6º diumenge de Pasqua (C)
EVANGELI
El Esperit Sant.... us farà recordar tot el que jo us he dit,
Lectura del sant evangeli segons sant Joan 14,23-29
Jesús va dir als seus deixebles
--Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell. 24 El qui no m'estima, no guarda les meves paraules. I la paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m'ha enviat.
25»Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres, 26 però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre.
27 »Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin. 28 Heu sentit que us deia: "Me'n vaig, però tornaré a vosaltres." Si m'estiméssiu, us alegraríeu de saber que me'n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. 29 Us ho he dit ara, per endavant, perquè, quan això passi, cregueu.
Paraula de Déu.
LA PAU EN L'ESGLÉSIA
Us deixo la pau, us dono la meva pau
A l'evangeli de Joan podem llegir uns discursos en què Jesús s'acomiada dels seus deixebles. Els comentaristes en diuen "El Discurs de comiat". S'hi respira una atmosfera molt especial: els deixebles tenen por de quedar-se sense el seu Mestre; Jesús, per la seva banda, els insisteix que, malgrat la seva partida, mai no sentiran la seva absència.
Fins a cinc vegades els repeteix que podran comptar amb «el Esperit Sant». Ell els defensarà, doncs els mantindrà fidels al missatge i al projecte. Per això en diu «Esperit de la veritat». Jesús els explica quina serà sa feina: «El Defensor, l'Esperit Sant... serà qui us ho ensenyi tot i us vagi recordant tot el que us he dit». L'Esperit serà la memòria viva de Jesús.
L'horitzó que ofereix als deixebles és grandiós. De Jesús naixerà un gran moviment espiritual de deixebles que el seguiran defensats per l´Esperit Sant. Es mantindran en la seva veritat, ja que aquest Esperit els anirà ensenyant tot allò que Jesús els ha anat comunicant pels camins de Galilea. Ell els defensarà en el futur de la torbació i de la covardia.
Jesús desitja que captin bé el que significarà per a ells el Esperit de la veritat i el Defensor de la seva comunitat: «Us deixo la pau; us dono la pau». No sols els desitja la pau. Els regala la pau. Si viuen guiats pel Esperit, recordant i guardant les paraules, coneixeran la pau.
No és una pau qualsevol. És la pau. Per això els diu: «No us la dono jo com la dóna el món». La pau de Jesús no es construeix amb estratègies inspirades en la mentida o la injustícia, sinó actuant amb el Esperit de la veritat. Han de reafirmar-s'hi:
«Que no tremoli el vostre cor ni s'acovardeixi».
En aquests temps difícils de desprestigi i torbació que estem patint a la Església, seria un greu error pretendre ara defensar la nostra credibilitat i autoritat moral actuant sense el Esperit de la veritat promès per Jesús. La por continuarà penetrant en el cristianisme si cerquem assentar la nostra seguretat i la nostra pau allunyant-nos del camí traçat per ell. Quan en la Església es perd la pau, no és possible recuperar-la de cap manera ni serveix qualsevol estratègia. Amb el cor ple de ressentiment i ceguesa no és possible introduir la pau de Jesús. És necessari convertir-nos humilment a la seva veritat, mobilitzar totes les nostres forces per desfer camins equivocats, i deixar-nos guiar pel Esperit que va animar tota la vida de Jesús
ÚLTIMS DESITJOS DE JESÚS
Jesús s'acomiada dels deixebles. Els veu trists i acovardits. Tots saben que estan vivint les darreres hores amb el seu Mestre. ¿Què passarà quan els falti? ¿A qui acudiran? ¿Qui els defensarà? Jesús vol infondre'ls ànim descobrint-los els seus darrers desitjos.
Que no es perdi el meu missatge. És el primer desig de Jesús. Que no s'oblidi la seva Bona Nova. Que els seus seguidors mantinguin sempre viu el record del projecte humanitzador del Pare: aquest “regne de Déu” del qual tant els ha parlat. Si l'estimen, això és el primer que han de cuidar: “qui m'estima, guardarà la meva paraula... qui no m'estima, no la guardarà”.
Després de vint segles, què n'hem fet del Evangeli de Jesús? ¿El guardem fidelment o el manipulem des dels nostres propis interessos? ¿L'acollim al nostre cor o l'oblidem? ¿El presentem amb autenticitat o l'amaguem amb les nostres doctrines?
El Pare us enviarà en nom meu un Defensor. Jesús no vol que romanguin orfes. No sentiran l'absència. El Pare enviarà el Esperit Sant que els defensarà de risc de desviar-se'n. Aquest Esperit, que han captat en ell, enviant-lo cap als pobres, els impulsarà també a ells en la mateixa direcció.
El Esperit els “ensenyarà” a comprendre millor tot allò que els ha ensenyat. Els ajudarà a aprofundir cada cop més la seva Bona Nova. Els “recordarà” allò que l'han escoltat. Els educarà al seu estil de vida.
Després de vint segles, ¿quin esperit regna entre els cristians? ¿ Ens deixem guiar pel Esperit de Jesús? ¿Sabem actualitzar la Bona Nova? ¿Vivim atents als qui pateixen? ¿Cap on ens impulsa avui el vostre alè renovador?
Us dono la meva pau. Jesús vol que visquin amb la mateixa pau que l'han pogut veure, fruit de la seva unió íntima amb el Pare. Els regala la pau. No és com la que els pot oferir el món. És diferent. Naixerà al seu cor si acullen el Esperit de Jesús.
Aquesta és la pau que han de contagiar quan arribin a un lloc. El primer que difondran en anunciar el regne de Déu per obrir camins a un món més sa i just. Mai no han de perdre aquesta pau. Jesús insisteix:“Que no tremoli el vostre cor ni s'acovardeixi”.
Després de vint segles, ¿per què ens paralitza la por del futur? ¿Per què tant de recel davant la societat moderna? Hi ha molta gent que té gana de Jesús. El Papa Francesc és un regal de Déu. Tot ens convida a caminar cap a una Església més fidel a Jesús i al seu Evangeli. No ens podem quedar passius.
Us deixo la pau, us dono la meva pau.
Seguint el costum jueu, els primers cristians se saludaven desitjant-se mútuament la pau. No era una salutació rutinària i convencional. Per ells tenia un significat més profund. En una carta que Pau escriu a una comunitat cristiana, els manifesta el seu gran desig: Que la pau de Crist regni en els vostres cors. Aquesta pau no cal confondre-la amb qualsevol cosa. No és una absència de conflictes i de tensions. Tampoc una sensació de benestar o una recerca de tranquil·litat interior. Segons l'evangeli de Joan, és el gran regal de Jesús, l'herència que ha volgut deixar per sempre els seguidors. Així diu Jesús: Us deixo la pau, us dono la meva pau.
Recordaven el que Jesús havia demanat als seus deixebles quan els envià a construir el regne de Déu: A casa on entreu, digueu primer: pau a aquesta casa. Per humanitzar la vida, el sembrar pau, promoure respecte, diàleg, escolta , no imposició, enfrontament i dogmatisme.
¿Per què és tan difícil la pau? ¿Per què tornem un cop i un altre a l'enfrontament i l'agressió? Hi ha una resposta primera, elemental i senzilla, que ningú pren seriosament: només els homes i dones que tenen pau poden posar-la en la societat, No es pot sembrar pau amb el cor ple de ressentiment, intolerància i dogmatisme... es pot mobilitzar la gent, però no és possible aportar veritable pau a la convivència. No s'ajuda a apropar postures i crear un clima amistós d'entesa, i acceptació mútua i diàleg.
No és difícil assenyalar alguns trets de la persona que porta a dins la pau de Crist. Cerca sempre el bé de tots, no exclou ningú, respecta les diferències, no alimenta l'agressió, fomenta allò que uneix, mai allò que enfronta.
¿Què aportarem avui des de la Església de Jesús? ¿Concòrdia o divisió? ¿Reconciliació o enfrontament? Si els seguidors de Jesús no porten pau al seu cor, ¿ què és el que porten? ¿Pors, interessos, ambicions, irresponsabilitat?
VENIU ESPERIT SANT
Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu...
«L'Esperit Sant que enviarà el Pare en nom meu, serà qui us ho ensenyi tot i us vagi recordant tot el que us he dit». Aquesta és la promesa de Jesús. Del Esperit no caldria parlar gaire. És millor desitjar-ho, esperar-ho en oració anhelant, invocar-ho i deixem penetrar, reanimar i conduir per Ell.
Veniu Esperit Sant.
Sense Tu, la nostra lluita per la vida acaba sembrant mort, els nostres esforços per trobar felicitat acaben en egoisme amarg i insatisfet.
Sense Tu, el nostre «progrés» no ens porta cap a una vida més digna, noble i joiosa. Sense Tu, no hi haurà mai un «poble unit» sinó un poble vençut per divisions, ruptures i enfrontaments. Sense Tu, continuarem dividint i separant-ho tot: Nord i Sud, bloc occidental i oriental, primer món i tercer món, esquerres i dretes, creients i ateus, homes i dones. Recordeu-nos que tots venim de les entranyes d'un mateix Pare i tots estem cridats a la comunió joiosa i feliç en Ell.
Renova el nostre amor al món i a les coses. Ensenya'ns a cuidar aquesta terra que ens has regalat com a casa comuna entranyable on pugui créixer la família humana. Sense Tu, ens la seguirem disputant agressivament, cercarem cadascun la nostra «propietat privada» i l'anirem fent cada cop més inhòspita i inhabitable.
Veniu Esperit Sant
. Ensenya'ns a entendre-ns encara que parlem llenguatges diferents. Si la vostra llei interior de Amor no ens habita, seguirem l'escalada de la violència absurda i sense sortida.
Que no es perdi el missatge. És el primer desig de Jesús. Que no oblidem la seva Bona Nova de Déu. Que els seus seguidors mantinguin viu el record del projecte humanitzador del Pare: aquest “regne de Déu” del qual tant els ha parlat. Si l'estimen, això és el primer que han de cuidar: “qui m'estima, guardarà la meva paraula... qui no m'estima, no la guardarà”.
A alegrar el nostre món tan ombrívol. Ajuda'ns a imaginar-ho millor i més humà. Obre'ns a un futur més fratern, net i solidari. Entra fins al fons de les nostres ànimes. Mira el buit de l'home si tu faltes per dins. Mira el poder del pecat quan Tu no envies el teu alè.
Posa en els homes goig, força i consol, en les seves grans i petites decisions, en les seves pors, lluites, esperances i temors.
Ensenya'ns a creure en Tu com tendresa i proximitat personal de Déu, com força i com gràcia que pot conquerir el nostre interior i donar vida a la nostra vida.
PAU
La pau us deixo us dono la meva pau...
Tots parlen de pau, però no és fàcil dir en què consisteix. Tots diuen desitjar-la i cercar-la però no se sap com assolir-la. Intuïm que és un bé preciós, no només per a la vida personal de cadascú, sinó per a la convivència de la humanitat sencera. Hauria de ser el primer per assegurar una vida digna i feliç per a tothom. Però gairebé sempre és el primer que fem malbé.
¿Per què és tan difícil la pau? ¿Per què fracassa una vegada i una altra el diàleg? ¿Per què es torna una vegada i una altra a l'enfrontament i l'agressió mútua? ¿Per què es posen tants obstacles a la concòrdia? Hi ha una primera resposta tan elemental i senzilla que ningú no la pren seriosament: només els homes que tenen pau poden posar-la en la societat.
No pot sembrar pau qualsevol. Amb el cor ple de ressentiment, intolerància i dogmatisme es pot mobilitzar alguns sectors; des d'actituds de prepotència, hostilitat i agressió es pot fer política i propaganda electoral, però no es pot aportar veritable pau a la convivència de la gent.
Les fonts cristianes parlen de la pau de manera original i desconcertant. Hi ha una pau que no prové dels plantejaments i estratègies que posem en marxa els humans. Aquesta pau, abans que res, és un regal que cal acollir i només després encomanar i comunicar. Així diu Jesús: «Us deixo la pau, us dono la meva pau; no us la dono com la dóna el món» (Jn 14, 27).
Ens falta pau perquè ens falten homes i dones de pau. Persones que posseeixen la pau al seu cor, la porten amb ells, la comuniquen i la difonen. Aquests construeixen pau perquè ajuden a apropar postures i creen un clima amistós d'entesa, acceptació mútua i diàleg. No és difícil assenyalar alguns trets de «l'home de pau». Cerca sempre el bé de tots, no exclou ningú, respecta les diferències, no alimenta l'agressió, fomenta allò que uneix, mai allò que ens enfronta. Senzillament estima tot ésser humà.
ACTITUDS PER A LA PAU
La pau us deixo, la meva pau us dono
La pau no naixerà espontàniament de la violència. No arribarà només del cansament d'ETA, i menys de les sagnants escalades terroristes. La pau requereix un clima social propici que cal crear entre tots. Heus aquí algunes actituds que desperten en mi les paraules de Jesús:
«La pau us deixo, la meva pau us dono.»
Condemnar: no només interiorment, sinó també de manera pública, els crims i els assassinats de ETA. A algun se'l pot fer més difícil per lligams afectius i familiars o per identificar-se amb els objectius. Però la consciència és abans que res. Cal que tots defensem de manera unànime la vida i els drets fonamentals de la persona.
Fer veure amb claredat quina és la veritable voluntat d'aquest poble. ETA s'equivoca quan escolta els crits d'alguns que li demanen intervenir. El clam dels bascos és unànime: ETA no ha d'actuar més temps contra la voluntat majoritària del seu propi poble
Buscar la pau com el primer objectiu per al bé comú en aquests moments. La pau és més important que els interessos de cadascun dels partits. No és just impedir-la, dificultar-la o retardar-la. La pau ha de ser èxit de tots i per a tots.
Aprendre a resoldre els nostres problemes per vies dignes de lésser humà. No estem fets per viure permanentment a la violència ia l'odi. Abans que qualsevol altra cosa, som persones i estem cridats a entendre'ns buscant el millor per a tothom.
Donar suport i defensar tot allò que pot conduir a un acostament de postures i una recerca d'entesa per camins que no siguin l'enfrontament destructor. Tots som necessaris al País Basc per construir el futur. També els que mai hagin pogut defensar la violència.
Educar la passionalitat política. Uns renunciant a extremismes i maximalismes que no poden conduir amb realisme al bé del poble. Altres lluitant contra les reaccions viscerals que ens pot provocar la cruel i persistent actuació de ETA al llarg d'aquests anys.
Actuar amb lucidesa, sense deixar-nos arrossegar per consignes, eslògans o campanyes que puguin generar odi o venjança. Buscar la pau i exigir-la de manera ferma, però pacífica. Una pau que sigui veritable i sigui pau per a tothom.
Buscar la veritat. No deformar-la per interessos partidistes ni sacrificar-la cap estratègia. La mentida impedeix l'entesa i la comunicació. La ceguesa engendra violència. Cap a la pau s'avança per camins de l'objectivitat i de l'esclariment de les raons enfrontades.
Disposem per el perdó sincer i noble, rebutjant la venjança. La pacificació exigeix introduir a la convivència social la capacitat de perdonar. El perdó allibera de la violència del passat, ens ennobleix a tots i genera a la societat noves energies per construir el futur.
NO ÉS EL MATEIX
Guardarà la meva paraula...
El pluralisme cultural és innegable. Es pot fins i tot afirmar que és una de les dades més característiques de la societat moderna. S'ha fraccionat en mil trossos aquell món monolític de fa uns quants anys. Avui conviuen entre nosaltres tota mena de posicionaments, idees o valors. Aquest pluralisme no és només una dada. És un dogma de la nostra cultura. Avui tot es pot discutir. Tot menys el dret de cadascú a pensar com li sembli i ser respectat en el que pensa.
Certament aquest pluralisme pot estimular la recerca responsable, el diàleg i la confrontació de postures. Però ens pot portar també a greus reculades. Molts cauen en un relativisme total. Tot és igual. Com diu G. Lipovetsky, «vivim a l'hora dels feelings». Ja no hi ha veritat ni mentida, bellesa ni lletjor. Res no és bo ni dolent. Es viu d'impressions i cadascú pensa allò que vol i fa allò que li ve de gust. En aquest clima de relativisme s'arriba a situacions decadents. Es defensen les creences més peregrines sense un esforç racional mínim. Es pretén resoldre amb quatre tòpics les qüestions més vitals del ser humà. A. Finkielkraut té raó quan afirma que «la barbàrie s'està apoderant de la cultura».
El cristià està cridat avui a viure la seva fe en actitud de recerca responsable i compartida. No és igual pensar qualsevol cosa de la vida. Hem de cercar la veritat última del home que és lluny de quedar explicada amb teories científiques, sistemes psicològics o visions ideològiques.
El cristià també està cridat a viure sanant aquesta cultura. No és el mateix guanyar diners sense cap escrúpol que exercir honestament un servei públic, ni és igual donar grits a favor del terrorisme que defensar els drets de cada persona. No és igual avortar que acollir la vida, ni és igual fer l'amor de qualsevol manera que estimar de veritat l'altre. No és el mateix ignorar les necessitats o treballar pels seus drets. La primera cosa és dolenta i malmet l'home. La segona està carregada d'esperança i promesa...Enmig de l'actual pluralisme ressonen les paraules de Jesús:
El que m'estima guardarà la meva paraula i el meu Pare l'estimarà».
UNA CULTURA DE LA PAU
La pau us deixo, la meva pau us dono.
Són molts els conflictes que sacsegen avui la nostra societat. A més de les tensions i enfrontaments que es produeixen entre les persones i al si de les famílies, greus conflictes d'ordre social, polític i econòmic impedeixen entre nosaltres la convivència pacífica.
Per resoldre els conflictes, els homes han de fer sempre individualment i col·lectivament una opció: o escollim la via del diàleg i de la mútua entesa, o seguim els camins de la violència i de l'enfrontament destructor. Per això, moltes vegades, el que és més greu no és l'existència mateixa dels conflictes, sinó que una societat acabi creient que els conflictes només es poden resoldre per mitjà de la violència o la imposició de la força
Davant aquesta «cultura de la violència» que s'ha cultivat tant entre nosaltres, necessitem promoure avui una «cultura de la pau». La fe en la violència ha de ser substituïda per la fe a l'eficàcia dels camins no violents.
Hem d'aprendre a resoldre els nostres problemes per vies dignes del ser humà. No estem fets per viure permanentment a l'enfrontament. Abans que qualsevol altra cosa, som homes i estem cridats a entendre'ns buscant honestament solucions justes per a tothom.
Aquesta «cultura de la pau» exigeix cercar l'eliminació de les injustícies sense introduir-ne de noves i sense alimentar i aprofundir més les divisions. Només els que es resisteixen als mitjans injustos i combaten tot atemptat contra la persona poden ser constructors de pau.
Una «cultura de pau» exigeix a més crear un clima de diàleg social promovent actituds de respecte i escolta mutus. Una societat avança cap a la pau renunciant als dogmatismes, cercant l'acostament de postures i aclarint en el diàleg les raons enfrontades.
La «cultura de pau» arrela sempre en la veritat. Deformar-la o manipular-la al servei d'interessos partidistes o d'estratègies fosques no condueix a la pau veritable. La mentida i l'engany al poble sempre engendren violència.
La «cultura de pau» només s'assenta en una societat quan la gent està disposada al perdó sincer, rebutjant sentiments de venjança i revenja. El perdó allibera la violència del passat i genera noves energies per construir el futur entre tots.
Enmig d'aquesta societat, els cristians hem d'escoltar de manera nova les paraules de Jesús, «la pau us deixo, la meva pau us dono», i ens hem de preguntar què hem fet d'aquesta pau que el món no pot donar però necessita conèixer .
ACOLLIR DÉU A LA CIUTAT
Vindrem a fer estada en ell....
No sembla que la ciutat moderna, sobretot la gran ciutat, sigui un lloc molt propici per acollir aquest Déu que, segons Jesús, vol “habitar” en l'home.
Renou permanent, setge continu de missatges i impressions, els desplaçaments constants d'una banda a l'altra, les presses i les tensions fan gairebé impossible l'assossec i la pau que semblen indispensables per acollir Déu.
No és estrany que la gent aprofitin qualsevol ocasió per fugir de la ciutat a la recerca d'aire pur per als pulmons i d'una mica de silenci, assossec i pau per als seus esperits.
El contacte amb la natura i el passeig pel camp produeixen en nosaltres un veritable alliberament. Respirem amb més profunditat, el nostre rostre es relaxa, mirem l'entorn amb ulls més serens i contemplatius, percebem una calma interior nova, ens sentim més disposats a l'escolta i al diàleg. Sembla més fàcil creure i acollir Déu.
Però la solució no pot estar exclusivament en aquestes sortides periòdiques. Hem d'aprendre a acollir Déu enmig de la ciutat ja que Déu està sobretot en l'home, enmig de les seves lluites, disputes, tensions i cansaments.
També per la ciutat es pot caminar amb ulls prou tranquils per contemplar la vida amb els seus centelleigs de bondat i les seves tragèdies, i descobrir Déu al rostre cansat de la gent i l'angoixa i la insatisfacció de tants.
També a la ciutat es pot lluitar contra aquesta ansietat i avidesa per viure sempre bolcats cap a fora, cercant incansablement noves sensacions, novetats, notícies i renous.
També a la ciutat es pot trobar algun moment per pregar, encara que sigui a la retirada de l'habitació, a l'interior del propi cotxe o durant l'espera de l'autobús.
També des de la ciutat es pot invocar Déu i presentar-li les angoixes, les penes, les lluites i els goigs d'aquells ancians gastats, aquests joves sorollosos, aquestes dones indiferents i tanta gent desconeguda que creuem en el nostre camí.
També en la ciutat, Jesús ens pot donar la pau, aquella que el món no pot donar. Només cal adoptar una actitud d'acollida i oració.
Recordem el que escriu E. Wiesel: “No pregar no és un pecat; és un càstig». El càstig de veure's condemnats a viure sense la millor companyia que el home pot tenir.
VENIU, ESPERIT SANT
l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu,
«L'Esperit Sant que enviarà el Pare en nom meu, serà qui us ho ensenyi tot i us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre». Aquesta és la promesa de Jesús.
Del Esperit no caldria parlar-ne molt. És millor desitjar-lo, esperar-lo en oració anhelant, invocar-lo i deixar-nos penetrar, reanimar i conduir per Ell.
Veniu, Esperit Sant.
Sense Tu, la nostra lluita per la vida acaba sembrant mort, els nostres esforços per trobar felicitat acaben en egoisme amarg i insatisfet.
Veniu Esperit Sant.
Sense Tu, el nostre «progrés» no ens porta cap a una vida més digna, noble i joiosa. Sense Tu, no hi haurà mai un «poble unit» sinó un poble constantment vençut per divisions, ruptures i enfrontaments.
Sense Tu, continuarem dividint i separant-ho tot: Nord i Sud, bloc occidental i oriental, primer món i tercer món, esquerres i dretes, creients i ateus, homes i dones.
Recordeu-nos que tots venim de les entranyes d'un mateix Pare i tots estem cridats a la comunió joiosa i feliç en Ell.
Renova el nostre amor al món i a les coses. Ensenya'ns a cuidar aquesta terra que ens has regalat com a casa comuna entranyable on pugui créixer la família humana. Sense Tu, ens la seguirem disputant agressivament, buscarem cadascú la nostra «propietat privada» l'anirem fent cada cop més inhòspita i inhabitable.
Veniu, Esperit Sant.
Ensenya'ns a entendre'ns encara que parlem de llenguatges diferents. Si la vostra Llei interior d'Amor no ens habita, seguirem l'escalada de la violència absurda i sense sortida.
Veniu, Esperit Sant
Ensenyeu-nos a creure. Sense el vostre alè, la nostra fe es converteix en ideologia de dretes o d'esquerres, la nostra religió en trista «assegurança de vida eterna». Recordeu-nos tot el que ens ha dit Jesús. Condueix-nos a l'evangeli.
Veniu, Esperit Sant
Ensenya'ns a pregar. Sense la teva calor i la teva força. la nostra litúrgia es perd en rutina, el nostre culte en ritu legalista. la nostra pregària a xerrameca.
Veniu a mantenir l'esforç de conversió dins de l'Església. Sense el teu impuls, tota renovació acaba en anarquia, involució, cansament o desil·lusió.
Veniu a alegrar el nostre món tan ombrívol. Ajuda'ns a imaginar-ho millor i més humà. Obre'ns a un futur més fratern, net solidari. Ensenya'ns a pensar allò encara no pensat i construir allò encara no treballat.
Entra fins al fons de les nostres ànimes. Mira el buit de l'home si tu faltes per dins. Mira el poder del pecat quan Tu no envies el teu alè.
Veniu, Senyor i donador de vida. Posa en els homes goig, força i consol, a les seves grans i petites decisions, a les seves pors, lluites, esperances i temors.
Veniu Esperit Sant
Ensenya'ns a creure en Tu com a tendresa proximitat personal de Déu als homes, com a força i poder de gràcia que pot conquerir el nostre interior i donar vida a la nostra vida.
HOMES EMPOBRITS
Vindrem a fer estada en ell....
Tot home viu condicionat per la realitat sociològica i històrica en què es troba inserit. Sense que ho puguem evitar, som part integrant d'un món complex que incideix poderosament en la nostra manera de ser, actuar i viure. El marc sociocultural i sico-social en què vivim marca decisivament la nostra conducta, la nostra actitud existencial i tot el nostre ésser.
Per això hauríem d'estar més atents a aquells fenomens sociològics que estan modelant l'ésser de l'home contemporani. Fenomens com ara el canvi cultural, la tecnologia, el consum, la mobilitat, l'anonimat social, la incomunicació, el pluralisme... No són pocs els observadors que, en estudiar les possibilitats i els riscos de la societat contemporània, assenyalen amb to alarmant l'empobriment interior i el buit que sembla amenaçar l'home contemporani.
Home que ha avançat tècnicament de manera insospitada, però que viu en dependència cada vegada més gran de allò que ell mateix produeix i fabrica.
Home....que es veu obligat a viure encadenat per sempre un ofici especialitzat, sense poder desenvolupar adequadament més que una part mínima del seu ésser.
Home ...que viu de manera accelerada, sotmès a un ritme de vida esgotador, sense possibilitat d'aturar-se serenament davant de la seva pròpia vida.
Home... aclaparat per una informació múltiple i variada de notícies i dades, però sense mitjans per discernir, reflexionar i formar-se el propi judici amb responsabilitat i lucidesa.
Home... seduït pels mil enganyosos atractius de la societat de consum, però «sota-alimentat» espiritualment.
Home ...alienat per diversos eslògans i distret per innombrables modes o consignes, però sense capacitat per enfrontar-se a la pròpia veritat.
Els creients entenem que la fe pot ser la gran força interior que ens ajudi a alliberar-nos de l'alienació, la superficialitat, la desintegració i el buit interior.
Per viure d'una manera més humana i alliberada ens cal una energia interior capaç d'animar i dinamitzar tota la nostra existència. Per això escoltem avui amb goig les paraules de Jesús: «El qui m'estima guardarà la meva paraula i el meu Pare l'estimarà, i vindrem a ell i hi farem morada».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada