dijous, 30 de juny de 2022

DIUMENGE CATORZÈ XIV

FULL DO0MINICAL 10.07.22 

PORTADORS DEL EVANGELI

Aneu: jo us envio ...

Lluc recull en son evangeli un discurs de Jesús, dirigit no a los Dotze sinó a un grup nombròs de deixebles als quals envia perquè que col·laborin amb ell en el projecte del regne de Déu. Les paraules de Jesús constitueixen com una carta fundacional on els seguidors han d'alimentar llur tasca evangelitzadora. Subratllem algunes línies mestres.

«Poseu-vos en camí»

Ho oblidem un pic i un altre...:, l'Església està marcada per l'enviament de Jesús. És perillós concebre-la com una institució fundada per cuidar i desenvolupar la pròpia religió. Respon més bé al desig de Jesús la imatge d'un moviment profètic que camina per la història segons la lògica de l'enviament: sortint de si mateixa, pensant en els altres, servint al món la Bona Nova de Déu. «L'Església no hi és per a ella mateixa, sinó per a la humanitat» (Benet XVI).

«Quan entreu en un poble… cureu els malalts i digueu: és a prop vostre el Regne de Déu»





14º setmana del temps ordinari (C)


EVANGELi

reposarà damunt d'ell;la vostra pau...


  • Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 10,1-12. 17-20

Aquesta és la bona nova: Déu és a prop nostre animant-nos a fer més humana la vida.

...no basta afirmar una veritat perquè sigui atractiva i desitjable. Cal revisar la nostra actuació: ¿ què és el que pot portar les persones cap a l'Evangeli?, ¿ com poden captar Déu com una cosa nova i bona?

...ens falta amor al món actual i no sabem arribar al cor de l´home i la dona d´avui. No basta predicar sermons des de l'altar. Hem d'aprendre a escoltar més, acollir, guarir la vida dels qui pateixen… només així trobarem paraules humils i bones que acostin a aquest Jesús la tendresa del qual ens posa en contacte amb Déu, el Pare Bo de tots.

«Quan entreu en una casa, digueu primer: Pau a aquesta casa»

La Bona Nova de Jesús es comunica amb respecte total, des d'una actitud amistosa i fraterna, contagiant pau. És un error pretendre imposar-la des de la superioritat, l'amenaça o el ressentiment. És antievangèlic tractar sense amor les persones només perquè no accepten el nostre missatge. Però com ho acceptaran si no se senten compresos pels qui ens presentem en nom de Jesús?









FORA POR A LA NOVETAT

El Papa Francesc crida l'Església a sortir d'ella mateixa oblidar pors i interessos propis, i posar-se en contacte amb la vida real de la gent i fer present l'Evangeli allà on els homes i les dones d'avui pateixen i gaudeixen, lluiten i treballen .

Amb el llenguatge inconfusible i les paraules vives i concretes, ens obre els ulls i adverteix del risc d'una Església que s'asfixia en una actitud autodefensiva: “quan l'Església es tanca, s'emmalalteix”; “prefereixo mil vegades una Església accidentada a una que estigui malalta per tancar-se en si mateixa”.

La consigna de Francesc és clara: “L'Església ha de sortir de si mateixa a la perifèria, donar testimoni de l'Evangeli i trobar-se amb els altres”. No està pensant en plantejaments teòrics, sinó en passos molt concrets: “Surtim de nosaltres mateixos per trobar-nos amb la pobresa”.

El Papa sap el què diu. Vol arrossegar l´Església actual cap a una renovació evangèlica profunda. No és gens fàcil. “La novetat ens fa sempre una mica de por, perquè ens sentim més segurs, si ho tenim tot sota control, si som nosaltres els que construïm, programem i planifiquem la nostra vida segons els nostres esquemes, seguretats i gustos”.












Però Francesc no té por de la “novetat de Déu”. En la festa de Pentecosta ha formulat a tota l'Església una pregunta decisiva a la qual haurem d'anar responent els propers anys: ¿“Estem decidits a recórrer camins nous que la novetat de Déu ens presenta o ens atrinxerarem en estructures caduques que han perdut la capacitat de resposta?

No vull amagar la meva alegria en veure que el Papa Francesc ens crida a revifar a l'Església l'alè evangelitzador que Jesús va voler que animés sempre els seus seguidors. L'evangelista Lluc ens recorda les consignes.

Poseu-vos en camí”.

No cal esperar res. No hem de retenir Jesús dins les nostres parròquies. Cal donar-lo a conèixer a la vida.

No porteu bosses,sarró ni sandàlies de recanvi”. Cal sortir a la vida de manera senzilla i humil. Sense privilegis ni estructures de poder. L´Evangeli no s´imposa per la força. S'encomana des de la fe en Jesús i la confiança en el Pare. Quan entreu en una casa, digueu: “Pau a aquesta casa”. Això és el primer. Deixeu de banda les condemnes, cureu els malalts, alleugeu els patiments que hi ha al món. Digueu a tots que Déu és a prop i ens vol veure treballant per una vida més humana. Aquesta és la gran notícia del regne de Déu.




DUES CONSIGNES DE JESÚS

Els envià de dos en dos perquè anessin davant..

Després de vint segles de cristianisme és difícil escoltar amb honradesa les instruccions de Jesús sense sentir enrojolament. No es tracta de viure-les al peu de la lletra. No. Simplement de no actuar contra l'esperit que duen. Ens aturarem en dues consignes.

Jesús envia els seus deixebles pels llogarets de Galilea com a «anyells enmig de llops». ¿Qui creu que aquesta ha de ser avui la nostra identitat en una societat travessada per tota mena de conflictes i enfrontaments? Però,...entre nosaltres no necessitem més llops, sinó més bens.

Cada cop que des de l'Església s'alimenta l'agressivitat i el ressentiment o es llancen insults i atacs que fan més difícil la comprensió mútua, estem actuant contra l'esperit de Jesús.

El «primer» que han de comunicar els seus deixebles en entrar a una casa és

«Pau a aquesta casa».

La pau és el primer senyal del regne de Déu. Si l'Església no introdueix pau a la convivència, els cristians anul·lem d'arrel la nostra primera missió.



UN DESTÍ SORPRENENT

Com anyells enmig de llops.

Hi ha expressions de Jesús a les quals ens hem acostumat sense haver-nos detingut a extreure el contingut que amaguen. Paraules que, quan sabem escoltar-les interiorment, toquen el nostre ésser, ens il·luminen amb llum nova i ens revelen que estem lluny d'entendre i acollir l' Evangeli

¿Com pot reaccionar un si escolta amb sinceritat, dins son cor, aquest destí inaudit del qual Jesús parla per als seus deixebles: «Jo us envio com anyells enmig de llops” ?

Dins una societat que se'ns presenta, sovint, mesquina, insensible, agressiva i, fins i tot, de vegades, tan cruel, ¿ pot viure d'una altra manera que no sigui la de defensa i atac del llop? (homo homini lupus). En una convivència amenaçada per l'agitació, interessos, rivalitats i enfrontaments, pot significar alguna cosa viure «com un anyell»?

I, tanmateix, hi ha una cosa atractiva en aquest destí sorprenent del deixeble cristià. Se'ns crida a viure de tal manera que els homes puguin descobrir que la bondat i la benvolença existeixen i que la vida, malgrat tot, pot ser bona.








LA PAU DE DÉU

Pau a n'aquesta casa.

De poques paraules s'ha abusat tant com de la paraula pau. Parlem de pau, però el significat d'aquest terme ha anat canviant profundament allunyant-se cada cop més del sentit bíblic. El seu ús interessat ha fet de la pau un terme ambigu i problemàtic. Avui, en general, els missatges de pau resulten força sospitosos.

Quan en les primeres comunitats cristianes es parla de pau, no pensen en primer terme en una vida més tranquil·la i menys problemàtica, que discorri amb cert ordre per camins d'un major progrés i benestar. Abans que això i a l'origen de tota pau individual o social hi ha la convicció que tots som:acceptats per Déu ... reconciliats...

malgrat errors i contradiccions, tots podem viure reconciliats i en amistat amb ell. Això és el primer i decisiu:

«Estem en pau amb Déu»

(Rm 5, 1).



RETARDAR LA PAU

Pau a aquesta casa.

Sorda a qualsevol crida i sense cap respecte al seu propi poble, ETA segueix el seu propi camí sembrant sang i horror. Aquesta és la seva gran aportació: matar, fer patir, terroritzar. D'altra banda, els que podrien intentar alguna cosa per desbloquejar la situació, ens diuen que, en aquest moment, no cal fer un pas. Aquesta és la seva gran contribució: deixar passar temps. Mentrestant, a la societat només li queda patir i esperar qui serà la següent víctima. Una vegada i una altra es repeteix la mateixa tragèdia. És assassinat un innocent i ràpidament s'engega la cascada de condemnes i repulses, cal trobar la paraula més dura i implacable, ningú vol faltar a la cita, hem de situar-nos el més lluny possible del crim. Passen uns dies i tot sembla tornar a la normalitat. En aquests moments, ETA està estudiant probablement com eliminar la propera víctima. Alguns ciutadans viuen amb angoixa la possibilitat de ser ells els “elegits”. Els altres seguim esperant. Pel que se'ns diu, és a dir, a la llarga, el més assenyat i eficaç. Ningú no ha de defensar altres camins.






PATIR

Pau a n'aquesta casa.

Aquests dies no puc treure de la meva ment l'escena evangèlica. Així explica sant Lluc l'entrada de Jesús a Jerusalem:

«En acostar-se i veure la ciutat, va plorar per ella dient: Si tu coneguessis el missatge de la pau. Però ara està amagat als teus ulls. »

¿Quina altra cosa es pot sentir sinó pena i tristesa davant d'un poble a qui se li impedeix conèixer la pau

Sorda davant de qualsevol crida, ETA segueix el seu camí de bogeria sembrant sang i horror. Aquesta és la seva gran aportació: fer patir. D'altra banda, els que podrien introduir distensió i racionalitat, o intentar camins per desbloquejar la situació, no fan un pas. Aquesta és la contribució: deixar passar el temps. Mentrestant, a aquest poble només li queda una alternativa: patir.

No sé on ens pot conduir la violència patida així. Intueixo el risc d'un poble dividit, fastiguejat i debilitat per molt de temps. Però conec també la fecunditat del patiment i la força renovadora que amaga el gra que «mor per donar fruit», segons la coneguda imatge de Jesús. Només parlaré de tres experiències.




L'ART DE DESCANSAR

Pau en aquesta casa.

Demana Jesús als seus deixebles que vagin pels pobles i llocs encomanant pau. Tasca gens fàcil, ja que només qui la posseeix en el seu cor pot comunicar-la de debò.

Les vacances són temps privilegiat per reconstruir aquesta pau interior, a voltes, tan malmesa. Vet aquí alguns suggeriments per a qui vulgui descansar d'una manera diferent.

Experimentar el silenci.

Potser bo oblidar-nos de la TV i la ràdio. El nostre esperit ho agrairà. Encara millor si sabem trobar de tant en tant algun racó tranquil (l'ombra d'un bosc, la riba d'un riu, la pau d'una ermita...) per «estar en silenci», sense presses.

El silencio nos revelará muchas cosas. Descubriremos nuestra agitación interior y nuestras tensiones. Sentiremos la necesidad de vivir de otra manera. El silencio relajado es siempre fuerza transformadora y fuente de paz.



UN DESTÍ SORPRENENT

Com anyells entre llops.

Hi ha expressions de Jesús a les quals ens hem acostumat sense haver-nos detingut mai a extreure el contingut que tanquen. Paraules que, quan sabem escoltar-les interiorment, toquen el nostre ésser, ens il·luminen amb llum nova i ens revelen que estem lluny d'entendre i acollir el seu Evangeli.

¿Com pot reaccionar un si escolta amb sinceritat, en el seu cor, aquest destí inaudit del qual Jesús parla per als seus deixebles: «Jo us envio com a anyells enmig de llops». ?

En una societat que se'ns presenta, sovint, tan mesquina, tan insensible, tan agressiva i, fins i tot, tan cruel, ¿es pot viure d'una altra manera que no sigui la de defensa i atac del llop?

(homo homini lupus).

En una convivència amenaçada per agitacions, interessos, rivalitats., ¿pot significar encara alguna cosa viure «com un anyell»? Tanmateix, hi ha una cosa atractiva en aquest destí sorprenent del deixeble cristià. Se'ns crida a viure de manera que els homes puguin descobrir que la bondat i la benevolència existeixen i que la vida, «malgrat tot», pot ser bona.










L'altra consigna és més desconcertant:

«No portareu bossa ni sarró ni sandàlies».

Els seguidors de Jesús viuran com els rodamóns que trobin en el camí. No portaran diners ni provisions. Caminaran descalços com tants pobres que no tenen un parell de sandàlies de cuir. No portaran ni tan sols un «sarró» com fan certs filòsofs itinerants.
Tots podran veure plasmada en la seva manera de vestir i equipar-se la seva passió pels darrers. Sorprenent és que Jesús no està pensant en allò que han de portar amb si, sinó precisament en el contrari: en allò que no han de portar; no sigui que es distanciïn massa dels més pobres.

¿Com es pot traduir avui aquest esperit de Jesús en una societat del benestar? No recorrent a un vestit que ens identifiqui com a membres d'una associació religiosa o responsables d'un càrrec o una tasca a l'Església. Cadascú hem de revisar amb humilitat quin nivell de vida, quins comportaments, quina paraula, quina actitud ens identifiquen amb els darrers.








No ha de ser tot rivalitat, competència i enfrontament destructor. També és possible acostar-se a la vida i les persones amb una altra actitud de respecte, veneració i tendresa. L'home pot ser per a un altre home no pas un llop sinó, senzillament, un ésser humà.

Més encara. Encara que ens passem la vida donant importància a moltes coses, potser l'única cosa important és passar per aquesta vida aportant al món una mica més de bondat, amor i tendresa.

La nostra cultura necessita humanitat. Cada paraula odiosa que es pronuncia, cada mentida que es diu, cada violència que es comet, ens està empenyent a tots cap a una confusió cada cop més profunda i destructiva.

Però avui no és fàcil viure en aquesta actitud de respecte, comprensió i acollida. El més fàcil és endurir-se cada dia més i defensar-se atacant i fent malament.

Potser hem de començar per pronunciar amb humilitat i sinceritat aquella bella pregària del teòleg hongarès Ladislao Boros: «Senyor, he ocasionat molt mal al teu bell món; he de suportar pacientment allò que els altres són i allò que jo mateix sóc; concedeix-me que pugui fer alguna cosa perquè la vida sigui una mica millor allà on tu m'has col·locat».





Aquesta pau no és només absència de conflictes, sinó vida més plena que neix de la confiança total en Déu i afecta el mateix centre de la persona.

Aquesta pau no depèn només de circumstàncies externes. És una pau que brolla al cor, va conquerint gradualment tota la persona i des d'ella s'estén als altres.Aquesta pau és regal de Déu, però també és fruit d'un treball no petit que es pot prolongar durant tota una vida. Acollir la pau de Déu, guardar-la fidelment al cor, mantenir-la enmig dels conflictes i encomanar-la als altres exigeix l'esforç apassionant però no fàcil d'unificar i arrelar la vida en Déu.

Aquesta pau no és una compensació psicològica davant la manca de pau en la societat; no és una evasió pragmàtica que allunya dels problemes i conflictes; no es tracta d'un refugi còmode per a persones desenganyades o escèptiques davant d'una pau social gairebé «impossible». Si és veritable pau de Déu es converteix en el millor estímul per viure treballant per una convivència pacífica feta entre tots i pel bé de tothom.

Jesús demana als deixebles que, en anunciar el Regne de Déu, el seu missatge sigui per oferir pau a tothom: «Digueu primer: pau a aquesta casa». Si la pau és acollida, s'anirà estenent pels llogarets de Galilea. En cas contrari, tornarà a ells, però mai no ha de quedar destruïda en el seu cor, ja que la pau és un regal de Déu.









Ara és, però, quan les víctimes ens han d'interpel·lar. En primer lloc, a ETA que no es pot sacsejar de sobre aquesta sang innocent traspassant-la a altres. En segon lloc, els que tenen la responsabilitat directa de buscar solucions a un conflicte tan greu. Com pot haver-hi una contradicció tan abismal entre tanta manifestació de dolor, condemna i crispació al voltant de l'assassinat, i la manca de determinació per fer algun pas que tendeixi a la distensió?

El nostre gran pecat és avui “retardar la pau”. Per què cal continuar repetint el mateix esquema? Per què no es vol fer res diferent? Per què no cal explorar vies diferents? No és fàcil imaginar que, després de tants anys de violència, mort i enfrontament, tot aquest conflicte es resolgui per la força policial i, encara menys, que acabi per cansament o avorriment. En algun moment es faran passos, es produiran contactes, s'acordaran solucions. Per què cal esperar més? Per què no ens fan mal ja les properes víctimes?

Segons Jesús, les primeres paraules dels seus missatgers han de ser:

Pau a aquesta casa”.

No és una salutació convencional. És el primer que Déu vol per a una societat. El bé més valuós, cosa que no ha de quedar subordinada a altres interessos. Les paraules que afegeix Jesús no deixen de ser sorprenents: “Si hi ha gent de pau, descansarà sobre ells la vostra pau; si no, es tornarà a vosaltres”. La pau és un bé que no es pot esvair. Si no trobeu acollida, retornarà al seu origen. No s'ha de renunciar mai. Cal continuar proclamant-la i fent-la possible.





Aquest poble experimenta en la seva pròpia carn el que és la por imposada per les amenaces i l'agressivitat. Però no és pànic irracional allò que es viu. És una por patida de forma lúcida, que ens està fent veure que una societat atemorida mai no serà «pàtria» ni llar veritable per a ningú. Aquesta és la lliçó a aprendre: res humà no es construirà des de la coacció.

Aquest poble està patint en el seu propi si l'enfrontament i la divisió. Fins i tot es pot caure a l'odi, que no és només sentir aversió cap a l'altre sinó buscar-ne positivament el mal. Però aquest enfrontament patit amb lucidesa ens pot ensenyar una gran veritat: no es pot cercar el bé comú d'un poble fomentant l'odi i el rebuig mutu.

,Aquest poble fa molts anys que pateix la violència sota totes les seves formes: assassinats, segrests, tortures, destrucció. Se li ha predicat el terror, l'han pressionat perquè oblidi tot criteri moral i doni suport a l'assassinat. Tot això ens podia haver portat a l'enviliment i la degradació. No ha estat així. El terrorisme no ha aconseguit eliminar la consciència ètica d'aquest poble que lluita, com a pocs, per defensar la seva identitat, però no ho vol fer a costa de deixar de ser humà.

Aclaparats per la violència de cada dia, ens resulta difícil entreveure una cosa esperançadora per al futur. Jo vull recordar en aquests moments foscos la força regeneradora que pot tancar tant de dolor. Estem, potser, gravant a la memòria històrica d'aquest poble una cosa que pot il·luminar les generacions futures: l'assassinat, l'odi o l'enfrontament no porten mai a construir un poble més alliberat. Mentrestant, hem de seguir recordant la consigna de Jesús als seus deixebles:

Quan entreu en una casa, digueu primer: Pau a aquesta casa”





Sentir nostre cos

. La major part del temps vivim «en nostre cap», oblidats absolutament del nostre cos, crispat i tens per les mil preocupacions de cada dia. Fem una experiència nova almenys un temps: sentir nostre cos, respirar conscients i amb calma, prendre consciència de les diverses sensacions, asseure'ns relaxats, passejar sentint el nostre caminar. Descobrirem amb més força l'alegria de sentir-nos vius.

Gaudir de la vida.

Tendim, quasi sempre, a acumular en nostre interior experiències negatives, sense aturar-nos davant del bo i bell de la vida. ¿Per què no dedicar uns dies a viure més a poc a poc, fruint de les coses petites i assaborint agraïts tants plaers senzills que ofereix viure diari? Quedarem sorpresos del que se'ns regala constantment.

Aprendre a mirar.

Gairebé sempre correm pel món sense captar la vida que omple el cosmos i sense obrir-nos al misteri que ens envolta. És bo prendre temps per aprendre a mirar l'entorn més a poc a poc i amb més profunditat. No es tracta d'afinar els sentits, sinó de captar la vida que batega dins les persones, els éssers i les coses, i escoltar el seu ressò en nosaltres.

Sanar els records dolorosos.

Per recuperar la pau cal guarir les ferides que ens fan patir. Alliberar-nos de records dolorosos del passat i d'amenaces de futur. És un art viure plenament el moment present, aquí i ara. El creient ho aprèn des de la fe: el passat pertany a la misericòrdia de Déu; el futur queda confiat a la seva bondat.



No ha de ser tot rivalitat, competència i enfrontament destructor. També és possible acostar-se a la vida i les persones amb una altra actitud de respecte, veneració i tendresa. L'home pot ser per a un altre home no pas un llop sinó, senzillament, un ésser humà.

Més encara.... malgrat ens passem la vida donant importància a moltes coses, potser l'única cosa important és passar per aquesta vida aportant al món una mica més de bondat, amor i tendresa.

La nostra cultura necessita humanitat. Cada paraula odiosa que es pronuncia, cada mentida que es diu, cada violència que es comet, ens està empenyent a tots cap a una confusió cada cop més profunda i destructiva.....no és fàcil viure en aquesta actitud de respecte, comprensió i acollida. ...més fàcil és endurir-se cada dia més i defensar-se atacant i fent malament.

Potser hem de començar per pronunciar amb humilitat i sinceritat aquella bella pregària del teòleg hongarès Ladislao Boros: «Senyor, he ocasionat molt mal al teu bell món; he de suportar pacientment allò que els altres són i allò que jo mateix sóc; concedeix-me que pugui fer alguna cosa perquè la vida sigui una mica millor allà on tu m'has col·locat».





SENSE ALFORGES

No porteu bossa, ni sarrò, ni sandàlies.



Sovint entenem l'evangelització de manera excessivament doctrinal. Portar l'evangeli seria fer conèixer la doctrina de Jesús als que encara no la coneixen o la coneixen de manera insuficient.

Si ho entenem així, les conseqüències són evidents. Necessitem, abans que res, "mitjans de poder" amb els quals assegurar la propagació del nostre missatge davant d'altres ideologies, modes i corrents d'opinió.

A més, calen cristians ben formats doctrinalment, que coneguin bé la doctrina i siguin capaços de transmetre-la de la manera més persuasiva i convincent.

Necessitem estructures, tècniques i pedagogies per propagar el missatge cristià.

Finalment, és important el nombre d'evangelitzadors que amb els millors mitjans arribin a convèncer el nombre més gran de persones.

Tot això és molt raonable i conté, sens dubte, grans valors. Però quan s'aprofundeix una mica en l'actuació de Jesús i en la seva acció evangelitzadora, les coses canvien força.





PAU A AQUEST POBLE

Pau a aquesta casa.

«Quan entreu a una casa, digueu primer: Pau a aquesta casa». És la primera actitud que ha d'adoptar el seguidor de Jesús, a qualsevol lloc on sigui: donar pau.

Quan hom escolta aquestes paraules de Jesús i és fill d'un poble travessat per la violència, l'agressivitat i la mort, sent al fons de la seva ànima una pregunta inevitable: ¿Què fem els creients per posar pau a casa nostra? ¿Què aportem al nostre poble? ¿Pau o violència?

No aportem pau quan assistim indiferents a les injustícies estructurals, sense rebel·lar-nos contra la violència establerta a la nostra societat, més greu com s'exerceix de manera permanent, profunda, silenciosa i fins i tot legal en molts casos.

No aportem pau quan, fins i tot sense exercir nosaltres directament la violència, seguim sostenint la d'uns quants, per aprofitar-nos egoistament pels nostres interessos partidistes.








El Evangeli no és una doctrina. L'Evangeli és la persona de Jesús: Experiència humanitzadora, salvadora, alliberadora que començà amb Jesús. Per això, evangelitzar no és només propagar una doctrina sinó fer present al cor mateix de la societat i de la vida humana la força salvadora de l'esdeveniment i la persona de Jesucrist.

Per fer present l'experiència alliberadora, els mitjans adequats no són els poder i el domini sinó els mitjans pobres dels quals es va servir el mateix Jesús: Solidaritat amb els abandonats, acollida a cada persona, perdó, creació de comunitat, oferir sentit a la vida...

Aleshores, l'important és comptar amb testimonis en la vida dels quals es pugui percebre la força humanitzadora que amaga la persona de Jesús quan és acceptada. Amb això no es rebutja la importància de la formació doctrinal, però només quan és al servei de la vida mateixa.

El testimoni té primacia absoluta. Les estructures, institucions i tècniques són necessàries per sostenir la vida i el testimoniatge dels creients..important no és el nombre sinó la qualitat de vida. Escoltem les paraules de Jesús als enviats: «No porteu talega ni alforja ni sandàlies».





No aportem pau quan absolutitzem les nostres postures i posicions polítiques fins al dogmatisme intolerant, que és component de gairebé totes les violències.

No aportem pau, quan no estem disposats a pagar el preu que costa la no violència, treballant pacientment en la construcció lenta però realista duna societat ms justa. No aportem pau, quan en comptes de reduir al mínim la violència inevitable, plantegem de tal manera la lluita política que la violència acaba sent considerada com l'únic mitjà per obtenir uns èxits polítics.

No aportem pau, quan només ens preocupa precisar si la violència pot ser legítima en alguna circumstància, en lloc de treballar perquè mai no ho sigui.

No aportem pau, quan només ens preocupa precisar si la violència pot ser legítima en alguna circumstància, en lloc de treballar perquè mai no ho sigui.

No aportem pau, quan degradem l'adversari qualificant-lo de “gos”, “assassí”, “mafiós”... fent més fàcil la seva execució i extermini. I encara menys, quan ho considerem com a enemic absolut, sense cap dret a l'existència.

I Jesús continua convidant a cridar:

«Pau a aquesta casa. Pau a aquest poble».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada