dilluns, 3 d’abril del 2017

SETMANA SANTA





**********




AMOR PER COMPRAR TOT EL MÓN


Preguntaren a l'amic si volia
vendre el seu desig. I ell respongué
que l'havia venut per
tants diners que es podia comprar
tot el món.



(Ramon Llull. Llibre d'amic i amat, vers 280.)


Meditació
(D'una carta figurada de Maria Magdalena a Josep d'Arimatea)
Ahir Jesús va venir a casa nostra acompanyat dels seus deixebles. Ja saps els rumors que corren, que l'estan encerclant per matar-lo. Jerusalem en va ben ple. Fins es diu que entre els seus deixebles hi ha un traïdor. Per això el volíem obsequiar. La Marta, des del dia abans, ho va organitzar tot amb aquella capacitat que té de preparar un dinar de manera que tothom se senti satisfet i la conversa sigui ben animada.
Jo, des que Jesús va entrar a casa, em vaig adonar que estava molt cansat. Potser poques vegades l'havia vist tan esgotat, per molt que ell ho dissimulava. No és només perquè no para de fer el bé, sinó per la certesa que deu tenir que van per ell i el mataran. Deu ser terrible, no creus? Ell, que ho dona tot, i que està al servei de tothom, sempre amb el seu sí i comunicant la fe a la gent! Que injust! Els nostres dirigents només pensen en el poder i a defensar-se de la veritat que Jesús porta, especialment aquella que remou els cors.
A mig dinar vaig sentir dintre meu un intens amor. Plorava per Ell. Vaig sortir corrent cap a l'armari on guardem les coses més preuades i, agafant aquell perfum especial que tenim guardat pels grans moments, entro a la sala, em postro als peus del Mestre i hi buido el perfum tot plorant d'agraïment per tant i tant de bé que ha fet i fa per tots nosaltres. Vaig sentir que Jesús rebia la meva ofrena i l'acceptava de tot cor. Ell, que sempre dona, ja era hora que se sentís regalat amb tot l'amor de la nostra família. La casa va quedar impregnada de l'intens aroma i jo sentia que Ell em mirava amb absolut agraïment. Tots els diners del món no valen ni de lluny per poder servir i ajudar el meu Mestre i Senyor. En mig de l'emoció vaig escoltar com Ell em defensava de la crítica de Judes.
SOM BEN A PROP DE LA SETMANA SANTA. EXPRESSEM A JESÚS EL NOSTRE AGRAÏMENT D'UNA MANERA MOLT ESPECIAL, ENTREGANT ELS MILLORS PERFUMS DEL NOSTRE COR A AQUELLS QUE MILLOR EL REPRESENTEN: ELS PETITS, POBRES I EXPLOTATS.


EL   PECAT   DE   DAVID





Semana Santa: El miedo al Evangelio
Una de las cosas que quedan más claras, en los relatos de la pasión del Señor, que la Iglesia nos recuerda en estos días de Semana Santa, es el miedo que da el Evangelio. Sí, la vida de Jesús nos da miedo. Porque, a fin de cuentas, lo que no admite duda alguna es que aquella forma de vivir – si es que los evangelios son el verdadero recuerdo de lo que allí pasó – llevó a Jesús a terminar sus días teniendo que aceptar el destino más repugnante que una sociedad puede adjudicar: el destino de un delincuente ejecutado (G. Theissen).
La muerte de Jesús no fue un “sacrificio religioso”. Es más, se puede asegurar que la muerte de Jesús, tal como la relatan los evangelios, fue lo más opuesto que, en aquella cultura, se podía entender como un sacrificio sagrado. Todo sacrificio religioso, en aquel tiempo, debía cumplir dos condiciones: se tenía que realizar en el templo (en lo sagrado) y se tenía que hacer cumpliendo las normas de un ritual religioso. Ninguna de estas dos condiciones se dio en la muerte de Jesús.
Más aún, Jesús fue crucificado, no entre dos “ladrones”, sino entre dos “lestaí”, una palabra griega de la que sabemos que se utilizaba para designar, no sólo a los “bandidos” (Mc 11, 17 par; Jn 28, 40), sino además a los “rebeldes políticos” (Mc 15, 27 par), como advierte F. Josefo (H. W. Kuhn; X. Alegre). Por eso se comprende que, en su hora final y decisiva, Jesús se vio traicionado y abandonado por todos: el pueblo, los discípulos, los apóstoles… Aquello, de religioso, tuvo los sentimientos del propio Jesús. Y sabemos que su sentimiento más fuerte fue la conciencia de verse abandonado incluso por Dios (Mt 27, 46; Mc 15, 34). La vida de Jesús aconteció de forma que acabó así: solo, desamparado, abandonado.
¿Qué nos viene a decir todo esto? La Semana Santa nos viene a decir, en los textos bíblicos que leemos estos días, que Jesús vino a poner en cuestión la realidad en que vivimos. La realidad violenta, cruel, en la que se impone “la ley del más fuerte” frente a “la ley de todos los débiles”.
Sabemos que Pablo de Tarso interpretó el relato mítico del pecado de Adán como origen y explicación de la muerte de Jesús, para redimirnos de nuestros pecados (Rom 5, 12-14; 2 Cor 12-14). Es la interpretación de la que echan mano los predicadores, que centran nuestra atención en la salvación del cielo. Eso es bueno. Pero tiene el peligro de desviar esa atención nuestra de la trágica realidad que estamos viviendo. La realidad de la violencia que sufren los “nadies”, la corrupción de los que mandan y, sobre todo, el silencio de quienes saben estas cosas y se las callan para no perder su poder, sus dignidades y sus privilegios.
La belleza, el fervor, la devoción de nuestras liturgias sagradas y de nuestras cofradías nos recuerda la pasión del Señor. Pero, ¿ nos pone en cuestión la durísima realidad que están viviendo tantos millones de seres humanos? ¿Nos recuerda la vida que llevó a Jesús a su fracaso final? ¿O nos distrae con devociones, estéticas y tradiciones que utilizan la “memoria passionis”, el “recuerdo peligroso” de Jesús, para pasarlo bien con buena conciencia ?



LA LLUM DE LA CREU
INTRODUCCIÓ
1.- Tot el dia d’avui està centrat en la creu de Jesús.
2.- Adorarem Jesús en creu. Moment significatiu.
3.- Suplici i tortura terrible sobre una persona santa i innocent.
4.- També una llum per a la nostra vida.
5.- La creu com a símbol dels cristians. Escàndol i identitat.
1.- LA VIDA TAMBÉ ÉS PATIMENT
El patiment és una realitat en tota vida humana
Patiments d’origen físic: malalties, accidents, cansaments...
Patiments psicològics: desequilibris, soledats, aïllaments...
Patiments morals: separacions, morts d’altres, injustícies...
Patiments solidaris: dels altres, compartir, injustícies...
Una societat que amaga el patiment
Tema tabú a les escoles. Amagar una realitat que hi és.
Per molt que el pal·liem no el podem anul·lar.
Sentit del dolor? Símptoma, solidaritat, amor...
Estar al costat de la persona que pateix, ajuda insubstituïble.
Jesús és llum per al nostre patiment
Ell no va esquivar el patiment, va patir com qualsevol home.
Va afrontar el sofriment (oració de l’hort).
Va ser solidari amb el dolor dels altres. Ser solidaris.
Ens acompanya quan patim. Sap de què va.


2.- LA MORT SEMPRE PRESENT
La vida porta a la mort
Volem viure, ens agrada viure, som fets per a la vida.
Però la mort és la part final de la vida. Sort que morim!
Mort sobtada, mort accidentada, final per malaltia o desgast.
Incògnites: quan, com, de quina manera, què passa realment?
Jesús il·lumina la nostra mort
Ell va passar per la mort. Un Déu que sap el que és morir.
La seva mort i la total donació de la seva vida.
Experiència dels cristians: va morir per nosaltres.
Morint Jesús ens obre el camí vers una nova vida.
Prendre compromís per la vida
Ajudar a viure, ajudar a sofrir, ajudar a morir.
Treball per la qualitat de vida dels altres.
Compromís per la vida de la natura i de la terra.
Deixar el món una mica millor. Procés d’una nova evolució.
Vers el cel nou i la terra nova.
Textos per a avui:
Isaïes: 42, 1 -9; 49, 1-6; 50, 4-9; 52, 13-53, 12.
Salms: 3, 23.
Carta de Pere 2, 21-24.
Joan, capítols 14-17.
Marc 14, 32-42: L’oració de Jesús a Getsemaní.
Marc 15, 21-41: Jesús mort en creu.
Lectura divina” de la passió i mort del Senyor (4 evangelis).


LES    SET   PARAULES    Th.  Dubois













DIUMENGE   DE   RAMS:

"És evident que l’Església oficial s’ha equivocat"

RAMS, Cicle A
Només una senzilla observació.
Després del que acabem d’escoltar és evident que l’Església oficial s’ha equivocat.
Per què s’ha equivocat?
Perquè s’ha allunyat dels seus orígens: Jesús va pujar a un burret.
I què fan avui els seus representants a la terra?
Pugen en carrosses luxoses
en altars encimbellats
en trons monumentals
i aparatosos i caríssims mitjans de transport.
Quedi ben clar que això
-no és secundari
-no és accidental
Això sí que té importància. I molta.
Les nostres estúpides vanitats han escombrat, han anul·lat la senzillesa i la humilitat a la qual Jesús va donar tanta importància, tanta transcendència.
I, per què hi va donar tanta importància i transcendència?
Per dir-nos, ben clarament
-qui era Ell
-i què és el que pretenia.
Ell era servidor, no amo ni dominador com ho pretenen els dèspotes i els infatuats.
 Ell era transparent i sincer, no embolicaire i aprofitat com ho fan els egoistes i mesquins.
Què fem nosaltres?
Com som nosaltres?
Som servidors dels germans o aprofitats?
Som sincers o bé mentiders?
Aquí tenim plantejada la nostra veritable reforma.
La nostra sincera conversió.
Hi serem fidels?
O no en farem ni cas?
Josep Llunell






DIJOUS   SANT:


COMIAT

Jesús sap que les seves hores estan comptades Tanmateix no pensa amagar-se ni fugir. Organitza una cena especial de comiat amb els amics i amigues més propins. Moments greus i delicats per a ell i per als seus deixebles: els vol viure en tota pregonesa. És una decisió pensada.
Conscient de la imminència de la mort, necessita compartir amb els seus la confiança total en el Pare, incloint aqueixa hora. Els vol preparar per un cop tan dur; la seva execució no els ha d'enfonsar en la tristor o el desesper. Han de saber compartir junts els interrogants que es desperten dins ells: ¿Què serà del regne de Déu sense Jesús? ¿Què han de fer els seus seguidors? ¿On nodriran endavant l'esperança en la vinguda del regne?
Sembla que no és una cena pasqual. Cert és que fonts indiquen que Jesús volgué celebrar la Pasqua amb els seus deixebles (seder), quan els jueus commemoraven l'alliberació de l'esclavitud d'Egipte. Tanmateix, quan descriuen el banquet, no es fa cap al·lusió a la litúrgia de la Pasqua, no es diu res de l'anyell pasqual ni de les herbes amargues...
Però no és un sopar corrent, sinó una cena solemne, la darrera de tantes altres celebrades pels llogarets de Galilea. Begueren vi com en les grans ocasions No és una cena de Pasqua però es respira ja l'ambient de les festes pasquals... Jesús de cop, adopta una actitud selectiva i restringida.
Jesús vivia els dinars i sopars a Galilea com a símbol i anticipació del banquet final en el regne de Déu. Tots coneixien aquestes menjades animades per la fe de Jesús en el regne definitiu del Pare. Aquest vespre també, aquesta cena li fan pensar en el banquet final del regne. Dos sentiments ennuegen a Jesús... Primer, la certesa de sa mort imminent: aquella és la darrera copa que compartirà amb els seus; tots ho saben: no es fan il·lusions. Al mateix temps, la confiança indestructible en el regne de Déu...
Comença el sopar seguint el costum jueu: dempeus, agafa el pa i diu, en nom de tots, una benedicciò a Déu i tots responen: “amen”. Llavors dóna un tros de pa a cadascú. Tots saben que vol dir això. Ho han vist fer a Jesús més d'un cop. Saben el que significa aquest gest del que presideix la taula: fer arribar la benedicció de Déu. Al rebre el pa, tots se senten units entre ells i amb Déu. Però aquell vespre, Jesús hi afegeix unes paraules que donen un contingut nou i insòlit al seu gest. Mentre els dóna el pa va dient: “Això és el meu cos. Jo som aquest pa. Mirau-me en aquests trossos donant-me fins al final, per a fer-vos arribar la benedicció del regne de Déu”.
¿Què sentiren aquells homes i dones quan escoltaren per primer cop aquestes paraules ?
Sorprèn més encara el que fa quan acaben el sopar. Tots coneixen el ritu acostumat. Cap al final de la menjada, el que presidia la taula, assegut, agafava amb la mà dreta una copa de vi, i pronunciava damunt ella una oració d'acció de gràcies pel menjar, i tot responien: “amen”. A continuació bevia de la seva copa, la qual cosa servia de senyal als altres perquè cadascún beguessin de la seva. Tanmateix, aquella nit, Jesús canvia el ritual i convida als deixebles a que tots beguin d'una única copa: ¡la seva! Tots comparteixen aqueixa “copa de salvació” beneïda per Jesús. En aquesta copa que passa d'un a l'altre i s'ofereix a tots i totes, Jesús veu quelcom “nou” i peculiar que vol explicar: “Aquesta copa és la nova Aliança en la meva sang. La meva mort obrirà un nou futur per a vosaltres i per a tots”. Jesús no pensa només en els seus deixebles que té al davant...
Aquest moment decisiu, l'horitzó de la seva mirada el fa universal: la nova Aliança, el regne definitiu de Déu serà per a molts, “per a tots”. “Per vosaltres”: aquestes paraules resumeixen el que ha estat la seva vida al servei dels pobres, els malats, els pecadors, els menystinguts, els oprimits, tots els necessitats...
Així fou el comiat de Jesús, que restà gravat per a sempre en les comunitats cristianes... No els deixà orfes.
Hi ha un nou signe convidant els deixebles al servei fratern: l'evangeli de Joan diu que, en un moment donat del sopar, s'aixecà de taula i “es posà a rentar els peus als deixebles”. Segons el relat ho feu per a donar exemple a tots ... L'escena és probablement una creació de l'evangelista, però recolleix de manera admirable el pensament de Jesús.
Dins una societat, en la qual està perfectament determinat el rol de les persones i els grups, és impensable que el comensal d'un banquet festiu, i manco el que presideix la taula, es posi a rentar els peus, una tasca humil reservada a criats i esclaus. Segons el relat, Jesús deixa el seu lloc i, com un esclau, comença a rentar els peus als deixebles. És difícil dibuixar una imatge més expressiva del que ha estat la seva vida i del que vol deixar gravat per a sempre en els seus seguidors Ho ha repetit moltes vegades: “El que vulgui ser gran entre vosaltres serà vostre servidor i el qui vulgui ser el primer entre vosaltres , serà esclau de tots”. Jesús ho expressa ara plàsticament en aquesta escena, rentant els peus als seus deixebles està actuant com servent i esclau de tots; dins unes hores morirà crucificat, un càstig reservat sobre tot als esclaus.
José Antonio Pagola

DIUMENGE DE RAMS

Avui és Diumenge de Rams, també anomenat Diumenge de la Passió del Senyor. La Passió de Nostre Senyor Jesucrist és un relat sublim cridat a inspirar les morts i les resurreccions del nostre viure cristià.

Si l’agafem fora del context de la Setmana Santa, la paraula “passió” també significa aquella activitat on s’hi posa molt afecte i, per tant, molta vida. L’escultor és un apassionat de la seva creació i el col·leccionista, dels seus segells. També ens hi referim en l’amor apassionat que viu la parella que frisa per trobar-se de nou. Viure una passió és deixar-se afectar per allò altre, tot sabent que mai es podrà abastar del tot.


En aquest sentit, el que va viure Jesús, des del Sant Sopar fins a la mort en creu, culminant la seva vida històrica, és la passió de Déu per la seva gent.

Cadascun dels gestos i paraules que intercanvia el Senyor amb els actors del relat fa cert el que prefigura Isaïes en el servent sofrent: “El Senyor m’ha donat una llengua de mestre per a que amb la paraula sàpiga sostenir als cansats”.

Aquest “passar fent el bé” contrasta amb el progressiu desengany dels deixebles que es senten amenaçats i arriben a vendre el seu mestre com un esclau, per trenta monedes, o el neguen tantes vegades com calgui.

L’amor fins a l’extrem del Senyor també es troba amb la incomprensió dels “homes de Déu”, incapaços de reconèixer el seu Fill. Fins i tot, aquells que tenen la màxima autoritat que emanava de dalt, es burlen de l’amor a fons perdut de l’Ungit. I tanmateix Crist els estima, els perdona i els justifica tots ells. Tal és la seva passió pel món que Déu estima.


Diu Isaïes: el Senyor que obre la boca per sostenir amb la paraula, “un matí i l’altre desvetlla l’orella perquè escolti com un deixeble”. Així, Jesús obedient accepta que es faci el que Déu vol i no el propi voler, tot i sentir a Getsemaní una tristor a l’ànima com per morir. Més endavant a la creu, Jesús no comprèn el silenci de Déu. I és allí on comença a recitar el psalm 21 “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?”. Però aquest silenci de Déu no fa minvar la passió de Jesús. Com diu el mateix psalm 21: “Força meva, cuiteu a defensar-me”. Fins a fer seva l’esperança del salmista: “Anunciaré als germans el vostre nom”


Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom. Perquè tothom doblegui el genoll al nom de Jesús i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.”



La Passió de Nostre Senyor Jesucrist interpel·la allò que ens mou al fons del cor i ens convida a reconèixer Déu en el nostre desig més pregon. La seva Passió ens porta a sostenir la confiança en el voler de Déu, malgrat totes les dificultats. I finalment, la seva Passió ens recorda que seva –i per tant nostra- és la victòria definitiva.




DEL CENACLE AL SEPULCRE.

¿DISPOSTS A SEGUIR JESÚS?

    Amb el Diumenge de Rams comencem la setmana més solemne de l'any litúrgic: La Setmana Santa, en la qual tots, com Església, recordem i actualitzem en fe el Misteri de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesús, nostre Senyor.
    Aquesta festa, envoltada de molts símbols,... benedicció de rams, processó, cants alegres, lectura completa de la Passió.... ens ajuda a preparar-nos i disposar-nos per al que celebrarem durant tota la setmana. En concret, la Paraula així ho proclama: ¡Jesús és el Senyor, el Rei!
    D'aqueixa manera és aclamat quan travessa les portes de Jerusalem. Així és nomenat pels soldats entre befes i el rètul que posen a la creu. Paradoxalment, sols travessant l'experiència de mort, sols experimentant el fracàs de la creu, podran els seus deixebles albirar i conéixer-lo, no com el rei que esperaven sinó com el Rei del regnat ofert als senzills, als humils, als empobrits... És el regnat de l'Amor, de l'Esperança, de l'Alegria. Solament així podrem reconéixer n Jesús el Rei de l'Univers, el Senyor de la Vida.
    A tot això ens convida la litúrgia quan ens proposa com a lectura de l'Evangeli tota la narració de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesús. És aqueixa una forma bella de situar-nos, de fer-nos parar esment perquè no ens fugi el sentit pregó del que celebrem.
El mateix relat no necessita comentaris. El coneixem prou bé. L'invitació és a no romandre com a espectadors davant aquesta lectura, veient com porten a Jesús d'un cap a l'altre,... Getsamaní, casa de Caifàs, tribunal de Pilat, el Gòlgota, el sepulcre,...Entrem dins el text com un personatge més,... impliquem-nos, deixem-nos qüestionar. Una manera possible pot ser, tal volta, fer-nos les preguntes i interrogant que es donen en el relat.
    Tota pregunta vol resposta. Tota pregunta surt d'una cerca, d'una necessitat. Cada una d'aquest evangeli ens convida a respondre i, sobretot, a situar-nos davant Jesús.
    Fixem-nos en algunes: “¿ Què em doneu si el vos entrego ?”, diu Judes. “¿ On vols que preparem el sopar ?”, demanen els deixebles. “¿Som jo, Senyor ? ¿ Som tal volta jo, Mestre ?” “¿ No heu pogut aguantar una estoneta , ni una hora ? ¿ Encara dormiu i badoqueu ?”, demana Jesús a Getsamaní. Més envant, n'escoltarem altres que ens interpel·len ferm: “¿ A nosaltres què...?, demanen els sacerdots i ancians quan Judes es penedeix d'haver traït l'amic i reconeix: “He pecat entregant un innocent”. O la pregunta inquietant de Jesús, ja a la creu: “Déu meu, Déu meu, ¿ per què m'heu abandonat ?”.
    Cada pregunta ens demana una resposta. Cada pregunta ens ajuda a qüestionar-nos la nostra pròpia vida: ¿ per quants diners entrego a Jesús ?, ¿ per quants els “Jesús” d'avui ?, ¿ estic despert o domo davant el sofriment dels meus germans ? ¿ la vida dels altres, per a mi,... què ? ¿ m'importen de veres les altres persones ? Amb qui m'identificaria: ¿ Pot ser Judes ?, Caifàs o Pilat ? ¿ Com els deixebles,... fuig ? O, com Pere, nego ? ¿Com Simó de Cirene, que comparteix el pes de la creu, ? o com les dones que romanen arran de la creu ? Com Josep d'Arimatea que gosa demanar el cos...? o com Maria Magdalena i l'altra Maria que van fins al sepulcre?...
Que acompanyar l'Amor que se dóna per dar-nos Vida ens transformi en el més pregó del nostre ser....





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada