**********
AMOR PER COMPRAR TOT EL MÓN
Preguntaren
a l'amic si volia
vendre
el seu desig. I ell respongué
que
l'havia venut per
tants
diners que es podia comprar
tot
el món.
(Ramon Llull. Llibre d'amic i amat, vers 280.)
Meditació
(D'una
carta figurada de Maria Magdalena a Josep d'Arimatea)
Ahir
Jesús va venir a casa nostra acompanyat dels seus deixebles. Ja saps
els rumors que corren, que l'estan encerclant per matar-lo. Jerusalem
en va ben ple. Fins es diu que entre els seus deixebles hi ha un
traïdor. Per això el volíem obsequiar. La Marta, des del dia
abans, ho va organitzar tot amb aquella capacitat que té de preparar
un dinar de manera que tothom se senti satisfet i la conversa sigui
ben animada.
Jo,
des que Jesús va entrar a casa, em vaig adonar que estava molt
cansat. Potser poques vegades l'havia vist tan esgotat, per molt que
ell ho dissimulava. No és només perquè no para de fer el bé, sinó
per la certesa que deu tenir que van per ell i el mataran. Deu ser
terrible, no creus? Ell, que ho dona tot, i que està al servei de
tothom, sempre amb el seu sí i comunicant la fe a la gent! Que
injust! Els nostres dirigents només pensen en el poder i a
defensar-se de la veritat que Jesús porta, especialment aquella que
remou els cors.
A
mig dinar vaig sentir dintre meu un intens amor. Plorava per Ell.
Vaig sortir corrent cap a l'armari on guardem les coses més preuades
i, agafant aquell perfum especial que tenim guardat pels grans
moments, entro a la sala, em postro als peus del Mestre i hi buido el
perfum tot plorant d'agraïment per tant i tant de bé que ha fet i
fa per tots nosaltres. Vaig sentir que Jesús rebia la meva ofrena i
l'acceptava de tot cor. Ell, que sempre dona, ja era hora que se
sentís regalat amb tot l'amor de la nostra família. La casa va
quedar impregnada de l'intens aroma i jo sentia que Ell em mirava amb
absolut agraïment. Tots els diners del món no valen ni de lluny per
poder servir i ajudar el meu Mestre i Senyor. En mig de l'emoció
vaig escoltar com Ell em defensava de la crítica de Judes.
SOM
BEN A PROP DE LA SETMANA SANTA. EXPRESSEM A JESÚS EL NOSTRE
AGRAÏMENT D'UNA MANERA MOLT ESPECIAL, ENTREGANT ELS MILLORS PERFUMS
DEL NOSTRE COR A AQUELLS QUE MILLOR EL REPRESENTEN: ELS PETITS,
POBRES I EXPLOTATS.
Una
de las cosas que quedan más claras, en los relatos de la pasión del
Señor, que la
Iglesia nos recuerda en estos días de Semana Santa, es el miedo que
da el Evangelio.
Sí, la vida de Jesús nos da miedo. Porque, a fin de cuentas, lo que
no admite duda alguna es que aquella forma de vivir – si es que los
evangelios son el verdadero recuerdo de lo que allí pasó – llevó
a Jesús a terminar sus días teniendo que aceptar el destino más
repugnante que una sociedad puede adjudicar: el destino de un
delincuente ejecutado (G. Theissen).
La
muerte de Jesús no fue un “sacrificio religioso”.
Es más, se puede asegurar que la muerte de Jesús, tal como la
relatan los evangelios, fue lo más opuesto que, en aquella cultura,
se podía entender como un sacrificio sagrado. Todo sacrificio
religioso, en aquel tiempo, debía cumplir dos condiciones: se tenía
que realizar en el templo (en lo sagrado) y se tenía que hacer
cumpliendo las normas de un ritual religioso. Ninguna de estas dos
condiciones se dio en la muerte de Jesús.
Más
aún, Jesús fue crucificado, no entre dos “ladrones”, sino entre
dos “lestaí”, una palabra griega de la que sabemos que se
utilizaba para designar, no sólo a los “bandidos” (Mc 11, 17
par; Jn 28, 40), sino además a los “rebeldes políticos” (Mc 15,
27 par), como advierte F. Josefo (H. W. Kuhn; X. Alegre). Por eso se
comprende que, en su hora final y decisiva, Jesús se vio traicionado
y abandonado por todos: el pueblo, los discípulos, los apóstoles…
Aquello, de religioso, tuvo los sentimientos del propio Jesús. Y
sabemos que su sentimiento más fuerte fue la conciencia de verse
abandonado incluso por Dios (Mt 27, 46; Mc 15, 34). La
vida de Jesús aconteció de forma que acabó así: solo,
desamparado, abandonado.
¿Qué
nos viene a decir todo esto? La Semana Santa nos viene a decir, en
los textos bíblicos que leemos estos días, que Jesús vino a poner
en cuestión la realidad en que vivimos. La
realidad violenta, cruel, en la que se impone “la ley del más
fuerte” frente a “la ley de todos los débiles”.
Sabemos
que Pablo de Tarso interpretó el relato mítico del pecado de Adán
como origen y explicación de la muerte de Jesús, para redimirnos de
nuestros pecados (Rom 5, 12-14; 2 Cor 12-14). Es la interpretación
de la que echan mano los predicadores, que centran nuestra atención
en la salvación del cielo. Eso es bueno. Pero tiene el peligro de
desviar esa atención nuestra de la trágica realidad que estamos
viviendo. La realidad de la violencia que sufren los “nadies”, la
corrupción de los que mandan y, sobre todo, el
silencio de quienes saben estas cosas y se las callan para no perder
su poder, sus dignidades y sus privilegios.
La
belleza, el fervor, la devoción de nuestras liturgias sagradas y de
nuestras cofradías nos recuerda la pasión del Señor.
Pero, ¿ nos pone en cuestión la durísima realidad que están viviendo
tantos millones de seres humanos? ¿Nos recuerda la vida que llevó a
Jesús a su fracaso final? ¿O nos distrae con devociones, estéticas
y tradiciones que utilizan la “memoria passionis”, el “recuerdo
peligroso” de Jesús, para pasarlo bien con buena conciencia ?
LA
LLUM DE LA CREU
INTRODUCCIÓ
1.-
Tot el dia d’avui està centrat en la creu de Jesús.
2.-
Adorarem Jesús en creu. Moment significatiu.
3.-
Suplici i tortura terrible sobre una persona santa i innocent.
4.-
També una llum per a la nostra vida.
5.-
La creu com a símbol dels cristians. Escàndol i identitat.
1.-
LA VIDA TAMBÉ ÉS PATIMENT
El
patiment és una realitat en tota vida humana
Patiments
d’origen físic: malalties, accidents, cansaments...
Patiments
psicològics: desequilibris, soledats, aïllaments...
Patiments
morals: separacions, morts d’altres, injustícies...
Patiments
solidaris: dels altres, compartir, injustícies...
Una
societat que amaga el patiment
Tema
tabú a les escoles. Amagar una realitat que hi és.
Per
molt que el pal·liem no el podem anul·lar.
Sentit
del dolor? Símptoma, solidaritat, amor...
Estar
al costat de la persona que pateix, ajuda insubstituïble.
Jesús
és llum per al nostre patiment
Ell
no va esquivar el patiment, va patir com qualsevol home.
Va
afrontar el sofriment (oració de l’hort).
Va
ser solidari amb el dolor dels altres. Ser solidaris.
Ens
acompanya quan patim. Sap de què va.
2.-
LA MORT SEMPRE PRESENT
La
vida porta a la mort
Volem
viure, ens agrada viure, som fets per a la vida.
Però
la mort és la part final de la vida. Sort que morim!
Mort
sobtada, mort accidentada, final per malaltia o desgast.
Incògnites:
quan, com, de quina manera, què passa realment?
Jesús
il·lumina la nostra mort
Ell
va passar per la mort. Un Déu que sap el que és morir.
La
seva mort i la total donació de la seva vida.
Experiència
dels cristians: va morir per nosaltres.
Morint
Jesús ens obre el camí vers una nova vida.
Prendre
compromís per la vida
Ajudar
a viure, ajudar a sofrir, ajudar a morir.
Treball
per la qualitat de vida dels altres.
Compromís
per la vida de la natura i de la terra.
Deixar
el món una mica millor. Procés d’una nova evolució.
Vers
el cel nou i la terra nova.
Textos
per a avui:
Isaïes:
42, 1 -9; 49, 1-6; 50, 4-9; 52, 13-53, 12.
Salms:
3, 23.
Carta
de Pere 2, 21-24.
Joan,
capítols 14-17.
Marc
14, 32-42: L’oració de Jesús a Getsemaní.
Marc
15, 21-41: Jesús mort en creu.
“Lectura
divina” de la passió i mort del Senyor (4 evangelis).
LES SET PARAULES Th. Dubois
DIUMENGE DE RAMS:
"És evident que l’Església oficial s’ha equivocat"
RAMS,
Cicle A
Només
una senzilla observació.
Després
del que acabem d’escoltar és evident que l’Església oficial
s’ha equivocat.
Per
què s’ha equivocat?
Perquè
s’ha allunyat dels seus orígens: Jesús va pujar a un burret.
I
què fan avui els seus representants a la terra?
Pugen
en carrosses luxoses
en
altars encimbellats
en
trons monumentals
i
aparatosos i caríssims mitjans de transport.
Quedi
ben clar que això
-no
és secundari
-no
és accidental
Això
sí que té importància. I molta.
Les
nostres estúpides vanitats han escombrat, han anul·lat la
senzillesa i la humilitat a la qual Jesús va donar tanta
importància, tanta transcendència.
I,
per què hi va donar tanta importància i transcendència?
Per
dir-nos, ben clarament
-qui
era Ell
-i
què és el que pretenia.
Ell
era servidor, no amo ni dominador com ho pretenen els dèspotes i els
infatuats.
Ell
era transparent i sincer, no embolicaire i aprofitat com ho fan els
egoistes i mesquins.
Què
fem nosaltres?
Com
som nosaltres?
Som
servidors dels germans o aprofitats?
Som
sincers o bé mentiders?
Aquí
tenim plantejada la nostra veritable reforma.
La
nostra sincera conversió.
Hi
serem fidels?
O
no en farem ni cas?
Josep
Llunell
DIJOUS SANT:
COMIAT
Jesús
sap que les seves hores estan comptades Tanmateix no
pensa amagar-se ni fugir. Organitza una cena especial
de comiat amb els amics i amigues més propins.
Moments greus i delicats per a ell i per als seus
deixebles: els vol viure en tota pregonesa. És una
decisió pensada.
Conscient
de la imminència de la mort, necessita compartir amb
els seus la confiança total en el Pare, incloint
aqueixa hora. Els vol preparar per un cop tan dur;
la seva execució no els ha d'enfonsar en la tristor
o el desesper. Han de saber compartir junts els
interrogants que es desperten dins ells: ¿Què serà
del regne de Déu sense Jesús? ¿Què han de fer els
seus seguidors? ¿On nodriran endavant l'esperança en
la vinguda del regne?
Sembla
que no és una cena pasqual. Cert és que fonts
indiquen que Jesús volgué celebrar la Pasqua amb els
seus deixebles (seder), quan els jueus commemoraven
l'alliberació de l'esclavitud d'Egipte. Tanmateix, quan
descriuen el banquet, no es fa cap al·lusió a la
litúrgia de la Pasqua, no es diu res de l'anyell
pasqual ni de les herbes amargues...
Però
no és un sopar corrent, sinó una cena solemne, la
darrera de tantes altres celebrades pels llogarets de
Galilea. Begueren vi com en les grans ocasions No és
una cena de Pasqua però es respira ja l'ambient
de les festes pasquals... Jesús de cop, adopta una
actitud selectiva i restringida.
Jesús
vivia els dinars i sopars a Galilea com a símbol
i anticipació del banquet final en el regne de Déu.
Tots coneixien aquestes menjades animades per la fe
de Jesús en el regne definitiu del Pare. Aquest
vespre també, aquesta cena li fan pensar en el
banquet final del regne. Dos sentiments ennuegen a
Jesús... Primer, la certesa de sa mort imminent:
aquella és la darrera copa que compartirà amb els
seus; tots ho saben: no es fan il·lusions. Al mateix
temps, la confiança indestructible en el regne de
Déu...
Comença
el sopar seguint el costum jueu: dempeus, agafa el pa
i diu, en nom de tots, una benedicciò a Déu i
tots responen: “amen”. Llavors dóna un tros de pa
a cadascú. Tots saben que vol dir això. Ho han vist
fer a Jesús més d'un cop. Saben el que significa
aquest gest del que presideix la taula: fer arribar la
benedicció de Déu. Al rebre el pa, tots se senten
units entre ells i amb Déu. Però aquell vespre, Jesús
hi afegeix unes paraules que donen un contingut nou
i insòlit al seu gest. Mentre els dóna el pa va
dient: “Això és el meu cos. Jo som aquest pa.
Mirau-me en aquests trossos donant-me fins al final,
per a fer-vos arribar la benedicció del regne de
Déu”.
¿Què
sentiren aquells homes i dones quan escoltaren per
primer cop aquestes paraules ?
Sorprèn
més encara el que fa quan acaben el sopar. Tots
coneixen el ritu acostumat. Cap al final de la
menjada, el que presidia la taula, assegut, agafava
amb la mà dreta una copa de vi, i pronunciava
damunt ella una oració d'acció de gràcies pel
menjar, i tot responien: “amen”. A continuació bevia
de la seva copa, la qual cosa servia de senyal als
altres perquè cadascún beguessin de la seva. Tanmateix,
aquella nit, Jesús canvia el ritual i convida als
deixebles a que tots beguin d'una única copa: ¡la
seva! Tots comparteixen aqueixa “copa de salvació”
beneïda per Jesús. En aquesta copa que passa d'un
a l'altre i s'ofereix a tots i totes, Jesús veu
quelcom “nou” i peculiar que vol explicar: “Aquesta
copa és la nova Aliança en la meva sang. La meva
mort obrirà un nou futur per a vosaltres i per
a tots”. Jesús no pensa només en els seus
deixebles que té al davant...
Aquest
moment decisiu, l'horitzó de la seva mirada el fa
universal: la nova Aliança, el regne definitiu de Déu
serà per a molts, “per a tots”. “Per vosaltres”:
aquestes paraules resumeixen el que ha estat la seva
vida al servei dels pobres, els malats, els pecadors,
els menystinguts, els oprimits, tots els necessitats...
Així
fou el comiat de Jesús, que restà gravat per a
sempre en les comunitats cristianes... No els deixà
orfes.
Hi
ha un nou signe convidant els deixebles al servei
fratern: l'evangeli de Joan diu que, en un moment
donat del sopar, s'aixecà de taula i “es posà a
rentar els peus als deixebles”. Segons el relat ho
feu per a donar exemple a tots ... L'escena és
probablement una creació de l'evangelista, però
recolleix de manera admirable el pensament de Jesús.
Dins
una societat, en la qual està perfectament
determinat el rol de les persones i els grups, és
impensable que el comensal d'un banquet festiu, i manco
el que presideix la taula, es posi a rentar els
peus, una tasca humil reservada a criats i esclaus.
Segons el relat, Jesús deixa el seu lloc i, com un
esclau, comença a rentar els peus als deixebles. És
difícil dibuixar una imatge més expressiva del que ha
estat la seva vida i del que vol deixar gravat per
a sempre en els seus seguidors Ho ha repetit moltes
vegades: “El que vulgui ser gran entre vosaltres serà
vostre servidor i el qui vulgui ser el primer entre
vosaltres , serà esclau de tots”. Jesús ho expressa
ara plàsticament en aquesta escena, rentant els peus
als seus deixebles està actuant com servent i esclau de
tots; dins unes hores morirà crucificat, un càstig
reservat sobre tot als esclaus.
José
Antonio Pagola
DIUMENGE
DE RAMS
Avui
és Diumenge de Rams, també anomenat Diumenge de la Passió del
Senyor. La Passió de Nostre Senyor Jesucrist és un relat sublim
cridat a inspirar les morts i les resurreccions del nostre viure
cristià.
Si l’agafem fora del context de la Setmana Santa, la paraula “passió” també significa aquella activitat on s’hi posa molt afecte i, per tant, molta vida. L’escultor és un apassionat de la seva creació i el col·leccionista, dels seus segells. També ens hi referim en l’amor apassionat que viu la parella que frisa per trobar-se de nou. Viure una passió és deixar-se afectar per allò altre, tot sabent que mai es podrà abastar del tot.
Si l’agafem fora del context de la Setmana Santa, la paraula “passió” també significa aquella activitat on s’hi posa molt afecte i, per tant, molta vida. L’escultor és un apassionat de la seva creació i el col·leccionista, dels seus segells. També ens hi referim en l’amor apassionat que viu la parella que frisa per trobar-se de nou. Viure una passió és deixar-se afectar per allò altre, tot sabent que mai es podrà abastar del tot.
En aquest sentit, el que va viure Jesús, des del Sant Sopar fins a la mort en creu, culminant la seva vida històrica, és la passió de Déu per la seva gent.
Cadascun dels gestos i paraules que intercanvia el Senyor amb els actors del relat fa cert el que prefigura Isaïes en el servent sofrent: “El Senyor m’ha donat una llengua de mestre per a que amb la paraula sàpiga sostenir als cansats”.
Aquest “passar fent el bé” contrasta amb el progressiu desengany dels deixebles que es senten amenaçats i arriben a vendre el seu mestre com un esclau, per trenta monedes, o el neguen tantes vegades com calgui.
L’amor fins a l’extrem del Senyor també es troba amb la incomprensió dels “homes de Déu”, incapaços de reconèixer el seu Fill. Fins i tot, aquells que tenen la màxima autoritat que emanava de dalt, es burlen de l’amor a fons perdut de l’Ungit. I tanmateix Crist els estima, els perdona i els justifica tots ells. Tal és la seva passió pel món que Déu estima.
Diu Isaïes: el Senyor que obre la boca per sostenir amb la paraula, “un matí i l’altre desvetlla l’orella perquè escolti com un deixeble”. Així, Jesús obedient accepta que es faci el que Déu vol i no el propi voler, tot i sentir a Getsemaní una tristor a l’ànima com per morir. Més endavant a la creu, Jesús no comprèn el silenci de Déu. I és allí on comença a recitar el psalm 21 “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?”. Però aquest silenci de Déu no fa minvar la passió de Jesús. Com diu el mateix psalm 21: “Força meva, cuiteu a defensar-me”. Fins a fer seva l’esperança del salmista: “Anunciaré als germans el vostre nom”
“Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom. Perquè tothom doblegui el genoll al nom de Jesús i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.”
La Passió de Nostre Senyor Jesucrist interpel·la allò que ens mou al fons del cor i ens convida a reconèixer Déu en el nostre desig més pregon. La seva Passió ens porta a sostenir la confiança en el voler de Déu, malgrat totes les dificultats. I finalment, la seva Passió ens recorda que seva –i per tant nostra- és la victòria definitiva.
DEL CENACLE AL SEPULCRE.
¿DISPOSTS A SEGUIR JESÚS?
Amb
el Diumenge de Rams comencem la setmana més solemne de
l'any litúrgic: La Setmana Santa, en la qual tots,
com Església, recordem i actualitzem en fe el Misteri
de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesús, nostre
Senyor.
Aquesta
festa, envoltada de molts símbols,... benedicció de
rams, processó, cants alegres, lectura completa de la
Passió.... ens ajuda a preparar-nos i disposar-nos per
al que celebrarem durant tota la setmana. En concret,
la Paraula així ho proclama: ¡Jesús és el Senyor,
el Rei!
D'aqueixa
manera és aclamat quan travessa les portes de
Jerusalem. Així és nomenat pels soldats entre befes i
el rètul que posen a la creu. Paradoxalment, sols
travessant l'experiència de mort, sols experimentant el
fracàs de la creu, podran els seus deixebles
albirar i conéixer-lo, no com el rei que esperaven
sinó com el Rei del regnat ofert als senzills, als
humils, als empobrits... És el regnat de l'Amor, de
l'Esperança, de l'Alegria. Solament així podrem
reconéixer n Jesús el Rei de l'Univers, el Senyor
de la Vida.
A
tot això ens convida la litúrgia quan ens proposa
com a lectura de l'Evangeli tota la narració de la
Passió, Mort i Resurrecció de Jesús. És aqueixa
una forma bella de situar-nos, de fer-nos parar esment
perquè no ens fugi el sentit pregó del que
celebrem.
El
mateix relat no necessita comentaris. El coneixem prou
bé. L'invitació és a no romandre com a espectadors
davant aquesta lectura, veient com porten a Jesús d'un cap
a l'altre,... Getsamaní, casa de Caifàs, tribunal de
Pilat, el Gòlgota, el sepulcre,...Entrem dins el text
com un personatge més,... impliquem-nos, deixem-nos
qüestionar. Una manera possible pot ser, tal volta,
fer-nos les preguntes i interrogant que es donen en el
relat.
Tota
pregunta vol resposta. Tota pregunta surt d'una cerca,
d'una necessitat. Cada una d'aquest evangeli ens convida
a respondre i, sobretot, a situar-nos davant Jesús.
Fixem-nos
en algunes: “¿ Què em doneu si el vos entrego ?”,
diu Judes. “¿ On vols que preparem el sopar ?”,
demanen els deixebles. “¿Som jo, Senyor ? ¿ Som tal
volta jo, Mestre ?” “¿ No heu pogut aguantar una
estoneta , ni una hora ? ¿ Encara dormiu i badoqueu ?”,
demana Jesús a Getsamaní. Més envant, n'escoltarem
altres que ens interpel·len ferm: “¿ A nosaltres
què...?, demanen els sacerdots i ancians quan Judes es
penedeix d'haver traït l'amic i reconeix: “He pecat
entregant un innocent”. O la pregunta inquietant de
Jesús, ja a la creu: “Déu meu, Déu meu, ¿ per
què m'heu abandonat ?”.
Cada
pregunta ens demana una resposta. Cada pregunta ens
ajuda a qüestionar-nos la nostra pròpia vida: ¿ per
quants diners entrego a Jesús ?, ¿ per quants els
“Jesús” d'avui ?, ¿ estic despert o domo davant el
sofriment dels meus germans ? ¿ la vida dels
altres, per a mi,... què ? ¿ m'importen de veres les
altres persones ? Amb qui m'identificaria: ¿ Pot ser
Judes ?, Caifàs o Pilat ? ¿ Com els deixebles,... fuig
? O, com Pere, nego ? ¿Com Simó de Cirene, que
comparteix el pes de la creu, ? o com les dones
que romanen arran de la creu ? Com Josep d'Arimatea
que gosa demanar el cos...? o com Maria Magdalena
i l'altra Maria que van fins al sepulcre?...
Que
acompanyar l'Amor que se dóna per dar-nos Vida ens
transformi en el més pregó del nostre ser....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada