DIUMENGE "DESÈ" DURANT L'ANY...

 Mc 3,20-35

Jesús i Beelzebul

(Mt 12,22-32; Lc 11,14-23)

20Després Jesús va entrar a casa amb els deixebles, i tornà a reunir-s'hi tanta gent, que no els quedava temps ni de menjar.

21Quan els seus familiars sentiren dir el que passava, hi anaren per endur-se'l, perquè deien:

--Ha perdut el seny!

22Els mestres de la Llei que havien baixat de Jerusalem deien:

--Està posseït per Beelzebul.

I encara:

--Aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis.

23Llavors Jesús els va cridar i els parlava valent-se de paràboles:

--Com pot ser que Satanàs tregui fora Satanàs?24Si un reialme es divideix i lluita contra si mateix, no pot durar.25I si una casa es divideix i lluita contra si mateixa, tampoc no durarà.26Si és cert, doncs, que Satanàs s'ha aixecat contra si mateix i s'ha dividit, no pot durar: ha arribat la seva fi.27Ningú no pot entrar a casa d'un que és fort i apoderar-se dels seus béns si abans no el lliga; tan sols així li podrà saquejar la casa.

28»Us asseguro que tot serà perdonat als homes, els pecats i totes les blasfèmies que hagin proferit, 29 però el qui blasfema contra l'Esperit Sant no tindrà mai perdó: és culpable del seu pecat per sempre més.

30Jesús va parlar així perquè deien d'ell que tenia un esperit maligne.

La mare i els germans de Jesús

(Mt 12,46-50; Lc 8,19-21)

31Llavors arriben la mare i els germans de Jesús i, de fora estant, envien a buscar-lo. 32 Hi havia molta gent asseguda al voltant d'ell. Li diuen:

--La teva mare i els teus germans són aquí fora, que et busquen.

33 Ell els respon:

--¿Qui són la meva mare i els meus germans?

34Llavors, mirant els qui seien al seu voltant, diu:

--Aquests són la meva mare i els meus germans.35El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare.

Paraula de Déu

Desè diumenge - Temps Ordinari

Gen 3,0-15 2 Co 4,13-5,1 Mc 3,20-35

El mal no es pot desarrelar fàcilment de la vida humana. La serp, que sedueix i enganya, enlaira el seu cap de moltes maneres. El mal està ben viu en els conflictes interminables del nostre món i en tantes xacres que l’afeixuguen. Les màximes antigues sovint són reivindicades pels esdeveniments. "El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament". O també: "Perquè el mal triomfi, n'hi ha prou que les bones persones no facin res". Hi ha molta gent que mira cap a l'altre costat, mentre que els refugiats s'amunteguen en camps o són retornats a llocs de sofriment. I els nostres propis pecats personals poden ser menys notoris, però no per això menys nocius.

Jesús va treballar per superar el poder i la influència del mal. El que va revelar en la seva acció era el poder de Déu que restaura la creació: guarició i rehabilitació de dones i homes. Però en la reacció cínica dels líders jueus es fa palès que l’orgull i el desig de fer-se el criteri de tot, els motiva a veure en Jesús no el poder visible de l'Esperit de Déu, sinó un truc del diable. El que semblava ser bo no ho podien pas negar, però sí reinterpretar-ho per justificar l’aferrar-se a la seva pròpia posició fixa.

El nostre camí cap a la nova creació implica obertura i humilitat. És un viatge que no implica llocs de privilegi garantit. Fins i tot els familiars de la sang de Jesús no tenen una posició especial en el Regne. Pertànyer a Jesús és igualment obert a tothom; l'única condició és la disposició a comprometre's a fer la voluntat del Pare: estimar de debò. Aquest era el compromís que Adam i Eva no podien fer per si sols, però que ens és obert en Crist i possibilitat per la força de l’Esperit.

L'evangeli de Joan es refereix a l'Esperit Sant amb el terme de ‘Defensor’, el que ajuda sempre i en qualsevol circumstància, el que dóna seguretat i llibertat interior, l’ «Esperit de la veritat», que manté viu en el creient l'esperit, el missatge i l'estil de vida del mateix Crist. Si Jesús alerta severament sobre «la injúria contra l'Esperit Sant» és perquè aquest pecat consisteix precisament en tancar-se a l'acció de Déu en nosaltres, quedant-nos desemparats, sense ningú que ens defensi de l'error i del mal.

Més en concret, «pecar contra l'Esperit» és no sentir-se necessitat de cap salvació. No posar-se, per tant, en camí de salvació. Pot passar que una persona no se senti pecadora. I, naturalment, qui no es reconeix pecador es tanca a l'oferiment del perdó i de la conversió que el portaria a ser alliberat. Però, fins i tot, pot succeir que hom rebutgi la conversió justificant la seva actitud, distorsionant la mateixa manifestació de Déu i manipulant interessadament la crida que se li fa.

Atrapat per la immediatesa de cada dia, l'home de la ciutat moderna viu massa agitat, massa atordit per fora i massa sol per dins com per poder aturar-se a meditar sobre la seva vida i intentar l'aventura de ser persona. S’acostuma a viure sense respondre la qüestió més vital de la seva vida: per què i per a què viure. El greu és que, quan la persona perd tot contacte amb la seva pròpia interioritat i misteri, la vida cau en la trivialitat i el sense sentit. Hom viu llavors d'impressions, en la superfície de les coses i dels esdeveniments, desenvolupant només l'aparença de la vida. Probablement, aquesta banalització de la vida és l'arrel més important de la increença de no pocs.

LA FORÇA GUARIDORA DE L'ESPERIT

Qui blasfemi contra l'Esperit Sant.

L'home de nostre temps s'ha avesat a viure sens respondre a la qüestió vital de sa vida: per què i per a què viure. Quan la persona perd contacte amb la interioritat i misteri tomba dins la trivialitat i l'absurd, i això és greu.

Viu d'impressions, a la superfície de les coses i dels esdeveniments, desenvolupa només l'aparença de la vida. Aquesta banalització de la vida és l'arrel de la increença de molts.

Quan l'esser humà viu sense interioritat, perd el respecte per la vida, per les persones i per les coses. Però, sobre tot, queda incapaç per “escoltar” el misteri que s'amaga en el pregon de l'existència.

L'home d'avui es resisteix a la profunditat. No està dispost a tenir esment de sa vida interior. Però es sent insatisfet: intueix que necessita qualque cosa que la vida de cada dia no li dóna.. En aquesta insatisfacció pot haver-hi el començament de salvació. El teòleg, Paul Tillich, deia que sols l'Esperit ens pot ajudar a descobrir “el camí del profund”. Per contra, pecar contra aquest Esperit Sant seria “carregar amb nostre pecat per a sempre”. L'Esperit pot desvetllar en nosaltres el desig de lluitar per quelcom més noble i millor que això trivial de cada dia. Pot donar-nos l'audàcia necessària per a iniciar un treball interior dins nosaltres. L'Esperit pot fer brollar una alegria diferent dins nostre cor; pot vivificar nostra vida envellida; pot encendre en nosaltres l'amor inclús cap aquells pels quals no sentim cap interés. L'Esperit é “una força que actua en nosaltres i que no és nostra”. És el mateix Déu que inspira i transforma nostres vides.

L'important és no apagar-lo... Com diu el salmista: “No allunyis de mi ton Esperit”.

José Antonio Pagola

¿ QUÈ ÉS EL MÉS SÀ ?

Deien que no hi era tot

La cultura moderna exalta la salut física i mental, dedica molts esforços a prevenir i combatre les malalties. Al mateix temps, però, fem una societat en la qual es fa difícil viure de manera sana. Mai la vida havia estat tan amenaçada pel desequilibri ecològic, la contaminació, l'estrés o la depressió. Per altra banda, es fomenta un estil de vida on la manca de sentit, la carestia de valors, el consumisme, la trivialització del sexe, la incomunicació i frustracions moltes impedeixen les persones a créixer de manera sana.

S. Freud a “El Malestar en la cultura”, plantejava la possibilitat que una societat estigui malalta en conjunt i pateixi neurosis col·lectives de les quals, tal volta, pocs individus en són conscients. Pot passar inclús que, dins una societat malalta, es considerin malalts aquells que estan sans.

Cosa així passa amb Jesús del qui els familiars pensen que “no hi és del tot”, mentre els lletrats i intel·lectuals de Jerusalem pensen que “porta dintre Belzebub”.

Cal afirmar, però, que una societat està sana en la mesura que ajuda al desenvolupament de la persona. Quan, per contra, els mena cap al buit interior, la fragmentació, la cosificació o disolució com essers humans, aqueixa societat és, en part, patógena.

Per això, cal esser lúcids i demanar-nos si no caurem en neurosis col·lectives i conductes poc sanes, sense adonar-nos.

¿Què és més sà, deixar-se dur per una vida de confort, comoditat i excés, que ensopeix l'esperit i minva la creativitat, o viure sòbria i moderadament, i no caure dins “la patologia de l'abundància” ? ¿Funcionar com a “objectes” que donen voltes sense sentit, reduits a un “sistema de desitjos i satisfaccions”, o construir l'existència, dia a dia, i donar-li un sentit últim des de la fe ?

Karl G. Jung gosà dir que la neurosi és “el sofriment de l'ànima que no ha trobat llur sentit”.

¿Què és més sà, omplir la vida de coses, productes de moda, vestits, begudes, revistes i televisió, o tenir cura de les necessitats més profundes i entranyables de l'esser humà en la relació de parella, a casa i en la convivència social ?

¿Què és més sà, reprimir la dimensió religiosa buidant de transcendència nostra vida, o viure des d'una actitud de confiança en aquests Déu “amic de la vida”, que vol i cerca la penitud de l'esser humà ?

MANERES DE CREURE

Qui acompleix la voluntat de Déu...

La fe no és una reacció automàtica, sinó una decisió personal que ha de madurar cada persona. Per això, cada creent ha de fer son camí. No hi ha dues formes iguals de viure el misteri de Déu.

Hi ha persones intuïtives que no necessiten reflexionar massa ni aturar-se en analisis complexes per a captar l'essencial de la fe; saben que tots caminem entre fosques i albirem que l'important és confiar en Déu. Altres, per contra, necessiten raonar-ho tot, discutir-ho, comprovar la racionaliats de l'acte de fe. Sols llavors s'obriran al misteri de Déu.

Hi ha persones espontànies i vitalistes que reaccionen amb promptitud devant un missatge esperançador, escolten l'evangeli i aviat es desperta en llur cor una resposta confiada. Altres, tanmateix, necessiten madurar lentament llurs decisions; escolten el missatge cristià, però han d'aprofundir a poc a poc dins el contingut i llurs exigències abans d'assumir-lo com a principi inspirador de llurs vides.

Hi ha persones que subratllen sempre els aspectes negatius de les coses. Llur fe estarà tenyida de pessimisme: “La religió es perd”, “l'Església no reacciona”, “per què permet Déu tant pecat i immoralitats?”. Hi ha també persones optimistes que veuen el caire positiu de la vida, i viuen llur fe amb to confiat: “Aquesta crisi purificarà el cristianisme”, “l'Esperit de Déu segueix actuant avui també”, “el futur està en mans de Déu”.

Hi ha persones contemplatives, amb gran capacitat de “vida interior”. Saben fer silenci, escoltar Déu en el fons del seu ser i obrir-se a l'acció de l'Esperit. Persones, també, de temperament més actiu. Per a aquestes, la fe és compromís pràctic, amor concret al germà, lluita per un món més humà.

Persones de mentalitat conservadora, viuen la fe com una tradició rebuda dels pares i que han de transmetre, també, als fills: es preocupen, sobre tot, per conservar fidelment les tradicions i creences religioses. Altres, al contrari, miren el futur. Per a ells, la fe ha de ser principi renovador, font de creativitat i recerca de camins nous per l'acció de Déu.

El temperament i la trajectòria de cadascun condiciona la manera de creure de la persona. Cadascun té son estil de creure. Tanmateix, Jesús dóna importància decisiva a una cosa: “Fer la voluntat de Déu”.

Aquesta recerca realista de  "la voluntat de Déu” caracteritza sempre al vertader creent.

CORPUS CHRISTI

SOLEMNITAT DEL COS I LA SANG DE CRIST

EVANGELI

Això és el meu cos. Aquesta és la meva sang.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 14-12-16. 22-26

Preparatius del sopar pasqual

12 El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava l'anyell pasqual, els deixebles van dir a Jesús:

--On vols que anem a fer els preparatius perquè puguis menjar el sopar pasqual?

13 Ell envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec:

--Aneu a la ciutat i vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo, 14 i allà on entri digueu al cap de casa: "El Mestre diu: On tens la sala on haig de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?" 15 Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, parada amb estores i coixins. Prepareu-nos allí el sopar.

16 Els deixebles se n'anaren. Van arribar a la ciutat, ho trobaren tot tal com Jesús els havia dit i prepararen el sopar pasqual.

L'últim sopar

22 Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué:

--Preneu: això és el meu cos.

23 Després prengué una copa, digué l'acció de gràcies, els la donà i en begueren tots. 24 Els digué:

--Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tothom. 25 Us asseguro que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu.

26 Després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres.

Paraula de Déu.

Corpus Christi - Temps Ordinari

Ex 24,3-8 He 9,11-15 Mc 14,12-16,22-26

Cada diumenge ens trobem per celebrar l’Eucaristia. Ens apleguem al voltant de la taula, per compartir el pa i el vi. Dijous Sant celebràvem el sopar de Jesús, en el seguit de les celebracions del tridu pasqual. I situàvem –celebrativament i històrica- el comiat als seus amics, tot anticipant el que anava a viure tot seguit. En aquell sopar van passar coses ben importants.

Avui celebrem la solemnitat de Corpus Christi –el cos i la sang del Crist-. Aquesta festivitat va establir-se en el s. XIII, quan alguns qüestionaven la presència real de Crist en el pa i el vi eucarístics. De d’aleshores, aquesta festivitat ens mou a estima, reconeixement públic, delicadesa i reverència amb la materialitat dels elements eucarístics, pràctiques i tradicions diverses...

Benvingut tot això, si ens ajuda a ser més autènticament cristians –seguidors de Jesús, l’amic dels petits i els pobres-. I, també, benvinguda necessària traducció als llenguatges i sensibilitats  dels  nostres dies.

La celebració d’avui ens parla de 3 coses:

1.- D’Aliment.

De la mateixa manera que el nostre cos necessita aliment, la nostra fe –la nostra vivència cristiana- també necessita aliment. Necessitem alimentar-nos de Jesús. Del mateix Jesús. No de succedanis que potser treuen la sensació de fam, però, de fet, no alimenten.

Avui és un dia per preguntar-nos ben sincerament, ben obertament: de què alimento el meu cor? De què nodreixo la meva fe? Quan Jesús s’ofereix com aliment de vida, m’acosto a alimentar-me de Jesús?  O, potser, vaig tastant de diversos plats... segons em van sortint al pas?

2.- Entrega.

En aquell sopar, Jesús identifica la seva vida amb aquell pa que es parteix per arribar i donar vida a tants afamats. La vida de Jesús és un donar-se sencerament. Partir-se per donar vida. Per alimentar la vida. La vida entregada de Jesús, present i visualitzada en un pa que es reparteix. L’entrega de Jesús.

Però és –ha de ser també- l’entrega del cristià que segueix el seu mestre. I, tot seguint-lo, s’entrega als seus germans. El cristià que participa de la celebració de l’Eucaristia, participa també del compromís de donar-se per donar vida. Que a ningú no li falti del necessari. Una existència entesa al servei dels altres.

3.- Comunitat.

Alimentar-me de Jesús i configurar-me en l’entrega de la vida... però no “per lliure, al meu aire”. Sinó amb una comunitat que s’aplega al voltant de la taula per fer del memorial de la seva vida entregada, el criteri del seu viure comunitari. Una colla de gent que s’aplega per reconèixer i constituir-se com la comunitat de Jesús. Com aquells que posen Jesús al seu centre i s’apleguen al seu voltant.
La comunitat cristiana som aquells que hem dinat i sopat junts, sentint-nos convocats per Jesús. Enviats per Jesús. Una comunitat per a la missió. I el re-coneixem partint el pa i passant la copa.

Començava dient que cada diumenge ens trobem per celebrar l’Eucaristia. Ens trobem per escoltar la Paraula de Déu, reconèixer-nos comunitat, trobar-nos amb Jesús, contrastar el nostre viure amb el seu. Cada diumenge celebrem l’eucaristia per assimilar-nos a Jesús. Identificar-nos en la seva vida entregada al servei de la fraternitat dels fills de Déu. Cada diumenge ens alimentem de Jesús, per tal que sigui Ell qui vagi vivint en nosaltres.

Josep Miquel Esteban, sj

EUCARISTIA I CRISI

Tots els cristians ho sabem. L'eucaristia dominical es pot convertir fàcilment en un “refugi religiós” que ens protegeix de la vida conflictiva en la qual ens movem durant la setmana. És temptador anar a missa per a compartir una experiència religiosa que ens permeti descansar dels problemes, tensions i males notícies que ens pressionen de tota banda.

A voltes som sensibles a a dignitat de la celebració, però oblidem fàcilment les exigències de celebrar la Cena del Senyor. Ens enutja que un sacerdot no atanyi bé la normativa ritual, però celebrem de rutina la missa, sense fer cas a les crides de l'Evangeli.

El risc és sempre el mateix: combregar amb Crist en l'íntim del cor, sense tenir cura de combregar amb els germans que sofreixen. Compartir el pa de l'eucaristia i ignorar la fam de milions de germans mancats de pa, justícia i futur.

En pròxims anys els efectes de la crisi s'agreujaran més del que pensem. L'allau de mesures que es dicten faran créixer més la desigualtat injusta. Moltes persones del nostre entorn més o menys pròxim es trobaran davant un futur incert i imprevisible. Veurem immigrants mancats d'assistència sanitària, malalts sense solució al seus problemes de salut o medicació, famílies obligades a viure de caritat, persones amenaçades per desnonament, manca d'assistència, joves sense futur. És inevitable. Ens endurim o ens fem solidaris.

La celebració de l'eucaristia enmig d'aquesta societat en crisi pot ser un lloc de conscienciació. Cal alliberar-nos d'una cultura individualista que ens avesa a viure i pensar només en els nostres interessos, i aprendre senzillament a ser més humans. Tota eucaristia està orientada a crear fraternitat.

No podem escoltar a Jesús cada diumenge, i no reaccionar a les seves cridades. No podem demanar al Pare “nostre pa de cada dia”, i no pensar en aquells que no en tenen. No podem combregar amb Jesús i no ser més generosos i solidaris. No podem donar-nos la pau i no allargar una mà als qui estàn tot sols i indefensos.

José Antonio Pagola

LA CENA DEL SENYOR

Preniu, això és el meu cos.

Els estudis sociològics ho destaquen amb dades contundents: els cristians de les nostres esglésies occidentals van deixant la missa dominical. La celebració, configurada al llarg dels segles, no nodreix la seva fe ni vincula a la comunitat de Jesús.

Sorprèn que la missa “es perdi” sense i que aquest fet no susciti cap reacció. ¿ No és l'Eucaristia el centre de la vida cristiana? ¿Com podem romandre passius i no prendre cap iniciativa? ¿Per què la jerarquia està callada i immòbil ? ¿ Per què els creients no manifesten preocupació amb més força i dolor?

L'afecció per la missa refreda en els que hi participen de manera responsable i incondicional. La fidelitat d'aquestes minories mantén les comunitats, però ¿ seguirà viva la missa només a base de mesures protectores que assegurin el complimet del ritu ? Preguntes:

¿ L'Església necessita en son centre una experiència més viva i encarnada de la cena del Senyor que la que ofereix la litúrgia actual ?

¿ Estem segurs de que fem avui el que Jesús volgué que fessin en memòria seva ?

¿ La litúrgia que repetim des de fa segles és la que millor pot ajudar en aquests temps als creents a viure el que Jesús visqué en aquella cena memorable on es concentra, es recapitula i es manifesta com i perquè va viure i morir Jesús ?

Tot sembla contrari a reformar la missa. Tanmateix, cada vegada serà més necessari si l'Església vol viure del contacte vital amb Jesucrist. La transformació serà possible quan l'Església senti amb més força la necessitat de recordar a Jesús i viure del seu Esperit. Per això també ara és més responsable no absentar-se de la missa sinó contribuir a la conversió a Jesucrist.

TAULA PARADA A TOTS

Mentre menjaven.

Nosaltres parlem de “missa” o “Eucaristia”. Els primers cristians deien “la cena del Senyor” o inclús “la taula del Senyor”. Celebrar l'Eucaristia era actualitzar la cena que Jesús havia compartit amb els deixebles la vetlla de la seva execució. Però, com diuen els exégetes, aquell “darrer sopar” fou només el darrer de les menjades que Jesús avesava fer i compartir amb la gent. Els àpats entre els jueus tenien un caràcter sagrat que no captem. Per als jueus l'aliment ve de Déu. Per això, la millor manera de prendre-lo està en asseure's a taula en actitud d'acció de gràcies i compartir el pa i el vi com a germans. La menjada és més que nodrir-se, és sentir-se units i en comunió amb Déu, sobretot el dia sagrat del dissabte en el qual es cantava, s'escoltava la Paraula de Déu i es fruïa d'una llarga sobretaula.

Per això, els jueus no s'asseien a taula amb qualsevol. No es menja amb estranys i desconeguts. Ni pecadors, impurs, menyspreables. ¿ Com compartir el pa, l'amistat i la pregària amb els que viuen allunyats de Déu?

L'actuació de Jesús sorpren i escandalitza. Jesús no selecciona els seus comensals. S'asseu a taula amb publicans, deixa apropar-se les prostitutes, menja amb gent impura i marginada, exclosa de l'Aliança amb Déu. Els acull com amic, no com a moralista. Sa taula està oberta a tots, sense excloure ningú. Son missatge és clar: tots tenen un lloc en el cor de Déu.

Vint segles després, l'Eucaristia pot semblar una celebració piadosa per persones exemplars i virtuoses. Sembla que solament han de combregar amb Crist els que es senten dignes de rebre'l amb ànima pura. Tanmateix, la “taula del Senyor” està oberta a tots com sempre.

L'Eucaristia és per a persones abatudes i humiliades que desitgen pau i respir; per a pecadors que cerquen perdó i consol; per a gent que viu amb el cor trencat i necessita amor i amistat. Jesús no ve a l'altar per als justs, sinó per als pecadors; no s'ofereix als sans, sinó als malalts. És bo recordar-ho en la Festa del Corpus.

TROBADA PERSONAL

Preniu, això és el meu cos.

Fa uns anys, s'acostaven a la comunió i adoptaven després de combregar una actitud peculiar de silenci i recolliment sagrat. Avui, no sol passar així. Càntics de lloança i acció de gràcies, participació comunitària, però risc de perdre comunió personal amb Crist. Manca silenci i l'unció que permeti una trobada més viva amb ell. El risc és evident: convertir la comunió en un ritu extern i rutinari que “anuncia” el final de la missa.

Tanmateix, combregar no és “fer una cosa”, sinó “trobar-nos amb qualcú”. La comunió sagramental és per al creient una trobada personal amb Crist, carregada de misteri, de gràcia i de fe. Crist surt a trobar-nos i nosaltres anem a trobar Crist. Tota trobada interpersonal, demana també atenció conscients, entrega confiada i amor.

En la comunió eucarística Crist s'ofereix sempre, de manera segura i idefectible. Però, perquè aquest oferiment objectiu es faci realitat personal en cada creient, cal la resposta lliure i conscient de qui combrega... (ex opere operato...opus operantis...).

De manera senzilla, la trobada amb Crist exigeix atenció conscient. Recordar amb qui em vull trobar, què sé de Crist, que esper d'ell, què significa pedr a mi. Cada cristià té sa idea personal de Crist, més o manco clara, més o manco interioritzada. La comunió amb Crist no és un “trobar-se a les fosques”. Quan ens apropem a combregar, sabem a qui cerquem.

Però la trobada demana amor i entrega confiada. Les persones se troben plenament quan entre elles s'estableix un diàleg confiat i una comunicació amistosa i cordial. Passa el mateix en la comunió eucarística. L'important és el diàleg entre Crist i el creient que cerca la presència de la persona estimada.

Tot això no són paraules. És l'experiència del qui combrega amb fe. La presència de Crist es fa més real, la seva Persona adquireix un significat més profund, creix la confiança del creient. Crist és l'Absolut que no pot faltar, l'horitzó de totes les experiències, la font que omple la vida de fortalesa, pau i alegria interior. La comunió de cada diumenge no és un ritu més. Pot ser la trobada vital que nodreix i enforteix la nostra fe. És bo recordar-ho en la Festa del Corpus Christi.

LA TRINIDAD

LA SANTÍSSIMA TRINITAT

EVANGELI

Batejats en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant.

Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 28, 16-20

Jesús ressuscitat envia els seus deixebles

16En aquell temps els onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat.17 En veure'l, el van adorar; abans, però, havien dubtat.18Jesús s'acostà i els va dir:

--He rebut plena autoritat al cel i a la terra.19Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant20 i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.

Paraula de Déu.

La Santíssima Trinitat - Temps Ordinari

Dt 3,32-34.39-40 Rm 8,14-17 Mt 28,16-20

Déu llunyà? Déu estrany? Déu enigmàtic? Déu misteriós?

La paraula “Déu” sembla que, d'entrada, ens suggereix l'ésser superior, que està per damunt de tot i que ho domina tot. I quan es pensa amb la paraula que s’ha utilitzat en la confessió cristiana, a més a més de considerar-se'lllunyà, se l'ha considerat estrany, enigmàti i misteriós... És el que pot suggerir, d’entrada, l’expressió “Santíssima Trinitat”: Déu és “un, però en tres persones”. Tot plegat no sembla massa atractiu. No, amb l' entusiasme amb el que presenta Déu el llibre del Deuteronomi, que hem escoltat a la primera lectura.

Déu llunyà? Déu estrany? Déu enigmàtic? Déu misteriós?

Déu llunyà?

Però aquests qualificatius aplicats a Déu contrasta en la manera, com aquest Déu s'ha volgut manifestar-se a la humanitat. Déu s'ha volgut manifestar-se proper, tan proper que s'ha fet un de nosaltres, s’ha fet tan extremadament proper que s’ha fet de carn i ossos com nosaltres. És Jesús de Natzaret, el Fill de Déu encarnat, qui ens l'ha revelat. I ha volgut romandre amb nosaltres fins a la fi del món. I hi és present, d’una manera especial en el germà necessitat. Déu és llunyà? Déu és proper!

Déu estrany?

I aquest Jesús, Déu amb nosaltres, ens ha presentat la Divinitat, ens ha presentat Déu, com una família. No hi pot haver una imatge més propera i domèstica que una família; i una família ben unida: com un pare, amb el seu fill ben units per un fort  vincle, al que se li dona el nom d'Esperit, l'Esperit Sant. Déu és estrany? Déu és família!

Déu és enigmàtic?

I hem escoltat com Pau avui ens ha dit que podem dirigir-nos a Déu com a Pare, perquè, per acció d'aquest Esperit, nosaltres esdevenim també membres d'aquesta família. Nosaltres en som també fills del Pare, Déu, i germans del Fill, encarnat en Jesús de Natzaret. Déu és enigmàtic? Déu és familiar!

Déu és misteriós?

El que fa que Déu no sigui llunyà, sinó proper; el que fa que Déu no sigui estrany, sinó família; el que fa que no sigui misteriós, sinó familiar, és que Déu és amor i, per tant, es fa proper, és una família que s'estima, i el seu amor, l’Esperit Sant, ens fa familiars seus. I això fa que Déu no sigui precisament misteriós, sinó que és comunitat d'amor. Déu és misteriós? Déu és misteri d'amor!

Aquest és el Déu cristià, el Déu que ens va mostrar Jesús, i és el Déu que Ell ens envia a anunciar a tots els pobles, a tots els nostres entorns amb la nostra paraula i amb el nostre testimoni de vida, fent-nos propers, familiars, sempre moguts per l'Esperit de Déu, que és misteri d'amor, i que és ben viu en el més profund de la nostra interioritat.

EL MILLOR AMIC

En el nucli de la fe cristiana hi ha una afirmació essencial. Déu no és un esser tenebrós i impenetrable, tancat dins ell mateix. Déu és Amor i sols Amor. Els cristians creim en el Misteri últim de la realitat, que dóna sentit i consistència a tot. No hi ha sinó Amor. Jesús no ha escrit cap tractat sobre Déu. En cap moment exposa als camperols de Galilea doctrines sobre ell. Per a Jesús Déu no és un concepte, una bella teoria, una definició sublim. Déu és el millor Amic de l'esser humà.

Els investigadors senyalen una dada que recullen els evangelis. La gent que escoltava a Jesús parlar de Déu i el veia actuar en el seu nom, experimentava a Déu com a Bona Nova. El que Jesús deia de Déu era una cosa nova i bona. L'experiència que comunica i transmet els sembla la millor notícia que poden escoltar de Déu. ¿ Per què ?

Primer, Déu és de tots, no sols dels que es senten dignes per anar al Temple. Déu no està lligat a cap lloc sagrat. No pertany a una religió. No és propietat dels piadosos que pelegrinen a Jerusalem. Segons Jesús, “fa sortir el sol sobre bons i dolents”. Déu no exclou ni discrimina ningú. Jesús convida a tots a confiar en ell: “Quan pregueu digueu: ¡Pare!”.

Amb Jesús descobrim que Déu no és dels qui s'acosten carregats de mèrits. Abans que ells, escolta als qui demanen compassió perquè es senten pecadors. Segons Jesús, Déu cerca sempre els que estan perduts. Per això és tan amic dels pecadors. Per això els diu que ell “ha vingut a cercar i salvar qui es sentia perdut”.

Se n'adonen que Déu no és dels savis i entesos. Jesús dóna gràcies al Pare perquè gusta de revelar als petits les coses que estan amagades als il·lustrats. Per Déu és més fàcil entendre's amb el poble senzill que amb els doctes que pensen saber-ho tot. Jesús, dedicat en nom de Déu a alleugerir el sofriment dels malalts, alliberar els possessos per esperits malignes, rescatar leprosos de la marginació, oferir perdó als pecadors i prostitutes..., convenç que experimentava Déu com el millor amic de l'esser humà, que només cerca nostre bé i s'oposa al que ens danya.

Els seguidors de Jesús no dubten que el Déu encarnat i revelat en Jesús és Amor i només Amor cap a tots.

SOLS AMOR

-/… En el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant.

¿ És necessari creure en la Trinitat ? És possible ? És útil ?, ¿ No és una construcció intel·lectual innecessària ?, ¿ canvia gens la nostra fe en Déu i la nostra vida cristiana si no creim en el Déu trinitari ? Ja fa temps Kant escriví: “Des del punt pràctic la doctrina de la Trinitat és perfectament inútil ”.

En realitat no és així. La fe en la Trinitat canvia la nostra manera de mirar a Déu i la nostra manera d'entendre la vida. Confessar la trinitat de Déu és creure que Déu és un misteri de comunió i d'amor. Déu no és un esser fred, tancat i impenetrable, immòbill i indiferent. Déu és un focus d'amor insondable. Llur intimitat misteriosa només és amor i comunicació. En conseqüència: en el fons últim de la realitat no hi ha sinó Amor que dóna sentit i existència a tot. Tot el que és ve de l'Amor.

El Pare és Amor originari, la font de tot amor. Ell comença l'amor: “Sols ell comença a estimar sense motius, més encara, ell és qui des de sempre ha començat a esimar” (E.Jüngel). El Pare estima des de sempre i per a sempre, sense estar obligat ni motivat des de fora. És el “etern Amant”. Estima i estimarà sempre. Mai decantarà el seu amor i la seva fidelitat. D'ell només brolla amor. En conseqüència: creats a la seva imatge, estem fets per a estimar. Sols estimant encertarem a viure amb plenitud. L'esser del Fill és rebre l'amor del Pare. Ell és “l'Amat eternament” abans de la creació del món. El Fill és l'Amor que acull, la resposta eterna a l'amor del Pare. El misteri de Déu està en donar i rebre amor. En Déu, deixar-se estimar és estimar. ¡Rebre amor és també diví! En conseqüència: creats a imatge de Déu, estem fets per estimar i ser estimats.

L'Esperit Sant és la comunió del Pare i del Fill. Ell és l'Amor etern entre el Pare estimant i el Fill estimat, el que revela que l'amor diví no és tancament o possessió gelosa del Pare ni acaparement egoista del Fill. L'amor vertader és sempre obertura, do, comunicació cap a les criatures. “L'amor de Déu ha estat vessat en vostres cors per l'Esperit Sant que ens ha estat donat” (Ro 5, 5 ). En conseqüència: creats a imatge d'aquest Déu, estem fets per a estimar-nos mutuament sense acaparar i sense tancar-nos en amors ficticis i egoistes.

TENDRESA

.... en el nom del Pare, i del Fill, i de l'Esperit Sant.

El misteri de Déu supera infinitament el que la ment humana pot captar. Però Déu ha creat el nostre cor amb desig infinit de cercar-lo que no trobarà calma sinó és amb Ell. El nostre cor, amb desig insaciable d'estimar i ser estimat, ens obre una escletxa per a intuir el misteri inefable de Déu.

En el relat de “El petit Príncep”, deliciós, A. De Saint Exupéry fa una admirable afirmació: “Sols amb el cor es pot veure bé: l'essencial és invisible als ulls”. Una bella forma d'exposar la intuició dels teòlegs medievals: “Ubi amor, ibi est oculus”: “on regna l'amor, allà hi ha ulls que saben veure”. Sant Agustí ho havia dit de manera més directa: “Si veus l'amor, veus la Trinitat”.

Quan el cristianisme parla de la Trinitat vol dir que Déu, en son misteri més íntim, és amor compartit. Déu no és una idea obscura i abstracta; no és una energia amagada, una força perillosa; no és un esser solitari i sense rostre, apagat i indiferent; no és una substància freda i impenetrable. Déu és Tendresa desbordant d'amor.

Aquest Déu trinitari és font i cim de tota tendresa. La tendresa inscrita en l'esser humà té son origen i meta en la Tendresa que és el misteri de Déu. Per això, la tendresa no és un sentiment més; és signe de maduresa i vitalitat interior; brolla dins un cor lliure, capaç d'oferir i rebre amor, un cor “parescut” al de Déu.

La tendresa és “l'emprenta” més clara de Déu dins la creació; el millor que ha desenvolupat la història humana; el que avalua el grau d'humanitat d'una persona. Aquesta tendresa s'oposa a dues actituds prou difuses en la nostra cultura: la “duresa de cor” entesa com a barrera, com a mur, com apatia i indiferència davant l'altre; el “replec damunt un mateix”, l'egocentrisme, l'absència de sol·licitud i cura de l'altre.

Alternativa del món: “cultura de la tendresa”, i, per tant, de l'amor i la vida, o “cultura de l'egoisme”, i, per tant, de la indiferència, violència, mort.

Creure en la Trinitat és saber què promoure...

RECOBRAR UN SÍMBOL

En el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant.

Els gests simbòlics poden ajudar-nos a viure l'existència amb més profunditat, però, repetits de manera distreta, poden convdertir-se en una cosa mecànica i rutinària, buida de tot significat vital. Així passa sovint amb aqueixa creu que els cristians hem après a fer de nins damunt nosaltres mateixos i que resumeix tota la nostra fe sobre el misteri de Déu i sobre l'esperit que ha d'animar la nostra vida sencera.

Aquesta creu és “la senyal del cristià” que il·lumina nostre caminar diari. Ella ens recorda un Déu proper, entregat per nosaltres. Aquesta creu ens dóna esperança. Ens mostra el camí. Ens garantitza la victòria final en Crist ressuscitat.

Però aquest gest té un significat més profund. Quan fem la creu amb la nostra mà, des del front fins al pit i des de l'espatlla esquerra fins a la dreta, consagrem nostres front, boca i pit, expressant així el desig d'acollir el misteri de Déu Trinitat en nosaltres i la trajectòria que volem seguir en nostra vida.

Això és el que volem: els pensaments de nostra ment, les paraules de nostra boca, els sentiments i desitjos de nostre pit, siguin els d'un home o dona que viu “en nom del Pare, del Fill i de l'Esperita Sant”.

El gest ens anima a superar la dispersió de la nostra vida, i unificar totes les nostres activitats per a viure en confiança total en el Pare, i seguir el Fill moguts per l'acció de l'Esperit.

El creent viu envoltat per aquest símbol expressiu...

El fem quan comencem l'Eucaristia i en rebre la benedicció, a l'inici i final de tota pregària, al beneir a taula, quan comencem el dia i en anar a dormir. Si ho féssim de manera conscient podria ser un missatge d'alegria i salvació dins la nostra vida.

En la festa de la Trinitat, cal recordar que el misteri no és assumpte de reflexió exclusiva dels teòlegs o experiència dels místics. Una persona creient i humil, i encara allunyada de la pràctica religiosa, pot elevar el cor cap a Déu i fer la senyal de la creu, a poc a poc, en nom de la Trinitat, agrair el perdó i lloar gojosa l'amor insondable.