TEMPS DE NADAL DIUMENGE SEGON

JO SOM ESTIMAT

Tu ets el meu Fill, l'estimat.

Diu Henri Nouwen en un escrit que els homes i dones d'avui, éssers plens de pors i inseguretats, necessiten més que mai ser beneïts. Els nins necessiten la benedicció dels pares i aquests necessiten la benedicció dels fills.

L'escriptor recorda amb emoció el primer cop que, en una sinagoga de Nova York, fou testimoni de la benedicció d'un fill jueu pels seus pares: “Fill, et passi el que et passi en la vida, tinguis èxit o no, arribis a important o no, tinguis salut o no, recorda sempre quant t'estimen ton pare i ta mare”.

L'home d'avui no sap el que és una benedicció i el sentit profund que amaga. Els pares ja no beneeixen els fills. Les benediccions litúrgiques han perdut el sabor original. Ja no es sap el que és la benedicció nupcial. S'ha oblidat que “beneir” (del llatí benedicere) volr dir literalment “parlar bé”, dir coses bones a algú. I, sobre tot, dir-li el nostre amor i el nostre desig de que sigui feliç.

I tanmateix, les persones necessiten sentir coses bones. Hi ha massa condemnes. Molts es senten maleïts més que beneïts. Uns maleeixen inclos a ells mateixos. Es senten dolents , inútils, sense valor. Davall aparent arrogància s'hi amaga sovint estar insegurs que, en el fons, és manca d'apreci d'un mateix.

El problema de molts no és si estimen o no estimen, si creuen en Déu o no creuen. El problema rau en que no s'estimen a ells mateixos. No és fàcil desbloquejar això...Estimar-se a un mateix quan se coneix,... pot fer les coses més difícils.

Molts necessiten escoltar avui, en el fons de son ésser, una benedicció. Saber que són estimats malgrat sa mediocritat i errors. Però, ¿ on està la benedicció ? ¿ com pot estar una persona segura de ser estimada ?

Desgràcia per al cristianisme d'avui és haver oblidat aquesta experiència de la fe cristiana: “Jo som estimat, no perquè som bo, sant i sense pecat, sinó perquè Déu és bo i m'estima de manera incondicional i gratuïta en Jesucrist”. Som estimat per Déu ara i aquí, tal com som, abans de començar a canviar.

Els evangelistes conten que Jesús, quan fou batejat per Joan, escoltà la benedicció de Déu: “Tu ets el meu Fill, l'estimat”. A nosaltres també ens arriba aquesta benedicció de Déu sobre Crist. Cada un de nosaltres pot escoltar-la en el fons de son cor: “Tu ets mon fill estimat”. Això serà també enguany el més important. Quan les coses es posen difícils i la vida sembla feixuga, recordem sempre que som estimats amb amor etern.

José Antonio Pagola

NECESSARI...

Tu ets el meu Fill, l'estimat.

K. Rahner diu: “L'home religiós de demà serà un místic o no podrà ser religiós, ja que la religiositat de demà no serà compartida en base a una convicció pública i òbvia”. La idea del teòleg alemany és clara: prest no serà possible la religió sense experiència personal de Déu.

Fins fa poc, l'individu naixia a una religió com naixia a una llengua, una cultura o un poble. Era suficient no rompre amb ella per a ser considerat “membre” de dita religió. La crisi religiosa extesa pels països occidentals fa cada cop més impossible aquest estat de coses.

No basta ja pertànyer passivament a una Església. No és suficient la suposada adhesió a un conjunt de veritats religioses transmeses per tradició. Cada cop serà més inviable viure la fe com a una herència cultural o un costum social. En el futur, per a ser creient cadascú tindrà que fer la pròpia experiència i descobrir que porta dins son cor “un misteri més gran que ell mateix” (H.U. Von Balthasar).

No és “psicologitzar” la fe ficant també “psi” a la religió, segons l'home post-modern, o promoure “comunitats emocionals” (M. Weber), on l'individu es pot defensar de la “intempèrie religiosa” i tancar-se en una fe intimista i sentimentalitzada. Experiència de Déu vol dir fonamentalment reconéixer la nostra finitud i obrir-nos amb confiança absoluta al misteri de Déu.

Quasi totes les persones intuïm en el fons del ser una presència inconfundible que, malgrat pugui donar temor i fuita, demana suaument nostra confiança. La seva presència no és una més. No es confon amb gusts, pors o aspiracions. És diferent. Vé de més enllà, de més endins que nosaltres mateixos. La podem ignorar, però la podem acollir també. De forma dèbil i indecisa, però després amb goig i confiança absoluta.

L'experiència que viu Jesús quan és batejat en el Jordà és un model de tota experiència cristiana de Déu. Quan en qualque moment de la nostra vida “el cel s'obre” i les tenebres ens permeten entreveure quelcom del misteri que ens envolta, el cristià com Crist sols escolta una veu, però aquesta basta per a transformar la vida entera: “Tu ets el meu Fill estimat”. En el futur serà difícil que hi hagi cristians si no han fet l'experiència personal de sentir-se fills estimats de Déu.

José Antonio Pagola

CONFIANÇA I DOCILITAT

Tu ets el meu Fill, l'estimat.

Jesús viu en el Jordà una experiència que marcà per a sempre sa vida. No es queda amb el Baptista. No retorna tampoc al seu treball al llogaret de Natzaret. Mogut per un impuls incontenible, comença a recórrer els camins de Galilea i anunciar la Bona Nova de Déu.

Els evangelistes no poden descriure el que ha viscut Jesús en intimitat, però han estat capaços de recrear una escena commovedora que ho suggereix. Construida amb trets “mítics” de significat profund: “Els cels s'esqueixen”: ja no hi ha distàncies; Déu es comunica íntimament amb Jesús: S'escolta “una veu vinguda del cel: Tu ets el meu Fill, el meu estimat. En tu m'he complagut”

L'essencial està dit. Això és el que Jesús escolta de Déu en son interior: “Tu ets meu. Ets el meu fill. El teu esser ha brollat de mi. Jo som el teu Pare. T'estim entranyablement; m'omple de goig que siguis fill meu; em fa feliç”. En endavant, Jesús no dirà altre nom: Abbà, Pare.

D'aquesta experiència surten dues actituds que Jesús va viure i contagiar a tots: confiança increïble en Déu i docilitat. Jesús confia en Déu de manera espontànea. S'abandona a ell sense recels ni càlculs. No viu res de forma forçada o artificial. Confia en Déu. Se sent fill estimat.

Per això ensenya a tots a dir-li a Déu “Pare”. Li afligeix la “fe petita” dels deixebles. Amb aqueixa fe rquítica no es po¡t viure. Els ho repeteix un cop i un altre: “No tingueu por. Confieu” Ttota sa vida infondrà confiança en Déu.

Al mateix temps, Jesús viu en una actitud de docilitat total a Déu. Res ni ningú l'apartarà d'aquest camí. Com a bon fill, cerca ser l'alegria del seu pare. Bom a fill fidel, viu identificant-se amb ell, imitant-lo en tot.

És el que vol ensenyar a tots: “Imiteu Déu. Sieu bons de tot com ho és el vostre Pare del cel”. Reproduïu la seva bondad. És el millor per a tots.

En temps de crisi de fe, no perdre's en l'accessori i secundari. L'essencial: confiança total en Déu i docilitat humil. La resta, després.

José Antonio Pagola