LA TRINIDAD

LA SANTÍSSIMA TRINITAT

EVANGELI

Batejats en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant.

Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 28, 16-20

Jesús ressuscitat envia els seus deixebles

16En aquell temps els onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat.17 En veure'l, el van adorar; abans, però, havien dubtat.18Jesús s'acostà i els va dir:

--He rebut plena autoritat al cel i a la terra.19Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant20 i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.

Paraula de Déu.

La Santíssima Trinitat - Temps Ordinari

Dt 3,32-34.39-40 Rm 8,14-17 Mt 28,16-20

Déu llunyà? Déu estrany? Déu enigmàtic? Déu misteriós?

La paraula “Déu” sembla que, d'entrada, ens suggereix l'ésser superior, que està per damunt de tot i que ho domina tot. I quan es pensa amb la paraula que s’ha utilitzat en la confessió cristiana, a més a més de considerar-se'lllunyà, se l'ha considerat estrany, enigmàti i misteriós... És el que pot suggerir, d’entrada, l’expressió “Santíssima Trinitat”: Déu és “un, però en tres persones”. Tot plegat no sembla massa atractiu. No, amb l' entusiasme amb el que presenta Déu el llibre del Deuteronomi, que hem escoltat a la primera lectura.

Déu llunyà? Déu estrany? Déu enigmàtic? Déu misteriós?

Déu llunyà?

Però aquests qualificatius aplicats a Déu contrasta en la manera, com aquest Déu s'ha volgut manifestar-se a la humanitat. Déu s'ha volgut manifestar-se proper, tan proper que s'ha fet un de nosaltres, s’ha fet tan extremadament proper que s’ha fet de carn i ossos com nosaltres. És Jesús de Natzaret, el Fill de Déu encarnat, qui ens l'ha revelat. I ha volgut romandre amb nosaltres fins a la fi del món. I hi és present, d’una manera especial en el germà necessitat. Déu és llunyà? Déu és proper!

Déu estrany?

I aquest Jesús, Déu amb nosaltres, ens ha presentat la Divinitat, ens ha presentat Déu, com una família. No hi pot haver una imatge més propera i domèstica que una família; i una família ben unida: com un pare, amb el seu fill ben units per un fort  vincle, al que se li dona el nom d'Esperit, l'Esperit Sant. Déu és estrany? Déu és família!

Déu és enigmàtic?

I hem escoltat com Pau avui ens ha dit que podem dirigir-nos a Déu com a Pare, perquè, per acció d'aquest Esperit, nosaltres esdevenim també membres d'aquesta família. Nosaltres en som també fills del Pare, Déu, i germans del Fill, encarnat en Jesús de Natzaret. Déu és enigmàtic? Déu és familiar!

Déu és misteriós?

El que fa que Déu no sigui llunyà, sinó proper; el que fa que Déu no sigui estrany, sinó família; el que fa que no sigui misteriós, sinó familiar, és que Déu és amor i, per tant, es fa proper, és una família que s'estima, i el seu amor, l’Esperit Sant, ens fa familiars seus. I això fa que Déu no sigui precisament misteriós, sinó que és comunitat d'amor. Déu és misteriós? Déu és misteri d'amor!

Aquest és el Déu cristià, el Déu que ens va mostrar Jesús, i és el Déu que Ell ens envia a anunciar a tots els pobles, a tots els nostres entorns amb la nostra paraula i amb el nostre testimoni de vida, fent-nos propers, familiars, sempre moguts per l'Esperit de Déu, que és misteri d'amor, i que és ben viu en el més profund de la nostra interioritat.

EL MILLOR AMIC

En el nucli de la fe cristiana hi ha una afirmació essencial. Déu no és un esser tenebrós i impenetrable, tancat dins ell mateix. Déu és Amor i sols Amor. Els cristians creim en el Misteri últim de la realitat, que dóna sentit i consistència a tot. No hi ha sinó Amor. Jesús no ha escrit cap tractat sobre Déu. En cap moment exposa als camperols de Galilea doctrines sobre ell. Per a Jesús Déu no és un concepte, una bella teoria, una definició sublim. Déu és el millor Amic de l'esser humà.

Els investigadors senyalen una dada que recullen els evangelis. La gent que escoltava a Jesús parlar de Déu i el veia actuar en el seu nom, experimentava a Déu com a Bona Nova. El que Jesús deia de Déu era una cosa nova i bona. L'experiència que comunica i transmet els sembla la millor notícia que poden escoltar de Déu. ¿ Per què ?

Primer, Déu és de tots, no sols dels que es senten dignes per anar al Temple. Déu no està lligat a cap lloc sagrat. No pertany a una religió. No és propietat dels piadosos que pelegrinen a Jerusalem. Segons Jesús, “fa sortir el sol sobre bons i dolents”. Déu no exclou ni discrimina ningú. Jesús convida a tots a confiar en ell: “Quan pregueu digueu: ¡Pare!”.

Amb Jesús descobrim que Déu no és dels qui s'acosten carregats de mèrits. Abans que ells, escolta als qui demanen compassió perquè es senten pecadors. Segons Jesús, Déu cerca sempre els que estan perduts. Per això és tan amic dels pecadors. Per això els diu que ell “ha vingut a cercar i salvar qui es sentia perdut”.

Se n'adonen que Déu no és dels savis i entesos. Jesús dóna gràcies al Pare perquè gusta de revelar als petits les coses que estan amagades als il·lustrats. Per Déu és més fàcil entendre's amb el poble senzill que amb els doctes que pensen saber-ho tot. Jesús, dedicat en nom de Déu a alleugerir el sofriment dels malalts, alliberar els possessos per esperits malignes, rescatar leprosos de la marginació, oferir perdó als pecadors i prostitutes..., convenç que experimentava Déu com el millor amic de l'esser humà, que només cerca nostre bé i s'oposa al que ens danya.

Els seguidors de Jesús no dubten que el Déu encarnat i revelat en Jesús és Amor i només Amor cap a tots.

SOLS AMOR

-/… En el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant.

¿ És necessari creure en la Trinitat ? És possible ? És útil ?, ¿ No és una construcció intel·lectual innecessària ?, ¿ canvia gens la nostra fe en Déu i la nostra vida cristiana si no creim en el Déu trinitari ? Ja fa temps Kant escriví: “Des del punt pràctic la doctrina de la Trinitat és perfectament inútil ”.

En realitat no és així. La fe en la Trinitat canvia la nostra manera de mirar a Déu i la nostra manera d'entendre la vida. Confessar la trinitat de Déu és creure que Déu és un misteri de comunió i d'amor. Déu no és un esser fred, tancat i impenetrable, immòbill i indiferent. Déu és un focus d'amor insondable. Llur intimitat misteriosa només és amor i comunicació. En conseqüència: en el fons últim de la realitat no hi ha sinó Amor que dóna sentit i existència a tot. Tot el que és ve de l'Amor.

El Pare és Amor originari, la font de tot amor. Ell comença l'amor: “Sols ell comença a estimar sense motius, més encara, ell és qui des de sempre ha començat a esimar” (E.Jüngel). El Pare estima des de sempre i per a sempre, sense estar obligat ni motivat des de fora. És el “etern Amant”. Estima i estimarà sempre. Mai decantarà el seu amor i la seva fidelitat. D'ell només brolla amor. En conseqüència: creats a la seva imatge, estem fets per a estimar. Sols estimant encertarem a viure amb plenitud. L'esser del Fill és rebre l'amor del Pare. Ell és “l'Amat eternament” abans de la creació del món. El Fill és l'Amor que acull, la resposta eterna a l'amor del Pare. El misteri de Déu està en donar i rebre amor. En Déu, deixar-se estimar és estimar. ¡Rebre amor és també diví! En conseqüència: creats a imatge de Déu, estem fets per estimar i ser estimats.

L'Esperit Sant és la comunió del Pare i del Fill. Ell és l'Amor etern entre el Pare estimant i el Fill estimat, el que revela que l'amor diví no és tancament o possessió gelosa del Pare ni acaparement egoista del Fill. L'amor vertader és sempre obertura, do, comunicació cap a les criatures. “L'amor de Déu ha estat vessat en vostres cors per l'Esperit Sant que ens ha estat donat” (Ro 5, 5 ). En conseqüència: creats a imatge d'aquest Déu, estem fets per a estimar-nos mutuament sense acaparar i sense tancar-nos en amors ficticis i egoistes.

TENDRESA

.... en el nom del Pare, i del Fill, i de l'Esperit Sant.

El misteri de Déu supera infinitament el que la ment humana pot captar. Però Déu ha creat el nostre cor amb desig infinit de cercar-lo que no trobarà calma sinó és amb Ell. El nostre cor, amb desig insaciable d'estimar i ser estimat, ens obre una escletxa per a intuir el misteri inefable de Déu.

En el relat de “El petit Príncep”, deliciós, A. De Saint Exupéry fa una admirable afirmació: “Sols amb el cor es pot veure bé: l'essencial és invisible als ulls”. Una bella forma d'exposar la intuició dels teòlegs medievals: “Ubi amor, ibi est oculus”: “on regna l'amor, allà hi ha ulls que saben veure”. Sant Agustí ho havia dit de manera més directa: “Si veus l'amor, veus la Trinitat”.

Quan el cristianisme parla de la Trinitat vol dir que Déu, en son misteri més íntim, és amor compartit. Déu no és una idea obscura i abstracta; no és una energia amagada, una força perillosa; no és un esser solitari i sense rostre, apagat i indiferent; no és una substància freda i impenetrable. Déu és Tendresa desbordant d'amor.

Aquest Déu trinitari és font i cim de tota tendresa. La tendresa inscrita en l'esser humà té son origen i meta en la Tendresa que és el misteri de Déu. Per això, la tendresa no és un sentiment més; és signe de maduresa i vitalitat interior; brolla dins un cor lliure, capaç d'oferir i rebre amor, un cor “parescut” al de Déu.

La tendresa és “l'emprenta” més clara de Déu dins la creació; el millor que ha desenvolupat la història humana; el que avalua el grau d'humanitat d'una persona. Aquesta tendresa s'oposa a dues actituds prou difuses en la nostra cultura: la “duresa de cor” entesa com a barrera, com a mur, com apatia i indiferència davant l'altre; el “replec damunt un mateix”, l'egocentrisme, l'absència de sol·licitud i cura de l'altre.

Alternativa del món: “cultura de la tendresa”, i, per tant, de l'amor i la vida, o “cultura de l'egoisme”, i, per tant, de la indiferència, violència, mort.

Creure en la Trinitat és saber què promoure...

RECOBRAR UN SÍMBOL

En el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant.

Els gests simbòlics poden ajudar-nos a viure l'existència amb més profunditat, però, repetits de manera distreta, poden convdertir-se en una cosa mecànica i rutinària, buida de tot significat vital. Així passa sovint amb aqueixa creu que els cristians hem après a fer de nins damunt nosaltres mateixos i que resumeix tota la nostra fe sobre el misteri de Déu i sobre l'esperit que ha d'animar la nostra vida sencera.

Aquesta creu és “la senyal del cristià” que il·lumina nostre caminar diari. Ella ens recorda un Déu proper, entregat per nosaltres. Aquesta creu ens dóna esperança. Ens mostra el camí. Ens garantitza la victòria final en Crist ressuscitat.

Però aquest gest té un significat més profund. Quan fem la creu amb la nostra mà, des del front fins al pit i des de l'espatlla esquerra fins a la dreta, consagrem nostres front, boca i pit, expressant així el desig d'acollir el misteri de Déu Trinitat en nosaltres i la trajectòria que volem seguir en nostra vida.

Això és el que volem: els pensaments de nostra ment, les paraules de nostra boca, els sentiments i desitjos de nostre pit, siguin els d'un home o dona que viu “en nom del Pare, del Fill i de l'Esperita Sant”.

El gest ens anima a superar la dispersió de la nostra vida, i unificar totes les nostres activitats per a viure en confiança total en el Pare, i seguir el Fill moguts per l'acció de l'Esperit.

El creent viu envoltat per aquest símbol expressiu...

El fem quan comencem l'Eucaristia i en rebre la benedicció, a l'inici i final de tota pregària, al beneir a taula, quan comencem el dia i en anar a dormir. Si ho féssim de manera conscient podria ser un missatge d'alegria i salvació dins la nostra vida.

En la festa de la Trinitat, cal recordar que el misteri no és assumpte de reflexió exclusiva dels teòlegs o experiència dels místics. Una persona creient i humil, i encara allunyada de la pràctica religiosa, pot elevar el cor cap a Déu i fer la senyal de la creu, a poc a poc, en nom de la Trinitat, agrair el perdó i lloar gojosa l'amor insondable.