l'embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor, perquè de cop i volta, com un llaç, us trobaríeu a sobre aquell dia, 35 que caurà sobre tots els habitants de la terra. 36 Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment perquè us pugueu escapar de tot això que ha de succeir i us pugueu presentar sense temor davant el Fill de l'home.

Paraula de Déu

INDIGNACIÓ I ESPERANÇA

Una convicció indestructible sosté des dels inicis la fe dels seguidors de Jesús: animada per Déu, la història humana s'encamina cap a l'alliberació definitiva. Les contradiccions insuportables de l'esser humà i els horrors que es cometen en totes les èpoques no han destruit nostra esperança.

Aquest món que ens manté no és definitiu. Un dia la creació entera donarà “signes” de que ha arribat son final per a donar pas a una vida nova i alliberada que nosaltres no podem imaginar ni comprendre.

Els evangelis recullen el record d'una reflexió de Jesús sobre aquest final dels temps. Paradoxalment, l'atenció no es concentra en els “esdeveniments còsmics” que puguin donar-se aleshores. El principal objectiu és proposar als seguidors un estil de vida amb lucidesa front aquest horitzó.

El final de la història no és el caos, la destrucció de la vida, la mort total. A poc a poc, entre llums i ombres, escoltem les cridades del cor o fem el sord al millor que duem dedins, però caminen cap al misteri últim de la realitat que els creents anomenem “Déu”.

No vivim en la por ni l'ànsia. “El “darrer dia” no és un dia d'ira ni venjança, sinó d'alliberació. Lluc resumeix el pensament de Jesús amb unes paraules admirables: “Alceu el cap ben alt, perquè prest sereu alliberats”. Llavors coneixerem de veritat com estima Déu el món.

Cal revifar la nostra confiança, aixecar l'ànim i desvetllar l'esperança. Un dia els poders financers s'enfonsaran, L'insensatesa dels poderosos s'acabarà. Les víctimes de tantes guerres, crims i genocidis coneixeran la vida. Els nostres esforços per un món més humà no es perdran per a sempre.

Jesús malda per sacsar les consciències dels seus seguidors. “Estigueu alerta” que l'excés de menjar o l'embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor”... Mantingueu viva la indignació, amb lucidesa i responsabilitat. No us desanimeu. Mantingueu sempre l'esperança.

¿ Com vivim aquests temps difícils per a quasi tots, angoixants per a molts, i cruels pels qui s'enfonsen dins la impotència ? ¿ Estem desperts ? ¿ Estem adormits ? Des de les comunitats cristianes cal animar la indignació i la esperança. Sols hi ha un camí: estar a prop dels que es queden sense res, enfonsats en la desesperança, la ràbia i la humiliació.

José Antonio Pagola

Jr 33,14-16 1Te 3,12-4,2 Lc 21,25-28.34-36

L´evangeli i les lectures del 1rI Diumenge d´Advent ens desconcerten una mica a tots. Sempre esperem el temps litúrgic d´Advent com un temps de preparació al Nadal. La propaganda comercial ja fa dies que ens atabala parlant de regals de Nadal, de torrons, neules i cava, de joguines pels nens, per tot arreu ja se senten músiques nadalenques i apareix el Pare Noel.

I en canvi l´evangeli d´avui, 1r diumenge d´Advent ens parla de la fi del mon, de prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles, de la vinguda del Fill de l´home sobre un núvol, amb poder i majestat, que cal estar alerta, vigilants i preparats. En què quedem, ens preparem al Nadal o la fi del món?

Potser per entendre aquesta duplicitat de sentits de l´Advent ens pot ajudar recordar que Advent és la traducció de la paraula grega "Parusía", que significava presència, vinguda o visita: la visita d´una divinitat als seus fidels, o la presència oficial d´un rei o personatge il·lustre als seus ciutadans. L´Esglèsia fa servir en l´any litúrgic aquesta paraula Advent-Parusía per expressar la doble vinguda del Senyor, la primera vinguda al mig de la nostra historia i la darrera vinguda a la fi del temps, a la fi de la història. La primera vinguda va ser en pobresa i humilitat al pessebre de Belén, la darrera vinguda, al final de la història, serà en gloria i majestat.

També el prefaci d´Advent ens parla d´aquestes dues vingudes del Senyor, de la primera quan vingué per primera vegada humil i fet semblant a nosaltres, i de la segona vinguda en glòria i majestat, quan ell mateix ens donarà els béns que ara esperem, tot vetllant, confiats en la seva promesa. Per això l´Advent és temps d´esperança i la litúrgia ens presenta textos dels profetes que anuncien que el desert florirà i que les armes es convertiran en arats, les ovelles pastaran amb el llop i el nen jugarà amb la serp

Però no podem viure només del record del passat i de l´esperança del futur. El Senyor ve avui, ve cada dia, ve en mig de nostra vida quotidiana de la família, del treball, de la ciutat, de la comunitat cristiana, se ens fa present en els pobres i desvalguts, en els nens i el ancians, en els malalts i marginats, en els emigrants i estrangers que no tenen papers ni feina, en les víctimes de guerres absurdes i cruels, en els joves en atur, en les dones abusades, en les indígenes expulsats de les seves terres per les multinacionals, també en l´amor i la bellesa, en la natura i el cel estelat.

Com diu el poeta indi Rabindranth Tagore: “Ell ve, ve sempre, en cada instant i en cada edat, tots el dies i totes les nits. Ell ve, ve sempre, en els esplèndids dies de sol primaveral i en la foscor pluviosa de les nits d´hiver. Ell ve, ve, ve sempre.”

El Senyor ve ara i avui, ve cada día, hem de començar a preparar els camins del Senyor, talment que la memòria de la primera vinguda no sigui purament un record folklòric i de consum i que així també ens prepararem amb esperança a la seva darrera vinguda, quan serem examinats sobre l´amor. Aleshores serem plenament alliberats i estarem per sempre amb el Senyor.

Vine, Senyor, no triguis, que t´esperem!

Víctor Codina, sj

ESTEU SEMPRE DESPERTS

Esteu sempre desperts.

Els discursos apocalíptics recollits en els evangelis reflexen les pors i la incertesa d'aquelles primeres comunitats cristianes, fràgils i vulnerables, que vivien enmig del extens imperi romà, entre conflictes i persecucions, amb futur incert, sense saber quan tornaria Jesús, el seu estimat Senyor.

Les exhortacions d'aquests discursos representen també les exhortacions que es feien entre ells recordant el missatge de Jesús. Aquesta cridada a viure despets, en la pregària i la confiança; són un tret original i característic del seu Evangeli i de la seva pregària.

Per això, les paraules que escoltem avui, després de molts segles, no estan dirigides a altres destinataris. Són cridades que hem d'escoltar els que vivim ara en l'Església de Jesús enmig de les dificultats i incerteses d'aquests temps.

L'Església actual camina, a voltes, com una vella “corbada” pel pes dels segles, les lluites i treballs del passat. “Anb el cap baix”, conscient dels seus errors i pecats, sense poder mostrar amb urc la glòria i el poder d'altres temps.

És el moment d'escoltar la crida que Jesús ens fa a tots. “Aixequeu-vos”, encoratgeu-vos uns als altres. “Alceu el cap” amb confiança. No mireu el futur des dels vostres càlculs i previsions. “Prest sereu alliberats”. Vindrà dia que ja no viureu corbats, oprimits ni temptats pel desànim. Jesucrist és vostre Alliberador.

Hi ha maneres de viure que impedeixen a molt caminar amb el cap ben alt confiant en aquesta alliberació definitiva. Per això, “Estigueu alerta, que no s'afeixugués el vostre cor”. No us aveseu a viure amb un cor insensible i ofuscat, cercant omplir vostra vida de benestar i plaer, d'esquena al Pare del Cel i a ls seus fills que sofreixen a la terra.. Aquest estil de vida us farà cada cop manco humans.

“Estigueu sempre desperts”. Desvetllau la fe en les vostres comunitats, més atents al meu Evangeli. Cuideu millor la meva presència enmig de vosaltres. No sigueu comunitats adormides. Viviu “demanant força”. ¿ Com seguireu les petjades de Jesús si el Pare no vos sosté? ¿ Com podreu “mantenir-vos en peu davant el Fill de l'Home”?

José Antonio Pagola

ALCEU EL CAP...

Alceu el cap ben alt.

Ningú coneix son final. Ningú coneix la fi del món. ¿ En que acabarà tot això ?, ¿ que ens espera a tots i a cada un de nosaltres ? ¿què en serà dels nostres esforços i treballs, dels nostres desitjos i aspiracions ?

Quan Lluc copiava de l'evangeli de Marc el discurs de Jesús sobre el Final, no parà massa esment en els “cataclismes còsmics”. Tots els escrits apocalíptics parlaven així. Ell pensà més tost en el que ens passa a les persones quan tot s'enfonsa baix els peus i trontolla el que, normalment, ens dóna seguretat.

Tots tenim dins nostra pròpia vida moments de crisi, en els quals no sabem què fer i a on acudir. Situacions en les quals podem tenir por i inclús angoixa perquè romanem sense seguretat i sense alè. Al final, ¿què és la vida?, ¿en qui podem confiar ? Segons Lluc, una cosa així passarà un dia al món. Per això, ens ofereix unes consignes per a aprendre a viure amb lucidesa cristiana.

Alceu el cap ben alt. És el primer. No viure encongits i capbaixos, tancats dins les nostres pors i tristeses. Eixecar la mirada; eixamplar l'horitzó. La “Vida” és més que aquesta vida. “Prest sereu alliberats”. Un dia sabrem el que és una vida alliberada, justa, gojosa. “Estigueu atents sobre vosaltres...que no s'afeixugués el vostre cor”. És el nostre risc: viure agafats per les coses, preocupats només pels diners, el benestar i la bona vida. Viure de manera rutinària, frívola i vulgar. Massa afeixugats i buits per a “entendre” res del vertader sentit de la vida.

Esteu sempre desperts. No visqueu adormits. Desvetllar vostra vida interior. Enlloc trobarem llum, pau, impuls nou per a viure, sinó el trobem dins nosaltres mateixos.

Demanar força per a sortir-ne. És el nostre problema: no tenim força per ser lliures, per a tenir criteri propi, per a tenir cura de la nostra fe o per a canviar nostra vida. ¿ Què farem si, endemés, deisem de comunicar-nos amb Déu ?

VIURE DESPERTS

Estigueu sempre desperts.

Jesús no explicà una doctrina religiosa perquè els seus deixebles l'aprenguessin correctament i la difonguessin pel món. No era el seu objectiu. Els parlava d'un “esdeveniment” que ja es donava: “Déu s'introdueix en el món. Vol que les coses canviin. Cerca que la vida siga més digna i feliç per a tots”.

Jesús diu a tot això el “Regne de Déu”. Cal estar atents a la seva vinguda. Cal viure desperts: obrir els ulls del cor; desitjar que el món canvïi; creure en aquesta bona nova que tarda a fer-se realitat plena; canviar de manera de pensar i actuar; viure cercant i acollint el “Regne de Déu”.

No estranya que escoltem tanos pics a l'evangeli aquesta crida insistent: “vigileu”, “esteu alerta sa vinguda”, “viviu desperts”.

És la primera actitud del que se decideix a viure la vida como la va viure Jesús. El primer que cal fer per a seguir ses petjades.

“Viure desperts” vol dir no caure dins l'escepticisme i indiferència davant la marxa del món. No deixar que el nostre cor s'enduresqui. No quedar-nos només en queixes, crítiques i condemnes. Desvetllar activament l'esperança.

“Viure desperts” vol dir viure de manera lúcida, fora insensateses que envaïxen tot. Gosar ser diferents. No deixar que s'apagui dins nosaltres el desig de cercar el bé de tothom.

“Viure desperts” vol dir viure amb passió la petita aventura de cada dia. No desentendre's de qui ens necessita. Seguir aquests “petits gests” que, aparentment, no serveixen per res, però sostenen l'esperança de les persones i fan la vida més amable.

“Viure desperts” vol dir desvetllar nostra fe. Cercar Déu dins la vida i des de la vida. Intuir-lo a prop de cada persona. Descobrir-lo atirant-nos tots cap a la felicitat. Viure, no de petits projectes, sinó atents al projecte de Déu.

CUIDAR L'ESPERANÇA

Alceu el cap ben alt.

Tots vivim mirant el futur. Sempre pensem en el que ens espera. En el fons, quasi tots cerquem “quelcom millor”, una seguretat, un benestar més gros. Volem que tot ens surti bé i, si és possible, que ens vagi millor. És aquesta confiança bàsica que ens sosté a la feina i en els esforços de cada dia. Per això, quan l'esperança s'apaga, s'apaga la vida. La persona ja no creix, no cerca, no lluita. Per contra, s'empetiteix, s'enfonsa, es deixa dur pels esdeveniments. Si l'esperança es perd, es perd tot. Per això, el primer que cal fer és cuidar sempre en el cor de la persona dins la societat o en la relació amb Déu l'esperança.

L'esperança no és la reacció eufòrica i optimista d'un moment. És més tost un estil de vida, la manera de fer front al futur de forma positiva i confiada i no caure en derrotismes. El futur pot ser més o manco favorable, però és propi de l'home d'esperança l'actitud positiva, el desig de viure i de lluitar, sa postura decidida i confiada. No és sempre fàcil. L'esperança vol ser treballada.

Primer de tot, mirar sempre endavant. No romandre en el passat. No viure de records i nostàlgies. No enyorar un passat tal volta més feliç, més segur o manco problemàtic. És en el present quan cal fer front al futur de manera positiva i esperançada.

L'esperança no és una actitud passiva, és un estímul que empeny a l'acció. El que viu encoratjat per l'esperança no tomba dins la passivitat. Per contra, malda per transformar la realitat i fer-la millor. El que viu amb esperança és realista, assumeix els problemes i les dificultats, però ho fa de manera creativa i dóna passes, cerca solucions i transmet confiança.

L'esperança no es manten a l'aire. Arrela en la vida. Les persones vivim de “petites esperances” que s'acompleixen o es frustren. Cal valorar i cuidar aqueixes petites esperances, però l'esser humà necessita una esperança més radical i indestructible que es mantengui quan tot s'enfonsa. Així és l'esperança en Déu, últim salvador de l'home. Quan caminem cap baix i amb el cor desfet, hem d'escoltar aquestes commovedores paraules de Jesús: “Alceu el cap ben alt, prest sereu alliberats”.

QUE HI HAGI DÉU,... PER FAVOR

Estigueu sempre desperts.

Moltes vegades havia pensat en la importància del context socio-polític en la manera de llegir l'Evangeli, però en vaig prendre consciència quan vaig viure un temps a Rwanda.

Encara record la sensació que vaig tenir al llegir el text evangèlic d'aquest primer diumenge d'Advent. No és el mateix escoltar aquest discurs apocalíptic des del benestar d'Europa o des de la misèria i el sofriment d'Àfrica.

Malgrat totes les crisis i problemes, a Europa es pensa que el món va per a millor. Ningú espera ni vol el fi de la història. Ningú desitja que les coses canviïn gaire. En el fons, ens va bastant bé. Des d'aquesta perspectiva, sentir parlar de que un dia tot això pot desaparèixer “sona” a “visions apocalíptiques” sorgides dels deliris de ments pessimistes.

Tot canvia quan el mateix Evangeli es llegeix des del sofriment del tercer Món. Quan la misèria és ja insoportable i el present és viscut com a sofriment destructor, fàcil és percebre per dintre un sentiment diferent: “Gràcies a Déu, això no durarà per a sempre.”

Els que sofreixen així són els qui poden comprendre el missatge de Crist: “Feliços els que ploren, perquè d'ells és el regne de Déu”. Aquests homes i dones, l'existència dels quals és dolor, esperen quelcom nou i diferent que respongui a llurs desitjos més profunds de vida i pau.

Un dia “el sol, la lluna i les estrelles trontollaran”, és a dir, tot allò en que crèiem poder confiar per a sempre s'enfonsarà. Les nostres idees de poder, seguretat i progrés tremolaran. Tot allò que porta l'esser humà a la veritat, la justícia i la fraternitat s'ensorrarà i “a la terra viuran amb l'ai al cor...”

Pero el missatge de Crist no és desesperança per a ningú: Inclús llavors, en el moment de la veritat última, no desespereu, esteu desperts, “manteniu-vos dempeus”, poseu la vostra confiança en Déu.

Veient de prop el sofriment cruel d'aquelles gents d'Àfrica, vaig quedar corprès pensant que podria semblar estrany a un cristià. No és propiament una oració a Déu. És un desig ardent i una invocació davant el dolor humà. Això em sortia de dintre:

“Per favor, que hi hagi Déu”.