|
DUES
CONSIGNES DE JESÚS
Els
envià de dos en dos perquè anessin davant..
Després
de vint segles de cristianisme és difícil escoltar amb
honradesa les instruccions de Jesús sense sentir enrojolament.
No es tracta de viure-les al peu de la lletra. No. Simplement de
no actuar contra l'esperit que duen. Ens aturarem en dues
consignes.
Jesús
envia els seus deixebles pels llogarets de Galilea com a «anyells
enmig
de
llops».
¿Qui creu que aquesta ha de ser avui la nostra identitat en una
societat travessada per tota mena de conflictes i enfrontaments?
Però,...entre nosaltres no necessitem més llops, sinó més
bens.
Cada
cop que des de l'Església s'alimenta l'agressivitat i el
ressentiment o es llancen insults i atacs que fan més difícil
la comprensió mútua, estem actuant contra l'esperit de Jesús.
El
«primer»
que han de comunicar els seus deixebles en entrar a una casa és
«Pau
a aquesta casa».
La
pau és el primer senyal del regne de Déu. Si l'Església no
introdueix pau a la convivència, els cristians anul·lem d'arrel
la nostra primera missió.
UN
DESTÍ SORPRENENT
Com
anyells enmig de llops.
Hi
ha expressions de Jesús a les quals ens hem acostumat sense
haver-nos detingut a extreure el contingut que amaguen. Paraules
que, quan sabem escoltar-les interiorment, toquen el nostre
ésser, ens il·luminen amb llum nova i ens revelen que estem
lluny d'entendre i acollir l' Evangeli
¿Com
pot reaccionar un si escolta amb sinceritat, dins son cor, aquest
destí inaudit del qual Jesús parla per als seus deixebles: «Jo
us envio com anyells enmig de llops”
?
Dins
una societat que se'ns presenta, sovint, mesquina, insensible,
agressiva i, fins i tot, de vegades, tan cruel, ¿ pot viure
d'una altra manera que no sigui la de defensa i atac del llop?
(homo
homini lupus).
En
una convivència amenaçada per l'agitació, interessos,
rivalitats i enfrontaments, pot significar alguna cosa viure «com
un anyell»?
I,
tanmateix, hi ha una cosa atractiva en aquest destí sorprenent
del deixeble cristià. Se'ns crida a viure de tal manera que els
homes puguin descobrir que la bondat i la benvolença existeixen
i que la vida, malgrat tot, pot ser bona.
LA PAU
DE DÉU
Pau
a n'aquesta casa.
De
poques paraules s'ha abusat tant com de la paraula pau.
Parlem de pau, però el significat d'aquest terme ha anat
canviant profundament allunyant-se cada cop més del sentit
bíblic. El seu ús interessat ha fet de la pau un terme ambigu i
problemàtic. Avui, en general, els missatges de pau resulten
força sospitosos.
Quan
en les primeres comunitats cristianes
es parla de pau, no pensen en primer terme en una vida més
tranquil·la i menys problemàtica, que discorri amb cert ordre
per camins d'un major progrés i benestar. Abans que això i a
l'origen de tota pau individual o social hi ha la convicció que
tots som:acceptats
per Déu
...
reconciliats...
malgrat
errors i contradiccions, tots podem viure reconciliats i en
amistat amb ell. Això és el primer i decisiu:
«Estem
en pau amb Déu»
(Rm
5, 1).
RETARDAR
LA PAU
Pau
a aquesta casa.
Sorda
a qualsevol crida i sense cap respecte al seu propi poble, ETA
segueix el seu propi camí sembrant sang i horror. Aquesta és la
seva gran aportació: matar, fer patir, terroritzar. D'altra
banda, els que podrien intentar alguna cosa per desbloquejar la
situació, ens diuen que, en aquest moment, no cal fer un pas.
Aquesta és la seva gran contribució: deixar passar temps.
Mentrestant, a la societat només li queda patir i esperar qui
serà la següent víctima. Una vegada i una altra es repeteix la
mateixa tragèdia. És assassinat un innocent i ràpidament
s'engega la cascada de condemnes i repulses, cal trobar la
paraula més dura i implacable, ningú vol faltar a la cita, hem
de situar-nos el més lluny possible del crim. Passen uns dies i
tot sembla tornar a la normalitat. En aquests moments, ETA està
estudiant probablement com eliminar la propera víctima. Alguns
ciutadans viuen amb angoixa la possibilitat de ser ells els
“elegits”. Els altres seguim esperant. Pel que se'ns diu, és
a dir, a la llarga, el més assenyat i eficaç. Ningú no ha de
defensar altres camins.
PATIR
Pau
a n'aquesta casa.
Aquests dies no puc treure de la
meva ment l'escena evangèlica. Així explica sant Lluc l'entrada
de Jesús a Jerusalem:
«En
acostar-se i veure la ciutat, va plorar per ella dient: Si tu
coneguessis el missatge de la pau. Però ara està amagat als
teus ulls. »
¿Quina
altra cosa es pot sentir sinó pena i tristesa davant d'un poble
a qui se li impedeix conèixer la pau
Sorda
davant de qualsevol crida, ETA segueix el seu camí de bogeria
sembrant sang i horror. Aquesta és la seva gran aportació: fer
patir. D'altra banda, els que podrien introduir distensió i
racionalitat, o intentar camins per desbloquejar la situació,
no fan un pas. Aquesta és la contribució: deixar passar el
temps. Mentrestant, a aquest poble només li queda una
alternativa: patir.
No
sé on ens pot conduir la violència patida així. Intueixo el
risc d'un poble dividit, fastiguejat i debilitat per molt de
temps. Però conec també la fecunditat del patiment i la força
renovadora que amaga el gra que «mor per donar fruit», segons
la coneguda imatge de Jesús. Només parlaré de tres
experiències.
L'ART DE DESCANSAR
Pau
en aquesta casa.
Demana
Jesús als seus deixebles que vagin pels pobles i llocs
encomanant pau. Tasca gens fàcil, ja que només qui la posseeix
en el seu cor pot comunicar-la de debò.
Les
vacances són temps privilegiat per reconstruir aquesta pau
interior, a voltes, tan malmesa. Vet aquí alguns suggeriments
per a qui vulgui descansar d'una manera diferent.
Experimentar
el silenci.
Potser
bo oblidar-nos de la TV i la ràdio. El nostre esperit ho
agrairà. Encara millor si sabem trobar de tant en tant algun
racó tranquil (l'ombra d'un bosc, la riba d'un riu, la pau d'una
ermita...) per «estar en silenci»,
sense presses.
El
silencio nos revelará muchas cosas. Descubriremos nuestra
agitación interior y nuestras tensiones. Sentiremos la necesidad
de vivir de otra manera. El silencio relajado es siempre fuerza
transformadora y fuente de paz.
UN
DESTÍ SORPRENENT
Com
anyells entre llops.
Hi
ha expressions de Jesús a les quals ens hem acostumat sense
haver-nos detingut mai a extreure el contingut que tanquen.
Paraules que, quan sabem escoltar-les interiorment, toquen el
nostre ésser, ens il·luminen amb llum nova i ens revelen que
estem lluny d'entendre i acollir el seu Evangeli.
¿Com
pot reaccionar un si escolta amb sinceritat, en el seu cor,
aquest destí inaudit del qual Jesús parla per als seus
deixebles: «Jo
us envio com a anyells enmig de llops».
?
En
una societat que se'ns presenta, sovint, tan mesquina, tan
insensible, tan agressiva i, fins i tot, tan cruel, ¿es pot
viure d'una altra manera que no sigui la de defensa i atac del
llop?
(homo
homini lupus).
En
una convivència amenaçada per agitacions, interessos,
rivalitats., ¿pot significar encara alguna cosa viure «com
un anyell»? Tanmateix, hi ha una cosa atractiva
en aquest destí sorprenent del deixeble cristià. Se'ns crida a
viure de manera que els homes puguin descobrir que la bondat i la
benevolència existeixen i que la vida, «malgrat tot», pot ser
bona.
|
L'altra
consigna és més desconcertant:
«No
portareu bossa ni sarró ni sandàlies».
Els
seguidors de Jesús viuran com els rodamóns que trobin en el
camí. No portaran diners ni provisions. Caminaran descalços com
tants pobres que no tenen un parell de sandàlies de cuir. No
portaran ni tan sols un «sarró»
com fan certs filòsofs itinerants.
Tots podran veure plasmada
en la seva manera de vestir i equipar-se la seva passió pels
darrers. Sorprenent és que Jesús no està pensant en allò que
han de portar amb si, sinó precisament en el contrari: en allò
que no han de portar; no sigui que es distanciïn massa dels més
pobres.
¿Com
es pot traduir avui aquest esperit de Jesús en una societat del
benestar? No recorrent a un vestit que ens identifiqui com a
membres d'una associació religiosa o responsables d'un càrrec o
una tasca a l'Església. Cadascú hem de revisar amb humilitat
quin nivell de vida, quins comportaments, quina paraula, quina
actitud ens identifiquen amb els darrers.
No
ha de ser tot rivalitat, competència i enfrontament destructor.
També és possible acostar-se a la vida i les persones amb una
altra actitud de respecte, veneració i tendresa. L'home pot ser
per a un altre home no pas un llop sinó, senzillament, un ésser
humà.
Més
encara. Encara que ens passem la vida donant importància a
moltes coses, potser l'única cosa important és passar per
aquesta vida aportant al món una mica més de bondat, amor i
tendresa.
La
nostra cultura necessita humanitat. Cada paraula odiosa que es
pronuncia, cada mentida que es diu, cada violència que es comet,
ens està empenyent a tots cap a una confusió cada cop més
profunda i destructiva.
Però
avui no és fàcil viure en aquesta actitud de respecte,
comprensió i acollida. El més fàcil és endurir-se cada dia
més i defensar-se atacant i fent malament.
Potser
hem de començar per pronunciar amb humilitat i sinceritat
aquella bella pregària del teòleg hongarès Ladislao Boros:
«Senyor, he ocasionat molt mal al
teu bell món; he de suportar pacientment allò que els altres
són i allò que jo mateix sóc; concedeix-me que pugui fer
alguna cosa perquè la vida sigui una mica millor allà on tu
m'has col·locat».
Aquesta
pau no és només absència de conflictes, sinó vida més plena
que neix de la confiança total en Déu i afecta el mateix centre
de la persona.
Aquesta
pau no depèn només de circumstàncies externes. És una pau que
brolla al cor, va conquerint gradualment tota la persona i des
d'ella s'estén als altres.Aquesta pau és regal de Déu, però
també és fruit d'un treball no petit que es pot prolongar
durant tota una vida. Acollir la pau de Déu, guardar-la
fidelment al cor, mantenir-la enmig dels conflictes i
encomanar-la als altres exigeix l'esforç apassionant però no
fàcil d'unificar i arrelar la vida en Déu.
Aquesta
pau no és una compensació psicològica davant la manca de pau
en la societat; no és una evasió pragmàtica que allunya dels
problemes i conflictes; no es tracta d'un refugi còmode per a
persones desenganyades o escèptiques davant d'una pau social
gairebé «impossible». Si és veritable pau de Déu es
converteix en el millor estímul per viure treballant per una
convivència pacífica feta entre tots i pel bé de tothom.
Jesús
demana als deixebles que, en anunciar el Regne de Déu, el seu
missatge sigui per oferir pau a tothom: «Digueu primer: pau a
aquesta casa». Si la pau és acollida, s'anirà estenent pels
llogarets de Galilea. En cas contrari, tornarà a ells, però mai
no ha de quedar destruïda en el seu cor, ja que la pau és un
regal de Déu.
Ara
és, però, quan les víctimes ens han d'interpel·lar. En primer
lloc, a ETA que no es pot sacsejar de sobre aquesta sang innocent
traspassant-la a altres. En segon lloc, els que tenen la
responsabilitat directa de buscar solucions a un conflicte tan
greu. Com pot haver-hi una contradicció tan abismal entre tanta
manifestació de dolor, condemna i crispació al voltant de
l'assassinat, i la manca de determinació per fer algun pas que
tendeixi a la distensió?
El
nostre gran pecat és avui “retardar
la pau”.
Per què cal continuar repetint el mateix esquema? Per què no es
vol fer res diferent? Per què no cal explorar vies diferents? No
és fàcil imaginar que, després de tants anys de violència,
mort i enfrontament, tot aquest conflicte es resolgui per la
força policial i, encara menys, que acabi per cansament o
avorriment. En algun moment es faran passos, es produiran
contactes, s'acordaran solucions. Per què cal esperar més? Per
què no ens fan mal ja les properes víctimes?
Segons
Jesús, les primeres paraules dels seus missatgers han de ser:
“Pau
a aquesta casa”.
No
és una salutació convencional. És el primer que Déu vol per a
una societat. El bé més valuós, cosa que no ha de quedar
subordinada a altres interessos. Les paraules que afegeix Jesús
no deixen de ser sorprenents: “Si hi ha gent de pau, descansarà
sobre ells la vostra pau; si no, es tornarà a vosaltres”. La
pau és un bé que no es pot esvair. Si no trobeu acollida,
retornarà al seu origen. No s'ha de renunciar mai. Cal continuar
proclamant-la i fent-la possible.
Aquest
poble experimenta en la seva pròpia carn el que és la por
imposada per les amenaces i l'agressivitat. Però no és pànic
irracional allò que es viu. És una por patida de forma lúcida,
que ens està fent veure que una societat atemorida mai no serà
«pàtria» ni llar veritable per a ningú. Aquesta és la lliçó
a aprendre: res humà no es
construirà des de la coacció.
Aquest
poble està patint en el seu propi si l'enfrontament i la
divisió. Fins i tot es pot caure a l'odi, que no és només
sentir aversió cap a l'altre sinó buscar-ne positivament el
mal. Però aquest enfrontament patit amb lucidesa ens pot
ensenyar una gran veritat: no
es pot cercar el bé comú d'un poble fomentant l'odi i el rebuig
mutu.
,Aquest
poble fa molts anys que pateix la violència sota totes les seves
formes: assassinats, segrests, tortures, destrucció. Se li ha
predicat el terror, l'han pressionat perquè oblidi tot criteri
moral i doni suport a l'assassinat. Tot això ens podia haver
portat a l'enviliment i la degradació. No ha estat així. El
terrorisme no ha aconseguit eliminar la consciència ètica
d'aquest poble que lluita, com a pocs, per defensar la seva
identitat, però no ho vol fer a
costa de deixar de ser humà.
Aclaparats
per la violència de cada dia, ens resulta difícil entreveure
una cosa esperançadora per al futur. Jo vull recordar en aquests
moments foscos la força regeneradora que pot tancar tant de
dolor. Estem, potser, gravant a la memòria històrica d'aquest
poble una cosa que pot il·luminar les generacions futures:
l'assassinat, l'odi o l'enfrontament no porten mai a construir un
poble més alliberat. Mentrestant, hem de seguir recordant la
consigna de Jesús als seus deixebles:
“Quan
entreu en una casa, digueu primer: Pau a aquesta casa”
Sentir
nostre cos
.
La major part del temps vivim «en nostre cap», oblidats
absolutament del nostre cos, crispat i tens per les mil
preocupacions de cada dia. Fem una experiència nova almenys un
temps: sentir nostre cos, respirar conscients i amb calma,
prendre consciència de les diverses sensacions, asseure'ns
relaxats, passejar sentint el nostre caminar. Descobrirem amb més
força l'alegria de sentir-nos vius.
Gaudir
de la vida.
Tendim,
quasi sempre, a acumular en nostre interior experiències
negatives, sense aturar-nos davant del bo i bell de la vida. ¿Per
què no dedicar uns dies a viure més a poc a poc, fruint de les
coses petites i assaborint agraïts tants plaers senzills que
ofereix viure diari? Quedarem sorpresos del que se'ns regala
constantment.
Aprendre
a mirar.
Gairebé
sempre correm pel món sense captar la vida que omple el cosmos i
sense obrir-nos al misteri que ens envolta. És bo prendre temps
per aprendre a mirar l'entorn més a poc a poc i amb més
profunditat. No es tracta d'afinar els sentits, sinó de captar
la vida que batega dins les persones, els éssers i les coses, i
escoltar el seu ressò en nosaltres.
Sanar
els records dolorosos.
Per
recuperar la pau cal guarir les ferides que ens fan patir.
Alliberar-nos de records dolorosos del passat i d'amenaces de
futur. És un art viure plenament el moment present, aquí i ara.
El creient ho aprèn des de la fe:
el passat pertany a la misericòrdia de Déu; el futur queda
confiat a la seva bondat.
No
ha de ser tot rivalitat, competència i enfrontament destructor.
També és possible acostar-se a la vida i les persones amb una
altra actitud de respecte, veneració i tendresa. L'home pot ser
per a un altre home no pas un llop sinó, senzillament, un ésser
humà.
Més
encara.... malgrat ens passem la vida donant importància a
moltes coses, potser l'única cosa important és passar per
aquesta vida aportant al món una mica més de bondat, amor i
tendresa.
La
nostra cultura necessita humanitat. Cada paraula odiosa que es
pronuncia, cada mentida que es diu, cada violència que es comet,
ens està empenyent a tots cap a una confusió cada cop més
profunda i destructiva.....no
és fàcil viure en aquesta actitud de respecte, comprensió i
acollida. ...més
fàcil és endurir-se cada dia més i defensar-se atacant i fent
malament.
Potser
hem de començar per pronunciar amb humilitat i sinceritat
aquella bella pregària del teòleg hongarès Ladislao Boros:
«Senyor, he ocasionat molt mal
al teu bell món; he de suportar pacientment allò que els altres
són i allò que jo mateix sóc; concedeix-me que pugui fer
alguna cosa perquè la vida sigui una mica millor allà on tu
m'has col·locat».
|
|
SENSE
ALFORGES
No
porteu bossa, ni sarrò, ni sandàlies.
Sovint
entenem l'evangelització de manera excessivament doctrinal.
Portar l'evangeli seria fer conèixer la doctrina de Jesús als
que encara no la coneixen o la coneixen de manera insuficient.
Si
ho entenem així, les conseqüències són evidents. Necessitem,
abans que res, "mitjans
de poder" amb
els quals assegurar la propagació del nostre missatge davant
d'altres ideologies, modes i corrents d'opinió.
A
més, calen cristians ben formats doctrinalment, que coneguin bé
la doctrina i siguin capaços de transmetre-la de la manera més
persuasiva i convincent.
Necessitem
estructures, tècniques i pedagogies per propagar el missatge
cristià.
Finalment,
és important el nombre d'evangelitzadors que amb els millors
mitjans arribin a convèncer el nombre més gran de persones.
Tot
això és molt raonable i conté, sens dubte, grans valors. Però
quan s'aprofundeix una mica en l'actuació de Jesús i en la seva
acció evangelitzadora, les coses canvien força.
PAU
A AQUEST POBLE
Pau
a aquesta casa.
«Quan
entreu a una casa, digueu primer: Pau
a aquesta casa».
És la primera actitud que ha d'adoptar el seguidor de Jesús, a
qualsevol lloc on sigui: donar pau.
Quan
hom escolta aquestes paraules de Jesús i és fill d'un poble
travessat per la violència, l'agressivitat i la mort, sent al
fons de la seva ànima una pregunta inevitable: ¿Què fem els
creients per posar pau a casa nostra? ¿Què aportem al nostre
poble? ¿Pau o violència?
No
aportem pau quan assistim indiferents a les injustícies
estructurals, sense rebel·lar-nos contra la violència
establerta a la nostra societat, més greu com s'exerceix de
manera permanent, profunda, silenciosa i fins i tot legal en
molts casos.
No
aportem pau quan, fins i tot sense exercir nosaltres directament
la violència, seguim sostenint la d'uns quants, per
aprofitar-nos egoistament pels nostres interessos partidistes.
|
El
Evangeli no és una doctrina. L'Evangeli és la persona de Jesús:
Experiència humanitzadora, salvadora, alliberadora que començà
amb Jesús. Per això, evangelitzar no és només propagar una
doctrina sinó fer present al cor mateix de la societat i de la
vida humana la força salvadora de l'esdeveniment i la persona de
Jesucrist.
Per
fer present l'experiència alliberadora, els mitjans adequats no
són els poder i el domini sinó els mitjans pobres dels quals es
va servir el mateix Jesús: Solidaritat amb els abandonats,
acollida a cada persona, perdó, creació de comunitat, oferir
sentit a la vida...
Aleshores,
l'important és comptar amb testimonis en la vida dels quals es
pugui percebre la força humanitzadora que amaga la persona de
Jesús quan és acceptada. Amb això no es rebutja la importància
de la formació doctrinal, però només quan és al servei de la
vida mateixa.
El
testimoni té primacia absoluta. Les estructures, institucions i
tècniques són necessàries per sostenir la vida i el
testimoniatge dels creients..important no és el nombre sinó la
qualitat de vida. Escoltem les paraules de Jesús als enviats:
«No
porteu
talega ni alforja ni sandàlies».
No
aportem pau quan absolutitzem les nostres postures i posicions
polítiques fins al dogmatisme intolerant, que és component de
gairebé totes les violències.
No
aportem pau, quan no estem disposats a pagar el preu que costa la
no violència, treballant pacientment en la construcció lenta
però realista duna societat ms justa. No
aportem pau, quan en comptes de reduir al mínim la violència
inevitable, plantegem de tal manera la lluita política que la
violència acaba sent considerada com l'únic mitjà per obtenir
uns èxits polítics.
No
aportem pau, quan només ens preocupa precisar si la violència
pot ser legítima en alguna circumstància, en lloc de treballar
perquè mai no ho sigui.
No
aportem pau, quan només ens preocupa precisar si la violència
pot ser legítima en alguna circumstància, en lloc de treballar
perquè mai no ho sigui.
No
aportem pau, quan degradem l'adversari qualificant-lo de “gos”,
“assassí”, “mafiós”... fent més fàcil la seva
execució i extermini. I encara menys, quan ho considerem com a
enemic absolut, sense cap dret a l'existència.
I
Jesús continua convidant a cridar:
«Pau
a aquesta casa. Pau a aquest poble».
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada