PENTECOSTA

 

Diumenge de Pentecosta (C)

EVANGELI

Com el Pare m'ha enviat, així també us envio jo. Rebeu l 'Esperit Sant.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 20,19-23

Jesús s'apareix als deixebles 19Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: --Pau a vosaltres. 20 Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. 21 Ell els tornà a dir: --Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. 22 Llavors va alenar damunt de ells i els digué: --Rebeu el Esperit Sant. 23 A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó. Paraula de Déu

el Esperit Sant serà qui us l'ensenyi.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 14,15-16.23b-26

Si m'estimeu, guardareu els meus manaments, 16 i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. 17 Ell és l'Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, perquè no és capaç de veure'l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres

-Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell. 24 El qui no m'estima, no guarda les meves paraules. I la paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m'ha enviat.

25 »Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres, 26 però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar el que jo us he dit, i us ho farà entendre.

Paraula de Déu.

INVOCACIÓ

Rebeu el Esperit Sant.

Veniu Esperit Creador infon en nosaltres la força i l'alè de Jesús. Sense el teu impuls i la teva gràcia, no encertarem a creure-hi; no gosarem seguir els seus passos; l´Església no es renovarà; la nostra esperança s'apagarà. Vine i contagia'ns l'alè vital de Jesús!

Veniu Esperit Sant ...recordeu-nos les paraules bones que deia Jesús. Sense la teva llum i el teu testimoni, anirem oblidant el rostre bo de Déu; el Evangeli esdevindrà lletra morta; la Església no podrà anunciar cap bona notícia. Vine i ensenya'ns a escoltar només Jesús!

Veniu Esperit de la Veritat ...fes-nos caminar en la veritat de Jesús. Sense la teva llum i la teva guia, mai no ens alliberarem dels nostres errors i mentides; res de nou i veritable naixerà entre nosaltres; serem com cecs que pretenen guiar altres cecs. Vine i converteix-nos en deixebles i testimonis de Jesús!

Veniu Esperit del Pare ...ensenyeu-nos a cridar a Déu "Abba" com ho feia Jesús. Sense la teva calor i la teva alegria, viurem com a orfes que han perdut el seu Pare; invocarem Déu amb els llavis, però no amb el cor; les nostres pregàries seran paraules buides. Vine i ensenya'ns a pregar amb les paraules i el cor de Jesús!

Veniu Esperit Bo ...converteix-nos al projecte del "regne de Déu" inaugurat per Jesús. Sense la teva força renovadora, ningú no convertirà el nostre cor cansat; no tindrem audàcia per construir un món més humà, segons els desitjos de Déu; a la teva Església els últims mai seran els primers; i nosaltres seguirem adormits a la nostra religió burgesa. Vine i fes-nos col·laboradors del projecte de Jesús!

Veniu Esperit d'Amor ...ensenyeu-nos a estimar-nos els uns als altres amb l'amor amb què Jesús estimava. Sense la vostra presència viva entre nosaltres, la comunió de l'Església s'esquerdarà; la jerarquia i el poble s'aniran distanciant sempre més; creixeran les divisions, s'apagarà el diàleg i augmentarà la intolerància. Vine i aviva en el nostre cor i les nostres mans l'amor fratern que ens fa assemblar-nos a Jesús!

Veniu Esperit Alliberador ...recordeu-nos que per ser lliures ens va alliberar Crist i no per deixar-nos tornar a oprimir per l'esclavitud. Sense la teva força i la teva veritat, el nostre seguiment joiós a Jesús esdevindrà moral d'esclaus; no coneixerem l´amor que dóna vida, sinó els nostres egoismes que la maten; s'apagarà en nosaltres la llibertat que fa créixer els fills i filles de Déu i serem, una vegada i una altra, víctimes de pors, covardies i fanatismes. Vine Esperit Sant i contagia'ns la llibertat de Jesús!

NECESSITATS DE SALVACIÓ

El Esperit Sant de Déu no és propietat de l´Església. No pertany exclusivament a les religions. Hem d'invocar la vinguda al món sencer tan necessitat de salvació.

Veniu Esperit creador de Déu

En el teu món no hi ha pau. Els teus fills i filles es maten de manera cega i cruel. No sabem resoldre els nostres conflictes sense acudir a la força destructora de les armes. Ens hem acostumat a viure en un món sagnat per les guerres. Desperta en nosaltres el respecte a tot ésser humà. Fes-nos constructors de pau. No ens abandonis al poder del mal.

Veniu Esperit aliberador de Déu

Molts dels teus fills i filles vivim esclaus dels diners. Atrapats per un sistema que ens impedeix caminar junts cap a un món més humà. Els poderosos són cada cop més rics, els febles cada vegada més pobres. Allibereu en nosaltres la força per treballar per un món més just. Fes-nos més responsables i solidaris. No ens deixis a les mans del nostre egoisme.

Veniu Esperit renovador de Déu

La humanitat està trencada. Una minoria gaudim d'un benestar que deshumanitza cada cop més. Una majoria immensa mor de gana, misèria i desnutrició. Entre nosaltres creix la desigualtat i exclusió social. Desperta en nosaltres la compassió que lluita per la justícia. Ensenya'ns a defensar sempre els últims. No ens deixis viure amb un cor malalt.

Veniu Esperit consolador de Déu

Molts dels teus fills viuen sense conèixer l'amor, la llar o l'amistat. Altres caminen perduts i sense esperança. No coneixen una vida digna, només la incertesa, la por o la depressió. Revifa en nosaltres l'atenció als qui viuen patint. Ensenya'ns a estar més a prop dels que estan més sols. Cura'ns de la indiferència.

Veniu Esperit bo de Déu.

Molts dels teus fills i filles no coneixen el teu amor ni la teva misericòrdia. S'allunyen de Tu perquè et tenen por. Els nostres joves ja no saben parlar amb tu. El teu nom es va esborrant en les consciències. Desperta en nosaltres la fe i la confiança en Tu Fes-nos portadors de la teva Bona Nova. No ens deixis orfes.

Veniu Esperit vivificador de Déu.

Els teus fills i filles no sabem cuidar la vida. No encertem a progressar sense destruir, no sabem créixer sense acaparar. Fem del teu món un lloc cada cop més insegur i perillós. En molts creix la por i s'apaga l'esperança. No sabem cap a on ens dirigim. Infon en nosaltres el teu alè creador. Fes-nos caminar cap a una vida més sana. No ens deixis sols. Salva'ns!

ALÈ DE VIDA

Rebeu el Esperit Sant.

Els hebreus es feien una idea molt bella i real del misteri de la vida. Així descriu la creació de l'home un vell relat del segle IX abans de Crist: El Senyor Déu va modelar l'home del fang de la terra. Després, va bufar al seu nas alè de vida. I així, l'home es va convertir en un vivent.

És allò que diu l'experiència. L'ésser humà és fang. En qualsevol moment es pot enfonsar. ¿Com caminar amb peus de fang? ¿Com mirar la vida amb ulls de fang? ¿Com estimar amb cor de fang? No obstant, aquest fang viu! Al seu interior hi ha un alè que el fa viure. És el Alè de Déu. El seu Esperit vivificador.

Al final del seu evangeli, Joan ha descrit una escena grandiosa. És el moment culminant de Jesús ressuscitat. Segons el relat, el naixement de la Església és una nova creació. En enviar els seus deixebles, Jesús bufa el seu alè sobre ells i els diu: Rebeu el Esperit Sant.

Sense el Esperit de Jesús, la Església és fang sense vida: una comunitat incapaç d'introduir esperança, consol i vida al món. Pot pronunciar paraules sublims sense comunicar «una cosa» de Déu als cors. Pot parlar amb seguretat i fermesa sense refermar la fe de les persones. ¿De on traurà esperança si no és de l'alè de Jesús? ¿Com es defensarà de la mort sense el Esperit del ressuscitat?

Sense el Esperit creador de Jesús, podem acabar sense que ningú a la Església cregui en alguna cosa diferent. Tot ha de ser com ha estat. No és permès somiar amb grans novetats. El més segur és una religió estàtica i controlada, que canviï el mínim possible. El que hem rebut d'altres temps també és el millor per als nostres. Les nostres generacions han de celebrar la seva fe vacil·lant amb el llenguatge i els ritus de fa molts segles. Els camins estan marcats. No ens hem de preguntar per què.

Com no cridar amb força:

Vine, Esperit Sant! Vine a la teva Església.

Vine a alliberem de la por, la mediocritat i la manca de fe en la teva força creadora. No hem de mirar els altres. Hem d'obrir cadascú el nostre propi cor.

OBRIR EL COR

Rebeu el Esperit Sant.

Segons la tradició bíblica, el pecat més gran d'una persona és viure amb un «cor tancat» i endurit, un «cor de pedra» i no de carn: un cor obstinat i tort, un cor poc net. Qui viu «tancat» no pot acollir el Esperit de Déu; no es pot deixar guiar per el Esperit de Jesús.

Quan el nostre cor està «tancat», els nostres ulls no veuen, les nostres orelles no senten. Vivim separats de la vida, desconnectats. El món i les persones estan «allà fora» i jo estic «aquí dins». Una frontera invisible ens separa del Esperit de Déu que ho anima tot; és impossible sentir la vida com la sentia Jesús. Només quan el nostre cor s'obre, comencem a captar-ho tot a la llum de Déu.

Quan el nostre cor està «tancat», vivim bolcats sobre nosaltres mateixos, insensibles a l'admiració i l'acció de gràcies. Déu ens sembla un problema i no el Misteri que ho omple tot. Només quan el nostre cor s'obre, comencem a intuir aquest Déu «en qui vivim, ens movem i existim». Aleshores comencem a invocar-lo com a «Pare», amb el mateix Esperit de Jesús.

Quan el nostre cor està «tancat», a la nostra vida no hi ha compassió. No sabem sentir el patiment dels altres. Viure'ns indiferents als abusos i injustícies que destrueixen la felicitat de tanta gent. Només quan el nostre cor s'obre, comencem a intuir amb quina tendresa i compassió mira Déu les persones. Només aleshores escoltem la principal crida de Jesús: «Sigueu compassius com el vostre Pare».

Pau de Tars va formular de manera atractiva una convicció que es vivia entre els primers cristians: «L'amor de Déu ha estat vessat als nostres cors per el Esperit Sant que ens ha estat donat». ¿Ho podem experimentar també avui? El que és decisiu és obrir el nostre cor. Per això, la nostra primera invocació a el Esperit ha de ser aquesta: «Dóna'ns un cor nou, un cor de carn, sensible i compassiu, un cor transformat per Jesús».

OBERTS A L'ESPERIT

Rebeu el Esperit Sant.

No parlen gaire. No es fan notar. La seva presència és modesta i callada, però són la sal de la terra. Mentre hi hagi al món dones i homes atents al Esperit i oberts a Déu, serà possible esperar. Ells són el millor regal per a una Església amenaçada per la mediocritat espiritual.

La seva influència no prové del que fan ni del que parlen o escriuen, sinó una realitat més profunda. Es troben retirats als monestirs o amagats al mig de la gent. No destaquen per la seva activitat i, tanmateix, irradien energia interior allà on són.

No viuen de les aparences. Sa vida neix de allò més profund del seu ser. Viuen en harmonia amb ells mateixos, atents a fer coincidir la seva existència amb la crida de l'Esperit que els habita. Sense que ells mateixos se n'adonin, són sobre la terra reflex del Misteri de Déu.

Tenen defectes i limitacions. No estan immunitzats contra el pecat. Però no es deixen absorbir pels problemes i els conflictes de la vida. Tornen una vegada i una altra al fons del seu ésser. S'esforcen per viure en presència de Déu. Ell és el centre i la font que unifica els seus desitjos, paraules i decisions.

Només cal posar-s'hi en contacte per prendre consciència de la dispersió i agitació que hi ha dins nostre. Amb ells és fàcil percebre la manca d'unitat interior, el buit i la superficialitat de les nostres vides. Ells ens fan intuir dimensions que desconeixem.

Aquests homes i dones oberts a l'Esperit són una font de llum i de vida. La seva influència és oculta i misteriosa. Estableixen amb els altres una relació que neix de Déu. Viuen en comunió amb persones que no han vist mai. Estimem amb tendresa i compassió gent que no coneix. Déu els fa viure en unió profunda amb tota la creació.

Enmig d'una societat materialista i superficial que desqualifica i maltracta tant els valors de l'esperit, jo vull, en la festa de Pentecosta, fer memòria i elogi d'aquestes persones «espirituals». Ells ens recorden l'anhel més gran del cor humà i la Font darrera on s'apaga tota set.

L'ART D'ESTAR TOT SOL

Rebeu el Esperit Sant.

Tot és pressa i aglomeració a la vida moderna. Vivim un ritme tan atapeït que amb prou feines queda forat per estar sol. I, tanmateix, cada vegada són més els que senten el pes de la soledat. Per altra banda, la solitud és una experiència complexa. Hi ha una solitud dolenta que empobreix i destrueix l'individu. I també hi ha una solitud enriquidora que ajuda a créixer. Per això hi ha persones que pateixen la solitud mentre que altres la cerquen.

Segons els experts, les situacions poden ser diverses. Hi ha persones que «estan soles i es troben soles». Senten la manca de companyia. No tenen amb qui desfogar-se. No coneixen l'experiència de la comunicació confiada amb algú que les escolti i les comprengui. És fàcil aleshores la tristesa, el pessimisme o la depressió.

Hi ha també persones que «estan acompanyades, però es troben soles» Viuen envoltades de molta gent, però se senten terriblement soles. No s'encerten a comunicar-se. Han perdut la fe en els altres. Viuen enclaustrades en si mateixes. Aquesta solitud mata la joia de viure.
Hi ha, però, persones que «estan soles, però no es troben soles». No hem de pensar en els solitaris per excel·lència, que busquen el desert per viure la seva pròpia experiència. N'hi ha que necessiten moments de solitud per trobar-se amb ells mateixos i sentir-se en contacte més profund amb el món que els envolta. Aquesta soledat enriqueix la persona.

Per això, per alliberar-se d'una solitud danyosa cal, sens dubte, obrir-se als altres, crear llaços, deixar-se enriquir pels altres. Però també és important saber trobar-se amb si mateix, escoltar el millor que hi ha en nosaltres, acollir la vida que brolla des de dins.

En aquest silenci interior hi viu el creient la presència de l'Esperit de Déu. Sense pors. Amb confiança il·limitada. Tot sol amb qui només és amor i força per viure. Estimant i sabent-se estimat. Aquest temps dedicat a silenciar el nostre sistema nerviós i prendre consciència del nostre arrelament en Déu, no és temps perdut. En aquest silenci habitat per l´Esperit, Déu ens treballa, el nostre jo més profund es recupera, creix la nostra pau interior, la nostra vida s´unifica. D'aquesta experiència el creient extreu les millors forces per viure.

En aquesta festa de Pentecosta en la qual demanem a Déu el do del seu Esperit, vull recordar aqueixes «letrillas» de sant Joan de la Creu en que descriu la soledat enriquidora que l'Esperit de Déu ens pot fer assaborir: «Olvido de lo creado; memoria del Creador; atención a lo interior; y estarse amando al amado.»

L'ESSENCIAL

Rebeu l' Esperit Sant.

La Església està preocupada avui per moltes coses. La gent abandona la pràctica religiosa. Déu sembla interessar cada cop menys. Les comunitats cristianes envelleixen. Tot són problemes i dificultats. ¿Quin futur ens espera? ¿Què serà de la fe a la societat de demà?

Les reaccions són diverses. N'hi ha que viuen enyorant amb nostàlgia aquells temps en què la religió semblava tenir resposta segura per a tot. Bastants han caigut en el pessimisme: és inútil tirar pedaços, el cristianisme s'ensorra. Altres busquen solucions dràstiques: cal recuperar les seguretats fonamentals, enfortir l'autoritat, defensar l'ortodòxia. Només una Església disciplinada i forta podrà fer front al futur.

Però, ¿on és la veritable força dels creients? ¿D'on pot rebre l'Església vigor i alè nou? A les primeres comunitats cristianes es pot observar un fet essencial: els creients viuen d'una experiència que ells anomenen «el Esperit» i que no és res més que la comunicació interior del mateix Déu. Ell és el «dador de vida». El principi vital. Sense el Esperit Déu s'absenta, Crist queda lluny com un personatge del passat, l'evangeli es converteix en lletra morta, l'Església en organització pura. Sense el Esperit, l'esperança és reemplaçada per la xerraire, la missió evangelitzadora es redueix a propaganda, la litúrgia es congela, l'audàcia de la fe desapareix.

Sense el Esperit, les portes de la Església es tanquen, l'horitzó del cristianisme s'empetiteix, la comunió s'esquerda, el poble i la jerarquia se separen. Sense el Esperit, la catequesi es fa adoctrinament, es produeix un divorci entre la teologia i l'espiritualitat, la vida cristiana es degrada en «moral d'esclaus». Sense el Esperit, la llibertat s'asfixia, sorgeix l'apatia o el fanatisme, la vida s'apaga.

El pecat més gran de l'Església actual és la «mediocritat espiritual». El nostre problema pastoral més gran, l'oblit de el Esperit. Pretendre substituir amb l'organització, el treball, l'autoritat o l'estratègia allò que només pot néixer de la força del Esperit. No n'hi ha prou de reconèixer-ho. És necessari reaccionar i obrir-nos a la seva acció.

El que és essencial avui és fer lloc al Esperit. Sense Pentecosta no hi ha Església. Sense Esperit no hi ha evangelització. Sense la irrupció de Déu a les nostres vides, no es crea res de nou, res de veritable. Si no es deixa recrear i revifar per el Esperit Sant de Déu, la Església no podrà aportar res essencial a l'anhel de l'home dels nostres dies.

UNA VIDA DIFERENT

Rebeu l'Esperit Sant.

La vida porta avui molts homes i dones a viure bolcats cap a allò exterior, els sorolls, les presses i l'agitació. A l'home de avui li costa endinsar-se a la seva interioritat. Té por de trobar-se amb ell mateix, amb el seu propi buit interior o la seva mediocritat.

D'altra banda, s'han produït canvis tan profunds durant aquests anys que la fe de molts s'ha vist greument sacsejada. Són força els que ja no encerten a resar. No senten res per dins. Déu se'ls ha quedat com una cosa molt llunyana i irreal, algú amb qui ja no saben trobar-se.
¿Què pot significar aleshores parlar de Pentecosta o del 'Esperit Sant? ¿Potser el Esperit de Déu pot alliberar-nos d'aquesta temptació de viure sempre fugint de nosaltres mateixos? ¿Pot tornar a despertar en nosaltres la fe en Déu? I, sobretot, es pot obrir avui a l'acció del Esperit?

Potser el primer és confiar en Déu que ens comprèn i acull tal com som, amb la nostra mediocritat i manca de fe. Déu no ha canviat, per més que hàgim canviat nosaltres. Déu continua mirant la nostra vida amb amor.

Després, necessitem probablement parar-nos i, simplement, ser-hi. Aturar-nos per un moment per acceptar-nos nosaltres mateixos amb pau i amor, i escoltar els desitjos i la necessitat que hi ha en nosaltres d'una vida diferent i més oberta a Déu.

És fàcil que ens trobem plens de pors, preocupacions o confusió. Potser necessitem purificar la nostra mirada interior. Despertar en nosaltres el desig de la veritat i la transparència davant de Déu. Alliberar-nos d'allò que ens enterboleix per dins i clarificar què volem en aquest moment de la nostra vida.

També és fàcil que la manca d'amor sigui la font més important del nostre malestar. Aquest egoisme que ens penetra per tot arreu, ens enclou en nosaltres mateixos i ens impedeix ser més sensibles als patiments, necessitats i problemes, fins i tot d'aquells que diem estimar més. ¿No ens cal en el fons viure de manera més generosa i desinteressada? ¿No hi hauria més pau i alegria a la nostra vida?

L'Esperit Sant és “dador de vida”. Sempre que ens obrim a la seva acció, encara que sigui de manera pobra i incerta, ens fa tastar els fruits de vida més sana i encertada: «amor alegria, pau, tolerància, gust, generositat, lleialtat, senzillesa, domini de si» (Ga 5, 22-23).

L'ESPERIT ÉS DE TOTS

Rebeu l'Esperit Sant.

La nostra vida està feta de múltiples experiències. Goigs i disgustos, èxits i fracassos, llums i ombres van entreteixint el nostre viure diari omplint-nos de vida o atabalant el nostre cor.

Però els homes no som capaços de percebre tot allò que hi ha en nosaltres mateixos. El que captem amb la nostra consciència és només una petita illa en el mar molt més ampli i profund de la nostra vida. De vegades, se'ns escapa, fins i tot, el més fonamental.

En el seu preciós llibre “Experiència espiritual”, K. Rahner ens ha recordat amb vigor aquesta “experiència” radicalment diferent que sempre es dóna en nosaltres, encara que passi moltes vegades desapercebuda: la presència viva del Esperit de Déu que treballa des de dins el nostre ésser.

Una experiència que roman, gairebé sempre, encoberta per moltes altres que ocupen el nostre temps i la nostra atenció. Una presència que roman reprimida i oculta sota altres impressions i preocupacions que s'apoderen del nostre cor.

Als homes ens sembla que el gros i gratuït ha de ser sempre poc freqüente, però, quan se tracta de Déu, no és així. Sectors del cristianisme han considerat aqueixa presència viva del Esperit com a reservada a persones elegides i selectes. Una experiència de creients privilegiats, separats de la massa.

K. Rahner ha recordat que el Esperit de Déu està sempre viu en el cor del ser humà ja que el Esperit és la comunicació del mateix Déu en el més íntim de nostra existència. Aquest Esperit de Déu se comunica i regala, inclús, allà on aparentment no passa res. Allà on s'accepta la vida i se compleix amb senzillesa l'obligació pesada de cada dia.

L'Esperit de Déu treballa silenciosament en el cor de la gent normal i senzilla, contra l'orgull i les pretensions dels que se senten en possessió del Esperit.

La festa de Pentecosta és una invitació a cercar aquesta presència del Esperit de Déu en tots nosaltres, no per presentar-la com un trofeu que posseïm davant d'altres que no han estat elegits, sinó per acollir aquest Déu que és a la font de tota vida , per molt petita i pobre que ens pugui assemblar a nosaltres. El Esperit de Déu és de tots, perquè el 'Amor immens de Déu no pot oblidar cap llàgrima, cap gemec ni anhel que neix del cor de l'home.

ALÈ NOU

...va alenar damunt de ells...

Vivim en una societat on potser el més significatiu sigui el seu caràcter paradoxal i fins i tot contradictori. Hem après a perllongar la vida amb tota mena de tècniques, però no encertem després a donar-li un contingut i un sentit satisfactori. Hem aconseguit elevar el nivell de benestar, però són cada dia més els que experimenten una sensació difusa de buit i malestar. S'han multiplicat les nostres relacions i contactes a través de tota mena de mitjans de comunicació i, tanmateix, creix l'experiència d'aïllament i solitud de moltes persones. La nostra societat està cada cop més poblada de gent solitària que busquen desesperadament estimar-se, sense aconseguir-ho.

Hem aplicat la racionalitat i la tècnica a tots els sectors de la vida, però creix al món el que és irracional, l'explotació absurda, la violència i la destrucció. Moguts per l'ànsia de tenir, acumulem coses i «posseïm» persones, però experimentem que no és el camí encertat per assolir la plenitud.

L'home contemporani demana a crits una vida nova. La humanitat actual té «un cap massa gran per a la seva ànima» (H. Bergson). Necessitem un alè nou per humanitzar el nostre progrés. Una ànima nova capaç de vivificar la nostra existència. I no es tracta de pensar en una revolució sociopolítica ni de dretes ni d'esquerres. El que cal és una transformació radical d'actitud.

Ho ha dit R. Garaudy diverses vegades: «Una de les condicions preliminars de la revolució és un canvi radical de la consciència. El problema central per mi és saber com es pot obtenir aquest canvi radical dels homes abans del canvi revolucionari de les institucions de base social i política».».

Els creients no ens sentim orfes davant d'aquesta empresa. Creiem en l'Esperit com a proximitat personal de Déu als homes i com a força, energia, llum i poder de gràcia per orientar la nostra història cap endavant, cap a la consumació final.

Necessitem fer créixer la nostra sensibilitat davant el Esperit i acollir responsablement l'acció de Déu que, des del fons de la vida i el millor del nostre ésser, ens crida a caminar des de l'hostilitat a l'hospitalitat, des de l'aïllament egoista cap a la fraternitat , d'acumular per tenir a la plenitud de ser. Com va dir Joan Pau II a Hiroshima, la vida d'aquest planeta depèn d'“un únic factor: la humanitat ha de fer una veritable revolució moral”.

Aquesta revolució, però, no es farà si no escoltem amb cura i amor l'acció profunda del Esperit de Déu en Nosaltres. «El que passa en la profunditat del nostre ésser és digne de tot el nostre amor» (R.M. RILKE)

PARLAR LLENGÜES DIFERENTS

Rebeu el Esperit Sant.

La paraula és, sens dubte, un dels trets més meravellosos que caracteritzen l'home. Els animals i les plantes no parlen. Parlar és poder expressar-nos i descobrir la nostra pròpia veritat. Poder comunicar-nos amb l'altre, sortir de nosaltres mateixos i trobar-nos amb els altres. La paraula quan és autèntica és diàleg, trobada i comunió interpersonal. Però la paraula i el llenguatge dels homes poden ser falsejats i perdre tota la seva veritat profunda. No és un «mite ingenu» l'episodi de Babel en què la tradició bíblica va saber plasmar tan vigorosament la tragèdia dels homes condemnats, pel que sembla, a no entendre's.

Quantes vegades els homes es veuen obligats a abandonar la seva empresa i renunciar a construir una ciutat nova, separats i dividits per la seva incapacitat de parlar un mateix llenguatge.

La incomunicació, la ruptura del diàleg, el rebuig mutu i la incomprensió recíproca, no condueix mai a construir i aixecar res veritablement humà.

I un es pregunta quina «nova ciutat» es pot aixecar entre nosaltres si no aconseguim escoltar-nos els uns als altres. Partits que no s'esforcen per comprendre la postura i les raons en què es fonamenta l'adversari. Líders polítics preocupats d'imposar-nos els seus programes sense aturar-se mai a valorar respectuosament allò que de positiu i just es pot trobar en els seus oponents. Masses d'homes i dones que criden violentament les consignes amb l'única finalitat de tapar la del contrari.

¿Què es pot construir quan la veu de les metralletes substitueix el diàleg dels homes, i quan les amenaces i la violència estan aconseguint ja que les persones no gosen manifestar les seves pròpies conviccions?

Necessitem un Esperit nou que ens ensenyi a dialogar com a germans. Un Esperit que ens ajudi a entendre el llenguatge de l'adversari. El Esperit que ens descobreixi que tots som germans i tots els podem cridar a Déu: «Pare».

El Esperit que ens alliberi de l'amenaça de convertir el nostre poble en una nova Babel, incapaç de construir un futur de fraternitat. El Esperit que ens alliberi del radicalisme, la intransigència, el sectarisme que ens allunyen cada cop més de tota col·laboració eficaç.

Tant de bo escoltem entre nosaltres aquelles paraules de Pau a les primeres comunitats cristianes: «No apagueu l'Esperit»! No apagueu la vostra fe al Pare de tots. No apagueu la vostra esperança en una societat més fraterna.