CORPUS CHRISTI

SOLEMNITAT DEL COS I LA SANG DE CRIST

EVANGELI

Això és el meu cos. Aquesta és la meva sang.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 14-12-16. 22-26

Preparatius del sopar pasqual

12 El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava l'anyell pasqual, els deixebles van dir a Jesús:

--On vols que anem a fer els preparatius perquè puguis menjar el sopar pasqual?

13 Ell envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec:

--Aneu a la ciutat i vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo, 14 i allà on entri digueu al cap de casa: "El Mestre diu: On tens la sala on haig de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?" 15 Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, parada amb estores i coixins. Prepareu-nos allí el sopar.

16 Els deixebles se n'anaren. Van arribar a la ciutat, ho trobaren tot tal com Jesús els havia dit i prepararen el sopar pasqual.

L'últim sopar

22 Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué:

--Preneu: això és el meu cos.

23 Després prengué una copa, digué l'acció de gràcies, els la donà i en begueren tots. 24 Els digué:

--Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tothom. 25 Us asseguro que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu.

26 Després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres.

Paraula de Déu.

Corpus Christi - Temps Ordinari

Ex 24,3-8 He 9,11-15 Mc 14,12-16,22-26

Cada diumenge ens trobem per celebrar l’Eucaristia. Ens apleguem al voltant de la taula, per compartir el pa i el vi. Dijous Sant celebràvem el sopar de Jesús, en el seguit de les celebracions del tridu pasqual. I situàvem –celebrativament i històrica- el comiat als seus amics, tot anticipant el que anava a viure tot seguit. En aquell sopar van passar coses ben importants.

Avui celebrem la solemnitat de Corpus Christi –el cos i la sang del Crist-. Aquesta festivitat va establir-se en el s. XIII, quan alguns qüestionaven la presència real de Crist en el pa i el vi eucarístics. De d’aleshores, aquesta festivitat ens mou a estima, reconeixement públic, delicadesa i reverència amb la materialitat dels elements eucarístics, pràctiques i tradicions diverses...

Benvingut tot això, si ens ajuda a ser més autènticament cristians –seguidors de Jesús, l’amic dels petits i els pobres-. I, també, benvinguda necessària traducció als llenguatges i sensibilitats  dels  nostres dies.

La celebració d’avui ens parla de 3 coses:

1.- D’Aliment.

De la mateixa manera que el nostre cos necessita aliment, la nostra fe –la nostra vivència cristiana- també necessita aliment. Necessitem alimentar-nos de Jesús. Del mateix Jesús. No de succedanis que potser treuen la sensació de fam, però, de fet, no alimenten.

Avui és un dia per preguntar-nos ben sincerament, ben obertament: de què alimento el meu cor? De què nodreixo la meva fe? Quan Jesús s’ofereix com aliment de vida, m’acosto a alimentar-me de Jesús?  O, potser, vaig tastant de diversos plats... segons em van sortint al pas?

2.- Entrega.

En aquell sopar, Jesús identifica la seva vida amb aquell pa que es parteix per arribar i donar vida a tants afamats. La vida de Jesús és un donar-se sencerament. Partir-se per donar vida. Per alimentar la vida. La vida entregada de Jesús, present i visualitzada en un pa que es reparteix. L’entrega de Jesús.

Però és –ha de ser també- l’entrega del cristià que segueix el seu mestre. I, tot seguint-lo, s’entrega als seus germans. El cristià que participa de la celebració de l’Eucaristia, participa també del compromís de donar-se per donar vida. Que a ningú no li falti del necessari. Una existència entesa al servei dels altres.

3.- Comunitat.

Alimentar-me de Jesús i configurar-me en l’entrega de la vida... però no “per lliure, al meu aire”. Sinó amb una comunitat que s’aplega al voltant de la taula per fer del memorial de la seva vida entregada, el criteri del seu viure comunitari. Una colla de gent que s’aplega per reconèixer i constituir-se com la comunitat de Jesús. Com aquells que posen Jesús al seu centre i s’apleguen al seu voltant.
La comunitat cristiana som aquells que hem dinat i sopat junts, sentint-nos convocats per Jesús. Enviats per Jesús. Una comunitat per a la missió. I el re-coneixem partint el pa i passant la copa.

Començava dient que cada diumenge ens trobem per celebrar l’Eucaristia. Ens trobem per escoltar la Paraula de Déu, reconèixer-nos comunitat, trobar-nos amb Jesús, contrastar el nostre viure amb el seu. Cada diumenge celebrem l’eucaristia per assimilar-nos a Jesús. Identificar-nos en la seva vida entregada al servei de la fraternitat dels fills de Déu. Cada diumenge ens alimentem de Jesús, per tal que sigui Ell qui vagi vivint en nosaltres.

Josep Miquel Esteban, sj

EUCARISTIA I CRISI

Tots els cristians ho sabem. L'eucaristia dominical es pot convertir fàcilment en un “refugi religiós” que ens protegeix de la vida conflictiva en la qual ens movem durant la setmana. És temptador anar a missa per a compartir una experiència religiosa que ens permeti descansar dels problemes, tensions i males notícies que ens pressionen de tota banda.

A voltes som sensibles a a dignitat de la celebració, però oblidem fàcilment les exigències de celebrar la Cena del Senyor. Ens enutja que un sacerdot no atanyi bé la normativa ritual, però celebrem de rutina la missa, sense fer cas a les crides de l'Evangeli.

El risc és sempre el mateix: combregar amb Crist en l'íntim del cor, sense tenir cura de combregar amb els germans que sofreixen. Compartir el pa de l'eucaristia i ignorar la fam de milions de germans mancats de pa, justícia i futur.

En pròxims anys els efectes de la crisi s'agreujaran més del que pensem. L'allau de mesures que es dicten faran créixer més la desigualtat injusta. Moltes persones del nostre entorn més o menys pròxim es trobaran davant un futur incert i imprevisible. Veurem immigrants mancats d'assistència sanitària, malalts sense solució al seus problemes de salut o medicació, famílies obligades a viure de caritat, persones amenaçades per desnonament, manca d'assistència, joves sense futur. És inevitable. Ens endurim o ens fem solidaris.

La celebració de l'eucaristia enmig d'aquesta societat en crisi pot ser un lloc de conscienciació. Cal alliberar-nos d'una cultura individualista que ens avesa a viure i pensar només en els nostres interessos, i aprendre senzillament a ser més humans. Tota eucaristia està orientada a crear fraternitat.

No podem escoltar a Jesús cada diumenge, i no reaccionar a les seves cridades. No podem demanar al Pare “nostre pa de cada dia”, i no pensar en aquells que no en tenen. No podem combregar amb Jesús i no ser més generosos i solidaris. No podem donar-nos la pau i no allargar una mà als qui estàn tot sols i indefensos.

José Antonio Pagola

LA CENA DEL SENYOR

Preniu, això és el meu cos.

Els estudis sociològics ho destaquen amb dades contundents: els cristians de les nostres esglésies occidentals van deixant la missa dominical. La celebració, configurada al llarg dels segles, no nodreix la seva fe ni vincula a la comunitat de Jesús.

Sorprèn que la missa “es perdi” sense i que aquest fet no susciti cap reacció. ¿ No és l'Eucaristia el centre de la vida cristiana? ¿Com podem romandre passius i no prendre cap iniciativa? ¿Per què la jerarquia està callada i immòbil ? ¿ Per què els creients no manifesten preocupació amb més força i dolor?

L'afecció per la missa refreda en els que hi participen de manera responsable i incondicional. La fidelitat d'aquestes minories mantén les comunitats, però ¿ seguirà viva la missa només a base de mesures protectores que assegurin el complimet del ritu ? Preguntes:

¿ L'Església necessita en son centre una experiència més viva i encarnada de la cena del Senyor que la que ofereix la litúrgia actual ?

¿ Estem segurs de que fem avui el que Jesús volgué que fessin en memòria seva ?

¿ La litúrgia que repetim des de fa segles és la que millor pot ajudar en aquests temps als creents a viure el que Jesús visqué en aquella cena memorable on es concentra, es recapitula i es manifesta com i perquè va viure i morir Jesús ?

Tot sembla contrari a reformar la missa. Tanmateix, cada vegada serà més necessari si l'Església vol viure del contacte vital amb Jesucrist. La transformació serà possible quan l'Església senti amb més força la necessitat de recordar a Jesús i viure del seu Esperit. Per això també ara és més responsable no absentar-se de la missa sinó contribuir a la conversió a Jesucrist.

TAULA PARADA A TOTS

Mentre menjaven.

Nosaltres parlem de “missa” o “Eucaristia”. Els primers cristians deien “la cena del Senyor” o inclús “la taula del Senyor”. Celebrar l'Eucaristia era actualitzar la cena que Jesús havia compartit amb els deixebles la vetlla de la seva execució. Però, com diuen els exégetes, aquell “darrer sopar” fou només el darrer de les menjades que Jesús avesava fer i compartir amb la gent. Els àpats entre els jueus tenien un caràcter sagrat que no captem. Per als jueus l'aliment ve de Déu. Per això, la millor manera de prendre-lo està en asseure's a taula en actitud d'acció de gràcies i compartir el pa i el vi com a germans. La menjada és més que nodrir-se, és sentir-se units i en comunió amb Déu, sobretot el dia sagrat del dissabte en el qual es cantava, s'escoltava la Paraula de Déu i es fruïa d'una llarga sobretaula.

Per això, els jueus no s'asseien a taula amb qualsevol. No es menja amb estranys i desconeguts. Ni pecadors, impurs, menyspreables. ¿ Com compartir el pa, l'amistat i la pregària amb els que viuen allunyats de Déu?

L'actuació de Jesús sorpren i escandalitza. Jesús no selecciona els seus comensals. S'asseu a taula amb publicans, deixa apropar-se les prostitutes, menja amb gent impura i marginada, exclosa de l'Aliança amb Déu. Els acull com amic, no com a moralista. Sa taula està oberta a tots, sense excloure ningú. Son missatge és clar: tots tenen un lloc en el cor de Déu.

Vint segles després, l'Eucaristia pot semblar una celebració piadosa per persones exemplars i virtuoses. Sembla que solament han de combregar amb Crist els que es senten dignes de rebre'l amb ànima pura. Tanmateix, la “taula del Senyor” està oberta a tots com sempre.

L'Eucaristia és per a persones abatudes i humiliades que desitgen pau i respir; per a pecadors que cerquen perdó i consol; per a gent que viu amb el cor trencat i necessita amor i amistat. Jesús no ve a l'altar per als justs, sinó per als pecadors; no s'ofereix als sans, sinó als malalts. És bo recordar-ho en la Festa del Corpus.

TROBADA PERSONAL

Preniu, això és el meu cos.

Fa uns anys, s'acostaven a la comunió i adoptaven després de combregar una actitud peculiar de silenci i recolliment sagrat. Avui, no sol passar així. Càntics de lloança i acció de gràcies, participació comunitària, però risc de perdre comunió personal amb Crist. Manca silenci i l'unció que permeti una trobada més viva amb ell. El risc és evident: convertir la comunió en un ritu extern i rutinari que “anuncia” el final de la missa.

Tanmateix, combregar no és “fer una cosa”, sinó “trobar-nos amb qualcú”. La comunió sagramental és per al creient una trobada personal amb Crist, carregada de misteri, de gràcia i de fe. Crist surt a trobar-nos i nosaltres anem a trobar Crist. Tota trobada interpersonal, demana també atenció conscients, entrega confiada i amor.

En la comunió eucarística Crist s'ofereix sempre, de manera segura i idefectible. Però, perquè aquest oferiment objectiu es faci realitat personal en cada creient, cal la resposta lliure i conscient de qui combrega... (ex opere operato...opus operantis...).

De manera senzilla, la trobada amb Crist exigeix atenció conscient. Recordar amb qui em vull trobar, què sé de Crist, que esper d'ell, què significa pedr a mi. Cada cristià té sa idea personal de Crist, més o manco clara, més o manco interioritzada. La comunió amb Crist no és un “trobar-se a les fosques”. Quan ens apropem a combregar, sabem a qui cerquem.

Però la trobada demana amor i entrega confiada. Les persones se troben plenament quan entre elles s'estableix un diàleg confiat i una comunicació amistosa i cordial. Passa el mateix en la comunió eucarística. L'important és el diàleg entre Crist i el creient que cerca la presència de la persona estimada.

Tot això no són paraules. És l'experiència del qui combrega amb fe. La presència de Crist es fa més real, la seva Persona adquireix un significat més profund, creix la confiança del creient. Crist és l'Absolut que no pot faltar, l'horitzó de totes les experiències, la font que omple la vida de fortalesa, pau i alegria interior. La comunió de cada diumenge no és un ritu més. Pot ser la trobada vital que nodreix i enforteix la nostra fe. És bo recordar-ho en la Festa del Corpus Christi.