ESTANCATS
El
Papa Francesc repeteix un pic i un altre que les
pors, els dubtes, la manca de gosadia... poden impedir
de soca-rel impulsar la renovació que l'Església
avui necessita. En la seva Exhortació: “L'alegria
de l'Evangel”” diu que, si quedem paralitzats per
la por, podem quedar-nos com a “espectadors d'un
estancament infecund de l'Església”.
Les
seves paraules donen que pensar. ¿ Què podem veure
entre nosaltres ? ¿ Ens mobilitzem per a revifar la
fe de les nostres comunitats cristianes, o seguim
instal·lats dins aquest “estancament infecund” de que
parla Francesc ? ¿ On podem trobar forces per a
reaccionar ?
Gran
aportació del Concili fou impulsar el pas de la
“missa”, entesa com a obligació individual per a
acomplir un precepte sagrat, a “l'eucaristia” viscuda
com a celebració gojosa de tota la comunitat per
a alimentar la fe, créixer en fraternitat i
revifar l'esperança en Jesucrist ressuscitat.
Sens
dubte, al llarg d'aquests anys, hem donat passes
importants. Queden lluny aquelles misses celebrades en
llatí en les quals el sacerdot “deia la missa”
i el poble cristià venia a “oir” missa o
“assistir” a la celebració. Però, ¿ no celebrem
encara l'eucaristia de manera rutinària i latosa ?
Hi
ha un fet innegable. La gent s'allunya sense aturai
de la pràctica dominical perquè no troba en les
nostres celebracions el clima, la paraula clara, el
ritus expressiu, l'acollida estimulant que necessita per
a alimentar la seva fe dèbil i vacil·lant.
Sens
dubte, pastors i creients, ens hem de demanar què
fem perquè l'eucaristia sigui, com vol el Concili,
“centre i cim de tota la vida de la comunitat
cristiana”. Però, ¿ basta la bona voluntat de les
parròquies o la creativitat aïllada d'alguns, sense
més criteris de renovació ?
La
Cena del Senyor és massa important perquè deixem
que es “perdi”, com “espectadors d'un estancament
infecund” ¿ No és l'eucaristia el centre de la
vida cristiana ? ¿ Com està tan callada i immòbil la
jerarquia ? ¿ Perquè els creients no mostrem a nostra
preocupació i el nostre dolor amb més força ?
El
problema és greu. ¿ Seguim “estancats” dins una
manera de celebració eucarística, tan poc atractiva
pels homes i dones d'avui ? ¿ És aquesta litúrgia
que repetim des de fa segles la que millor ens
pot ajudar a actualitzar aquella cena memorable de
Jesús en la qual es concentra de manera admirable
el nucli de la nostra fe ?
José
Antonio Pagola
AVISOS
17-18 JUNY
La
Col·lecta d’avui és per Càritas
Aquest
diumenge, dia 18, el nostre Vicari Mn. Bartomeu Tauler compleix 50
anys de la seva ordenació sacerdotal. Vos demanam per ell una
pregària donant gràcies per tots aquests anys d’entrega a Déu i
servei als germans i a la vegada una petició demanant que pugui
continuar amb il·lusió i força les tasques pastorals que porta a
terme entre nosaltres.
Amb
motiu de la festa del Corpus, Càritas de Manacor ha publicat la
memòria de l’any 2016. La trobareu damunt les tauletes i vos
demanam que l’agafeu i llegiu. Gràcies!
Corpus Christi - Temps Ordinari
Per
entendre l’Eucaristia hem de recordar la vida de Jesús, sobre tot
el que diem Dijous Sant, la Passió i Mort de Jesús (Divendres Sant)
i la Resurrecció (diumenge de Pasqua)
Dijous Sant
De fet la festa d’avui (Corpus) és reviure el misteri de l’últim sopar en un context de “temps ordinari”. Allò que diu Joan: “Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem”, es refereix a donar la vida amb un amor i desig immens. I ho fa d’una manera simbòlica, incruenta. Reparteix el pa i el vi, que simbolitzen el seu cos (la seva persona) i la seva sang (la seva vida), i es dóna com aliment.
El símbol de l’aliment és clau en la seva doble dimensió personal i social, de comunió amb Ell i amb els germans, d’aliment que nodreix i de menjar-àpat que uneix, solidari, fraternal (el Regne de Déu és com un banquet). El metabolitzem per significar que és cos del nostre cos; i el mateix pa i el mateix vi es dóna a tots com a símbol d’amor i que tots posseïm la vida de Jesús
El cos i la sang per separat, com es donarà al dia següent en la seva mort: el cos clavat a la creu i la sang (tota) vessada per nosaltres. (“Del seu costat va sortir sang i aigua”).
La festa d’avui vol ser, tota ella, d’agraïment, sense el transfons de dolor d’aquell primer dijous sant, i de joia pel símbol extraordinari que ens deixà i manté viva la vida cristiana dels creients i de l’Església.
Divendres Sant
L’Eucaristia d’aquest dia en la vida de Jesús és cruenta. És simbòlica en l’amor, en la donació, però és dolorosa en el patiment i en la crueltat. Les paraules de Jesús a la creu són també paraules eucarístiques: de comunió amb el Pare, de perdó als qui el clavaven a la creu, d’acolliment, ... L’amor més gran és el d’aquell que dóna la vida pels seus amics. La mort de Jesús és l’acceptació amorosa de la seva condició humana. Jesús mor perquè nosaltres morim i perquè nosaltres matem. I Ell vol posar amor en aquesta doble condició nostra.
Quan parlem de l’Eucaristia com a sacrifici, estem recordant aquell divendres sant, aquella passió i aquella mort. Sacrifici significa “fer sagrada una realitat”, en aquest cas, la mort. És posar en mans de Déu aquell lliurament fins a la mort, donant un sentit únic a allò que es fa amb estima.
La
Resurrecció de Jesús
En l’Eucaristia participem de la vida del Senyor ressuscitat. El ressuscitat és qui està present enmig nostre quan celebrem l’Eucaristia.
L’Evangeli d’avui (Jo 6, 51-58) s’ha d’entendre des de la Resurrecció de Jesús. Jesús explica quina és la seva acció en l’Eucaristia. Primerament contraposa el mannà, el pa que menjaren els seus avantpassats al desert, amb el pa que Ell dóna. Els primers van morir; en canvi, els qui mengen aquest pa (la meva carn), viuran per sempre. A continuació presenta el “nou pa”:
-és un pa que fa viure per sempre, pa que dóna la vida eterna, la seva vida
--és un pa que dóna vida al món, que fa que el món visqui
-només té vida el que participa de l‘Eucaristia. Qui no menja la meva carn ni beu la meva sang, no pot tenir vida (la vida per sempre)
-qui menja la meva carn (...) jo el ressuscitaré a l’últim dia
-qui menja i beu està en mi i jo en ell, segueix en comunió amb mi i jo amb ell
-com jo visc gràcies al Pare, igualment qui em menja viurà gràcies a mi.
Jesús està vinculant la seva presència i el seu do a aquells que participen de l’Eucaristia, i ho fa amb els seu Esperit. Menjar la seva carn i beure la seva sang és un llenguatge simbòlic, com el del dijous sant, i ho confirma l’evangelista al verset 63 del mateix capítol 6è: “És l’Esperit qui dóna vida, la carn no serveix de res”... L’Esperit és qui divinitza les realitats humanes humanitzadores, qui converteix el pa i el vi en el cos i la sang del Senyor ressuscitat, qui uneix els qui participen del cos i la sang de Crist.
Donem gràcies a Jesús pel do immens d’amor que ens va deixar, per acompanyar-nos “dia rere dia fins a la fi del món”, per invitar-nos a fer real la seva vida en les nostres vides.
Ignasi
Vila, sj.
