SETMANA SEGONA DURANT L'ANY

LES   COMPLETES:   

16 - gener -  2018

/

* * * * * * * *

DIUMENGE   TERCER   DEL   TEMPS    ORDINARI

Evangeli Mc 1,14-20

Convertiu-vos i creieu en l'Evangeli

Lectura de l'evangeli segons sant Marc

Després d'haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l'hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova».

Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu. Estaven tirant el filat a l'aigua, perquè eren pescadors. Jesús els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes». Immediatament abandonaren les xarxes i se n'anaren amb ell.

Poc més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca repassant les xarxes. Els cridà immediatament, i ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca, i se n'anaren amb Jesús.

Paraula del Senyor

UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE

No sabem amb certesa com reaccionaren els deixebles del Baptista quan Herodes Antipes l'empresonà a la fortalesa de Maqueront. Coneixem si la reacció de Jesús. No romangué al desert. Tampoc es refugià entre els familiars de Natzaret. Començà a recórrer els llogarets de Galilea predicant un missatge original i sorprenent.

L'evangelista Marc ho resumeix dient que “és presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu”. Jesús no repeteix la predicació del Baptista ni parla del seu baptisme en el Jordà. Anuncia a Déu com quelcom nou i bo. Aquest és el seu missatge.

”Ha arribat l'hora”.

El temps d'espera que viu Israel s'ha acabat. Ha acabat també el temps del Baptista. Amb Jesús comença una era nova. Déu no vol deixar-nos tots sols davant els nostres desafiaments, sofriments i problemes. Vol construir amb nosaltres un món més humà.

”El Regne de Déu és a prop”

Amb una audàcia desconeguda, Jesús sorprén a tothom anunciant una cosa que cap profeta havia gosat declarar: “Ja és aquí Déu, amb la força creadora de sa justícia, regnant entre nosaltres”. Jesús experimenta Déu com una Presència bona i amistosa que cerca obrir-se camí entre nosaltres per a humanitzar la nostra vida.

Per això tota la vida de Jesús és una crida a l'esperança. Hi ha alternativa. No és veritat que la història hagi de descórrer per camins d'injustícia que marquen els poderosos de la terra. És possible un món més just i fratern. Podem modificar la trajectòria de la història.

“Convertiu-vos”

Ja no és possible viure com si res hagués estat. Déu demana als seus fills col·laborar. Per això Jesús crida: “Canvia la manera de pensar i actuar”. Som les persones les que primer hem de canviar. Déu no imposa res a la força, però està sempre cridant les nostres consciències vers una vida més humana.

”Creieu en la Bona Nova”

Agafeu-lo en sèrio. Desperteu de la indiferència. Mobilitzeu les vostres energies. Creieu que és possible humanitzar el món. Creieu en la força alliberadora de l'Evangeli. Creieu que és possible la transformació. Introduïu en el món confiança.

¿ Què n'hem fet d'aquest missatge apassionant de Jesús ? ¿ Com ho hem pogut oblidar ? ¿ Amb què l'hem substituït ? ¿ En què passem el temps si el primer és “cercar el regne de Déu i sa justícia” ? ¿ Com podem viure tanquils mirant que el projecte creador de Déu d'una terra plena de pau i justícia és aniquilat pels homes ?

A DARRERA JESÚS

Veniu darrera mi.

Quan el Baptista fou detingut, Jesús se n'anà a Galilea i començà a “proclamar la Bona Nova de Déu”. Segons Marc, no ensenya una doctrina perquè els deixebles aprenguin i difonguin correctament. Jesús anuncia un esdeveniment que està passant. Ell ho està vivint i vol compartir la seva experiència amb tots.

Marc resumeix així el missatge: “Ha arribat l'hora”: ja no hi ha que mirar m enrera: “El regne de Déu és a prop”: ja que vol construir un món més humà. “Convertiu-vos”: no podeu seguir com si no passés res; canvieu la vostra manera de pensar i actuar. “Creieu aquesta Bona Nova”. Aquest projecte de Déu és la millor notícia que podeu escoltar.

Després d'aquest solemne resumen, la primera actuació de Jesús és cercar col·laboradors per a tirar endavant el seu projecte. Jesús va “passant vora el llac de Galilea”. Ha començat el seu camí. És un profeta itinerant que cerca seguidors per a fer amb ells un recorregut apassionant: viure obrint camins al regne de Déu. No és un “rabí” assegut a càtedra, que cerca alumnes per a formar una escola religiosa. Ser cristià no és aprendre doctrines, sinó seguir Jesús en el seu projecte de vida.

Jesús pren sempre la iniciativa. S'acosta, fixa la mirada en aquells quatre pescadors i els crida a donar una nova orientació a les seves vides. Sense la seva intervenció mai neix un vertader cristià. Els creients hem de viure amb més fe la presència viva de Crist i la seva mirada damunt cada un de nosaltres. Si no és ell, ¿ qui pot donar nova orientació a les nostres vides ?

El decisiu però és escoltar des de dintre la seva cridada: “Veniu darrera mi”. No és tasca d'un dia. Escoltar aquesta cridada significa desvetllar la confiança en Jesús, revifar la nostra adhesió personal a ell, tenir fe en el seu projecte, identificar-nos amb el seu programa, reproduir en nosaltres les seves actituds... i, d'aquesta manera, guanyar més persones per al seu projecte.

Aquest podria ser avui un lema bo per a una comunitat cristiana: anar darrera Jesús. Posar-lo davant tot i tots. Recordar-lo cada diumenge com a líder que va al davant nostre. Generar una nova dinàmica. Centrar-ho tot en seguir més de prop Jesucrist. Les nostres comunitats cristianes es transformarien. L'Església seria diferent.

José Antonio Pagola

TOT LO ALTRE ÉS RELATIU

El regne de Déu és a prop.

Moltes i importants obres s'han escrit per a definir amb precisió on està “l'essència del cristianisme”. Tanmateix, per a conéixer el centre de la fe cristiana, no cal anar a cap teoria teològica. Cal captar quin fou per a Jesús el seu objectiu, el centre de sa vida, l'absolut, la causa a la qual es dedicà amb cos i ànima.

L'evangeli de Marc ho resumeix de manera encertada amb aquestes paraules: “El regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu aquesta Bona Nova”. L'objectiu de Jesús fou introduir en el món el que ell deia “el regne de Déu”: una societat estructurada de manera justa i digna per a tots, tal com la vol Déu.

Quan Déu regna en el món, la humanitat progressa en justícia, solidaritat, compassió, fraternitat i pau. A n'això es dedicà Jesús amb vertadera passió. Per això fou perseguit, torturat i executat: “El regne de Déu” fou el seu absolut.

La conclusió és evident: la força, el motor, l'objectiu, la raó i el sentit últim del cristianisme és “el regne de Déu”, no altra cosa. El criteri per a mesurar la identitat dels cristians, la veritat d'una espiritualitat o el valor del que fa l'Església és sempre “el regne de Déu”.

La única manera de mirar la vida com la mirava Jesús. La única manera de sentir les coses com les sentia ell, l'únic modo d'actuar com ell actuava, és orientar la vida per construir un món més humà. Tanmateix, molts cristians no han sentit parlar així del “regne de Déu”. I molts teòlegs ho han descpbert a poc a poc durant la vida.

Una heretgia molt greu que ha entrat en el cristianisme és fer de l'Església un absolut. Pensar que l'Església és el centre, la realitat davant la qual lo altre està subordinat; fer de l'Església el “substitutiu” del regne de Déu; treballar per l'Església i preocupar-nos dels seus problemes, oblidant el sofriment que hi ha en el món i la lluita per una organització més justa de la vida.

No és bo de fer mantenir un cristianisme orientat segons el regne de Déu, però quan es fa feina en aquesta direcció, la fe es transforma, es fa més creativa i, sobre tot, més evangèlica i cristiana.

Tercer diumenge - Temps Ordinari

Jo 3,1-5.10
1 Co 7,29-31
Mc 1,14-20

Ens trobem a l’inici de l’Evangeli de Marc, que majoritàriament anirem seguint aquest cicle anual de lectures, el cicle B, en el que ens trobem.

Un cop batejat Jesús, i després dels 40 dies al desert, Jesús inicia la seva vida pública. I la fa amb tres grans pilars de la seva missió: la crida a la conversió, la crida a l’esperança que mobiliza, i la crida a persones concretes a seguir-lo i a compartir la seva missió.

Nosaltres també estem cridats a conrear, en la nostra vida, aquestes tres dimensions: la conversió, l’esperança, la missió. Anem a veure una mica més detalladament què vol dir cadascuna d’elles.

1. La crida de Jesús a la conversió. Joan Baptista era el precursor, aquell que preparava els camins del Senyor. L’evangeli d’avui comença dient que Joan va ser empresonat, i immediatament apareix Jesús, fent també una crida valenta a la conversió. Sembla, d’alguna manera, com si la Bona Nova de Jesús, la seva crida a canviar el nostre cor, hagués de sortir d’una manera o una altra: si no és ja possible a través de Joan Baptista, ara haurà de ser directament amb Jesús mateix. Puc percebre l’apassionament que Jesús posaria en la seva crida: ‘si han empresonat Joan, ara és el meu torn, ara és el moment de fer allò que havia vingut a fer’…
   
   I, com dèiem, aquesta primera crida és a la conversió, a la renovació del cor. Podríem dir, més precisament, que és una crida a canviar el ‘nord’ que orienta el nostre cor: les nostres valoracions, la nostra sensibilitat, les nostres preferències, les nostres decisions, les nostres opcions… És una crida a convertir-nos en el sentit profund de ‘canvi d’orientació’, de canvi de nord de la brúixola de la nostra vida…
   
   Em puc preguntar quin és el rumb de la meva vida, ara, i quina és la nova orientació, el nou ‘nord’ que Jesús em proposa quan crida: “convertiu-vos, converteix-te”...

2. La segona crida és a l’esperança: “ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop”. A vegades ens pot costar adonar-nos d'això: “el Regne de Déu és a prop”. Ens sembla que hi ha tantes coses, tantes realitats, tantes actituds en el nostre món tan allunyades del Regne de Déu… I malgrat això, malgrat els temps de Jesús no eren pas millors que els nostres, ell diu: “el Regne de Déu és a prop”.
   
   És evident que és a prop perquè ell, com a Fill de Déu, ja estava entre nosaltres, ja havia vingut a sembrar moltes llavors del Regne. Però avui, ell mateix, com a Senyor Ressuscitat, segueix present entre nosaltres, i l’Esperit habita el nostre món i és hoste en els nostres cors. És cert que el mal, el pecat, el dolor, la injusticia, tenen una paraula que ens preocupa, ens fa patir, que ens vol robar l’esperança. Però Jesús ens recorda un i altre cop: “el Regne de Déu és a prop”, com dient: ‘no ho veieu? No veieu també tants signes d’amor, de generositat, d’esforços amagats esmerçats pels altres, pels més petits, per construir un món millor?’
   
   Potser avui Jesús ens ve a dir quelcom així: ‘quan la nit es faci fosca, quan el mal i el dolor amenacin la teva esperança, recorda: el Regne de Déu és a prop, és ja present, en forma de petites llavors de Regne, de presència, de llum… no la veus? Aprèn a mirar bé…’ I potser això ens ajudarà a recuperar l’esperança, una esperança que ens convida a perseverar, a no llençar la tovallola quan no veiem fruits, a ser generosos en el nostre donar-nos, en el nostre compromís…
   
   3. I finalment, la tercera crida és el que normalment entenem per ‘la crida’ de Jesús: la crida a seguir-lo, i a col·laborar en la seva missió. Jesús crida quan i com vol, a vegades sobtadament, com suggereixen els relats d’avui. Ell pot fer meravelles inesperades.
   
   Però ‘en les condicions normals’, si tenim el cor re-orientat, i si conreem motius renovats per l’esperança que no defalleix, estarem a punt per escoltar millor aquesta crida a compartir amb Ell la seva missió. Perquè la missió de Jesús no es pot servir si no tenim el cor orientat cap a Ell i les seves preferències, si no tenim l'esperança posada en Ell i la seva força… Només així sabrem que el que fem, les nostres 'missions’, no són ja nostres, sinó seves. Perquè Jesús no ens crida a organitzar-nos les nostres pròpies missions, sinó a ser servidors de la seva missió, la missió del Crist.
   
   Em puc preguntar avui si el Senyor no m'estarà cridant a fer com els deixebles: deixar immediatament els filats de les meves 'missionetes particulars’, per començar a ser 'servidors de la missió del Crist’, del seu Regne. Que això és molt més gran, molt més profund, molt més agosarat… i demana més coratge i alhora més humilitat.
   
   Que el Senyor, doncs, ens ajudi a convertir el nostre cor orientant-lo cap a Ell, a trobar en Ell motius d’esperança, i a disposar-nos a ser servidors de la missió del Crist, no la nostra, sinó la seva… Que així sigui.

Llorenç Puig, sj.

DIUMENGE SEGON DURANT L'ANY

Posar mitjans

Han passat les festes nadalenques: celebracions, família, amics, bones o males notícies, moments especials...

Comença de nou la rutina: «any nou vida nova». A l’inici, moltes idees i bons propòsits: millores en les relacions, canvis d’hàbits, ganes d’introduir noves idees o pràctiques en la nostra vida... Ho hem considerat? Què volem del 2018?

A partir dels bons propòsits, però, la majoria acaba en una crisi i tira la tovallola a les poques setmanes. Per què? Potser fem un salt massa gran des d’on som fins al final del nostre desig, sense passar pels mitjans que cal posar-hi? Què necessitem per fer realitat aquella millora, per posar mitjans i ser constants fins a assolir el nou propòsit?

Que la pregària ens acompanyi en aquest discerniment. Trobar els millors fins i els millors mitjans per arribar-hi. Seure i compartir amb Aquell qui més ens coneix cadascun dels passos. Jesús ens inspiri els desitjos i els camins.

* * * * * * *   

2º domingo Tiempo ordinario (B)

EVANGELI

Evangeli Jo 1,35-42

Veieren on s'allotjava Jesús i es quedaren amb ell

Lectura de l'evangeli segons sant Joan

En aquell temps Joan estava amb dos dels seus deixebles i, fixant-se en Jesús que passava, digué: «Mireu l'anyell de Déu». Quan els dos deixebles van sentir que Joan deia això, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «Què voleu?». Ells li digueren: «Rabí», que vol dir 'mestre', «on us allotgeu?». Jesús els respon: «Veniu i ho veureu». Ells hi anaren, veieren on s'allotjava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren vora les quatre de la tarda.

Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havia seguit Jesús, era Andreu, el germà de Simó Pere. El primer amb qui Andreu es trobà fou el seu germà Simó, i li digué: «Hem trobat el Messies», que vol dir 'l'Ungit'. I l'acompanyà on era Jesús. Jesús se'l mirà i li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra».

Paraula de Déu

¿ QUÈ CERCAU ?

Les primeres paraules que Jesús diu a l'evangeli de Joan ens deixen desconcertats perquè van al fons i toquen les arrels mateixes de la nostra vida. A dos deixebles del Baptista que el segueixen Jesús els diu: “ ¿ Què cercau ?

No és fàcil respondre a aquesta pregunta senzilla, directa, fonamental, des de l'interior d'una cultura “tancada”, com la nostra, oblidant sempre el fi últim. ¿ Què cerquem exactament ?

Per alguns, la vida és “un gran super-mercat” i l'únic que els interessa és adquirir coses que poden consolar l'existència. Altres cerquen fugir de malaltia, soledat, tristesa, conflictes o pors. Però, escapar ¿ cap a on ? ¿ cap a qui ?

Altres no poden més. Volen estar tots sols, oblidar els altres i ser obldats. No passar pena per ningú i que ningú en passi per ells.

La majoria cerquen senzillamement cobrir les necessitats de cada dia i seguir lluitant per veure assolits petits desitjos. Però, quan tot s'acomplís quedarà el cor satisfet ? ¿ La set de consol, alliberament, felicitat plena quedarà saciada ?

En el fons, ¿ no cerquem els humans quelcom més que una simple millora de la nostra situació ? ¿ No anhelem quelcom més que el que es pot esperar de cap projecte polític o social ?

Se diu que els homes i dones d'avui han oblidat Déu. Però la veritat és que, quan un esser humà s'interroga amb honestedat, no és fàcil esborrar del seu cor “la nostàlgia de Déu”.

¿ Qui som jo ? ¿ Un esser minúscul, nascut per atzar en una parcel·la ínfima de l'espai i el temps, llançat a la vida per a desaparéixer en el no res d'on m'han tret sense cap raó i només per a sofrir ?

¿ Això és tot ? ¿ No hi ha res més ?

El més honest que pot fer l'esser humà és “cercar”. No tancar cap porta. No rebutjar cap crida. Cercar Déu, tal volta amb les forces que quedin i fe. Tal volta, des de la mediocritat, l'angoixa o el desànim.

Déu no juga a amagatalls ni s'oculta a qui el cerca amb sinceritat. Déu està dins la mateixa recerca. Més encara. Déu es deixa trobar, inclús pels qui ni tan sols el cerquen.

José Antonio Pagola

APRENDRE A VIURE

L'evangelista Joan conta els humils començaments del petit grup de seguidors de Jesús. El seu relat comença de manera misteriosa. S'ens diu que Jesús “passava”. No sabem d'on ve i a on va. S'atura prop de Baptista. Va més enllà que el seu món religiós del desert. Per això, indica als deixebles que es fixin en ell: “Aquest és l'Anyell de Déu”.

Jesús ve de Déu, no amb poder i glòria, sinó com un anyell indefens i inerme. Mai s'imposarà per la força, a ningú ni forçara a creure en ell. Un dia serà sacrificat a una creu. Els que el vulguin seguir l'hauran d'acollir lliurement.

Els dos deixebles que han escoltat el Baptista comencen a seguir Jesús sense dir paraula. Hi ha qualque cosa que els atreu encara que no sàpiguen qui és ni cap on els porta. Tanmateix, per a seguir Jesús no basta escoltar el que els altres diuen. És necessària una experiència personal.

Per això, Jesús es gira i els fa un pregunta important: “¿ Què cercau ?”. Aquestes són les primeres paraules de Jesús als qui el segueixen. No es pot caminar darrera ell de qualsevol manera. ¿ Què esperem d'ell ? ¿ Per què el seguim ? ¿ Què cerquem ?.

Aquells homes no saben on els pot portar l'aventura de seguir Jesús, però intueixen que pot ensenyar-los qualque cosa que no conéixen: ”Mestre, ¿ on vius ?”.

No cerquen grans doctrines. Volen que els ensenyi on viu, com viu, i per a què. Desitgen que els ensenyi a viure. Jesús els diu: “Veniu i ho veureu”.

Dins l'Església i fora d'ella, són molts els que viuen perduts en el laberint de la vida, sense camins i sense orientació. Alguns comencen a sentir amb força la necessitat d'aprendre a viure de manera diferent, més humana, més sana i més digna. Trobar-se amb Jesús pot ser per a ells la gran notícia.

És difícil apropar-se a aquest Jesús narrat pels evangelistes i no sentir-nos atrets per la seva persona. Jesús obre un horitzó nou en la nostra vida. Ensenya a viure des d'un Déu que vol per a nosaltres el millor. A poc a poc ens allibera d'enganys, pors i egoismes que ens bloquegen.

Qui es posa en camí darrera ell comença a recobrar l'alegria i la sensibilitat envers els que sofreixen. Comença a viure amb més veritat i generositat, amb més sentit i esperança.

Quan un es troba amb Jesús sent que comença a viure des de les arrels, ja que comença a viure des d'un Déu Bo, més humà, més amic i salvador que totes les nostres teories. Tot esdevé diferent.

José Antonio Pagola

Segon diumenge - Temps Ordinari

1Sa 3,1.3b-10-19
1Co 6,13c-15a.17-20
Jn 1,35-42

L'evangeli d'avui és ben senzill i acolorit. tot transcorre a la velocitat d'un flaix. Joan està quiet amb dos deixebles, Jesús passa per allà, el veu Joan i l'assenyala com a l'Anyell de Déu, els deixebles es posen a seguir-lo, Jesús se'ls mira i els pregunta què busquen (primeres paraules de Jesús a l'evangeli de Joan, que fan parella amb gairebé les últimes dirigides a Maria Magdalena:a qui busques?) li demanen on s'està, els diu que hi vagin i ho vegin ells mateixos. Hi van, veuen on s'està i s'estan amb ell tot el dia. La conseqüència és absoluta, Andreu declara a Simó que han trobat el Messies. Jesús se'l mira i li vaticina que serà anomenat Pedra.

Tot i la rapidesa amb què passa la doble escena val la pena deturar-la en tres consideracions que nodreixin i accelerin les nostres passes postnadalenques.Primer. Queda pendent el fet de buscar. Han corregut els pastors, han fet llarg recorregut els mags, han esperat al Temple Simeó i Anna, els mateixos pares de Jesús l'han estat buscant als 12 anys. Aquest repte, però té una solució meravellosament fàcil. Li diu la dona de neteja al protagonista del film Jesús de Montreal: Busques Jesús? No et preocupis, ell et trobarà. L'experiència cristiana és aquesta: rebem senyals, ens parlen profetes, però la trobada l'acompleix Ell. Jn 15,16 No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres.

Segon. El discipulat i el seguiment omplen les dues escenes. Deixebles de Joan; seguidors de Jesús. Del deixeble s'espera que segueixi el mestre a tot arreu, però no tant el nivell físic, geogràfic, sinó que ha de seguir fins on haurà arribat el coneixement i la saviesa del Mestre. A l'Evangeli de Lluc Jesús afirma que:El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre. (Lc 6,40).

Tercer.La pregunta, Mestre, on us allotgeu? Té una lectura a nivell físic i hom imaginaria una tenda o una barraca feta de brancam per concretar pictòricament el que ha dit Joan, que la Paraula es va fer carn i plantà la seva tenda entre nosaltres.

Però l'habitatge de Jesús és un tema d'una fondària absoluta. Sant Joan hi dedica el capítol 14è del seu evangeli. Què van veure els deixebles bo i contemplant on s'estava Jesús? El resultat és taxatiu, hem trobat el Messies. Van constatar que Jesús estava immers en el món de Déu i es vivia en Déu, tal com afirma repetidament: Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi... Jn 14,11

El que podien imaginar fins a on es donaria un apoderament tal com manifesta Sant Pau: Visc, ja no jo, sinó que Crist viu en mi, demostrant l'exactitud de la promesa de Jesús:--Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell. Jn 14,23.

En resum, buscar, seguir, habitar conscients de la passivitat dels tres reptes: serem trobats, serem cridats, serem receptors de la unió amb Jesús. Al davant tenim els immensos camps de la sembra i de la collita.

Santiago Thió, sj.

EPIFANIA DEL SENYOR...

La Epifanía del Señor (B)

EVANGELI

Evangeli Mt 2,1-12

Venim de l'Orient per adorar el vostre rei

Lectura de l'evangeli segons sant Mateu

Quan va néixer Jesús a Bet-Lèhem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren d'Orient uns mags i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist com s'aixecava la seva estrella i venim a presentar-li el nostre homenatge». El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem s'inquietaren en sentir aquestes noves. Herodes convocà tots els grans sacerdots amb els lletrats del poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells respongueren: «A Bet-Lèhem de Judea. Així ho escriu el profeta: "Bet-Lèhem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita entre les famílies de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble"». Llavors Herodes cridà secretament els mags i s'informà ben bé del moment en què se'ls havia aparegut l'estrella. Després els encaminà a Bet-Lèhem amb aquesta recomanació: «Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen, i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, que jo també vull presentar-li el meu homenatge». Sortint de l'audiència del rei, es posaren en camí.

Llavors s'adonaren que l'estrella que havien vist aixecar-se anava davant d'ells fins que s'aturà sobre el lloc on hi havia el nen. La seva alegria en veure allà l'estrella va ser immensa. Entraren tot seguit a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare i, prostrats a terra, li presentaren el seu homenatge. Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra.

Després, advertits en un somni que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí.

Paraula de Déu

 

¿ A QUI ADOREM ?

Posats de genolls, l'adoraren.

Els màgics vénen de “l'Orient”, un lloc que evoca en els jueus l'astrologia i altres ciències estranyes. Són pagans. No coneixen les Escriptures Sagrades d'Israel, però si el llenguatge de les estrelles. Cerquen la veritat i es posen en camí per a descobrir-la. Es deixen guiar pel misteri, senten necessitat “d'adorar”.

Llur presència causa un ensurt a tot Jerusalem. Els màgics han vist una estrella nova que els fa pensar que ha nascut “el rei dels jueus” i vénen a “adorar-lo”. Aquest rei no és August. Tampoc Herodes.. ¿ On és ? Aquesta és la pregunta.

Herodes “s'esglaia”. La notícia no li dóna cap alegria. Ell és qui ha estat deignat per Roma com “rei del jueus”. Cal acabar amb el nadó: ¿ On és aqueix rival estrany ? Els “grans sacerdots i escribes” conéixen les Escriptures i saben que ha de néixer a Betlem, però no s'interessen pel nen ni van a cercar i adorar.

Això trobarà Jesús en la seva vida: hostilitat i rebuig en els representants del poder polític; indiferència i resistència en els dirigents religiosos. Només els qui cerquen el regne de Déu i la seva justícia l'acolliran.

Els màgics segueixen cercant. A voltes, l'estrella que els guia desapareix deixant-los en la incertesa. A voltes, brilla de nou i els omple “immensa alegria”. A la fi es troben amb el Nin i, “caiguts de genolls, l'adoren”. Després, posen als seus peus les seves riqueses i tresors més valuosos. Aquest Nin pot comptar amb ells ja que el reconéixen com a Rei i Senyor.

Relat que sembla ingenu i ens planteja qüestions decisives: ¿ Davant qui ens agenollem ? ¿ Com es diu el “déu” que adorem en el fons del nostre esser ? Ens deiem cristians, però adorem al Nin de Betlem ? ¿ Posem els nostres tresors i el nostre benestar als seus peus ? ¿ Escoltem la crida del regne de Déu i la seva justícia ?

Sempre hi ha una estrella que ens guia cap a Betlem.

UNA FESTA PER A TOTS...

Hem vist sortir la seva estrella

Hi ha una pregunta que me ronda quan arriba Nadal. ¿ Es pot captar en el fons d'aquestes festes, d'atmòsfera i ambient tan especial, qualque cosa “bona” per a tots els homes, siguin o no siguin “creients ? ¿ És possible escoltar encara qualque missatge vàlid per a tots, que no sigui consumista i sentimental ?

Diu Marguerit Yourcenar: “Jo no som catòlica, ni protestant, ni tan sols cristiana en el ple sentit del terme, però tot em porta a celebrar aquesta festa tan rica en significacions... Nadal és una festa de tots. Es celebra un naixement, i un naixement com haurien de ser tots, un nin esperat amb amor i respecte, que porta en sa persona l'esperança del món. És gent pobre... i és la festa dels homes de bona voluntat...

És la festa de la comunitat humana, ja que els tres Reis, dels quals un era negre, segons la llegenda. “És la festa de la mare terra que depassa en aquests moments tots els solsticis d'hivern i empeny cap a la primavera”

¿ Poesia,...nostàlgia, esperança ?

K.Rahner deia: ¨”És possible que tots creiem més del que admetem ordinariament, més del que afirmen de nosaltres mateixos i de nostra vida quan formulem conviccions teòriques”.

Cert és que el misteri envolta la nostra existència per totes parts, ens obliga a tots, enmig d'una vida prosaica, a demanar-nos cap on anem, cap on podem posar la nostra esperança.

En el fons de Nadal hi ha un missatge per a tots. Els homes no estem tots sols, perduts en una existència sense esperança. Hi ha un Déu Salvador el qual vol que tot acabi bé. I aquest Déu que tenim i en qui no confiem gaire, és un Déu en el qual no hi ha més que bondat i amor per l'home.

Cal confiar-nos al misteri últim d'amor que deim Déu. Acollir-lo amb senzillesa i confiança, sense escepticismes ni agnosticismes. I encara, si després de Nadal tot segueix com abans, l'important és que Déu ens accepta i la vida està salvada en esperança.

José Antonio Pagola

Baptisme -

Is 42,1-4.6-7
Ac 10, 34-38
Mc 1, 7-11

Quan el riu neix a la muntanya, ho fa, petit però amb força, entre roques i herbes de tot tipus. La seva explosió erosiona la cima que, en aparença, sembla impenetrable. Les aigües del riu quasi translúcides llisquen i rellisquen per fer-s’hi lloc entre la natura. La Nit Santa, Santa Nit de Nadal, esdevé l’explosió del riu. La seva força arrela en l’atesa d’un Déu que desitja fer-se home, encarnant-se, i fer-se pròxim amb la Humanitat sense exclusió: Emmanuel, Déu-amb-nosaltres. Ara és Déu qui pren la iniciativa i foragita la pedra de la Història per fer-la erosionar i esclatar en corrents d’aigua transparent.

Amb la festa del Baptisme del Senyor conclouen les festes nadalenques. Les llums dels pessebres més tradicionals s’apaguen. Les espurnes lumíniques dels cartons més seculars, que intenten substituir-los per fer-se en allò que Rimbaud, el poeta francès, va sentenciar, «Il faut être absolutement modernes», “cal ser sempre modern”, comencen a desfer-se. Tanmateix, la força del riu penetra a mesura que avancen les festes perdent el seu vigor. És el moment dels meandres. De l’octava de Nadal sorgeix el camí del riu que va prenent una forma més suau però sonora: “Jo et donaré d’una altra aigua que mai més tindràs set” –li va dir Jesús a la dona samaritana en el pou.

Entre aquests meandres, la Sagrada Família, la festa de Maria, mare de Déu, i l’Epifania, dita entre nosaltres, els Reis Mags, els creients ens fet una cua, la fila de l’adoració a un Infant en un bressol. Una fila que no es tornarà a repetir fins el Divendres Sant quan tornem a fer la cua per adorar l’arbre de la vida, la Creu. Ara arribem a la desembocadura del riu on la seva suavitat sonora, de tot allò que han estat aquestes festes, ens endinsa a la immensitat de la mar: la festa del Baptisme del Senyor.

El riu porta dins seu els esmicolaments de les pedres, els sediments dels esdeveniments d’aquests dies. Anar cap a la mar és el destí de Jesús que inicia el seu ministeri, d’una manera determinada i precisa. No de qualsevol manera: “l’apertura o l’esquinçament del cel”, “i la presència de l’Esperit Sant enforma de colom”.
Som davant d’una experiència sinestèsica, és a dir, una trobada dels sentits, especialment de dos: l’oïda i la vista. L’experiència del Baptisme del Senyor ens endinsa com a creients en el nostre baptisme. L’oïda i la vista s’entrecreuen. L’oïda de la Paraula. Ja des de l’inici de l’Evangeli proclamat en aquest diumenge, Joan en dóna testimoni: “I predicava així”. No cal dir de la importància i del valor de la paraula. No es tracta de llegir poc o menys, sinó de com llegim. La lectura sembla un reducte per als qui volen esdevenir intel·lectuals o per tots aquells altres, que es mouen per les grans novetats o els grans best sellers, que apareixen en l’aparador de qualsevol tenda, incloses les religioses. El punt fonamental és el valor de la Paraula i de les nostres paraules. L’oïda n’és una condició indispensable perquè Jesús escolta la veu del Pare que diu: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. I les seves paraules, la Paraula no és altra que la proclamació de l’estima i de la seva predilecció.

Ara bé, en l’escolta de la Paraula, esdevé el moment de la vista: l’apertura del cel i la presència de l’Esperit Sant en forma de colom. Sense dubte, som enfront d’una visió oberta. L’apertura és signe de vida. El tancament, ho és de mort. Tota la tradició medieval, per exemple, juga amb tres formulacions que s’hi van alternant: l’ull de la fe, l’ull del cor i l’ull de la ment. En tots els tres casos, apunten a un mateix esdeveniment: veure allò que és invisible. Escoltava de l’escriptor Rafael Argullo,l com en un dels seus viatges a la Ciutat  del Vaticà, volgué veure l’obra de la Pietà. Tanta gent fent-se les anomenades selfies o fotografies d’un mateix, li dificultaren poder veure l’obra i va decidir veure el que la gent veia. Arraconant-se en un costat, veié els ulls de la gent, arribà a una conclusió. Si al final de la visita, hagués preguntat què és el que havien vist de la Pietà, quin era el rostre d’una mare portadora d’un cos, el de Crist mort, la resposta hagués estat, sense dubte: No ho sé. Així, doncs, la crisi del valor de la mirada també n’és un punt fonamental.
El temps ordinari és una ocasió perfecte per fer del nostre baptisme la nostra tasca, immensa en la mar de la vida, el nostre exercici. Un exercici que exigeix dues operacions: 1) Anar-nos-en a l’altra riba. Separar-nos, i no cal esperar a fer un recés, del que anem vivint en les nostres jornades; 2) Exercitar-nos en l’oïda de la Paraula i en la vista o la mirada a la misericòrdia del Senyor. En altres paraules, la mirada o el vol contemplatiu dels fills de Déu, estimats i predilectes.

Eduard López, sj. El Espíritu

L'Esperit de Jesús

Jesús compareix per Galilea quan el poble jueu vivia un crisi religiosa profunda. Feia temps que sentien la llunyania de Déu. Els cels estaven “tancats”. Una espècie de paret invisible semblava impedir la comunicació de Déu amb el seu poble. Ningú era capaç d'escoltar la seva veu. Ja no hi havia profetes. Ningú impulsat pel seu Esperit.

El més cruel era aqueixa sensació de que Déu els havia oblidat. No li importaven els problemes d'Israel. ¿ Per què semblava amagat ? Per què era tan lluny ? Segurament molts recordaven l'ardent pregària d'un antic profeta que deia així: “Tan de bo s'esquinçàs el cel i baixàssis”.

Els primers que escoltaren l'evangeli de Marc degueren quedar sorpresos. Segons el relat, quan Jesús sortí de les aigües del Jordà, deprés de batejat “vegé el cel esquinçat” i experimentà que “L'Esperit de Déu baixava damunt ell”. A la fi era possible l'encontre amb Déu. Damunt la terra caminava un home ple de l'Esperit de Déu. Es deia Jesús i venia de Natzaret.

Aquest Esperit que davalla damunt ell és l'alè de Déu, que crea la vida, la força que renova i sana els vivents, l'amor que ho transforma tot. Per això, Jesús es dedica a alliberar la vida, curar-la i fer-la més humana. Els primers cristians no volien esser confosos amb els deixebles del Baptista. Es sentien batejats per Jesús, no amb aigua, sinó amb el seu Esperit.

Sense aquest Esperit, tot s'apaga dins el cristianisme. La confiança en Déu desapareix, la fe se debilita. Jesús queda reduit a un personatge del passat, l'Evangeli en lletra morta, l'amor refreda i l'Església no passa de ser una intitució religiosa més.

Sense l'Esperit de Jesús, la llibertat s'ofega, l'alegria s'apaga, la celebració es fa costum, la comunió se clivella. Sense l'Esperit, la missió s'oblida, l'esperança mor, les pors creixen, el seguiment a Jesús acaba en mediocritat religiosa.

El problema més gros és l'oblit de Jesús i descuit del seu Esperit. És un error pretenir amb organització, treball, devocions o estratègies pastorals assolir el que només pot néixer de l'Esperit. Cal tornar a les arrels, recuperar l'Evangeli en tota frescor i veritat, batejar-nos amb l'Esperit.

No ens enganyem. Si no ens deixem revivar i recrear per aquest Esperit, els cristians no tenim res a aportar a la societat actual, buida d'iterioritat, incapacitada per a l'amor solidari, i necessitada d'esperança.

José Antonio Pagola

PERSONATGES D'ADVENT I NADAL...

   

          Aquests són dies per facilitar la feina als patges de SS.MM. els Reis Mags d'Orient i, des de CatalunyaReligió, us volem proposar un joc bíblic recorrent els personatges principals d'aquestes festes. Començarem repassant els personatges que van des de l'Advent fins a la Nit de Nadal. Descarregue-vos el primer lliurament aquí i comenceu a retallar els protagonistes del "Qui és qui per Nadal".

1. L'àngel Gabriel (Lc 1,26-38). El primer missatger d'una "bona nova" (Evangeli), tant per Maria com per Zacaries. Vol dir "força de Déu" en hebreu.

2. Maria, la Mare de Déu (Lc 1,26-38). Amb el "sí" de Maria s'inicia la resposta de la humanitat a aquest gran projecte de la Salvació. La utopia del Regne de Déu localitzada en la intimitat i la confiança.

3. Josep, el seu espós (Mt 1,18-25). No li va tocar un paper gens fàcil. Si Maria és la primera en confiar en aquesta original iniciativa de Déu, Josep és la segona part immediata.

4. Zacaries, pare de Joan Baptista (Lc 1,5-25). Es quedà mut davant una proposta de paternitat que ja queia fora dels seus plans.

5. Isabel, la cosina de Maria (Lc 1,39-56). Cal gent com la cosina Isabel per tal d'ajudar-nos a creure i confiar en allò que Déu va fent i ens proposa. Isabel és una mena de "tràiler previ" a l'acció principal, un "spot publicitari" de com Ell pot fer coses increïbles.

6. Joan Baptista (Lc 1,80-80). El cosí de Jesús és un "facility manager", un "ajudador", algú que vol aplanar els camins, donar a conèixer les seves rutes.

7. L'Àngel que anuncia la Bona Nova (Lc 2,1-21). Que algú pensi en aquells que viuen permanentment als marges sempre és sospitós i mou a la por, això és el que els passa als pastorets, però aquesta vegada ens trobem un eco de l'àngel Gabriel: "us anuncio una bona nova"...

8. Els pastorets (Lc 2,1-21). Només qui sap estar despert i és espavilat pot estar atent "a allò que es mou". Sabem estar atents en situacions d'intempèrie o marginació social?

       Seguim amb el segon lliurament de la "gamificació bíblica" d'aquestes festes de Nadal. Aquí repassarem els personatges que van des de la festa de Nadal fins a l'Epifania (Reis Mags). Si bé el pessebre és prou conegut, després del dia de Nadal hi ha un seguit de relats i festivitats que ens ajuden a entendre millor el sentit del que celebrem aquestes dates, ja sigui la festa de Sant Esteve, el dia dels Sants Innocents, la presentació de Jesús al Temple o com s'hi va perdre quan tenia dotze anys. Podeu anar retallant els personatges descarregant-vos la segona fitxa del joc aquí.

9. Sant Esteve (Ac 6,8ss; 7,60ss). Tot just acabem de celebrar el naixement de Jesús i tenim la festa de Sant Esteve, potser si sabem que és el primer màrtir de l'Església se'ns pot ennuegar algun canaló però ens indica que aquest pla de Déu és una cosa seriosa.

10, 11 i 12. Herodes, soldats i sants innocents (Mt 2,16-18). Forma part del "planning celestial" la mort dels innocents? Evidentment que no, però sí forma part de totes les traves que posem els homes. Herodes és mogut per l'enveja, pel desig llaminer del poder que desemboca a l'efecte "bola de neu" del pecat... a veure qui la fa més grossa.

13 i 14. Simeó i Anna (Lc 2,22-38). Dos vellets que ja poden descansar feliços perquè han pogut acomplir el seu somni: certificar visualment que hi ha esperança pel món i que té nom propi. Després de cercar Jesús al llarg del dia podem fer-nos nostres les paraules del "Nunc dimitis".

15. Mestres de la llei (Lc 2,41-52). Aquests apareixen tant als relats de Joan Baptista, com als dels Reis Mags. Aquí la litúrgia ens proposa situar-los escoltant amb atenció a Aquell qui és la Llei feta vida.

16. Emmanuel (Mt 1,22-23). El dia de cap d'any se celebra el Nom de Jesús, Emmanuel, que vol dir "Déu amb nosaltres". Desitjant que el dia 1 de l'any sigui un dia per pregar per la pau al món no està de menys recordar aquella frase del Nobelat cantautor, Bob Dylan: "si Déu és amb nosaltres... no hi haurà més combats" (With Got on our side)