DIUMENGE SEGON DURANT L'ANY

Quan el vi s';acabava, la mare de Jesús li diu: No tenen vi.
Jesús li respon: Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora. La seva mare diu als servidors: Feu tot el que ell us digui.

<

EVANGELI

Així començà Jesúsels seus miracles a Canà de Galilea.

Lectura del sant evangeli segons sant Joan 2,1-11

Les noces de Canà

1El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. 2 També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles.3 Quan el vi s'acabava, la mare de Jesús li diu:

--No tenen vi.

4 Jesús li respon:

--Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora.

5 La seva mare diu als servidors:

--Feu tot el que ell us digui.

6 Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Tenien una cabuda d'uns cent litres cada una.

7 Els diu Jesús:

--Ompliu d'aigua aquestes piques.

Ells les ompliren fins dalt. 8 Llavors els digué:

--Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.

Ells li'n portaren. 9 El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d'on venia, però els servidors sí que ho sabien, perquè ells mateixos l'havien treta. El cap de servei, doncs, crida el nuvi 10 i li diu:

--Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor.

11 Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell.

Paraula de Déu.

Is 62,1-5 1Co 12,4-11 Jn 2,1-12

1) El temps, una nova creació i una presència constant

Avui comencem el Temps Ordinari, després d’aquest cicle d’Advent i de Nadal, que ens ha presentat Jesús des de la seva espera i naixement fins el seu Baptisme. I ho fem amb sant Joan, que comença el seu Evangeli amb una setmana inicial, pràcticament descrita dia a dia, i que culmina amb la narració d’aquest primer Signe de Jesús. Una Setmana inicial que ens recorda, és clar, la setmana de la Creació, on Déu anava creant-ho tot, i cada dia acabava amb un “i hi hagué un vespre i un matí, i Déu veié que era bo”.

Potser aquest interès per mostrar el pas del temps, el dia a dia d’aquesta Setmana inicial amb Jesús, ens diu alguna cosa important. Ens diu, potser, dues coses:

Primer, que Jesús, com Déu en la Creació, no fa les coses i ja està, sinó que hi és cada dia, creant, reposant i gaudint… D’una manera o altra, cada dia és objecte de la creació nova del Senyor, cada dia és objecte del treball i del repòs gratificant i de gaudi de Déu. Cada dia el Senyor ens re-crea, cada dia el Senyor mira la seva obra i en gaudeix. La primera lectura d’avui és un cant ple d’amor d’un Déu que diu coses precioses als seus estimats/des, a nosaltres, a cadascú de nosaltres.

Sí, en aquesta lectura apareix un diàleg on Déu parla…: “no et podran dir més l’Abandonada (...), a tu et diran ‘jo me l’estimo’... perquè el Senyor t’estimarà… el teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la  núvia”.

M’ho deixo dir, jo, això? M’atreveixo a ajudar a altres a que ho sentin també…?

En segon lloc, aquesta insistència en el pas del temps ens fa veure que Déu va preparant les coses. Al final d’aquesta setmana inicial, Jesús manifesta el primer dels seus signes: comença una nova etapa, una cosa nova.

De la mateixa manera, al final de la setmana de la creació, Déu contempla i gaudeix de tota la seva creació. Al cap de tres dies de la Passió, Jesús és Ressuscitat...

Déu ens parla avui de temps, d’espera, d’esperança.

Em puc preguntar, jo: com estic d’esperança? Potser oblido que els temps de Déu són temps d’espera, de maduració, de creixement, fins que un dia arriba allò esperat?

2) L’abundància

En l’evangeli d’avui veiem com s’acaba el vi. Caram! Quan han preparat el casament, han calculat malament... potser es va voler escatimar en despeses…

En canvi, quan Jesús ordena omplir les piques d’aigua, és bonic veure com l’evangelista remarca que els servents “les ompliren fins a dalt”. No van posar una mica d’aigua. Van omplir-les del tot, a vessar. Recordem com en un altre passatge Jesús ens convidava també a ser generosos, dient: “doneu, i us donaran, us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar (Lc 6, 36-18). Els servents del casament omplen les piques fins a dalt; fins a dalt quedarà el vi de l’alegria que Jesús els donarà…

Em puc preguntar com sóc jo de generós, de poc mesurador, amb els altres, en els serveis que potser faig, en el temps donat als altres… I amb Déu…? Em puc preguntar així: ¿sóc poruc, escàs i calculador, o confiat i generós…?

3) Has guardat el millor pel final

Finalment, un tercer punt. És bonic imaginar la cara del cap de servei quan els servents li porten el vi de Jesús. No entén res. Jesús trenca el costum i la lògica habitual: normalment es porta el vi bo al principi, i quan tothom ha begut molt i està cansat, el vi més ordinari, quan ja no s’espera tenir el millor… Però Jesús trenca els esquemes.

També ens pot passar, si som persones que portem ja un llarg temps de seguiment del Senyor, que recordem amb nostàlgia ‘els moments del primer amor’ amb Jesús, els moments més frescos de les nostres primeres pregàries, els moments potser més fundants de la nostra vocació… I potser pensem que tot això ja s’ha acabat, que ara hem de viure d’un present més gris, més de viure des de la fe sense el gust o la lluminositat d’abans.

Doncs bé, potser l’evangeli d’avui ens pot recordar que els nostres esquemes no són els del Senyor. Que els nostres càlculs no són els seus,. Potser oblidem que Ell és el Senyor, i que la seva creativitat i capacitat de sorpresa van sempre molt més enllà de la nostra cortedat de mires…

Potser el Senyor ens està encara guardant ‘el vi millor’ pel final, quan jo ho donava tot per acabat…

Em  puc preguntar doncs: com estic, jo, d’esperança i de confiança en el Déu de les sorpreses?

I em puc preguntar també: quines piques he d’omplir jo, mentrestant, d’aigua, perquè Ell faci…?

Que Maria, que va iniciar tot el que avui contemplem, ens recordi un altre cop: “feu tot el que Ell us digui”. Amén.

UN GEST POC RELIGIÓS

“Es van celebrar unes noces a Canà de Galilea”. Així comença aquest relat en el qual s'ens diu quelcom inesperat i sorprenent. La primera intervenció pública de Jesús, l'Enviat de Déu, no té res de religiós. No s'esdevé en lloc sagrat. Jesús inaugura la seva activitat profètica “salvant” una festa de noces que hagués pogut acabar malament.

Dins aquells llogarets pobres de Galilea, la festa de noces era la més estimada. Durant dies, familiars i amics acompanyaven els novis menjant i bevent amb ells, ballant danses festoses i cantant cançons d'amor.

L'evangeli de Joan ens diu que fou enmig d'una d'aquestes noces on Jesús va fer el “primer signe” que ens ofereix la clau per a entendre tota la seva actuació i el sentit de sa missió salvadora.

L'evangelista Joan no parla de “miracles”. Als gestos sorprenents que Jesús fa els anomena sempre “signes”. No vol quel els seus lectors es quedin en el que hi pot haver de prodigiós en la seva actuació. Ens convida a descobrir llur significat més profund. Per això ens ofereix pistes de caràcter simbòlic. Vet aquí una.

La mare de Jesús, atenta als detalls de la festa, se n'adona que “els manca vi” i ho indica al seu fill. Tal volta els nuviis, de condició humill, han estat desbordats pels nombre de convidats. Maria passa pena. La festa està en perill. ¿ Com poden acabar unes noces sense vi ? Ells confia en Jesús.

Entre els camperols de Galilea el vi era un símbol molt apreciat de l'alegria i de l'amor. Tothom ho sabia. Si en la vida manquen l'alegria i l'amor, ¿ en què pot acaba la convivència ? Maria  no s'equivoca. Jesús intervé per a salvar la festa i proporciona vi en abundància i de bona qualitat.

Aquest gest de Jesús ens ajuda a captar l'orientació de sa vida sencera i el contingut fonamental del seu projecte del regne de Déu. Mentre els dirigents religiosos i els mestres de la Llei se preocupen de la religió, Jesús es dedica a fer més humana i agradable la vida de la gent.

Els evangelis mostren a Jesús concentrat, no en la religió sinó en la vida. No és tan sols per a persones religioses i piadoses, És també pels qui viuen decepcionats per la religió, però tenen necessitat de viure de manera més digna i feliç. ¿ Per què ? Perquè Jesús transmet fe en un Déu en el qual es pot confiar i amb el qual es pot viure amb alegria, i perquè atreu a una vida més generosa , moguda per un amor solidari.

LLENGUATGE DE GESTOS

Jesús començà els seus gestos.

L'evangelista Joan no diu que Jesús fes “miracles” o “prodigis”. Els anomena “signes” perquè són gests que apunten a quelcom més profund del que poden veure els nostres ulls.. En concret, els signes que Jesús fa, orienten cap a sa persona i ens descobreixen sa força salvadora.

El que passà a Canà de galilea és el començament de tots els signes. El prototip dels que Jesús farà durant sa vida. En aquesta “transformació de l'aigua en vi” s'ens mostra la clau per a captar la transformació salvadora de Jesús i que, en nom seu, han d'oferir els els seus seguidors.

Tot s'esdevé dins el marc d'unes noces, la festa humana per excel·lència, el símbol més expressiu de l'amor, la millor imatge de la tradició bíblica per a evocar la comunió de Déu amb l'ésser humà. La salvació de Jesucrist ha de ser viscuda i oferta pels seus seguidors com una festa que dóna plenitud a les festes humanes quan aquestes estan buides, “sense vi” i sense capacitat d'omplir nostre desig de felicitat total.

El relat suggereix més. L'aigua sols pot ser assaborida com a vi quan, seguint les paraules de Jesús, és “treta” de sis gerres grosses de pedra, utilitzades pels jueus per a les purificacions. La religió de la Llei escrita en taules de pedra està acabada; no hi ha aigua capaç de purificar l'ésser humà. S'ha d'alliberar aqueixa religió per l'amor i la vida que Jesús comunica.

No se pot evangelitzar de qualsevol manera. Per a transmetre la força transformadora de Jesús no basten paraules, calen gestos. Evangelitzar no és parlar, predicar o ensenyar, manco encara, jutjar, amenaçar o condemnar. Cal actualitzar, amb fidelitat creativa, els signes que Jesús feia per a introduir l'alegria de Déu i fer més feliç la vida d'aquells camperols. 

La paraula de l'Església deixa, actualment, a molts indiferents. Les nostres celebracions els ensopeixen. Necessiten conéixer més signes propers i amistosos per part de l'Església per a descobrir en els cristians la capacitat de Jesús per a alleugerir el sofriment i la duresa de la vida.

ALEGRÍA Y AMOR

No tenen vi.

Segons l'evangelista Joan, Jesús fa signes per a donar a conéixer el misteri amagat de sa persona i per a convidar la gent a acollir la força salvadora que porta. ¿ Quin és el primer signe ?, ¿que és el primer a trobar en Jesús ?

L'evangelista parla d'unes noces a Canà de Galilea, un petit llogaret de muntanya, a quinze kilòmetres de Natzaret. Tanmateix, l'escena té un caràcter simbòlic. No es veu la cara de l'esposa ni de l'espòs. No parlen ni actuen. L'únic important és un convidat que es diu Jesús.

Les noces eren, a Galilea, la festa més esperada i estimada entre la gent del camp. Durant dies, familiars i amics acompanyaven els nuviis, menjaven i bevien amb ells, ballaven danses de noces i cantaven cançons d'amor. De cop, la mare de Jesús se n'adona d'una cosa terrible: s'acaba el vi. ¿ Com ballaran i cantaran ?

El vi és indispensable a unes noces. Per a aquella gent, el vi era, endemés, símbol expressiu de l'amor i l'alegria. Ho deia la tradició: el vi alegra el cor. Ho cantava la novia al seu estimat en un preciós cant d'amor: Els teus amors són millors que el vi. ¿ Què pot passar a unes noces sense alegria i sense amor ?, ¿ que es pot celebrar amb el cor trist i buit d'amor ?

Dins el pati de la casa hi ha sis gerres de pedra. Són grosses. Estan col·locades allà, de manera fixa. Dins elles es guarda l'aigua per a les purificacions. Represente la pietat religiosa d'aquells camperols que volen viure purs davant Déu. Jesús transforma l'aigua en vi. La seva intervenció introduí amor i alegria en aquella regió. Aquesta és la primera aportació.

¿ Com podem pretendre seguir Jesús sense cuidar entre nosaltres l'alegria i l'amor ?, ¿ què pot haver-hi més important que això dins l'Església i el món ?, ¿ fins quan podrem guardar dins les gerres de pedra una fe triste i tediosa ?, ¿ per què tants esforços, si no som capaços d'introduir amor en nostra religió? Res pot ser més tris que dir d'una comunitat cristiana, no tenen vi.

José Antonio Pagola

BON VI

Tu has guardat el vi millor fins ara.

Jesús sol esser identificat, sovint, amb el fenómen religiós que coneixem com a cristianisme: Avui, tanmateix, es dóna una nova actitud: Jesús és de tots, no només dels cristians. Sa vida i son missatge són patrimoni de la Humanitat.

Ningú, a occident, ha tingut un poder tan gran sobre els cors. Ningú ha expressat millor les inquietuds i interrogants de l'ésser humà. Ningú ha desvetllat tanta esperança. Ningú ha comunicat un experiència tan sana de Déu, sense projectar cap a ell ambicions, pors i fantasmes. Ningú s'ha apropat al dolor humà de manera tan profunda i entranyable. Ningú ha obert una esperança tan ferma davant el misteri de la mort i la finitud humana.

Dos mil anys ens separen de Jesús, però sa persona i son missatge segueixen atraent els homes. Veritat que en alguns ambients interessa poc, però també és cert que el pas del temps no  ha esborrat sa força seductora ni esmortit el ressò de sa paraula.

Avui, quan les ideologies i les religions experimenten una crisi profunda, la figura de Jesús escapa de tota doctrina i transcendeix tota religió per a convidar directament als homes i dones d'avui a una vida més digna, feliç i esperançada.

Els primers cristians experimentaren a Jesús com a font de vida nova. D'ell rebien un ànim diferent per a viure.. Sense ell, tot tornava sec, estèril, apagat. L'evangelista Joan redacta l'episodi de les noces de Canà per a mostrar símbolicament a Jesús com a portador d'un “vi nou”, capaç de revifar l'esperit.

Jesús pot ser avui ferment de nova humanitat. Sa vida, son missatge i sa persona conviden a inventar noves formes de vida sana. Ell pot inspirar camins més humans en una societat que cerca el benestar i ofega l'esperit i mata la compassió. Ell pot desvetllar el gust per una vida més humana en persones buides d'interioritat, pobres d'amor i necessitades d'esperança.

José Antonio Pagola

TEMPS DE NADAL DIUMENGE SEGON

JO SOM ESTIMAT

Tu ets el meu Fill, l'estimat.

Diu Henri Nouwen en un escrit que els homes i dones d'avui, éssers plens de pors i inseguretats, necessiten més que mai ser beneïts. Els nins necessiten la benedicció dels pares i aquests necessiten la benedicció dels fills.

L'escriptor recorda amb emoció el primer cop que, en una sinagoga de Nova York, fou testimoni de la benedicció d'un fill jueu pels seus pares: “Fill, et passi el que et passi en la vida, tinguis èxit o no, arribis a important o no, tinguis salut o no, recorda sempre quant t'estimen ton pare i ta mare”.

L'home d'avui no sap el que és una benedicció i el sentit profund que amaga. Els pares ja no beneeixen els fills. Les benediccions litúrgiques han perdut el sabor original. Ja no es sap el que és la benedicció nupcial. S'ha oblidat que “beneir” (del llatí benedicere) volr dir literalment “parlar bé”, dir coses bones a algú. I, sobre tot, dir-li el nostre amor i el nostre desig de que sigui feliç.

I tanmateix, les persones necessiten sentir coses bones. Hi ha massa condemnes. Molts es senten maleïts més que beneïts. Uns maleeixen inclos a ells mateixos. Es senten dolents , inútils, sense valor. Davall aparent arrogància s'hi amaga sovint estar insegurs que, en el fons, és manca d'apreci d'un mateix.

El problema de molts no és si estimen o no estimen, si creuen en Déu o no creuen. El problema rau en que no s'estimen a ells mateixos. No és fàcil desbloquejar això...Estimar-se a un mateix quan se coneix,... pot fer les coses més difícils.

Molts necessiten escoltar avui, en el fons de son ésser, una benedicció. Saber que són estimats malgrat sa mediocritat i errors. Però, ¿ on està la benedicció ? ¿ com pot estar una persona segura de ser estimada ?

Desgràcia per al cristianisme d'avui és haver oblidat aquesta experiència de la fe cristiana: “Jo som estimat, no perquè som bo, sant i sense pecat, sinó perquè Déu és bo i m'estima de manera incondicional i gratuïta en Jesucrist”. Som estimat per Déu ara i aquí, tal com som, abans de començar a canviar.

Els evangelistes conten que Jesús, quan fou batejat per Joan, escoltà la benedicció de Déu: “Tu ets el meu Fill, l'estimat”. A nosaltres també ens arriba aquesta benedicció de Déu sobre Crist. Cada un de nosaltres pot escoltar-la en el fons de son cor: “Tu ets mon fill estimat”. Això serà també enguany el més important. Quan les coses es posen difícils i la vida sembla feixuga, recordem sempre que som estimats amb amor etern.

José Antonio Pagola

NECESSARI...

Tu ets el meu Fill, l'estimat.

K. Rahner diu: “L'home religiós de demà serà un místic o no podrà ser religiós, ja que la religiositat de demà no serà compartida en base a una convicció pública i òbvia”. La idea del teòleg alemany és clara: prest no serà possible la religió sense experiència personal de Déu.

Fins fa poc, l'individu naixia a una religió com naixia a una llengua, una cultura o un poble. Era suficient no rompre amb ella per a ser considerat “membre” de dita religió. La crisi religiosa extesa pels països occidentals fa cada cop més impossible aquest estat de coses.

No basta ja pertànyer passivament a una Església. No és suficient la suposada adhesió a un conjunt de veritats religioses transmeses per tradició. Cada cop serà més inviable viure la fe com a una herència cultural o un costum social. En el futur, per a ser creient cadascú tindrà que fer la pròpia experiència i descobrir que porta dins son cor “un misteri més gran que ell mateix” (H.U. Von Balthasar).

No és “psicologitzar” la fe ficant també “psi” a la religió, segons l'home post-modern, o promoure “comunitats emocionals” (M. Weber), on l'individu es pot defensar de la “intempèrie religiosa” i tancar-se en una fe intimista i sentimentalitzada. Experiència de Déu vol dir fonamentalment reconéixer la nostra finitud i obrir-nos amb confiança absoluta al misteri de Déu.

Quasi totes les persones intuïm en el fons del ser una presència inconfundible que, malgrat pugui donar temor i fuita, demana suaument nostra confiança. La seva presència no és una més. No es confon amb gusts, pors o aspiracions. És diferent. Vé de més enllà, de més endins que nosaltres mateixos. La podem ignorar, però la podem acollir també. De forma dèbil i indecisa, però després amb goig i confiança absoluta.

L'experiència que viu Jesús quan és batejat en el Jordà és un model de tota experiència cristiana de Déu. Quan en qualque moment de la nostra vida “el cel s'obre” i les tenebres ens permeten entreveure quelcom del misteri que ens envolta, el cristià com Crist sols escolta una veu, però aquesta basta per a transformar la vida entera: “Tu ets el meu Fill estimat”. En el futur serà difícil que hi hagi cristians si no han fet l'experiència personal de sentir-se fills estimats de Déu.

José Antonio Pagola

CONFIANÇA I DOCILITAT

Tu ets el meu Fill, l'estimat.

Jesús viu en el Jordà una experiència que marcà per a sempre sa vida. No es queda amb el Baptista. No retorna tampoc al seu treball al llogaret de Natzaret. Mogut per un impuls incontenible, comença a recórrer els camins de Galilea i anunciar la Bona Nova de Déu.

Els evangelistes no poden descriure el que ha viscut Jesús en intimitat, però han estat capaços de recrear una escena commovedora que ho suggereix. Construida amb trets “mítics” de significat profund: “Els cels s'esqueixen”: ja no hi ha distàncies; Déu es comunica íntimament amb Jesús: S'escolta “una veu vinguda del cel: Tu ets el meu Fill, el meu estimat. En tu m'he complagut”

L'essencial està dit. Això és el que Jesús escolta de Déu en son interior: “Tu ets meu. Ets el meu fill. El teu esser ha brollat de mi. Jo som el teu Pare. T'estim entranyablement; m'omple de goig que siguis fill meu; em fa feliç”. En endavant, Jesús no dirà altre nom: Abbà, Pare.

D'aquesta experiència surten dues actituds que Jesús va viure i contagiar a tots: confiança increïble en Déu i docilitat. Jesús confia en Déu de manera espontànea. S'abandona a ell sense recels ni càlculs. No viu res de forma forçada o artificial. Confia en Déu. Se sent fill estimat.

Per això ensenya a tots a dir-li a Déu “Pare”. Li afligeix la “fe petita” dels deixebles. Amb aqueixa fe rquítica no es po¡t viure. Els ho repeteix un cop i un altre: “No tingueu por. Confieu” Ttota sa vida infondrà confiança en Déu.

Al mateix temps, Jesús viu en una actitud de docilitat total a Déu. Res ni ningú l'apartarà d'aquest camí. Com a bon fill, cerca ser l'alegria del seu pare. Bom a fill fidel, viu identificant-se amb ell, imitant-lo en tot.

És el que vol ensenyar a tots: “Imiteu Déu. Sieu bons de tot com ho és el vostre Pare del cel”. Reproduïu la seva bondad. És el millor per a tots.

En temps de crisi de fe, no perdre's en l'accessori i secundari. L'essencial: confiança total en Déu i docilitat humil. La resta, després.

José Antonio Pagola

BAPTISME DEL SENYOR

 BENEDICTINES



BAPTISME DEL SENYOR
(POWER-POINT)

Tot el poble es feia batejar, i Jesús també fou batejat. Mentre pregava, el cel s'obrí, i l'Esperit Sant baixà cap a ell en forma visible, com un colom, i una veu digué des del cel: Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut.

El Baptisme del Senyor (C)

EVANGELI

Jesús fou batejat i mentre pregava, s'obrí el cel.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 3,15-16. 21-22

En aquell temps, 15El poble vivia en l'expectació, i tots pensaven si Joan no fóra potser el Messies.16 Joan respongué dient a tothom:

--Jo us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc.

Inicis del ministeri de Jesús: baptisme i genealogia

(Mt 1,1-17; 3,13-17; Mc 1,9-11 Jn 1,32-34)

21 Tot el poble es feia batejar, i Jesús també fou batejat. Mentre pregava, el cel s'obrí, 22 i l'Esperit Sant baixà cap a ell en forma visible, com un colom, i una veu digué des del cel:

--Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut.

Paraula de Déu

INICIAR LA REACCIÓ

El Baptista no permet que la gent el confongui amb el Messies. Coneix els seus límits i els reconeix. N'hi ha un més fort i decisiu que ell. L'únic al qual el poble ha d'acollir. La raó és clara. El Baptista els ofereix un baptisme d'aigua. Sols Jesús, el Messies, els “batejarà amb l'Esperit Sant i foc”.

El problema més gros de l'Església és “la mediocritat espiritual”. L'Església manca de vigor espiritual per afrontar els reptes actuals. Cada cop és més patent. Necessitem esser batejats per Jesús amb el seu foc i Esperit.

Molts cristians tenen por a tota renovació. Insistim molt en la continuïtat per a conservar el passat, però no escoltem les crides de l'Esperit per a preparar el futur. A poc a poc romanem cecs per a llegir els “signes dels temps”.

Importen més creences i certeses que robusteixen la fe davant els temps moderns que l'adhesió viva amb Jesús. La doctrina religiosa exposada en categories premodernes no toca el cor ni converteix.

L'alè renovador del Concili s'ha apagat. La resignació ha seguit a l'alegria dins molts sectors del poble cristià. Creix el desafecte i la separació entre la institució ecclesial i els cristians. Cal crear un clima més amable i cordial. Cal desvetllar en el poble senzill l'il·lusió perduda. Cal tornar a les arrels de nostra fe. Contactar amb l'Evangeli. Nodrir-nos de les paraules de Jesús que són “esperit i vida”

En pocs anys, les nostres comunitats cristianes seran més petites. En moltes parròquies no hi haurà preveres de manera permanent. És important tenir esment d'un nucli de creients en torn de l'Evangeli. Ells mantindran viu l'Esperit de Jesús entre nosaltres. Tot serà més humil, però també més evangèlic.

S'ens demana iniciar ja aqueixa reacció. El millor que podem deixar en herència a les futures generacions és un amor nou a Jesús i una fe centrada en la seva persona i projecte. Si es viu des de l'Esperit de Jesús, se trobaren camins nous.

Is 42,1-4.6-7 Ac 10,34-38 Lc 3,15-16.21-22

1. QUATRE QUADRES DEL “PINTOR” LLUC

Diu la llegenda que Lluc era pintor. Veritablement el seu evangeli de vegades sembla una pinacoteca plena de llum i bellesa.

La pintura d'avui, el BAPTISME, la podem imaginar en una gran sala inicial de l’evangeli, on hi ha quatre quadres summament carregats de significat. Primer, una tela de grans dimensions amb Joan, l'home feréstec del desert. Després, en el lloc central de la sala, un quadre força petit, però que per la seva lluminositat, és el centre de la sala: el baptisme. Continua amb una gran (avorrida!?) llista de noms, la genealogia de Jesús, que el situa totalment immergit en la terra dels homes. Aquesta sala inicial acaba amb un altre gran quadre ple de contrastos i vigor, la temptació de Jesús.

Totes aquestes pintures l’artista, el contemplatiu Lluc, les pinta lentament, assaborint-ne el misteri, preocupat per copsar el "coneixement intern del Senyor” i no tant per si aquest o aquell detall recullen exactitud històrica.

Es diu dels pintors d'icones ortodoxos que pintaven agenollats. Lluc pinta aquestes escenes, programàtiques de la vida de Jesús, amb una profunda reverència, gustant el misteri de Jesús. Nosaltres avui, també amb profunda reverència, ens situem davant del quadre el Baptismes.

2. EL SEGON, EL QUADRE CENTRAL: LA TEOFANIA

Si hi ha quelcom que resulta innegable, des del punt de vista històric és que Jesús fou batejat per Joan. La “tradició” que Lluc rep a través de 50 i tants anys (com totes les tradicions sobre herois) tendeix a enaltir Jesús i, per tant, no hauria creat un fet un xic humiliant.

Noteu com Lluc ha disminuït al mínim l’escena del baptisme, i fins i tot ha escamotejat que fos Joan qui el bategés. Sembla que a Lluc li fa angúnia un Jesús fent cua a la vora del riu, confós amb qualsevol dels pecadors, enfangat a les aigües del Jordà brutes de tant pecat i de tanta tragèdia humana. El baptisme consagra la pertinença de Jesús al seu poble.

Aquest home que no se situa per damunt, sinó que s’abaixa, que se situa com un de tants menyspreats a causa de llurs pobreses i pecats, que se situa entre la xusma, és proclamat pel Pare el Fill estimat, objecte de la complaença de Déu.

3. QUAN EXPRESSAR DÉU ÉS INEXPRESSABLE

Jesús, l’home que venia de Natzaret, en la seva estada al Jordà amb el Baptista degué trobarse molt a prop de Déu. Ben segur que fou per a ell un moment d’experiència mística, de trobada amb el misteri de Déu.

L’evangelista concentra en aquesta escena, que col·loca a l’inici de l’evangeli, el que va ser experiència continuada de Jesús tot al llarg dels anys del seu camí. Pinta una “escena de revelació”: una Teofania. Aquest quadre del vestíbul de la nostra pinacoteca estarà pintat amb un estil ben llunyà de l’historicisme “en brut”. Ho farà amb estil poètic i mític, el llenguatge més idoni per a explicar l’inexpressable. Ben segur que històricament Jesús en el Jordà tingué una pregona experiència del Pare.

4. DEIXAR CLARS ALGUNS PUNTS CENTRALS

“Mentre pregava”, diu el relat de Lc, es dóna una autèntica Pentecosta. El cel que era tancat des de l’expulsió dels primers homes del Paradís, s’obre per deixar baixar l’Esperit. La llarga i antiga pregària, “oh si esquincessis el cel i baixessis” (Is 63,19), ha estat escoltada. I amb el cel obert Déu mateix deixa clara als lectors la confessió de fe pasqual.

Jesús, que s’ha fet del tot com nosaltres en les aigües del Jordà, és:

⎯  L’home, totalment pres per l’Esperit, l’home espiritual. La coloma rememorava als lectors del s. I a tota la bellesa de la coloma del Càntic del càntics, que és l’esposa, l’amor... A nosaltres ens remet al colom de la pau, la germanor, el trencament de la guerra, de les marginacions i les exclusions... L’Esperit de Déu s’ha possessionat de Jesús.

⎯  Un home reconegut i consagrat pel Pare com el Fill estimat. Jesús ha fet l’experiència al llarg de la seva vida de “ser una persona estimada”, de saber-se incondicionalment apreciat per Déu, a fons perdut. Ha fet l’experiència d’un Déu Pare-Mare que s’ha complagut en ell des del fons del seu Cor infinit. La relació de Jesús amb el Pare, confessarà el cristià, és tan íntima que és d’identitat.

L’escena és com una revalidació, abans de començar, de tot l'itinerari de Jesús. Un itinerari que al lector dels dies de Lluc (i dels nostres!) no sempre li resultarà fàcil d'encaixar. És aquest i no un altre qui rep Esperit Sant. És aquest el qui Déu reconeix i consagra com a Messies i Fill.

Francesc Riera, sj.

NOVA ESPIRITUALITAT

Ell us batejarà amb Esperit Sant

“Espiritualitat” és una paraula desafortunada. Per a molts significa qualcom inútil, llunyà de la vida real. ¿ Per a què pot servir ? Interessa el concret i pràctic, el material, no l'espiritual.

Tanmateix, “l'esperit” d'una persona és qualque cosa valorada dins la societat moderna, ja que mostra el més pregon i decisiu de la vida: la passió que anima l'inspiració última, el que contagia els altres, el que cada persona aporta en el món.

L'esperit anima els nostres projectes i compromisos, configura el nostre horitzó de valors i la nostra esperança. Segons sigui el nostre esperit, així serà la nostra espiritualitat. I així serà també la nostra religió i la nostra vida sencera.

Els textes que ens han deixat els primers cristians mostren que vivien la fe en Jesucrist com un fort “moviment espiritual”. Es sentien habitats per l'Esperit de Jesús. Solament és cristià qui ha estat batejat amb aquest Esperit. “Qui no té l'Esperit de Crist no li pertany”. Animats per aquest Esperit, ho viuen d'una altra manera.

Canvia radicalment la seva experiència de Déu. No viuen ja amb “esperit d'esclaus”, oprimits per la por a Déu, sinó amb “esperit de fills” que es senten estimats de manera incondicional i sense límits per un Pare. L'Esperit de Jesús els fa cridar en el fons del cor: ¡ Abba, Pare ! Aquesta experiència és el primer que tots tindrien que trobar dins les comunitats de Jesús.

Canvia també la manera de viure la religió. Ja no es ser “presoners de la llei”, les normes i les preceptes, sinó lliures per l'amor. Coneixen el que és viure amb “un esperit nou”, escoltar la crida de l'amor i no “la lletra vella”, ocupats en complir obligacions religioses. Aquest és el clima que entre tots hem de cuidar i promoure en les comunitats cristianes, si volem viure com Jesús.

Descobreixen també el vertader contingut del culte a Déu. El que agrada al Pare no són els ritus buits d'amor, sinó que visquem “en esperit i en veritat”. Aquesta vida viscuda amb l'esperit de Jesús i la veritat del seu evangeli és per als cristians son autèntic “culte espiritual”.

No oblidem que Pau de Tars deia a les seves comunitats: “No apagueu l'Esperit”. Una església apagada, buida de l'esperit de Crist, no pot viure ni comunicar la seva vertadera Novetat. No pot assaborir ni contagiar la Bona Nova. Cuidar l'espiritualitat cristiana és revifar la nostra religió.

UN BAPTISME NOU

Ell us batejarà amb esperit sant.

El Baptista parla clarament. Jo us batejo amb aigua, però això no basta. Cal acollir en nostra vida a un altre més fort, ple d'Esperit de Déu: Ell us batejarà amb esperit sant i foc.

Molts “cristians” s'han quedat en la religió del Baptista. Han esta batejats amb “aigua”, però no coneixen el baptisme de l''“esperit”. Tal volta, el primer que necessitem tots és deixar-nos transformar per l'Esperit que canvià a Jesús. ¿ Com és sa vida despré de rebre l'Esperit de Déu ?

Jesús s'allunya del Baptista i comença a viure des d'un horitzó nou. No s'ha de viure esperant un judici de Déu. És el temps d'acollir Déu Pare que cerca fer de la humanitat una família més justa i fraternal. Qui no viu des d'aquesta perspectiva, no coneix encara que és ser cristià.

Amb aquesta convicció, Jesús deixa el desert i se'n va a Galilea a viure de prop els problemes i sofriments de la gent. Aquí, enmig de la vida, es sent Déu com “quelcom bo”: un Pare que atreu a tots a cercar junts una vida més humana. Qui no sent Déu així, no sap viure com vivia Jesús.

Jesús deixa el llenguatge amenaçant del Baptista i comença a contar paràboles que mai hagués contat Joan. El món ha de saber quant bo és aquest Déu que cerca i acull sempre els seus fills perduts perquè només vol salvar, no condemnar. Qui no parla aquest llenguatge de Jesús, no anuncia sa bona nova.

Jesús deixa la vida austera del desert i es dedica a fer “gests de bondat” que el Baptista mai hauria fet. Cura malalts, defensa  els  pobres, toca el lleprosos, acull a taula pecadors i prostitutes, acarona nins del carrer. La gent sent la bondat de Déu en la pròpia carn. Qui parla d'un Déu bo i no fa els gests de bondat que feia Jesús desacredita son missatge.

José Antonio Pagola

SANT ANTONI 2019

PROGRAMA DE FESTES SANT ANTONI MANACOR 2019


PROGRAMA

EPIFANIA DEL SENYOR

EPIFANIA

(POWER-POINT)

Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar

L'Epifanía del Senyor (C)

EVANGELI

Venim d'Orient a adorar el Rei.

 Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 2, 1-12

1 Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, 2 preguntaven: --On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo. 3 Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. 4 Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. 5 Ells li respongueren: --A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta: 6 » I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble. 7 Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se'ls havia aparegut l'estrella 8 i els encaminà a Betlem dient-los: --Aneu i informeu-vos amb exactitud d'aquest infant; i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo. 9 Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'infant. 10 L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. 11 Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. 12 I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí. Paraula de Déu

UN RELAT DESCONCERTANT

Davant Jesús es poden adoptar actituds prou diferents. El relat dels màgics ens parla de la reacció de tres grups de persones. Uns pagans que cerquen, guiats per la llum d'una estrella. Els representants de la religió del Temple, que estan indiferents. El poderós rei Herodes que només veu un perill.

Els màgics no pertanyen al poble elegit. No coneixen al Déu vivent d'Israel. Res sabem de llur religió ni del poble d'origen. Només que viuen atents al misteri que s'amaga en el cosmos. Llur cor cercar veritat.

A un moment creuen veure una petita llum que apunta a un Salvador. Necessiten saber qui és i on està. Es posen en camí de pressa. No coneixen l'itinerari precís a seguir, però dins son interior hi ha l'esperança de trobar una Llum per al món.

Arribats a Jerusalem, causen un devessall general. Es reuneix, convocat per Herodes, el gran Consell de “grans sacerdots i escribes del poble”. La seva actuació és decepcionant. Són els guardians de la vertadera religió, però no cerquen la veritat. Representen el Déu del Temple, però no escolten la seva crida.

Estan segurs religiosament i estan cecs. Coneixen on ha de néixer el Messies, però cap d'ells anirà a Betlem. Es dediquen a donar culte a Déu, però no sospiten que el seu Misteri és més gran que totes les religions, i té camins per a trobar-se amb els seus fills. Cap reconeixerà a Jesús.

El rei Herodes, poderós i brutal, només veu en Jesús una amenaça per al poder i sa crueltat. Farà tot el possible per eliminar-lo. Des del poder opressor només és pot “crucificar” al qui porta alliberació.

Mentre, els màgics segueixen cercant. No s'agenollen davant Herodes: no hi troben res digne d'adoració. No entren en el temple grandiós de Jerusalem: tenen l'accés prohibit. La petita llum de l'estrella els atreu cap al petit pobles de Betlem, lluny de tot centre de poder.

Quan arriben, l'únic que veuen és el “nin amb Maria, sa mare”. Res pus. Un nin sense esplendor ni poder. Una vida fràgil que necessita cura de la mare. Suficient per a desvetllar en ells l'adoració.

El relat desconcerta. Aquest Déu, amagat dins la fragilitat humana, no el troben els instal·lats en el poder o tancats en la seguretat religiosa. Es revela als qui, guiats per petites llums, cerquen una esperança per a l'esser humà en el tendresa i la pobresa de la vida.

José Antonio Pagola