ESTÀ
ENTRE NOSALTRES
Malgrat
les paraules de Jesús, recollides per Mateu, siguin
molt importants per a la vida de les comunitats
cristianes, criden poc l'atenció de comentaristes i
predicadors. Aquesta és la promesa de Jesús: “On
n'hi ha dos o tres reunits en nom meu”, jo
som enmig d'ells”.
Jesús
no pensa en celebracions massives com les de la
Plaça de Sant Pere a Roma. Encara que només
siguin dos o tres, allà hi està ell enmig. No és
necessari que hi hagi la jerarquia; no fa falta que
siguin molts els reunits.
L'important
és que “estem reunits”, no dispersats, ni
enfrontats: que no estem descalificant-nos els uns als
altres. És decisiu que ens reuniguem “en el seu
nom”: que escoltem la seva crida, que visquem
identificats amb el projecte del regne de Déu. Que
Jesús sigui el centre del seu petit grup.
Aquesta
presència viva i real de Jesús és la que ha
d'animar, guiar i sostenir les petites comunitats dels
seu seguidors. És Jesús qui anima la seva pregària,
les celebracions, projectes i activitats. Aquesta
presència és el “secret” de tota comunitat viva.
Els
cristians no podem reunir-nos avui en els nostres
grups de qualsevol manera: per costum, per inèrcia o
per complir unes obligacions religioses. Serem molts o
pocs, però l'important és que ens reuniguem en el
seu nom, atrets per la seva persona i pel seu
projecte de fer un món més humà.
Hem
de revifar la consciència de que som comunitats de
Jesús. Ens reunim per escoltar el seu Evangeli, per
a mantenir viu el seu record, per a contagiar-nos
del seu Esperit, per a acollir en nosaltres la seva
alegria i la seva pau, pder a anunciar la seva
Bona Nova.
El
futur de la fe cristiana dependrà en bona part
del que facem els cristians dins les nostres
comunitats concretes els pròxims anys. No basta el
que pugui fer el Papa Francesc en el Vaticà. Tampoc
podem posar la nostra esperança en els pocs
sacerdots que s'ordenaran. La nostra única esperança és
Jesucrist.
Som
nosaltres els qui hem de centrar les nostres
comunitats cristianes en la persona de Jesús com a
la única força capaç de regenerar la nostra fe
gastada i rutinària. L'únic capaç d'atreure als homes
i dones d'avui. L'únic capaç d'engendrar una fe nova
en aquests temps d'incredulitat.
La
renovació de les instàncies centrals de l'Església
és urgent. Els decrets de reformes, necessaris, però
res tan decisiu com tornar amb radicalitat a
Jesucrist.
José
Antonio Pagola
REUNITS
PER JESÚS
Sembla
que el creixement del cristianisme dins l'imperi romà
fou possible gràcies al naixement constant de petits
grups i quasi insignificants que es reunien en el
nom de Jesús per a aprendre junts a viure animats
pel seu Esperit i seguir les seves passes.
Sense
cap dubte, fou important la intervenció de Pau,
Pere, Bernabé i altres missioners i profetes. Les
cartes i escrits que circulaven per diverses regions
també. Tanmateix, el fet decisiu fou la fe senzilla
de creients els noms dels quals no coneixem, que es
reunien per a recordar Jesús, escoltar el seu missatge
i celebrar la Cena del Senyor.
No
hem de pensar en grans comunitats sinó en grups
de veïnats, familiars o amics, reunits a ca un
d'ells. L'evangelista Mateu els té presents quan recull
aquestes paraules de Jesús: “On
dos o tres estan reunits en nom meu, jo som enmig
d'ells”.
Molts
teòlegs pensen que el futur del cristianisme a
Occident dependrà en bona part del naixement i vigor
de petits grups de creients que, atrets per Jesús,
es reuneixen al voltant de l'Evangeli per a
experimentar la força real que té Crist per a
engendrar nous seguidors.
La
fe cristiana no podrà recolzar-se en l'ambient
socio-cultural. Estructures territorials que avui sostenen
la fe dels qui no han deixat l'Església romandran
desbordades per l'estil de vida de la societat
moderna, la movilitat de la gent, la penetració de
la cultura virtual i la manera de viure els caps
de setmana.
Els
sectors més lúcids del cristianisme es concentraran
en l'Evangeli com a reducte o la força decisiva per
a engendrar la fe. El Concili Vaticà II ja fa
aquesta afirmació: “L'Evangeli...
és per a l'Església principi de vida per a tota
la duració del seu temps”.
En qualsevol època i en qualsevol societat és
l'Evangeli el que engendra i fonamenta l'Església, no
nosaltres.
Ningú
coneix el futur. Ningú té receptes per a garantir
res. Iniciatives que avui s'impulsen passaran ràpid, no
resistiran la força de la societat secular, plural i
indiferent. Dins pocs anys sols podrem ocupar-nos de
l'essencial.
Tal
volta Jesús irromprà amb una força desconeguda en
aquesta societat descreguda i satisfeta a través de
petits grups de cristians senzills, atrets pel seu
missatge d'un Déu Bo, oberts al sofriment de la gent
i disposats a treballar per una vida més humana.
Amb Jesús tot és possible. Hem d'estar atents a
les seves cridades.
Allà
estic enmig d'ells.
La
destrucció del temple de Jerusalem l'any 70 provocà una
profunda crisi dins el poble jueu. El temple era “la
casa de Déu”. Des d'allà regnava imposant la seva
llei. Destruit el temple, ¿on podrien trobar-se llavors
amb la seva presència salvadora?
Els
rabins reaccionen cercant Déu en les reunions que
feien per a estudiar la Llei. El célebre Rabbí
Ananias, mort cap a l'any 135, ho afimava clarament:
“On dos es reuneixen per a estudiar les paraules de
la Llei, la presència de Déu (Shekinà)
està amb ells”.
Els
seguidors de Jesús provinents del judaisme
reaccionaren de manera molt diferent. Mateu recorda als
seus lectors unes paraules que atribueix a Jesús
i que són de gran importància per a mantenir
viva la seva presència entre els seus seguidors: “On
dos o tres estan reunits en el meu nom, allà
estic jo enmig d'ells”.
No
és una reunió que es faci per costum, per
disciplina o per submissió a un precepte. L'atmósfera
d'aquesta trobada és una tota una altra cosa. Són
seguidors de Jesús que “es reuneixen en el seu
nom”, atrets per ell, animats pel seu esperit. Jesús
és la raó, la font, l'alè, la vida d'aquesta
trobada. Allà es fa present Jesús, el ressuscitat.
No
és cap secret que la reunió dominical dels
cristians està en profunda crisi. A molts la missa
s'els fa insofrible. Ja no tenen paciència per a
assistir a un acte en el qual s'els fuig el sentit
dels símbols i a on no sempre s'escolten paraules
que toquin de peus a terra, dins les seves vides.
Molts
només coneixen misses reduïdes a un acte gregari,
regulat i dirigit pels esglesiàstics, on el poble
està passiu, tancat dins el seu silenci o en unes
respostes mecàniques, sense poder sintonitzar amb un
llenguatge del qual no entenen el contingut. ¿És
això “reunir-se en el nom del Senyor”?.
¿Com
és possible que la reunió dominical s'estigui
perdent com si no passés res? ¿No és l'Eucaristia
el centre del cristianisme? ¿Com és que la Jerarquia
s'estima més no plantejar-s'ho, no canviar res? ¿Com
és que els cristians segueixen callats? ¿Per què
tanta passivitat i manca de reacció? ¿On desvetllarà
l'Esperit trobades de dos o tres que ens mostrin a
reunir-nos en el nom de Jesús?
José
Antonio Pagola
Está entre nosotros
Aunque
las palabras de Jesús, recogidas por Mateo, son de gran importancia
para la vida de las comunidades cristianas, pocas veces atraen la
atención de comentaristas y predicadores. Esta es la promesa de
Jesús: "Donde
están dos o tres reunidos en mi nombre, allí estoy yo en medio de
ellos".
Jesús
no está pensando en celebraciones masivas, como las de la plaza de
San Pedro en Roma. Aunque solo sean dos o tres, allí está él en
medio de ellos. No
es necesario que esté presente la jerarquía;
no hace falta que sean muchos los reunidos.
Lo
importante es que "estén reunidos", no
dispersos ni enfrentados:
que no vivan descalificándose unos a otros. Lo decisivo es que se
reúnan "en su nombre"; que escuchen su llamada, que vivan
identificados con su proyecto del reino de Dios. Que Jesús sea el
centro de su pequeño grupo.
Esta presencia
viva y real de Jesús es
la que ha de animar, guiar y sostener a las pequeñas comunidades de
sus seguidores. Es Jesús quien ha de alentar su oración, sus
celebraciones, proyectos y actividades. Esta
presencia es el "secreto" de
toda comunidad cristiana viva.
Los
cristianos no podemos reunirnos hoy en nuestros grupos y comunidades
de cualquier manera: por costumbre, por inercia o para cumplir unas
obligaciones religiosas. Seremos muchos o, tal vez, pocos. Pero lo
importante es que nos reunamos en su nombre,
atraídos por su persona y por su proyecto de hacer un mundo más
humano.
Hemos
de reavivar la conciencia de que somos comunidades de Jesús.
Nos reunimos para escuchar su Evangelio, para mantener vivo su
recuerdo, para contagiarnos de su Espíritu, para acoger en nosotros
su alegría y su paz, para anunciar su Buena Noticia.
El
futuro de la fe cristiana entre nosotros dependerá en buena parte de
lo que hagamos los cristianos en nuestras comunidades concretas las
próximas décadas. No
basta lo que pueda hacer el Papa Francisco en el Vaticano.
Tampoco podemos poner nuestra esperanza en el puñado de sacerdotes
que puedan ordenarse los próximos años. Nuestra única esperanza es
Jesucristo.
Somos
nosotros los que hemos de centrar nuestras comunidades cristianas en
la persona de Jesús como la única fuerza capaz de regenerar nuestra
fe gastada y rutinaria. El
único capaz de atraer a los hombres y mujeres de hoy.
El único capaz de engendrar una fe nueva en estos tiempos de
incredulidad. La renovación de las instancias centrales de la
Iglesia es urgente. Los decretos de reformas, necesarios. Pero nada
tan decisivo como volver con radicalidad a Jesucristo.
23
Tiempo ordinario – A(Mateo 18,15-20)
10 de septiembre 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada