Mc 3,20-35
Jesús i Beelzebul
20Després
Jesús va entrar a casa amb els deixebles, i tornà a reunir-s'hi
tanta gent, que no els quedava temps ni de menjar.
21Quan
els seus familiars sentiren dir el que passava, hi anaren per
endur-se'l, perquè deien:
--Ha
perdut el seny!
22Els
mestres de la Llei que havien baixat de Jerusalem deien:
--Està
posseït per Beelzebul.
I
encara:
--Aquest
treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis.
23Llavors
Jesús els va cridar i els parlava valent-se de paràboles:
--Com
pot ser que Satanàs tregui fora Satanàs?24Si
un reialme es divideix i lluita contra si mateix, no pot durar.25I
si una casa es divideix i lluita contra si mateixa, tampoc no
durarà.26Si és cert, doncs, que
Satanàs s'ha aixecat contra si mateix i s'ha dividit, no pot durar:
ha arribat la seva fi.27Ningú no pot
entrar a casa d'un que és fort i apoderar-se dels seus béns si
abans no el lliga; tan sols així li podrà saquejar la casa.
28»Us
asseguro que tot serà perdonat als homes, els pecats i totes les
blasfèmies que hagin proferit, 29 però
el qui blasfema contra l'Esperit Sant no tindrà mai perdó: és
culpable del seu pecat per sempre més.
30Jesús
va parlar així perquè deien d'ell que tenia un esperit maligne.
La
mare i els germans de Jesús
31Llavors
arriben la mare i els germans de Jesús i, de fora estant, envien a
buscar-lo. 32 Hi havia molta gent
asseguda al voltant d'ell. Li diuen:
--La
teva mare i els teus germans són aquí fora, que et busquen.
33
Ell els respon:
--¿Qui
són la meva mare i els meus germans?
34Llavors,
mirant els qui seien al seu voltant, diu:
--Aquests
són la meva mare i els meus germans.35El
qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva
germana, la meva mare.
Paraula
de Déu
Desè diumenge - Temps Ordinari
Gen 3,0-15 2 Co 4,13-5,1 Mc 3,20-35
El mal no es pot desarrelar fàcilment de la vida humana. La serp, que sedueix i enganya, enlaira el seu cap de moltes maneres. El mal està ben viu en els conflictes interminables del nostre món i en tantes xacres que l’afeixuguen. Les màximes antigues sovint són reivindicades pels esdeveniments. "El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament". O també: "Perquè el mal triomfi, n'hi ha prou que les bones persones no facin res". Hi ha molta gent que mira cap a l'altre costat, mentre que els refugiats s'amunteguen en camps o són retornats a llocs de sofriment. I els nostres propis pecats personals poden ser menys notoris, però no per això menys nocius.
Jesús va treballar per superar el poder i la influència del mal. El que va revelar en la seva acció era el poder de Déu que restaura la creació: guarició i rehabilitació de dones i homes. Però en la reacció cínica dels líders jueus es fa palès que l’orgull i el desig de fer-se el criteri de tot, els motiva a veure en Jesús no el poder visible de l'Esperit de Déu, sinó un truc del diable. El que semblava ser bo no ho podien pas negar, però sí reinterpretar-ho per justificar l’aferrar-se a la seva pròpia posició fixa.
El nostre camí cap a la nova creació implica obertura i humilitat. És un viatge que no implica llocs de privilegi garantit. Fins i tot els familiars de la sang de Jesús no tenen una posició especial en el Regne. Pertànyer a Jesús és igualment obert a tothom; l'única condició és la disposició a comprometre's a fer la voluntat del Pare: estimar de debò. Aquest era el compromís que Adam i Eva no podien fer per si sols, però que ens és obert en Crist i possibilitat per la força de l’Esperit.
L'evangeli de Joan es refereix a l'Esperit Sant amb el terme de ‘Defensor’, el que ajuda sempre i en qualsevol circumstància, el que dóna seguretat i llibertat interior, l’ «Esperit de la veritat», que manté viu en el creient l'esperit, el missatge i l'estil de vida del mateix Crist. Si Jesús alerta severament sobre «la injúria contra l'Esperit Sant» és perquè aquest pecat consisteix precisament en tancar-se a l'acció de Déu en nosaltres, quedant-nos desemparats, sense ningú que ens defensi de l'error i del mal.
Més en concret, «pecar contra l'Esperit» és no sentir-se necessitat de cap salvació. No posar-se, per tant, en camí de salvació. Pot passar que una persona no se senti pecadora. I, naturalment, qui no es reconeix pecador es tanca a l'oferiment del perdó i de la conversió que el portaria a ser alliberat. Però, fins i tot, pot succeir que hom rebutgi la conversió justificant la seva actitud, distorsionant la mateixa manifestació de Déu i manipulant interessadament la crida que se li fa.
Atrapat
per la immediatesa de cada dia, l'home de la ciutat moderna viu massa
agitat, massa atordit per fora i massa sol per dins com per poder
aturar-se a meditar sobre la seva vida i intentar l'aventura de ser
persona. S’acostuma a viure sense respondre la qüestió més vital
de la seva vida: per què i per a què viure. El greu és que, quan
la persona perd tot contacte amb la seva pròpia interioritat i
misteri, la vida cau en la trivialitat i el sense sentit. Hom viu
llavors d'impressions, en la superfície de les coses i dels
esdeveniments, desenvolupant només l'aparença de la vida.
Probablement, aquesta banalització de la vida és l'arrel més
important de la increença de no pocs.
Qui
blasfemi contra l'Esperit Sant.
L'home
de nostre temps s'ha avesat a viure sens respondre a la
qüestió vital de sa vida: per què i per a què
viure. Quan la persona perd contacte amb la interioritat
i misteri tomba dins la trivialitat i l'absurd, i això
és greu.
Viu
d'impressions, a la superfície de les coses i dels
esdeveniments, desenvolupa només l'aparença de la vida.
Aquesta banalització de la vida és l'arrel de la
increença de molts.
Quan
l'esser humà viu sense interioritat, perd el respecte per
la vida, per les persones i per les coses. Però, sobre
tot, queda incapaç per “escoltar” el misteri que
s'amaga en el pregon de l'existència.
L'home
d'avui es resisteix a la profunditat. No està dispost
a tenir esment de sa vida interior. Però es sent
insatisfet: intueix que necessita qualque cosa que la vida
de cada dia no li dóna.. En aquesta insatisfacció pot
haver-hi el començament de salvació. El teòleg, Paul
Tillich, deia que sols l'Esperit ens pot ajudar a
descobrir “el camí del profund”. Per contra, pecar
contra aquest Esperit Sant seria “carregar amb nostre
pecat per a sempre”. L'Esperit pot desvetllar en
nosaltres el desig de lluitar per quelcom més noble i
millor que això trivial de cada dia. Pot donar-nos
l'audàcia necessària per a iniciar un treball interior
dins nosaltres. L'Esperit pot fer brollar una alegria
diferent dins nostre cor; pot vivificar nostra vida
envellida; pot encendre en nosaltres l'amor inclús cap
aquells pels quals no sentim cap interés. L'Esperit é
“una força que actua en nosaltres i que no és
nostra”. És el mateix Déu que inspira i transforma
nostres vides.
L'important
és no apagar-lo... Com diu el salmista: “No allunyis
de mi ton Esperit”.
José
Antonio Pagola
¿
QUÈ ÉS EL MÉS SÀ ?
Deien
que no hi era tot
La
cultura moderna exalta la salut física i mental, dedica
molts esforços a prevenir i combatre les malalties. Al
mateix temps, però, fem una societat en la qual es fa
difícil viure de manera sana. Mai la vida havia estat
tan amenaçada pel desequilibri ecològic, la contaminació,
l'estrés o la depressió. Per altra banda, es fomenta un
estil de vida on la manca de sentit, la carestia de
valors, el consumisme, la trivialització del sexe, la
incomunicació i frustracions moltes impedeixen les persones
a créixer de manera sana.
S.
Freud a
“El Malestar en la cultura”, plantejava
la possibilitat que una societat estigui malalta en conjunt
i pateixi neurosis col·lectives de les quals, tal volta, pocs
individus en són conscients. Pot
passar inclús que, dins una societat malalta, es considerin
malalts aquells que estan sans.
Cosa
així passa amb Jesús del qui els familiars pensen que “no
hi és del tot”, mentre
els lletrats i intel·lectuals de Jerusalem pensen que
“porta
dintre Belzebub”.
Cal
afirmar, però, que una societat està sana en la mesura
que ajuda al desenvolupament de la persona. Quan, per
contra, els mena cap al buit interior, la fragmentació, la
cosificació o disolució com essers humans, aqueixa
societat és, en part, patógena.
Per
això, cal esser lúcids i demanar-nos si no caurem en
neurosis col·lectives i conductes poc sanes, sense
adonar-nos.
¿Què
és més sà, deixar-se dur per una vida de
confort, comoditat i excés, que ensopeix l'esperit i minva
la creativitat, o viure sòbria i moderadament, i no
caure dins “la patologia de l'abundància” ? ¿Funcionar
com a “objectes” que donen voltes sense sentit,
reduits a un “sistema de desitjos i satisfaccions”, o
construir l'existència, dia a dia, i donar-li un sentit
últim des de la fe ?
Karl
G. Jung gosà
dir que la neurosi és “el sofriment de l'ànima que no
ha trobat llur sentit”.
¿Què
és més sà, omplir la vida de coses, productes de
moda, vestits, begudes, revistes i televisió, o tenir cura de les
necessitats més profundes i entranyables de l'esser humà
en la relació de parella, a casa i en la convivència
social ?
¿Què
és més sà, reprimir la dimensió religiosa buidant
de transcendència nostra vida, o viure des d'una
actitud de confiança en aquests Déu “amic de la
vida”, que vol i cerca la penitud de l'esser humà ?
MANERES
DE CREURE
Qui
acompleix la voluntat de Déu...
La
fe no és una reacció automàtica, sinó una decisió
personal que ha de madurar cada persona. Per això, cada
creent ha de fer son camí. No hi ha dues formes
iguals de viure el misteri de Déu.
Hi
ha persones intuïtives que no necessiten reflexionar
massa ni aturar-se en analisis complexes per a captar
l'essencial de la fe; saben que tots caminem entre
fosques i albirem que l'important és confiar en Déu.
Altres, per contra, necessiten raonar-ho tot, discutir-ho,
comprovar la racionaliats de l'acte de fe. Sols llavors
s'obriran al misteri de Déu.
Hi
ha persones espontànies i vitalistes que reaccionen amb promptitud
devant un missatge esperançador, escolten l'evangeli i aviat es
desperta en llur cor una resposta confiada. Altres, tanmateix,
necessiten madurar lentament llurs decisions; escolten el missatge
cristià, però han d'aprofundir a poc a poc dins el contingut i
llurs exigències abans d'assumir-lo com a principi inspirador de
llurs vides.
Hi
ha persones que subratllen sempre els aspectes negatius de les
coses. Llur fe estarà tenyida de pessimisme: “La religió es
perd”, “l'Església no reacciona”, “per què permet Déu tant
pecat i immoralitats?”. Hi ha també persones optimistes que
veuen el caire positiu de la vida, i viuen llur fe amb to confiat:
“Aquesta crisi purificarà el cristianisme”, “l'Esperit de Déu
segueix actuant avui també”, “el futur està en mans de Déu”.
Hi
ha persones contemplatives, amb gran capacitat de “vida interior”.
Saben fer silenci, escoltar Déu en el fons del seu ser i obrir-se
a l'acció de l'Esperit. Persones, també, de temperament més
actiu. Per a aquestes, la fe és compromís pràctic, amor concret al
germà, lluita per un món més humà.
Persones
de mentalitat conservadora, viuen la fe com una tradició rebuda
dels pares i que han de transmetre, també, als fills: es preocupen,
sobre tot, per conservar fidelment les tradicions i creences
religioses. Altres, al contrari, miren el futur. Per a ells, la
fe ha de ser principi renovador, font de creativitat i recerca de
camins nous per l'acció de Déu.
El
temperament i la trajectòria de cadascun condiciona la
manera de creure de la persona. Cadascun té son estil
de creure. Tanmateix, Jesús dóna importància decisiva a
una cosa: “Fer la voluntat de Déu”.
Aquesta
recerca realista de "la voluntat de Déu” caracteritza
sempre al vertader creent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada