MONSENYOR SEBASTIÀ TALTAVULL, BISBE DE MALLORCA

Aquest migdia finalment s’ha fet públic el previsible nomenament de Sebastià Taltavull com a bisbe de Mallorca. El fins ara bisbe auxiliar de Barcelona va ser designat administrador diocesà de Mallorca fa un any i des de llavors compaginava les dues tasques. Amb el nomenament de dos nous auxiliars a Barcelona aquest juliol, s’esperava una solució definitiva. Tot i que durant aquest any Taltavull ha estat exercint plenament com bisbe de Mallorca, eren una tasca molt difícil de compaginar indefinidament amb Barcelona. Durant aquest temps ha generat nova confiança a la diòcesi de Mallorca després del trasllat forçós del seu antecessor, el bisbe Xavier Salinas.

El cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella ha felicitat al bisbe Taltavull pel nou encàrrec que el Sant Pare li confia. El cardenal Omella ha destacat especialment “els vuit anys de servei de Monsenyor Sebastià a la diòcesi de Barcelona com a bisbe auxiliar i el darrer any essent també administrador apostòlic de Mallorca”. Quan Omella va arribar a Barcelona fa gairebé dos anys, Taltavull es va convertir en la seva persona de confiança per acompanyar-lo en el govern d’una diòcesi que el nou arquebisbe desconeixia.

Amb la sortida de Taltavull cap a Mallorca, l’equip episcopal de Barcelona queda configurat amb el cardenal arquebisbe Joan Josep Omella al capdavant i els dos nous bisbes auxiliars: Sergi Gordo, que coneix perfectament la diòcesi, i Toni Vadell, procedent precisament de Mallorca.

La basílica de la Sagrada Família acollirà el 19 de novembre una Missa en Acció de Gràcies pel servei del bisbe Taltavull a Barcelona. El 25 de novembre està previst que el bisbe electe de Mallorca iniciï el seu ministeri episcopal a la diòcesi balear en una Missa que es celebrarà a la Catedral de Palma de Mallorca.

El recorregut de Taltavull

Taltavull va ser nomenat el 2009 bisbe auxiliar de Barcelona, responsabilitat que fins l'any passat va exercir en solitari sota del mandat del cardenal arquebisbe Lluís Martínez Sistach. Nascut a Ciutadella el 1948, va ser ordenat capellà de la diòcesis el 1972. Va fer els estudis a la Facultat de Teologia de Catalunya. A Menorca va passar per la majoria de les responsabilitat més significatives del bisbat: va ser rector del santuari de la Mare de Déu del Toro de Menorca, va ser vicari general, rector del seminari, i canonge. També va col·laborar intensament amb Secretariat Interdiocesà de Catequesi de Catalunya i Balears (SIC) i amb el Secretariat Interdiocesà de Joventut de Catalunya i Balears. Abans d'arribar a Barcelona va estar sis anys a Madrid com a director de la Comissió Episcopal de Pastoral de la Conferència Episcopal Espanyola, de la qual n'és actualment el president.

Salutació de Mons. Sebastià Taltavull Anglada, en ocasió del seu nomenament com a Bisbe de Mallorca

Germanes i germans estimats,

Fa poc més d'un any, era dia 8 de setembre de 2016, que el papa Francesc em feia l'encàrrec de servir com a bisbe administrador apostòlic l'Església que peregrina a Mallorca, mantenint el servei episcopal també a Barcelona. Ha estat un temps de pregària i de feina, d'anar i venir, en el qual hem experimentat l'ajuda del Senyor i la solidaritat mútua, feta d'acolliment, d'escolta, de comprensió i d'estimació. Us en don gràcies de tot cor i no he parat cada dia de donar-ne gràcies a Déu.

Des d'aquell moment –recordareu que ho vaig dir així– em vaig posar a disposició del Senyor i de tots vosaltres «per acompanyar-vos amb humilitat i fidelitat en el camí que estau recorrent com a comunitat creient en bé de la societat mallorquina, per tal de fer-hi present Jesús i el seu Evangeli. La veritat és que ho faig amb tot l'amor del que som capaç, però també amb la temor d'haver de respondre a tants reptes que en aquests moments se'ns presenten i fer-ho bé, tant si aquests reptes són propis de la institució eclesial com si provenen de la complexitat humana i social que vivim». Som conscient, i vosaltres també, del camí que durant aquest període ens ha tocat fer i de les respostes que hem hagut de donar per tantes circumstàncies viscudes, comptant amb les limitacions pròpies per haver de compaginar el càrrec d'administrador apostòlic de Mallorca amb el de bisbe auxiliar de Barcelona.

Us deia, també fa un any, que el moment que vivim «és fascinant i entusiasmador per a fer que la nostra vida de creients en Crist sigui paraula i gest que atreguin, interpel·lin i animin a qualsevol persona, sigui creient o no. No som una entitat privada que es reclou en ella mateixa, sinó que volem ser llevat de transformació evangèlica». Ara us puc dir que ho he experimentat en tants moments viscuts a prop vostre, en converses personals i familiars, reunions de grup, trobades a parròquies, celebracions de l'Eucaristia, dels altres sagraments i de pregària, encontres institucionals i amb els mitjans de comunicació, festes populars, i tants altres moments en els quals hem hagut de respondre al ritme que se'ns demanava, davant esdeveniments diversos i suggeriments puntuals on era precís dir una paraula o realitzar un gest en nom de l'Església. Vull que valorem sobretot el diàleg, la trobada personal, la informació transparent, la necessitat de netedat de cor a l'hora d'escoltar-nos i d'interpretar-nos

En tota ocasió, he intentat ser fidel en allò que se m´havia encomanat, fent-me proper a les persones, escoltant-les i amb la voluntat de discernir allò que Déu ens demanava per a respondre-hi amb tota honestedat. No tot ha estat fàcil, però amb l'ajuda de Déu, amb l'esperit de comunió que he trobat al meu voltant i l'esforç de cooperació que hem compartit, molts assumptes s'han anat resolent.

Vull posar especialment de relleu l'acolliment i l'afecte fraternal que sempre he rebut per part del clergat, preveres i diaques, la vostra entrega a la tasca pastoral i la sol·licitud per una Església que volem de cada dia més semblant a Jesús. Això m'anima a pensar que aquest és el camí que hem de seguir fent, reforçant encara més els lligams de comunió i amistat entre nosaltres i amb els membres de la vida consagrada, base necessària per a una acció pastoral evangèlicament fecunda i compartida amb els qui sou majoria en el Poble de Déu, els laics i laiques de les nostres comunitats. És amb vosaltres amb els qui hem de comptar més i més cada dia.

Al llarg d'aquest temps m'he demanat moltes vegades i n'he fet objecte de pregària, de quina manera millor hem de servir el nostre poble, i he vist que el que se'ns demana avui –a l'Església que viu entre les cases, en el cor del poble– és proximitat, esperit de servei, llenguatge senzill, presència significativa, oferiment d'allò que és essencial, propostes valentes i a l'abast de la gent, una especial sensibilitat envers els més pobres i les seves necessitats més urgents, una exquisida capacitat d'atenta escolta i de diàleg sincer i franc, molta humilitat, esperit de reconciliació i perdó, conviccions fermes i identitat cristiana ben definida. Tot això serà molt important tenir-ho molt present, especialment per al diàleg interreligiós i multicultural del moment que vivim i és bàsic per una convivència en pau tant necessària avui.

He entès, també, que no podem rebaixar l'entusiasme de la nostra fe ni l'ardor de la nostra caritat, que és el que fa que siguem persones que contagien esperança. He experimentat, també entre vosaltres, que quan l'Evangeli és presentat a partir de la realitat que viu la gent, quan –com diu el papa Francesc– som contemplatius de la Paraula i també del poble, compartint les seves alegries i angoixes, els seus desigs i patiments, també és font d'esperança i es recupera l'interès pel coneixement i el seguiment de Jesús. Com més el presentam a Ell i no a nosaltres, la gent més ho accepta i entén perquè, de forma normal i també misteriosa, arriba al cor, i des del cor sabem que tot té una perspectiva atractiva i nova.

Estam compromesos a seguir fent camí junts i us convid a fer-lo a bon pas i amb alegria. Som cristians, seguidors de Jesús, formam part d'aquesta Església que estimam, però, a més de refer constantment els nostres vincles de comunió interna, sabem que ens devem a tothom, sense distincions ni exclusió. Volem ser com l'ànima en el cos, que li comunica allò que Jesús ens ha dit que donem junt amb la seva persona. Cep i sarments plens de vida, brots de resurrecció. És un encàrrec al que no podem renunciar ni aigualir amb ofertes febles i indefinides, moltes vegades buides de vida i que no ofereixen res i viuen d'aparences.  Ara ve un temps de anar solidificant aquests principis i fer de la nostra comunitat diocesana un espai perquè donin el seu fruit entre nosaltres. Hem de fer, especialment de la celebració de l'Eucaristia –diària i dominical– aquell moment en el qual junt amb la pregària assídua enfortim la nostra fe i ens preparam per a dur a la pràctica dels fets els nostres compromisos eclesials, familiars, professionals, educatius, ecològics i de tots els àmbits de la vida ciutadana.

Si dic tot això, és perquè durant aquest temps que estat entre vosaltres he pogut percebre el desig vehement d'una Església transparent, humil i propera a les persones, una Església que viu la gratuïtat i no exigeix res a canvi, testimoni de servei incondicional fet per amor, com ho fa Jesús. Encara que no es digui directament, és aquesta l'Església que se'ns demana també des de les crítiques o el rebuig manifest, o fins i tot des de la indiferència dels qui en altre temps n'eren fervents entusiastes. Què els ha passat? Què hem de fer? Segurament que, entre altres causes, tots tenim part de responsabilitat en el fet del seu allunyament, però crec sincerament que val la pena l'esforç d'apropar-nos-hi i d'encoratjar-los amb el gest de l'acolliment fraternal i l'estimació sincera.

Germanes i germans estimats, havent acceptat el nomenament de Bisbe d'aquesta Església diocesana, reiter una vegada més la meva disponibilitat de servei entre vosaltres en aquesta nova etapa que començam i que el sant Pare, el papa Francesc, m'encomana fer-la junts, essent entre vosaltres un ciutadà més d'aquesta terra mallorquina. Durant aquest any ens hem conegut més i per això podem dir que ens estimam més. Hem de seguir caminant amb pas ferm i sense cap por, fent de cada dia més forta la comunió entre nosaltres, que és l'edificació del Cos de Crist. El Senyor ens ho demana i l'entorn humà i social on vivim ens ho està exigint cada dia de moltes maneres. Estem-hi atents, captem-les, escoltem-les, acollim-les, portem-les a la pregària i al diàleg constructiu, i posem-les en acció. Tenim molts deures per fer en nom de Jesús i del seu Evangeli. No anam sols, Ell ens ha promet que ens acompanya i podeu estar ben segurs que no ens deixa. Fer-li confiança i acceptar-ho d'Ell, de Jesús, és ser creient. Implicar-s'hi és haver entès «ser Església» i viure la corresponsabilitat de la comunió entre nosaltres «perquè el món cregui» (Jn 17,21), com demana Jesús. Per això, vull seguir fent aquest camí junts en bé d'aquesta Església que estimam i que, en comunió amb tota l'Església, peregrina a Mallorca, això sí, sempre pensant i actuant en bé de la societat en la qual hi viu encarnada, com Jesús, amb totes les seves conseqüències.

Aquest nou nomenament suposa haver de deixar la missió que fins ara he exercit a l'estimada arxidiòcesi de Barcelona. Han estat més de vuit anys de servei episcopal com a bisbe auxiliar. No tenc paraules per agrair tot el bé que he rebut i tot el que he après, vivint el goig de l'amistat i del servei pastoral, tal com Jesús ens ho demana quan ens diu que som els seus amics. Durant el temps que encara compaginaré el servei episcopal d'ambdues diòcesis fins la presa de possessió de la Seu de Mallorca, que serà el dissabte, dia 25 de novembre, vigília de la festa de Crist Rei i cloenda de l'Any litúrgic, em permetrà poder-nos trobar per l'agraïment que sempre ens devem, sobretot al Senyor que ens acompanya.

Havent llegit o escoltat aquestes paraules, us convid a que pregueu pel sant Pare, el papa Francesc, tal com ell sempre ens demana que ho facem, per les dues Esglésies que encara em toca servir, per mi i per tot el poble, que preguem personalment i en xarxa, cadascú des de la seva condició de creient que confia en el Senyor i que se sent cridat i cridada a fer-lo present en tots els àmbits eclesials i seculars de la vida, demanant-li que l'Esperit Sant ens ompli amb els seus dons. Ho feim units i confiant en la intercessió de la nostra mare, Maria, la mare de Jesús i de l'Església, a qui a Mallorca invocam sota l'advocació de Verge de Lluc, i a Barcelona sota la de mare de Déu de la Mercè. Que, tal com ella va acompanyar sempre el seu fill Jesús en els moments favorables i adversos, nosaltres també la sentim ben a prop al costat nostre amb la seva tendresa maternal.

Amb tot el meu afecte i benedicció,

+ Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe admnistrador apostòlic de Mallorca, auxiliar de Barcelona i bisbe   electe   de  Mallorca

DIUMENGE XXIV DURANT L'ANY

Vint-i-quatrè diumenge - Temps Ordinari

1- «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet?”- pregunta Pere a Jesús.

Cal reconèixer que la convivència, encara que sigui de persones que s’estimen, sempre comporta friccions: pot causar ferits i també ofenses.
I una cosa curiosa: tots acostumem a estar convençuts que els que ens ofenen, els que ens volen mal i ens fereixen, sempre són “els altres”. La llàstima és que per “els altres” és a l’inrevés: per a ells, jo sóc “un” d’aquests “altres” que sempre ofenen i fan mal. Qui té raó?.

I encara una altra cosa a tenir en compte: de vegades, això que considerem ofenses dels altres, pròpiament no són ofenses, sinó imaginacions nostres, fruit de les pròpies suspicàcies i incomprensions.

Però, en algun cas, cal reconèixer que els altres, més o menys conscientment, sí que ens podem fer mal de veritat.

Quina és llavors la meva reacció? Sé perdonar? Quantes vegades ho faig?
2 - “No et dic set vegades, sinó setanta vegades set” –respon Jesús.

Ens vol dir que cal perdonar sempre. “Setanta vegades set” és un hebraisme que significa “sempre”

Però hem d’admetre que perdonar ens costa. La tendència natural és que quedem ressentits amb aquells que ens fan ofès. Tots coneixem persones que no es parlen: veïns, companys de feina, i fins i tot membres d’una mateixa família o comunitat.

Això es molt trist, perquè sembla que faci inútil la salvació de Jesús, que ha donat la vida precisament perquè tots ens estiméssim com a germans. No perdonar és, d’alguna manera, destruir la seva salvació: anul·lar-la.
Guardo ressentiment en el meu cor? Hi ha algú de qui em sento distanciat i caldria que m’hi reconciliés? Seria un acte de llibertat interior.
Més d’un cop creiem justificat venjar-nos d’algú, bé sigui amb una paraula o amb una negativa o amb una decisió determinada. Però és un error, perquè llavors vivim esclaus d’un sentiment destructiu. Creiem ser lliures, però de fet vivim més encadenats que mai.

En canvi, el perdó és una gran font de llibertat. És la increïble possibilitat que Déu ens ofereix d’assemblar-nos a Ell: la possibilitat de deixar en aquesta terra una marca inesborrable de la seva misericòrdia.

Sóc conscient que, com més perdono, més plenament sóc fill de Déu? No m’omple de joia, això?

I no oblidem que si no hi ha capacitat de perdó, s’entra fatalment en l’espiral de la violència. En tenim exemples ben tristos d’actualitat, a Palestina. Sense capacitat de perdó mai no podrem viure en pau: ni a casa, ni enlloc. Mai no serem feliços i, sobretot, mai no serem cristians. Mai.

La satisfacció que produeix la venjança és brevíssima, i no és capaç de compensar els danys de haurà ocasionat en les relacions humanes. Fins i tot a nivell purament humà. Viure irritat és dolent: consumeix moltes energies i manté en un estrès permanent. Això ho han de tenir molt clar, sobretot, els pares i educadors: cal fer atenció a les actituds que transmetem. Són de comprensió i de perdó?

Si no fos així, d’alguna manera m’hauria de sentir responsable de les guerres i venjances que hi ha en el món. Sí perquè amb la meva actitud estaria demostrant que, en la mesura que depèn de mi, no desitjo que s’acabin. I això seria greu.

Recordem finalment que, suposat que no és fàcil perdonar, cal que tinguem ben clar la raó fonamental de fer-ho: perquè el Senyor ens perdona a nosaltres infinitament més.

És el sentit de la paràbola: allà apareix ben marcada la desproporció. I fixem-nos en una cosa que, almenys a mi, m’impressiona molt: la nostra salvació és fruit del perdó. Jesús va morir perdonant. Si ell no hagués tingut aquella capacitat de perdó, nosaltres no estaríem salvats Amb quina sinceritat i convicció dic les paraules del Parenostre “perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els postres deutors”?.

Fixem-nos que Jesús podia haver-nos ensenyat a dir: “Perdoneu-nos, Senyor, perquè “resem molt”, o perquè”ens sacrifiquem molt”, o perquè “us estimem molt”.
Però, de fet, el que ens ha ensenyat és: “Perdoneu les postres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors».

Quin missatge hi veiem aquí?

Reflexionem-hi

VIURE PERDONANT

Els deixebles han sentit dir a Jesús coses increïbles sobre l'amor als enemics, la pregària al Pare per als qui ens persegueixen, el perdó a qui ens fa mal. Segurament els sembla un missatge extgraordinari però poc realista i molt problemàtic.

Pere s'atansa ara a Jesús amb un plantejament més pràctic i concret que els permeti, al manco, resoldre els problemes que sorgeixen entre ells: recels, enveges, enfrontaments, conflictes i rancors. ¿ Com actuar dins aquella família de seguidors que caminen seguint les seves passes?. En concret: “Si el meu germà m'ofèn, ¿quantes vegades el tinc que perdonar?”.

Abans que Jesús respongui, Pere impetuós s'avança i fa la seva pròpia suggerència: “¿ Fins a set vegades?”. La seva proposta és d'una generositat molt superior al clima justicier que es respìra dins la societat jueva. Va més enllà inclús del que es practica entre els rabins i els grups essenis que parlen de perdonar com a màxim fins a quatre vegades.

Tanmateix Pere segueix en el pla de la casuística jueva on es prescriu el perdó com acord amistós i reglamentat per a garantir el funcionament ordenat de la convivència entre els que pertanyen al mateix grup.

La resposta de Jesús demana entrar en un altre registre: En qüestió de perdó no hi ha límits: “No et dic fins a set vegades sinó fins a setanta vegades set”. No té sentit dur comptes del perdó. Qui es posa a comptar quantes vegades ha de perdonar el seu germà s'endinsa dins un camí absurd que arruïna l'esperit que ha de regnar entre els seus seguidors.

Entre els jueus era conegut un “Càntic de venjança” de Lamek, un heroi llegendari del desert, que deia així: “Caïn serà venjat set vegades, però Lamek serà venjat setanta vegades set”. Davant aqueixa cultura de venjança sense límits, Jesús canta el perdó sense límits entre els seus seguidors.

En pocs anys ha crescut el malestar dins l'interior de l'Església i provocat conflictes i enfrontaments cada cop més punyents i dolorosos. La manca de respecte mutuu, els insults i les calúmnies són cada vegada més freqüents. Sense que ningú els desautoritzi, sectors que es diuen cristians es seveixen d'internet per a sembrar agressivitat i odi, destruínt sense pietat el nom i la trajectòria d'altres creients.

Necessitem urgentment testimonis de Jesús, que anunciin amb paraula ferma el seu Evangeli i que contagiin amb cor humil la seva pau. Creients que visquin perdonant i curant aqueixa obcecació malaltissa que ha penetrat dins la seva Església.

PERDONAR SEMPRE

Fins a setanta vegades set.

Mateu està preocupat per corregir els conflictes, disputes i enfrontaments que poden sorgir dins la comunitat dels seguidors de Jesús. Probablement, està escrivint el seu evangeli en uns moments que, com diu ell mateix en el seu evangeli, “la caritat de molts ha refredat” (Mt 24, 12).

Per això concreta en detall com s'ha d'actuar per a arrabassar de rel el mal de l'interior de la comunitat, respectant sempre les persones, cercant abans que res “la correcció tot sols”, recórrer al diàleg amb “testimonis”, fer intervenir “la comunitat”, allunyant-se de qui pot fer mal als seguidors de Jesús.

Tot això pot ser necessari, però ¿ com ha d'actuar en concret la persona ofesa ?, ¿ què ha de fer el deixeble de Jesús que vol seguir les seves passes i col·laborar amb ell obrint camins al regne de Déu, el regne de la misericòrdia i la justícia per a tots ?

Mateu no podia oblidar unes paraules de Jesús recollides per un evangeli anterior. No eren fàcils d'entendre, però reflexavern el que hi havia dins el seu cor. Malgrat hagin passat vint segles, els seus seguidors no podem rebaixar el contingut

Pere s'acosta a Jesús. Com altres vegades, ho fa representant el grup de seguidors: “Si el meu germà m'ofèn, ¿ quantes vegades el tinc que perdonar ?, ¿ fins a set vegades ?”. La pregunta no és mesquina, sinó generosa. Ha escoltat Jesús en les paràboles sobre la misericòrdia de Déu. Coneix la seva capacitat de comprendre, disculpar i perdonar. Ell també està disposat a perdonar “moltes vegades”. Però ¿ no hi   ha limit ?

La resposta de Jesús és contundent: “No et dic set vegades, sinó setanta vegades set”: perdonar sempre, en tot moment, de manera incondicional. Al llarg dels segles s'ha volgut rebaixar de moltes maneres el dit per Jesús: “perdonar sempre és perjudicial”; “dóna alicients a l'ofensor”; “cal exigir primer penediment”.

Tot això sembla molt raonable, però amaga i desfigura el que pensava i vivia Jesús.

Cal tornar a ell. Dins l'Església manquen homes i dones que estiguin disposats a perdonar com ell, introduint entre nosaltres el seu gest de perdó en total gratuïtat i grandesa. És el que millor fa lluir dins l'Església el rostre de Crist.

José Antonio Pagola

CÒLERA, NO VENJANÇA

¿ Quàntes vegades el tinc que perdonar ?

Les grans escoles de psicoteràpia gairebé ha estudiat la força sanadora del perdó; fins no fa gaire, els psicòlegs no li donaven cap paper en el creixement d'una personalitat sana. Es pensava erròniament - i es segueix pensant - que el perdó és una actitud purament religiosa.

Per altra banda, el missatge del cristianisme s'ha reduït en freqüència a exhortar la gent a perdonar amb generositat fonamentant aqueixa actuació en el perdó que Déu ens concedeix, però sense ensenyar gaire sobre els camins a recórrer per a arribar a perdonar de cor. No és extrany doncs que hi hagi persones que ignorin quasi tot sobre el procés del perdó.

Tanmateix, el perdó és necessari per a conviure de manera sana. Dins la família on les fricccions de la vida diària poden generar tensions freqüents i conflictes. Dins l'amistat i l'amor on hi ha que saber actuar davant humiliacions, enganys i infidelitats possibles. En múltiples situacions de la vida en que cal reaccionar davant agressions, injustícies i abusos. Qui no sap perdonar, pot quedar ferit interiorment.

Cal aclarir de principi que molts pensen que són incapaços de perdonar perquè confonen la còlera amb la venjança. La còlera és una reacció sana d'irritació davant, l'agresió o la injustícia sofertes: l'individu es rebel·la de manera quasi instintiva per defensar la seva vida i dignitat. Per contra, l'odi, el resentiment i la venjança van més enllà d'aquesta primera reacció; la persona venjativa cerca fer mal, humiliar i fins i tot destruir al qui li ha fet ofensa.

Perdonar no significa necessariament reprimir la còlera. Al contrari, reprimir aquests sentiments pot ser nociu si l'individu acumula dins son interior una ira que més tard es desviarà cap a altres persones innocents o cap a un mateix. És més sà reconéixer i acceptar la còlera compartint amb qualcú la ràbia i indignació.

Llavors serà més fàcil asserenar-se i prendre la decisió de no seguir nodrint ressentiment ni fantasies de venjança per a no afegir ni fer-nos més mal encara. La fe en un Déu perdonador serà llavors per al creient un estímul i una força inestimables. Quan un viu de l'amor incondicional de Déu és més fàcil perdonar.

José Antonio Pagola

Vivir perdonando

Los discípulos le han oído a Jesús decir cosas increíbles sobre el amor a los enemigos, la oración al Padre por los que los persiguen, el perdón a quien les hace daño. Seguramente les parece un mensaje  extraordinario, pero poco realista y muy problemático.

Pedro se acerca ahora a Jesús con un planteamiento más práctico y concretoque les permita, al menos, resolver los problemas que surgen entre ellos: recelos, envidias, enfrentamientos yconflictos. ¿Cómo tienen que actuar en aquella familia de seguidores que caminan tras sus pasos? En concreto: «¿Cuántas veces he de perdonar a mi hermano cuando me ofenda?».

Antes de que Jesús le responda, el impetuoso Pedro se le adelantaa hacerle su propia sugerencia: «¿Hasta siete veces?». Su propuesta es de una generosidad muy superior al clima justiciero que se respira en la sociedad judía. Va más allá incluso de lo que se practica entre los rabinos y los grupos esenios, que hablan como máximo de perdonar hasta cuatro veces.

Sin embargo, Pedro se sigue moviendo en el plano de la casuística judía, donde se prescribe el perdón como arreglo amistoso y reglamentado para garantizar el funcionamiento ordenado de la convivencia entre quienes pertenecen al mismo grupo.

La respuesta de Jesús exige ponernos en otro registro. En el perdón no hay límites: «No te digo hasta siete veces, sino hasta setenta veces siete». No tiene sentido llevar cuentas del perdón. El que se pone a contar cuántas veces está perdonando al hermano se adentra por un camino absurdo que arruina el espíritu que ha de reinar entre sus seguidores.

Entre los judíos era conocido el «Canto de venganza» de Lámec, un legendario héroe del desierto, que decía así: «Caín será vengado siete veces, pero Lámec será vengado setenta veces siete». Frente a esta cultura de la venganza sin límites, Jesús propone el perdón sin límites entre sus seguidores.

Las diferentes posiciones ante el Concilio han ido provocando en el interior de la Iglesia conflictos y enfrentamientos a veces muy dolorosos. La falta de respeto mutuo, los insultos y las calumnias son frecuentes. Sin que nadie los desautorice, sectores que se dicen cristianos se sirven de Internet para sembrar agresividad y odio, destruyendo sin piedad el nombre y la trayectoria de otros creyentes.

Necesitamos urgentemente testigos de Jesús que anuncien con palabra firme su Evangelio y que contagien con corazón humilde su paz. Creyentes que vivan perdonando y curando esta obcecación enfermiza que ha penetrado en su Iglesia.

DIUMENGE VINT I TRES

ESTÀ ENTRE NOSALTRES

Malgrat les paraules de Jesús, recollides per Mateu, siguin molt importants per a la vida de les comunitats cristianes, criden poc l'atenció de comentaristes i predicadors. Aquesta és la promesa de Jesús: “On n'hi ha dos o tres reunits en nom meu”, jo som enmig d'ells”.

Jesús no pensa en celebracions massives com les de la Plaça de Sant Pere a Roma. Encara que només siguin dos o tres, allà hi està ell enmig. No és necessari que hi hagi la jerarquia; no fa falta que siguin molts els reunits.

L'important és que “estem reunits”, no dispersats, ni enfrontats: que no estem descalificant-nos els uns als altres. És decisiu que ens reuniguem “en el seu nom”: que escoltem la seva crida, que visquem identificats amb el projecte del regne de Déu. Que Jesús sigui el centre del seu petit grup.

Aquesta presència viva i real de Jesús és la que ha d'animar, guiar i sostenir les petites comunitats dels seu seguidors. És Jesús qui anima la seva pregària, les celebracions, projectes i activitats. Aquesta presència és el “secret” de tota comunitat viva.

Els cristians no podem reunir-nos avui en els nostres grups de qualsevol manera: per costum, per inèrcia o per complir unes obligacions religioses. Serem molts o pocs, però l'important és que ens reuniguem en el seu nom, atrets per la seva persona i pel seu projecte de fer un món més humà.

Hem de revifar la consciència de que som comunitats de Jesús. Ens reunim per escoltar el seu Evangeli, per a mantenir viu el seu record, per a contagiar-nos del seu Esperit, per a acollir en nosaltres la seva alegria i la seva pau, pder a anunciar la seva Bona Nova.

El futur de la fe cristiana dependrà en bona part del que facem els cristians dins les nostres comunitats concretes els pròxims anys. No basta el que pugui fer el Papa Francesc en el Vaticà. Tampoc podem posar la nostra esperança en els pocs sacerdots que s'ordenaran. La nostra única esperança és Jesucrist.

Som nosaltres els qui hem de centrar les nostres comunitats cristianes en la persona de Jesús com a la única força capaç de regenerar la nostra fe gastada i rutinària. L'únic capaç d'atreure als homes i dones d'avui. L'únic capaç d'engendrar una fe nova en aquests temps d'incredulitat.

La renovació de les instàncies centrals de l'Església és urgent. Els decrets de reformes, necessaris, però res tan decisiu com tornar amb radicalitat a Jesucrist.

José Antonio Pagola

REUNITS PER JESÚS

Sembla que el creixement del cristianisme dins l'imperi romà fou possible gràcies al naixement constant de petits grups i quasi insignificants que es reunien en el nom de Jesús per a aprendre junts a viure animats pel seu Esperit i seguir les seves passes.

Sense cap dubte, fou important la intervenció de Pau, Pere, Bernabé i altres missioners i profetes. Les cartes i escrits que circulaven per diverses regions també. Tanmateix, el fet decisiu fou la fe senzilla de creients els noms dels quals no coneixem, que es reunien per a recordar Jesús, escoltar el seu missatge i celebrar la Cena del Senyor.

No hem de pensar en grans comunitats sinó en grups de veïnats, familiars o amics, reunits a ca un d'ells. L'evangelista Mateu els té presents quan recull aquestes paraules de Jesús: “On dos o tres estan reunits en nom meu, jo som enmig d'ells”.

Molts teòlegs pensen que el futur del cristianisme a Occident dependrà en bona part del naixement i vigor de petits grups de creients que, atrets per Jesús, es reuneixen al voltant de l'Evangeli per a experimentar la força real que té Crist per a engendrar nous seguidors.

La fe cristiana no podrà recolzar-se en l'ambient socio-cultural. Estructures territorials que avui sostenen la fe dels qui no han deixat l'Església romandran desbordades per l'estil de vida de la societat moderna, la movilitat de la gent, la penetració de la cultura virtual i la manera de viure els caps de setmana.

Els sectors més lúcids del cristianisme es concentraran en l'Evangeli com a reducte o la força decisiva per a engendrar la fe. El Concili Vaticà II ja fa aquesta afirmació: “L'Evangeli... és per a l'Església principi de vida per a tota la duració del seu temps”. En qualsevol època i en qualsevol societat és l'Evangeli el que engendra i fonamenta l'Església, no nosaltres.

Ningú coneix el futur. Ningú té receptes per a garantir res. Iniciatives que avui s'impulsen passaran ràpid, no resistiran la força de la societat secular, plural i indiferent. Dins pocs anys sols podrem ocupar-nos de l'essencial.

Tal volta Jesús irromprà amb una força desconeguda en aquesta societat descreguda i satisfeta a través de petits grups de cristians senzills, atrets pel seu missatge d'un Déu Bo, oberts al sofriment de la gent i disposats a treballar per una vida més humana. Amb Jesús tot és possible. Hem d'estar atents a les seves cridades.

REUNIR-SE EN EL NOM DE JESÚS

Allà estic enmig d'ells.

La destrucció del temple de Jerusalem l'any 70 provocà una profunda crisi dins el poble jueu. El temple era “la casa de Déu”. Des d'allà regnava imposant la seva llei. Destruit el temple, ¿on podrien trobar-se llavors amb la seva presència salvadora?

Els rabins reaccionen cercant Déu en les reunions que feien per a estudiar la Llei. El célebre Rabbí Ananias, mort cap a l'any 135, ho afimava clarament: “On dos es reuneixen per a estudiar les paraules de la Llei, la presència de Déu (Shekinà) està amb ells”.

Els seguidors de Jesús provinents del judaisme reaccionaren de manera molt diferent. Mateu recorda als seus lectors unes paraules que atribueix a Jesús i que són de gran importància per a mantenir viva la seva presència entre els seus seguidors: “On dos o tres estan reunits en el meu nom, allà estic jo enmig d'ells”.

No és una reunió que es faci per costum, per disciplina o per submissió a un precepte. L'atmósfera d'aquesta trobada és una tota una altra cosa. Són seguidors de Jesús que “es reuneixen en el seu nom”, atrets per ell, animats pel seu esperit. Jesús és la raó, la font, l'alè, la vida d'aquesta trobada. Allà es fa present Jesús, el ressuscitat.

No és cap secret que la reunió dominical dels cristians està en profunda crisi. A molts la missa s'els fa insofrible. Ja no tenen paciència per a assistir a un acte en el qual s'els fuig el sentit dels símbols i a on no sempre s'escolten paraules que toquin de peus a terra, dins les seves vides.

Molts només coneixen misses reduïdes a un acte gregari, regulat i dirigit pels esglesiàstics, on el poble està passiu, tancat dins el seu silenci o en unes respostes mecàniques, sense poder sintonitzar amb un llenguatge del qual no entenen el contingut. ¿És això “reunir-se en el nom del Senyor”?.

¿Com és possible que la reunió dominical s'estigui perdent com si no passés res? ¿No és l'Eucaristia el centre del cristianisme? ¿Com és que la Jerarquia s'estima més no plantejar-s'ho, no canviar res? ¿Com és que els cristians segueixen callats? ¿Per què tanta passivitat i manca de reacció? ¿On desvetllarà l'Esperit trobades de dos o tres que ens mostrin a reunir-nos en el nom de Jesús?

José Antonio Pagola

Está entre nosotros

Aunque las palabras de Jesús, recogidas por Mateo, son de gran importancia para la vida de las comunidades cristianas, pocas veces atraen la atención de comentaristas y predicadores. Esta es la promesa de Jesús: "Donde están dos o tres reunidos en mi nombre, allí estoy yo en medio de ellos".

Jesús no está pensando en celebraciones masivas, como las de la plaza de San Pedro en Roma. Aunque solo sean dos o tres, allí está él en medio de ellos. No es necesario que esté presente la jerarquía; no hace falta que sean muchos los reunidos.

Lo importante es que "estén reunidos", no dispersos ni enfrentados: que no vivan descalificándose unos a otros. Lo decisivo es que se reúnan "en su nombre"; que escuchen su llamada, que vivan identificados con su proyecto del reino de Dios. Que Jesús sea el centro de su pequeño grupo.

Esta presencia viva y real de Jesús es la que ha de animar, guiar y sostener a las pequeñas comunidades de sus seguidores. Es Jesús quien ha de alentar su oración, sus celebraciones, proyectos y actividades. Esta presencia es el "secreto" de toda comunidad cristiana viva.

Los cristianos no podemos reunirnos hoy en nuestros grupos y comunidades de cualquier manera: por costumbre, por inercia o para cumplir unas obligaciones religiosas. Seremos muchos o, tal vez, pocos. Pero lo importante es que nos reunamos en su nombre, atraídos por su persona y por su proyecto de hacer un mundo más humano.

Hemos de reavivar la conciencia de que somos comunidades de Jesús. Nos reunimos para escuchar su Evangelio, para mantener vivo su recuerdo, para contagiarnos de su Espíritu, para acoger en nosotros su alegría y su paz, para anunciar su Buena Noticia.

El futuro de la fe cristiana entre nosotros dependerá en buena parte de lo que hagamos los cristianos en nuestras comunidades concretas las próximas décadas. No basta lo que pueda hacer el Papa Francisco en el Vaticano. Tampoco podemos poner nuestra esperanza en el puñado de sacerdotes que puedan ordenarse los próximos años. Nuestra única esperanza es Jesucristo.

Somos nosotros los que hemos de centrar nuestras comunidades cristianas en la persona de Jesús como la única fuerza capaz de regenerar nuestra fe gastada y rutinaria. El único capaz de atraer a los hombres y mujeres de hoy. El único capaz de engendrar una fe nueva en estos tiempos de incredulidad. La renovación de las instancias centrales de la Iglesia es urgente. Los decretos de reformas, necesarios. Pero nada tan decisivo como volver con radicalidad a Jesucristo.

23 Tiempo ordinario – A
(Mateo 18,15-20)
10 de septiembre 2017

DIUMENGE VINT I DOS DURANT L'ANY

Aprender a perder

El dicho está recogido en todos los evangelios y se repite hasta seis veces: «El que quiera salvar su vida la perderá, pero el que pierda su vida por mí la encontrará». Jesús no está hablando de un tema religioso. Está planteando a sus discípulos cuál es el verdadero valor de la vida.

El dicho está expresado de manera paradójica y provocativa. Hay dos maneras muy diferentes de orientar la vida: una conduce a la salvación; la otra, a la perdición. Jesús invita a todos a seguir el camino que parece más duro y menos atractivo,   pues  conduce   al   ser   humano   a   la   salvación   definitiva.

El primer camino consiste en aferrarse a la vida viviendo exclusivamente para uno mismo: hacer del propio «yo» la razón última y el objetivo supremo de la existencia. Este modo de vivir, buscando siempre la propia ganancia o ventaja, conduce al ser humano a la perdición.

El segundo camino consiste en saber perder viviendo como Jesús, abiertos al objetivo último del proyecto humanizador del Padre: saber renunciar a la propia seguridad o ganancia, buscando no solo el propio bien, sino también el de los demás. Este modo generoso de vivir conduce al ser humano a su salvación.

Jesús está hablando desde su fe en un Dios salvador, pero sus palabras son una grave advertencia para todos. ¿Qué futuro le espera a una humanidad dividida y fragmentada donde los poderes económicos buscan su propio beneficio; los países su propio bienestar; los individuos su propio interés?

La lógica que dirige en estos momentos la marcha del mundo es irracional. Los pueblos y los individuos estamos cayendo poco a poco en la esclavitud del «tener siempre más». Todo es poco para sentirnos satisfechos. Para vivir bien necesitamos siempre más productividad, más consumo, más bienestar material, más poder sobre los demás.

Buscamos insaciablemente bienestar, pero, ¿no nos estamos deshumanizando siempre un poco más? Queremos «progresar» cada vez más, pero, ¿qué progreso es este que nos lleva a abandonar a millones de seres humanos en la miseria, el hambre y la desnutrición? ¿Cuántos años podremos disfrutar de nuestro bienestar cerrando nuestras fronteras a los hambrientos y a quienes buscan entre nosotros refugio de tantas guerras?

Si los países privilegiados solo buscamos «salvar» nuestro nivel de bienestar, si no queremos perder nuestro potencial económico, jamás daremos pasos hacia una solidaridad a nivel mundial. Pero no nos engañemos. El mundo será cada vez más inseguro y más inhabitable para todos, también para nosotros. Para salvar la vida humana en el mundo hemos de aprender a perder.

José Antonio Pagola

EL QUE TINGUÉ QUE SENTIR PERE

Fuig d'aquí, Satanàs.

Jesús provocà en els poblets de Galilea. Sorpresa, admiració i entusiasme. Els deixebles somniaven amb un èxit total. Jesús, per contra, sols pensava en la voluntat del Pare. Volia acomplir-la fins al final.

Per això començà per a explicar als seus deixebles el que li esperava. La seva intrenció era pujar a Jerusalem malgrat allà hagués de “sofrir molt” precisament “per part” dels dirigents religiosos. La seva mort entrava dins els designis de Déu com a conseqüència inevitable de la seva actuació. Però el Pare el ressucitaria.. No quedaria passiu ni indiferent.

Pere es rebela davant la idea d'imaginar Jesús crucificat. No el vol veure fracassat. Sols vol seguir a Jesús victoriós i triumfant. Per això l'agafa “a part”, el pressiona i “el reprèn” per a que oblidi el que acaba de dir: “No ho permeti Déu ! Això no et pot passar”.

La resposta de Jesús és molt forta: “Fuig d'aquí, Satanàs”. No vol veure Pere davant els seus ulls, perquè “el fa travelar”, és un obstacle en el seu camí: “Tu no penses com Déu sinó com els homes”. La teva manera de pensar no és com la del Pare que pensa en la felicitat de tots els seus fills i filles, sinó com la dels homes que només pensen en el seu benestar i els seus interessos. Ets l'encarnació de Satanàs.

Quan Pere s'obri amb senzillesa a la revelació del Pare, confessa a Jesús com a Fill del Déu viu i es converteix en “Roca” damunt la qual Jesús pot construir la seva Església. Quan, seguint interessos humans, pretén apartar Jesús del camí de la creu, es converteix en “Temptador satànic” (¡)

Els autors subratllen que Jesús diu literalment a Pere: “Posa't darrera de mi, Satanàs”. Aquest és el teu lloc. Col·loca't com a seguidor fidel darrere mi. No pretenguis pervertir la meva vida orientant el meu projecte cap al poder i el triomf.

És “satànic” confessar a Jesús com a “Fill del Déu Viu”, i no seguir-lo en el camí de la creu. Si dins l'Església d'avui seguim actuant com Pere, haurem de sentir nosaltres també el que ell va sentir per boca de Jesús.