ASCENSIÓ DEL SENYOR

 

7º Diumenge de Pasqua. - L'Ascensió del Senyor (C)

EVANGELI

Mentre els beneïa, ...fou endut cap al cel.

+ Conclusió del sant evangeli segons sant Lluc 24,46-53

46 Els digué: --Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, 47 i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. 48 Vosaltres en sou testimonis. 49 I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès. Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us vindrà de dalt. Ascensió de Jesús 50 Després se'ls endugué fora de la ciutat fins a prop de Betània, alçà les mans i els va beneir. 51 I mentre els beneïa, es va separar de ells i fou endut cap al cel. 52 Ells el van adorar. Després se'n tornaren a Jerusalem plens d'una gran alegria. 53 I contínuament eren al temple beneint Déu. Paraula de Déu.

CREIXEMENT I CREATIVITAT

Els evangelis ens ofereixen diverses claus per entendre com van començar el seu camí històric les primeres comunitats cristianes sense la presència de Jesús al capdavant. Potser no va ser tot tan senzill com de vegades ho vam imaginar. ¿Com van entendre i viure la seva relació amb ell, un cop desaparegut de la terra?

Mateu no diu una paraula de la seva ascensió al cel. Acaba el seu evangeli amb una escena de comiat en una muntanya de Galilea on Jesús els fa aquesta solemne promesa: «Sabeu que jo estic amb vosaltres cada dia fins a la fi del món». Els deixebles no han de sentir la seva absència. Jesús estarà sempre amb ells. Però ¿com?

Lluc ofereix una visió diferent. A l'escena final del seu evangeli, Jesús «se separa de ells pujant cap al cel». Els deixebles han d'acceptar amb tot realisme la separació: Jesús ja viu en el misteri de Déu. Però puja el Pare «beneint» els seus. Els seus seguidors comencen el seu camí protegits per aquella benedicció amb què Jesús guaria els malalts, perdonava els pecadors i acaronava els petits.

L'evangelista Joan posa a boca de Jesús unes paraules que proposen una altra clau. En acomiadar-se dels seus, Jesús els diu: «Jo me'n vaig al Pare i vosaltres esteu trists… No obstant, us convé que jo me'n vagi perquè rebeu l'Esperit Sant». La tristesa dels deixebles és explicable. Desitgen la seguretat que els dóna tenir Jesús sempre amb ells. És la temptació de viure de manera infantil sota la protecció del Mestre.

La resposta de Jesús mostra una sàvia pedagogia. La seva absència farà créixer la maduresa dels seguidors. Els deixa l'empremta del seu Esperit. Serà ell qui, en absència seva, promourà el creixement responsable i adult dels seus. És bo recordar-ho en uns temps que sembla créixer entre nosaltres la por a la creativitat, la temptació de l'immobilisme o la nostàlgia per un cristianisme pensat per a altres temps i una altra cultura.

Els cristians hem caigut més d´una vegada al llarg de la història en la temptació de viure el seguiment a Jesús de manera infantil. La festa de l'Ascensió del Senyor ens recorda que, acabada la presència històrica de Jesús, vivim el temps del Esperit, temps de creativitat i de creixement responsable. El Esperit no proporciona als seguidors de Jesús receptes eternes. Ens dóna llum i alè per anar buscant camins sempre nous per reproduir avui la seva actuació. Així ens porta cap a la veritat completa de Jesús.

LA BENEDICCIÓ DE JESÚS

Són els darrers moments de Jesús amb els seus. De seguida els deixarà per entrar definitivament al misteri del Pare. Ja no els podrà acompanyar pels camins del món com ho ha fet a Galilea. La seva presència no podrà ésser substituïda per ningú.

Jesús només pensa que arribi a tots els pobles l'anunci del perdó i la misericòrdia de Déu. Que tothom escolti la seva crida a la conversió. Ningú no ha de sentir-se perdut. Ningú no ha de viure sense esperança. Tots han de saber que Déu comprèn i estima els seus fills i filles sense fi. ¿Qui podrà anunciar aquesta Bona Nova?

Segons el relat de Lluc, Jesús no pensa en capellans ni bisbes. Tampoc en doctors o teòlegs. Vol deixar a la terra “testimonis”. ´És el primer: “vosaltres sou testimonis d'aquestes coses”. Seran els testimonis de Jesús els qui comunicaran la seva experiència d'un Déu bo i encomanaran el seu estil de vida treballant per un món més humà.

Però Jesús coneix bé els seus deixebles. Són febles i covards. On trobareu l'audàcia per ser testimonis de algú que ha estat crucificat pel representant del Imperi i els dirigents del Temple? Jesús els tranquil·litza: “Jo us enviaré el que el meu Pare ha promès”. No els faltarà la “força de dalt”. El Esperit de Déu els defensarà.

Per expressar gràficament el desig de Jesús, l'evangelista Lluc descriu la seva partida d'aquest món de manera sorprenent: Jesús torna al Pare aixecant les mans i beneint els deixebles. És el seu darrer gest. Jesús entra al misteri insondable de Déu i sobre el món baixa la seva benedicció.

Als cristians se'ns ha oblidat que som portadors de la benedicció de Jesús. La nostra primera tasca és ser testimonis de la Bondat de Déu. Mantenir l'esperança viva. No rendir-nos davant el mal. Aquest món que sembla un “infern maleït” no està perdut. Déu el mira amb tendresa i compassió.

També avui és possible cercar el bé, fer el bé, difondre el bé. És possible treballar per un món més humà i un estil de vida més sa. Podem ser més solidaris i menys egoistes. Més austers i menys esclaus dels diners. La mateixa crisi econòmica ens pot empènyer a cercar una societat menys corrupta.

En la Església de Jesús hem oblidat que el primer és promoure una “pastoral de la bondat”. Sentir-nos testimonis i profetes d'aquell Jesús que va passar la vida sembrant gestos i paraules de bondat. Així va despertar a la gent de Galilea l'esperança en un Déu Salvador. Jesús es una benedicció i la gent ho ha de conèixer.

L' ÚLTIM GEST

..alçà les mans i els va beneir..

Jesús era realista. Sabia que no podia transformar d'un dia per l'altre aquella societat on veia patir tanta gent. No tenia poder polític ni religiós per provocar un canvi revolucionari. Només tenia la seva paraula, els seus gestos i la seva fe gran en el Déu dels qui pateixen.

Per això li agrada tant fer gestos de bondat. Abraça els nens del carrer perquè no se sentin orfes. Toca els leprosos perquè no es vegin exclosos dels llogarets. Acull amistosament a la seva taula pecadors i indesitjables perquè no se sentin menyspreats.

No són gestos convencionals. Li surten des de la seva voluntat de fer un món més amable i solidari on les persones s'ajudin i es cuidin mútuament. Tant se val que siguin gestos petits. Déu té en compte fins i tot el got d'aigua que donem a qui té set.

A Jesús li agrada sobretot beneir. Beneeix els petits i beneeix sobretot els malalts i desgraciats. El seu gest està carregat de fe i amor. Vol embolicar els qui més pateixen amb la compassió, la protecció i la benedicció de Déu.

No és estrany que, en narrar el comiat de Jesús, Lluc el descrigui aixecant les mans i beneint els deixebles. És el seu darrer gest. Jesús entra al misteri insondable de Déu i els seus seguidors queden embolicats en la seva benedicció.

Ja fa temps que ho hem oblidat, però la Església ha de ser al mig del món font de benedicció. En un món on és freqüent maleir, condemnar, fer mal i denigrar, necessària és la presència de seguidors de Jesús que sàpiguen beneir, cercar el bé, fer el bé, atreure cap al bé.
Una Església fidel a Jesús està cridada a sorprendre la societat amb gestos públics de bondat, trencar esquemes i estratègies, estils d'actuació i llenguatges agressius que no tenen res a veure amb Jesús, el profeta que beneïa la gent amb els seus gestos i paraules de bondat.

L'ART DE BENEIR

Mentre els beneïa se va separar de ells.

Segons el suggestiu relat de Lluc, Jesús torna al seu Pare «beneint» els seus deixebles. És el seu darrer gest. Jesús deixa darrere seu la seva benedicció. Els deixebles responen al gest de Jesús marxant al temple plens de joia. I eren allà «beneint» Déu.

La benedicció és una pràctica arrelada a gairebé totes les cultures com el desig màxim que podem despertar en nosaltres. El judaisme, l'islam i el cristianisme sempre li han donat una gran importància. I, encara que avui dia ha quedat reduïda a un ritual gairebé en desús, no són pocs els que subratllen el seu profund contingut i la necessitat de recuperar-la.

Beneir és, abans que res, desitjar el bé a les persones que anem trobant al nostre camí. Voler el bé de manera incondicional i sense reserves. Voler la salut, el benestar, l'alegria... tot el que els pot ajudar a viure amb dignitat. Com més desitgem i afirmem el bé per a tothom, més possible és la seva manifestació.

Beneir és aprendre a viure des d'una actitud bàsica d'amor a la vida ia les persones. Qui beneeix elimina del seu cor altres actituds poc sanes com l'agressivitat, la por, l'hostilitat o la indiferència. No és possible beneir i, alhora, viure condemnant, rebutjant, odiant.

Beneir és desitjar a algú el bé des del més profund del nostre ésser, encara que mai no som nosaltres la font de la benedicció, sinó els seus testimonis i portadors. Qui beneeix no fa sinó evocar, desitjar i demanar la presència bondadosa del Creador, font de tot bé. Per això, només es pot beneir en actitud joiosa i agraïda a Déu.

La benedicció fa bé el qui la rep i el qui la practica. Qui beneeix altres es beneeix a si mateix. La benedicció queda ressonant dins seu com una pregària silenciosa que va transformant el seu cor, fent-ho més bo i noble. Ningú no pot sentir-se bé amb ell mateix mentre segueixi maleint algú en el fons del seu ésser.

La festa de l´Ascensió és una invitació a ser portadors i testimonis de la benedicció de Crist a la humanitat.

ENTREGAR LA VIDA

Es va separar d'ells.

Hi ha moltes maneres de viure i també de morir. La mort sembla igual per a tothom però no és així. Cadascú la viu a la seva manera. Cadascú s'endinsa en el seu misteri des d'una actitud pròpia i personal. No és el mateix morir lliurant confiadament la vida que morir rebel·lant-se davant del que és inevitable.

Per a qui s'aferra a aquesta vida com un bé definitiu, la mort és la màxima desgràcia, l'enemic suprem que ens ataca des de fora i ens pren el més preciós que tenim: aquest alè misteriós que ens fa existir. Però ¿és possible acostar-se a la mort des d'una altra actitud?

Per a un creient, la vida és un regal. El gran regal que rebem gratuït del Creador. No és una possessió. No una cosa que hem fabricat nosaltres. Jo no faig res perquè la sang corri per les meves venes. No treballo per fer bategar el meu cor. Visc sostingut misteriosament per Déu.

Qui viu des d'aquesta actitud, sense sentir-se amo i senyor exclusiu de la seva existència, pot morir lliurant confiadament sa vida al Creador. No és fàcil. La mort mai perd la tràgica serietat. Però morir es converteix en un acte de fe, l'acte de fe més gran que podem fer: posar la nostra existència definitiva en mans de Aquell que és la font misteriosa del nostre ésser.

No és el mateix morir «que lliurar la vida». Pel que lliura la vida, la mort no li sobrevé fatalment de fora, sinó l'abandó confiat en Déu. Aquest «lliurar la vida» no és necessàriament un acte puntual que cal fer en el moment final. És una orientació de tota la vida. El lliurament final es prepara de moltes maneres i no és més que la culminació de tot un estil de viure.

La mort s'anticipa a moltes petites morts. El lliurament s'anticipa a moltes petites entregues. És la renúncia a l'afany de preservar la vida en aquest món la que ens porta a gaudir per sempre de la vida eterna. A Jesús ningú no li va prendre la vida, la va lliurar ell confiadament al Pare. Per això, Déu el va ressuscitar. Aquest és el nucli de la festa cristiana de l´Ascensió.

ENS TORNAREM A TROBAR

Es va separar d'ells i fou endut cap al cel...

...experiència molt dura el comiat a la persona estimada que la mort ens arrenca per sempre. Ja no podrem abraçar-la, mirar-la als ulls, escoltar les seves confidències, parlar-ne com en altres temps. La seva habitació ha quedat buida. Ja no hi és. Ningú no podrà omplir la seva absència.

Enmig de la pena immensa, comencen a sorgir les preguntes: ¿Per què ha hagut de ser així? ¿Com pot Déu permetre-ho? ¿Per què ens ha deixat sols? ¿Per què ara que tant la necessitàvem? Així senten esposos, amics o quants perden un ésser estimat.

La mort no ha aconseguit, però, arrencar aquesta persona del nostre cor. L'estimem. Podem recordar-la, revifar allò que hem compartit i viscut junts, allò que ens ha volgut comunicar al llarg dels anys. Potser no l'hem entès del tot; sens dubte, la podíem haver estimat més. No és el moment de culpabilitzar-nos. Ara ens queda l'amor amb què aquesta persona ens ha acompanyat durant la vida.

Tenim molt per agrair. Aquesta persona, amb totes les limitacions i deficiències, ha estat un regal. Hem gaudit de la vostra presència. La nostra vida ha estat més feliç gràcies a la seva companyia i amistat. La seva partida no podrà mai destruir allò viscut. La mort l'ha separada de nosaltres, però l'ha conduïda fins al misteri insondable de Déu. Allà ens espera.

En acomiadar-se dels seus deixebles, Jesús els parla així: «Me'n vaig a preparar-vos un lloc I quan hagi anat i us hagi preparat un lloc tornaré i us prendré amb mi perquè on sigui jo, estigueu també vosaltres» (Jn 14, 2-3 ). Tots tenim ja un lloc preparat per Crist per a cadascú de nosaltres al cor de Déu. Però allò que creiem de Jesús també ho podem esperar de les persones estimades que ens han precedit en la mort.

Quan se'ns mor un ésser estimat s'emporta amb ell allò bo que ha compartit amb nosaltres: l'amor, l'amistat, les experiències joiosos de la vida. D'aquesta manera, aquesta persona introdueix alguna cosa nostra al misteri de Déu. Quan un dia abandonem aquesta vida, no partirem cap al desconegut, sinó cap a una llar en la qual ens espera aquest Jesús a qui hem estimat tant en aquesta vida i aquestes persones amigues que no hem estimat manco. Allí ens tornarem a trobar i ens sentirem per sempre a la nostra veritable casa. És bo recordar-ho i celebrar-ho en aquesta festa de la Ascensió del Senyor.

CAP EL TARD DE LA VIDA

Mentre els beneïa, es va separar de ells...

Ningú pot escapar del envelliment, però no tots envelleixen de la mateixa manera. Hi ha moltes maneres de viure la darrera etapa de la vida. Gairebé sempre s'envelleix com es viu: de manera crispada o pacient, en actitud pessimista o esperançada, amb esperit trist o confiat,... Lamentable és que la societat només prepara per a la primera part de la vida. Se'ns ensenya a treballar i competir, a lluitar i tirar endavant, però no a viure amb encert aquesta fase on culmina la nostra vida. La majoria de persones arriben a la vellesa sense cap guia ni cap preparació.

En general, la vellesa fa por. No és només pel deteriorament físic i psíquic. La veritable crisi es detecta a nivells més profunds. Desapareix a poc a poc el vigor i la seguretat, i comença una altra etapa molt més desvalguda i incerta. La persona no es pot recolzar en les seves forces com en altres temps. Ha de dependre dels altres. Però, a més, l'ancià comença a pressentir la seva mort de manera més conscient i personal.' És a la seva pròpia carn on experimenta que la vida s'acaba. Ja no hi ha temps per fer grans projectes. Ara arriba el final.

Per això, no basta aprendre a viure amb les limitacions pròpies de la vellesa ni n'hi ha prou de trobar remeis per fer-la més o menys suportable, i fins i tot agradable. Arriba l'hora de la veritat. El moment de fer un balanç serè de la vida i «acomiadar-se» amb pau amb aquest món.

La vellesa no és fàcil però pot ser la gran oportunitat de culminar la vida positivament. El veritable creient la viu com a «temps de gràcia». També en aquesta vellesa hi ha Déu com Amic i Salvador. És la gran oportunitat d'acabar la vida recolzant el nostre ésser feble i cansat en Ell. Al final, només Déu pot consolar i salvar.

Potser aquest és el pas decisiu que l'ancià creient ha de fer en el secret del seu cor: «La meva vida acaba. Només en Déu puc posar la meva confiança. Ell ha de ser ara més que mai el meu Salvador.» És el moment de resar aquests salms que cap creient hauria d'ignorar: «No te'n recordis dels pecats i delictes de la meva joventut» (Salm 25); «Jo, per la teva gran bondat, entraré a casa teva»(Salm 5); «En despertar, em sadollaré del teu aspecte» (Salm 17). L. Alonso Schókel al seu llibre Esperança.. diu que, «com que hi ha una crida per viure, hi ha una crida per morir. També morir pot ser una vocació. » Arriba un moment en què tots hem d'escoltar aquesta crida final: «Entra al goig del teu Senyor» (Mt 25, 21). Avui, festa de la Ascensió de Jesús a la vida del Pare, pot ser bo de recordar-ho.

¿ON ESTÀ EL QUE CERQUEM ?

...els va beneir...

Tots busquem ser feliços, però cap de nosaltres no sap donar una resposta clara quan se li pregunta per la felicitat. ¿Què és la felicitat? ¿En què consisteix realment? ¿Com assolir-la?

Més encara. Tots caminen darrere de ella, però, es pot assolir la felicitat? ¿No és buscar l'impossible? la gent sembla pessimista davant la possibilitat d'assolir-la. Els científics no parlen de felicitat. Tampoc els polítics gosen prometre-la ni incloure-la els programes.

Tanmateix, l'home no renuncia a la felicitat, la necessita, la busca. F. Savater pensa que la felicitat «és impossible però imprescindible». J. Marias la defineix com «l'impossible necessari». Aquesta és la paradoxa: no podem ser plenament feliços i, tanmateix, ens cal ser-ho.

Hi ha en nosaltres un anhel profund de felicitat que res ni ningú pot saciar plenament. La felicitat és sempre «allò que ens falta», allò que encara no posseïm. Per ser feliç, no n'hi ha prou d'aconseguir el que anàvem buscant. Quan, per fi, hem aconseguit allò que tant volíem, aviat descobrim que estem de nou al punt de partida, buscant una altra vegada felicitat.

Aquesta insatisfacció última de l'home no és deguda a fracassos o decepcions concretes. És més profund. És a l'interior mateix de l'ésser humà, i ens obliga a fer-nos preguntes que no tenen resposta fàcil. Si la felicitat sembla sempre «allò que ens falta», què és el que realment ens falta? ¿Què necessitem per ser feliços? ¿Què és el que, des del fons del seu ésser, està demanant tota la humanitat?

En «Felicitat i salvació», Gisbert Greshake ha plantejat així l'alternativa davant la qual es troba l'ésser humà. O bé la felicitat plena és pura il·lusió i l'home, entestat a ser plenament feliç, és una cosa absurd i sense sentit, O bé, la felicitat és regal, plenitud de vida que només pot arribar a l'home com a gràcia des d'aquell que és la font de la vida.

Davant d'aquesta alternativa, el cristià adopta una posició d'esperança. És cert que, quan anhelem la felicitat plena, estem buscant una cosa que no ens podem donar a nosaltres mateixos; però hi ha una felicitat última que té l'origen en Déu i que els homes podem acollir i gaudir eternament.

Decisiu és obrir-se al misteri de la vida amb confiança. Escoltar fins al final aquest anhel de felicitat eterna que es tanca en l'ésser humà. Esperar la salvació com a gràcia que se'ns ofereix amb amor. La festa cristiana de l´Ascensió és una invitació a no menysprear l´esperança.

ASSABORIR DES D'ARA

Pujant al cel.

Tinc la impressió que el que el cristianisme diu sobre el cel i de la felicitat final a l'“altra vida”, resulta per a molts contemporanis, creients o no, una cosa massa llunyana i abstracta, un llenguatge estrany que amb prou feines té rellevància alguna per a la vida de cada dia.

En el fons, creiem en “el futur” amb certa convicció quan experimentem que aquest futur ja s'inicia des d'ara i comença a despuntar, d'alguna manera, en el moment present,...la gent creuen més fàcilment en el cel si realment poden experimentar, encara que sigui de manera fragmentària que “el cel comença a la terra”.

Els cristians hem menyspreat massa els goigs de la terra, els plaers de la vida i la bellesa del món sense descobrir dins aquesta vida fràgil i caduca el germen del que serà,... el cel no és simplement un lloc cap al qual anem després de morir, sinó el gaudi ple de l'amor i de la vida que ja s'està gestant a l'interior del nostre món i al de cada persona.

No hem de contraposar el cel a aquest món d'una manera total i absoluta, ja que el cel és precisament la plenitud d'aquest món, la plena realització en Déu, de totes les possibilitats de pau, reconciliació, llibertat i felicitat que conté aquesta vida.

Quan estimem una persona, estimem alguna cosa més que una persona; estem estimant la vida i la felicitat per a la qual hem nascut aquesta persona estimada i jo mateix. Quan fem justícia a un oprimit, fem més que un gest d'equitat; estem fent créixer des d'ara el món reconciliat que estem cridats a gaudir-ne tots.

.Per això ha pogut escriure L. Boff amb tota veritat: “Cada vegada que a la terra fem l'experiència del bé, de la felicitat, de l'amistat, de la pau i de l'amor, ja estem vivint, de manera precària però real, la realitat del cel”.

En aquesta festa de l'Ascensió, hauríem de recordar que allò que s'oposa a l'esperança cristiana no és només la incredulitat i l'ateisme, sinó també la tristesa i l'amargor. A la vida hi ha moments de pau i transparència, experiències d'amistat i de reconciliació, de llibertat i amor que poden ser fugaços i precàries. Però, quan s'esdevenen, hem d'aprendre a assaborir ja dins aquesta mateixa vida, la festa del cel, encara que sigui de manera fràgil i fragmentària.

UN LLOC EN DÉU

… endut cap al cel....

¿Quin sentit pot tenir l'«ascensió» de Jesús al cel en una època en què cap home lúcid ja s'imagina Déu com un ésser que viu en un lloc celeste, per sobre dels núvols?

Però, sobretot, ¿què pot significar per a nosaltres un salvador que ha desaparegut lluny de nosaltres, quan el que importa de veres és la solució dels problemes del nostre món cada cop més greus i amenaçadors?

I, tanmateix, en aquest temps en què la progressiva explotació del món no sembla oferir-nos tota la felicitat desitjada i quan es perfila fins i tot la possibilitat d'un final catastròfic de la història i no la seva consumació feliç, necessitem escoltar més que mai el missatge que es tanca en l'ascensió del Senyor.

Creure en l'ascensió de Jesús és creure que la humanitat de Crist de què tots participem, ha entrat en la vida íntima de Déu d'una manera nova i definitiva.

Jesús s'ha amagat en Déu però no per absentar-se de nosaltres sinó per viure des de Déu una proximitat nova i insuperable, i impulsar la vida dels homes cap al seu darrer darrer....Vol dir que l'home ha trobat en Déu un lloc per sempre. «El cel no és un lloc que està per sobre de les estrelles, és molt més important: és el lloc que l'home té al costat de Déu» (J. Ratzinger).

Jesús mateix és això que nosaltres anomenem cel, ja que el cel, en realitat, no és cap lloc sinó una persona, la persona de Jesucrist en qui Déu i la humanitat es troben inseparablement units per sempre. Això vol dir que ens dirigim al cel, entrem al cel, en la mesura que dirigim la nostra vida cap a Jesús i ens endinsem en ell. Déu té per als homes un espai de felicitat definitiva que Crist ens ha obert per sempre. Una pàtria darrera de reconciliació i pau per a la humanitat.
Això que serà escoltat per molts amb somriure escèptic és, per al creient, la realitat que sustenta el món i dóna sentit a l'apassionant història de la humanitat. I quan s'esvaeix aquesta esperança última, el món no s'enriqueix sinó que es buida de sentit i queda privat del seu veritable horitzó.

Els creients som sers estranys en un món racionalitzat, tancat només a les seves pròpies possibilitats, optimista a voltes, trist i desesperançat en altres, segons els cicles d'èxits i fracassos de la humanitat. Però som éssers joiosos que portem en nosaltres una fe que ens ofereix raons per viure i esperança per morir.

EL CEL COMENÇA A LA TERRA

I mentre els beneïa, es va separar d'ells i fou endut cap al cel

Qualsevol que tingui un mínim de sensibilitat humana, viu aquests dies esglaiat per la violència que segueix creixent entre nosaltres i la sang que va xopant fins als últims racons de la nostra terra.

Un sentiment de dolor, desànim i impotència s'apodera de nosaltres i ens arronsa el cor. ¿No és possible una societat fraterna? L'home no és capaç de ser més humà? ¿No podrem aconseguir mai la felicitat i la pau que anhelem des del més profund del nostre ésser?

En aquestes circumstàncies, parlar del cel aquest matí de la Ascensió, pot semblar a molts no sols escapisme i evasió covarda dels problemes que ens envolten, sinó fins i tot un insult insuportable i una broma mordaç. No és el cel allò que ens importa sinó la terra, la nostra terra.

Probablement, bastants subscriurien d'alguna manera, aquelles paraules apassionades de Nietzsche: «Jo us conjuro, germans meus, romangueu fidels a la terra i no cregueu en els que us parlen d'experiències supraterrenes. Conscientment o inconscientment, són uns enverinadors... La terra n'està cansada; que se'n vagin d'una vegada!».

Però, ¿què és ésser fidel a aquesta terra que clama per una plenitud i reconciliació total? ¿Què és ser fidel a aquest poble crucificat que no pot assolir aquest alliberament i aquesta pau que tant cerca? Què és ser fidel a l'home ia tota la set de felicitat que es clou en el seu ésser?

Els creients hem estat acusats d'haver posat els nostres ulls al cel i haver-nos oblidat de la terra. I, sens dubte, és cert que una esperança molt mal entesa ha conduït força cristians a abandonar la construcció de la terra i, fins i tot, a sospitar de gairebé tota felicitat o èxit terrestre gaudit pels homes.

I, tanmateix, l'esperança cristiana consisteix precisament a cercar i esperar la plenitud i la realització total d'aquesta terra. Creure al cel és voler ser fidel a aquesta terra fins al final, sense defraudar ni desesperar de cap anhel o aspiració veritablement humans.

No és esperança cristiana la postura que ens porta a desentendre'ns dels problemes del present i despreocupem dels patiments d'aquesta terra. Precisament perquè creu i espera un món nou i definitiu, el creient no pot tolerar ni conformar-se amb aquest món el nostre ple d'odis, llàgrimes, sang, injustícia, mentida i violència.

Qui no fa res per canviar aquest món, no creu en un altre de millor. Qui no fa res per sacsejar la violència, no creu en una societat fraterna. Qui no lluita contra la injustícia no creu en un món. més just. Qui no treballa per alliberar l'home del patiment no creu en un món nou i feliç. Qui no fa res per canviar i transformar la nostra terra, no creu al cel.