DIUMENGE SEGON DURANT L'ANY

Quan el vi s';acabava, la mare de Jesús li diu: No tenen vi.
Jesús li respon: Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora. La seva mare diu als servidors: Feu tot el que ell us digui.

<

EVANGELI

Així començà Jesúsels seus miracles a Canà de Galilea.

Lectura del sant evangeli segons sant Joan 2,1-11

Les noces de Canà

1El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. 2 També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles.3 Quan el vi s'acabava, la mare de Jesús li diu:

--No tenen vi.

4 Jesús li respon:

--Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora.

5 La seva mare diu als servidors:

--Feu tot el que ell us digui.

6 Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Tenien una cabuda d'uns cent litres cada una.

7 Els diu Jesús:

--Ompliu d'aigua aquestes piques.

Ells les ompliren fins dalt. 8 Llavors els digué:

--Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.

Ells li'n portaren. 9 El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d'on venia, però els servidors sí que ho sabien, perquè ells mateixos l'havien treta. El cap de servei, doncs, crida el nuvi 10 i li diu:

--Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor.

11 Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell.

Paraula de Déu.

Is 62,1-5 1Co 12,4-11 Jn 2,1-12

1) El temps, una nova creació i una presència constant

Avui comencem el Temps Ordinari, després d’aquest cicle d’Advent i de Nadal, que ens ha presentat Jesús des de la seva espera i naixement fins el seu Baptisme. I ho fem amb sant Joan, que comença el seu Evangeli amb una setmana inicial, pràcticament descrita dia a dia, i que culmina amb la narració d’aquest primer Signe de Jesús. Una Setmana inicial que ens recorda, és clar, la setmana de la Creació, on Déu anava creant-ho tot, i cada dia acabava amb un “i hi hagué un vespre i un matí, i Déu veié que era bo”.

Potser aquest interès per mostrar el pas del temps, el dia a dia d’aquesta Setmana inicial amb Jesús, ens diu alguna cosa important. Ens diu, potser, dues coses:

Primer, que Jesús, com Déu en la Creació, no fa les coses i ja està, sinó que hi és cada dia, creant, reposant i gaudint… D’una manera o altra, cada dia és objecte de la creació nova del Senyor, cada dia és objecte del treball i del repòs gratificant i de gaudi de Déu. Cada dia el Senyor ens re-crea, cada dia el Senyor mira la seva obra i en gaudeix. La primera lectura d’avui és un cant ple d’amor d’un Déu que diu coses precioses als seus estimats/des, a nosaltres, a cadascú de nosaltres.

Sí, en aquesta lectura apareix un diàleg on Déu parla…: “no et podran dir més l’Abandonada (...), a tu et diran ‘jo me l’estimo’... perquè el Senyor t’estimarà… el teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la  núvia”.

M’ho deixo dir, jo, això? M’atreveixo a ajudar a altres a que ho sentin també…?

En segon lloc, aquesta insistència en el pas del temps ens fa veure que Déu va preparant les coses. Al final d’aquesta setmana inicial, Jesús manifesta el primer dels seus signes: comença una nova etapa, una cosa nova.

De la mateixa manera, al final de la setmana de la creació, Déu contempla i gaudeix de tota la seva creació. Al cap de tres dies de la Passió, Jesús és Ressuscitat...

Déu ens parla avui de temps, d’espera, d’esperança.

Em puc preguntar, jo: com estic d’esperança? Potser oblido que els temps de Déu són temps d’espera, de maduració, de creixement, fins que un dia arriba allò esperat?

2) L’abundància

En l’evangeli d’avui veiem com s’acaba el vi. Caram! Quan han preparat el casament, han calculat malament... potser es va voler escatimar en despeses…

En canvi, quan Jesús ordena omplir les piques d’aigua, és bonic veure com l’evangelista remarca que els servents “les ompliren fins a dalt”. No van posar una mica d’aigua. Van omplir-les del tot, a vessar. Recordem com en un altre passatge Jesús ens convidava també a ser generosos, dient: “doneu, i us donaran, us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar (Lc 6, 36-18). Els servents del casament omplen les piques fins a dalt; fins a dalt quedarà el vi de l’alegria que Jesús els donarà…

Em puc preguntar com sóc jo de generós, de poc mesurador, amb els altres, en els serveis que potser faig, en el temps donat als altres… I amb Déu…? Em puc preguntar així: ¿sóc poruc, escàs i calculador, o confiat i generós…?

3) Has guardat el millor pel final

Finalment, un tercer punt. És bonic imaginar la cara del cap de servei quan els servents li porten el vi de Jesús. No entén res. Jesús trenca el costum i la lògica habitual: normalment es porta el vi bo al principi, i quan tothom ha begut molt i està cansat, el vi més ordinari, quan ja no s’espera tenir el millor… Però Jesús trenca els esquemes.

També ens pot passar, si som persones que portem ja un llarg temps de seguiment del Senyor, que recordem amb nostàlgia ‘els moments del primer amor’ amb Jesús, els moments més frescos de les nostres primeres pregàries, els moments potser més fundants de la nostra vocació… I potser pensem que tot això ja s’ha acabat, que ara hem de viure d’un present més gris, més de viure des de la fe sense el gust o la lluminositat d’abans.

Doncs bé, potser l’evangeli d’avui ens pot recordar que els nostres esquemes no són els del Senyor. Que els nostres càlculs no són els seus,. Potser oblidem que Ell és el Senyor, i que la seva creativitat i capacitat de sorpresa van sempre molt més enllà de la nostra cortedat de mires…

Potser el Senyor ens està encara guardant ‘el vi millor’ pel final, quan jo ho donava tot per acabat…

Em  puc preguntar doncs: com estic, jo, d’esperança i de confiança en el Déu de les sorpreses?

I em puc preguntar també: quines piques he d’omplir jo, mentrestant, d’aigua, perquè Ell faci…?

Que Maria, que va iniciar tot el que avui contemplem, ens recordi un altre cop: “feu tot el que Ell us digui”. Amén.

UN GEST POC RELIGIÓS

“Es van celebrar unes noces a Canà de Galilea”. Així comença aquest relat en el qual s'ens diu quelcom inesperat i sorprenent. La primera intervenció pública de Jesús, l'Enviat de Déu, no té res de religiós. No s'esdevé en lloc sagrat. Jesús inaugura la seva activitat profètica “salvant” una festa de noces que hagués pogut acabar malament.

Dins aquells llogarets pobres de Galilea, la festa de noces era la més estimada. Durant dies, familiars i amics acompanyaven els novis menjant i bevent amb ells, ballant danses festoses i cantant cançons d'amor.

L'evangeli de Joan ens diu que fou enmig d'una d'aquestes noces on Jesús va fer el “primer signe” que ens ofereix la clau per a entendre tota la seva actuació i el sentit de sa missió salvadora.

L'evangelista Joan no parla de “miracles”. Als gestos sorprenents que Jesús fa els anomena sempre “signes”. No vol quel els seus lectors es quedin en el que hi pot haver de prodigiós en la seva actuació. Ens convida a descobrir llur significat més profund. Per això ens ofereix pistes de caràcter simbòlic. Vet aquí una.

La mare de Jesús, atenta als detalls de la festa, se n'adona que “els manca vi” i ho indica al seu fill. Tal volta els nuviis, de condició humill, han estat desbordats pels nombre de convidats. Maria passa pena. La festa està en perill. ¿ Com poden acabar unes noces sense vi ? Ells confia en Jesús.

Entre els camperols de Galilea el vi era un símbol molt apreciat de l'alegria i de l'amor. Tothom ho sabia. Si en la vida manquen l'alegria i l'amor, ¿ en què pot acaba la convivència ? Maria  no s'equivoca. Jesús intervé per a salvar la festa i proporciona vi en abundància i de bona qualitat.

Aquest gest de Jesús ens ajuda a captar l'orientació de sa vida sencera i el contingut fonamental del seu projecte del regne de Déu. Mentre els dirigents religiosos i els mestres de la Llei se preocupen de la religió, Jesús es dedica a fer més humana i agradable la vida de la gent.

Els evangelis mostren a Jesús concentrat, no en la religió sinó en la vida. No és tan sols per a persones religioses i piadoses, És també pels qui viuen decepcionats per la religió, però tenen necessitat de viure de manera més digna i feliç. ¿ Per què ? Perquè Jesús transmet fe en un Déu en el qual es pot confiar i amb el qual es pot viure amb alegria, i perquè atreu a una vida més generosa , moguda per un amor solidari.

LLENGUATGE DE GESTOS

Jesús començà els seus gestos.

L'evangelista Joan no diu que Jesús fes “miracles” o “prodigis”. Els anomena “signes” perquè són gests que apunten a quelcom més profund del que poden veure els nostres ulls.. En concret, els signes que Jesús fa, orienten cap a sa persona i ens descobreixen sa força salvadora.

El que passà a Canà de galilea és el començament de tots els signes. El prototip dels que Jesús farà durant sa vida. En aquesta “transformació de l'aigua en vi” s'ens mostra la clau per a captar la transformació salvadora de Jesús i que, en nom seu, han d'oferir els els seus seguidors.

Tot s'esdevé dins el marc d'unes noces, la festa humana per excel·lència, el símbol més expressiu de l'amor, la millor imatge de la tradició bíblica per a evocar la comunió de Déu amb l'ésser humà. La salvació de Jesucrist ha de ser viscuda i oferta pels seus seguidors com una festa que dóna plenitud a les festes humanes quan aquestes estan buides, “sense vi” i sense capacitat d'omplir nostre desig de felicitat total.

El relat suggereix més. L'aigua sols pot ser assaborida com a vi quan, seguint les paraules de Jesús, és “treta” de sis gerres grosses de pedra, utilitzades pels jueus per a les purificacions. La religió de la Llei escrita en taules de pedra està acabada; no hi ha aigua capaç de purificar l'ésser humà. S'ha d'alliberar aqueixa religió per l'amor i la vida que Jesús comunica.

No se pot evangelitzar de qualsevol manera. Per a transmetre la força transformadora de Jesús no basten paraules, calen gestos. Evangelitzar no és parlar, predicar o ensenyar, manco encara, jutjar, amenaçar o condemnar. Cal actualitzar, amb fidelitat creativa, els signes que Jesús feia per a introduir l'alegria de Déu i fer més feliç la vida d'aquells camperols. 

La paraula de l'Església deixa, actualment, a molts indiferents. Les nostres celebracions els ensopeixen. Necessiten conéixer més signes propers i amistosos per part de l'Església per a descobrir en els cristians la capacitat de Jesús per a alleugerir el sofriment i la duresa de la vida.

ALEGRÍA Y AMOR

No tenen vi.

Segons l'evangelista Joan, Jesús fa signes per a donar a conéixer el misteri amagat de sa persona i per a convidar la gent a acollir la força salvadora que porta. ¿ Quin és el primer signe ?, ¿que és el primer a trobar en Jesús ?

L'evangelista parla d'unes noces a Canà de Galilea, un petit llogaret de muntanya, a quinze kilòmetres de Natzaret. Tanmateix, l'escena té un caràcter simbòlic. No es veu la cara de l'esposa ni de l'espòs. No parlen ni actuen. L'únic important és un convidat que es diu Jesús.

Les noces eren, a Galilea, la festa més esperada i estimada entre la gent del camp. Durant dies, familiars i amics acompanyaven els nuviis, menjaven i bevien amb ells, ballaven danses de noces i cantaven cançons d'amor. De cop, la mare de Jesús se n'adona d'una cosa terrible: s'acaba el vi. ¿ Com ballaran i cantaran ?

El vi és indispensable a unes noces. Per a aquella gent, el vi era, endemés, símbol expressiu de l'amor i l'alegria. Ho deia la tradició: el vi alegra el cor. Ho cantava la novia al seu estimat en un preciós cant d'amor: Els teus amors són millors que el vi. ¿ Què pot passar a unes noces sense alegria i sense amor ?, ¿ que es pot celebrar amb el cor trist i buit d'amor ?

Dins el pati de la casa hi ha sis gerres de pedra. Són grosses. Estan col·locades allà, de manera fixa. Dins elles es guarda l'aigua per a les purificacions. Represente la pietat religiosa d'aquells camperols que volen viure purs davant Déu. Jesús transforma l'aigua en vi. La seva intervenció introduí amor i alegria en aquella regió. Aquesta és la primera aportació.

¿ Com podem pretendre seguir Jesús sense cuidar entre nosaltres l'alegria i l'amor ?, ¿ què pot haver-hi més important que això dins l'Església i el món ?, ¿ fins quan podrem guardar dins les gerres de pedra una fe triste i tediosa ?, ¿ per què tants esforços, si no som capaços d'introduir amor en nostra religió? Res pot ser més tris que dir d'una comunitat cristiana, no tenen vi.

José Antonio Pagola

BON VI

Tu has guardat el vi millor fins ara.

Jesús sol esser identificat, sovint, amb el fenómen religiós que coneixem com a cristianisme: Avui, tanmateix, es dóna una nova actitud: Jesús és de tots, no només dels cristians. Sa vida i son missatge són patrimoni de la Humanitat.

Ningú, a occident, ha tingut un poder tan gran sobre els cors. Ningú ha expressat millor les inquietuds i interrogants de l'ésser humà. Ningú ha desvetllat tanta esperança. Ningú ha comunicat un experiència tan sana de Déu, sense projectar cap a ell ambicions, pors i fantasmes. Ningú s'ha apropat al dolor humà de manera tan profunda i entranyable. Ningú ha obert una esperança tan ferma davant el misteri de la mort i la finitud humana.

Dos mil anys ens separen de Jesús, però sa persona i son missatge segueixen atraent els homes. Veritat que en alguns ambients interessa poc, però també és cert que el pas del temps no  ha esborrat sa força seductora ni esmortit el ressò de sa paraula.

Avui, quan les ideologies i les religions experimenten una crisi profunda, la figura de Jesús escapa de tota doctrina i transcendeix tota religió per a convidar directament als homes i dones d'avui a una vida més digna, feliç i esperançada.

Els primers cristians experimentaren a Jesús com a font de vida nova. D'ell rebien un ànim diferent per a viure.. Sense ell, tot tornava sec, estèril, apagat. L'evangelista Joan redacta l'episodi de les noces de Canà per a mostrar símbolicament a Jesús com a portador d'un “vi nou”, capaç de revifar l'esperit.

Jesús pot ser avui ferment de nova humanitat. Sa vida, son missatge i sa persona conviden a inventar noves formes de vida sana. Ell pot inspirar camins més humans en una societat que cerca el benestar i ofega l'esperit i mata la compassió. Ell pot desvetllar el gust per una vida més humana en persones buides d'interioritat, pobres d'amor i necessitades d'esperança.

José Antonio Pagola