PENTECOSTA

 

VIURE DÉU DES DE DINTRE

Fa uns anys, el gran teòleg alemany, Karl Rahner, gosava afirmar que el principal i més urgent problema de l'Església del nostre temps era la “mediocritat espiritual”. Aquestes eren les seves paraules: el vertader problema de l'Església és “seguir tirant amb resignació i tedi camins comuns de mediocritat espiritual.”

El problema s'ha agreujat a les darreres dècades. Han servit poc els intents per reforçar les institucions, salvaguardar la litúrgia o vigilar l'ortodòxia. Dins el cor de molts cristians s'apaga l'experiència interior de Déu.

La societat moderna ha apostat per “l'exterior”. Tot ens convida a viure des de fora. Tot fa pressió per a moure'ns amb presses, sense quasi aturar-nos en res i en ningú. La pau no troba encletxes per entrar dins el nostre cor. Vivim quasi sempre a les crostes de la vida. Oblidem assaborir la vida per dins. Per ser humana, a la nostra vida li manca una dimensió essencial: la interioritat.

És trist veure també com a les comunitats cristianes no sabem tenir cura ni promoure la vida interior. Molts no sabem el que és el silenci del cor, no ensenyem a viure des de dintre. Privats de l'experiència interior, sobrevivim oblidant la nostra ànima: escoltem paraules amb les orelles i pronnunciem oracions amb els llavis, mentre el nostre cor està absent.

A l'Església es parla molt de Déu, però ¿ on i quan els creients escoltem la presència silenciosa de Déu dins el més pregó del cor ? ¿ On i quan acollim l'Esperit del Ressuscitat dins nostre interior ? ¿ Quan vivim en comunió amb el Misteri de Déu des de dintre ?

Acollir l'Esperit de Déu vol dir deixar de parlar amb un Déu que posem lluny i fora de nosaltres, i aprendre a escoltar-lo en el silenci del cor. Deixar de pensar a Déu amb el cap, i aprendre a percebre-lo en el més íntim del nostre esser.

Aquesta experiència interior de Déu, real i concreta, pot transformar la nostra fe. Sorprèn com hem pogut viure sense descobrir-la abans. És possible trobar Déu dins nosaltres enmig d'una cultura secularitzada. És possible també avui conéixer una alegria intgerior nova i diferent. Però em sembla difícil mantenir per molt de temps la fe en Déu enmig de l'agitació i frivolitat de la vida moderna sense conéixer, malgrat sigui de manera humil i senzilla, qualque experiència interior del Misteri de Déu.

Pentecosta - Temps Pasqual

Ac 2,1-11
1Co 12,3b-7,12-13
Jn 20,19-23

1 Si féssim una enquesta…

... i preguntéssim al Poble de Déu quina és per a ells i elles la festa primordial de l’any litúrgic, no sé quants respondrien que és la festa d’avui: la festa de la Pentecosta. Potser alguns dirien que Nadal, per les seves connotacions religioses amables, tradicionals, per l’escalf del temps d’Advent i Reis; potser alguns, la festa major del seu poble. Sortosament una majoria apuntaria a la Celebració de la Pasqua, després de la Setmana Santa, que tanta riquesa de matisos i colors inclou en el seu quadre religiós. Però la Pentecosta té un mal calendari, que ens agafa un pèl cansats, amb les piles baixes, i el “pont” que es necessita per refer unes forces que potser estan sota mínims...

Aquest “divertimento” del calendari no pretenia altra cosa que fer constar com n’és, de clau i decisiva, la festa de l’Esperit, present en el món i en l’Església. I com n’ estem, de lluny els creients d’assaborir i necessitar ser més conscients d’aquesta veritat: Sense l’Esperit de Déu, res no és possible. Corprèn adonar-se que al segon verset del llibre del Gènesi diu: “L’Esperit de Déu planava sobre les aigües...!” I des d’aleshores, quants vols no haurà fet aquest Esperit de Déu - font de tota vida - sobre els boscos, els cors dels homes i dones, les mans, els ulls, les consciències i els amors de tota la Humanitat ! Ell, incansable, serè, ferm i alhora suau...!

2. “La Resurrecció de la Comunitat Cristiana” 
   
   
   És suggerent i positiu veure que la teologia d’avui relaciona estretament la festa de la Resurrecció de Jesús, la Pasqua, la nova vida que l’Esperit de Déu fa esclatar en la Persona del Ressuscitat i la vinguda de l’Esperit Sant sobre aquella Comunitat que també necessitava l’empenta, el coratge i la imaginació per ser testimonis de la Resurrecció de Jesús, i més després de la crisi de la mort del Pastor, quan es van dispersar les ovelles... 

I es tornen a agrupar en aquella estança del Cenacle. No hi falta ningú. Els deixebles, les dones que servien i seguien Jesús, i Maria, la mare. Ella fidel i sempre present quan s’ha de ser-hi, també viu el naixement de l’Església. “Unànimes en la pregària”, “esperant la Promesa”, aquell tarannà que els farà savis i fidels en el coneixement del missatge de Jesús. I valents i coratjosos en la predicació de l’Evangeli


3. El tarannà de l’Esperit de Déu


Aquestes dues qualitats (la saviesa i el coratge) són com l’ADN de l’Esperit de Jesús. La saviesa, aquell seny, aquella il.luminació del cap i del cor per recordar, reviure, predicar i oferir el missatge de Jesús. Com la memòria de Jesús, quan va dir als seus deixebles: “Quan vindrà l’Esperit de la veritat us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera.”


Però això no serà gens fàcil, perquè el món (aquells criteris del món que són tan oposats a l’Evangeli) sempre presentarà una resistència sistemàtica als principis i al missatge de Jesús. “Ho tindreu molt clar” si us deixeu guiar per la força de l’Esperit. Per això els símbols del vent i el foc, aquelles dues realitats gairebé intangibles, fortes, poderoses que no es poden manipular, i que fan obrir portes i finestres, de bat a bat, per poder respirar l’Alè de Déu, quina és la seva inspiració... Festa de la Pentecosta, inici d’una nova Creació, d’una Creació, que es va renovant constantment...

Francesc Roma, sj.

¿Com podem mirar la vida amb uns ulls de pols?"

Per Josep Llunell. 

Pentecosta. Cicle A

Barcelona, 4 de juny de 2017

Els hebreus es feien una idea molt bonica i real del misteri de la vida.

Així descriu la creació de l’home un relat dels segle IX abans de Crist: “Llavors el Senyor Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de la vida i l’home es convertí en un ésser viu.”

És el que ens diu l’experiència. L’ésser humà és pols. En qualsevol moment es pot ensorrar.

Com podem caminar amb uns peus de pols?

Com podem mirar la vida amb uns ulls de pols?

Com podem estimar amb un cor de pols?

Malgrat això, aquesta pols viu! Al seu interior hi ha un alè que el fa viure. És l’alè de Déu.

Al final del seu evangeli, Joan va descriure una escena grandiosa.

És el moment culminant de Jesús Ressuscitat. Segons el relat, el naixement de l’Església és una nova creació. Quan va enviar els seus deixebles, Jesús “va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant.”

Sense l’Esperit de Jesús, l’Església és pols sense vida: una comunitat incapaç d’introduir                                                                                                         

-esperança

-consol

-i vida en el món.

Pot pronunciar paraules sublims i no comunicar res de Déu als cors de la gent.

Pot parlar amb seguretat i fermesa i no refermar la fe de les persones.

D’on pot treure esperança sinó és de l’alè de Jesús?

Com podrà defensar-se de la mort sense l’Esperit del Ressuscitat?

Sense l’Esperit creador de Jesús, a l’Església podem acabar tots creient el mateix però sense esma, sense cap impuls creador, sense la força renovadora.

Hem d’invocar el Sant Esperit i fer-ho constantment perquè ens alliberi

-de la por

-de la covardia

-de la mediocritat

-de la rutina

-de la manca de fe

-de la mentida

No hem d’excusar-nos mirant què fan o no fan els altres.

Hem d’obrir cada un el nostre propi cor perquè l’Esperit de Déu pugui entrar-hi, il·luminar-lo i regenerar-lo. Només així millorarem integralment i esdevindrem òptims testimonis de la fe cristiana.

L’Església oficial parla sovint – en els seus documents – de l’Esperit però en la pràctica del dia a dia i a peu pla i sense retòriques.—hom té la impressió que l’Església creu més en l’eficàcia del poder i del diner que no pas en la força, en l’energia de l’Esperit de Déu.

I això mateix els hi passa a molts creients.

Quan es nota més això?

En temps de crisi de fe com els d’avui, com els nostres.

Quants són els que avui creuen sincerament?

Quants tradueixen i concreten la seva fe en obres de misericòrdia i de compassió? No pot haver-hi amor real a Déu si no hi ha amor real al pròxim. Si ens ho creiem, això, què hauríem de canviar en el dia a dia del nostre viure?

SEXTA PARAULA DE PASQUA

 “JO SOC AMB VOSALTRES DIA RERE DIA FINS A LA FI DEL MÓN” (Mateu 28, 20)

Per Jesús Renau. Dg, 28/05/2017

A la sortida de l’hospital, sense saber per què, la Mireia recorda aquestes paraules que Jesús va dir als seus deixebles mentre encara era amb ells. Pocs moments després va marxar i mai més l’hem vist amb els nostres ulls. Tampoc tu el veus; més encara, tens la impressió que ha marxat. Et senties tan sola mentre, callada, acompanyaves la teva estimada àvia, que des de l’ictus no parla, encara que quelcom deu entendre. On ets avui Jesús? “Jo soc en tu, Mireia. Avui hi era present quan agafaves la mà de l'àvia. La meva mà era en ella. Ànim, Mireia.”

Tots han anat marxant. Ha sigut una festa increïble. El Ramon i la Belén es miren. Sembla mentida el profund silenci que hi ha en aquests moments després de tanta gresca. I per cert totes les taules plenes de plats, gots, ampolles i flors... On era, avui el Senyor, Ell que ens va prometre que seria amb nosaltres fins a la fi del món? Oi que també penseu que aquesta casa, tan desordenada i que demana ara tanta feina, és la fi de la festa, encara que no precisament la fi del món? “Jo soc ara amb els nens, amb els pares, amb els amics, en mig de tanta gent que s’estima i en vosaltres dos. M’agraden les festes. Que aquesta casa segueixi sempre oberta”.

I com pesa aquesta maleta que ha estat buida tants mesos i ara portes a la mà, tu, amic, Lucas, que avui surts de la presó. Quina sensació, aquesta de la llibertat. Com es van repetint les paraules del mosso quan t’ha vist marxar: que tinguis sort. És cert, vull tenir sort, Jesús, que si no hagués estat per tu segurament jo seria mort. Alguns diumenges anava a missa, no tant per fe, sinó per trencar una mica la rutina; fins que aquell dia, inesperadament, vaig entendre que hi eres. “Lucas, amic meu, cuida’t, compta amb mi, que vaig al teu costat. Soc amb tu, sempre; sí, sempre, de debò.”

Potser tots avui, recordant el comiat de Jesús, ni que sigui per uns moments, fem, en la mida del possible, un acte de fe en la proximitat de Jesús en la nostra vida. Les paraules que va dir en el seu comiat també eren dites per a cadascun de nosaltres. “Jesús, no et veig, no t’entenc, fins a vegades tinc dubtes. De tota manera, crec –o voldria creure encara més– que la buidor, l’absurd i la radical soledat són sensacions, però la veritat és que ens acompanyes, que ets tan a prop senzillament perquè tu ets “Déu en nosaltres”.

SANT VICENÇ FERRER I SANT JOSEP

Església de Sant Vicenç Ferrer - MANACOR.

(Esglésies  de   Mallorca,  facebook)

*******************

++++++

SANT   JOSEP....:

 Església de Sant Josep - Manacor.   (enllaç  a  Esglésies   de   Mallorca)

ASCENSIÓ DEL SENYOR

Església de Sant Vicenç Ferrer - MANACOR.

(Esglésies   de   Mallorca,   facebook)

EIXAMPLAR L'HORITZÓ

Aplicats només a èxits immediats de millor benestar i atrets per petites aspiracions i esperances, tenim el risc d'empobrir l'horitzó de la nostra existència perdent de vista el desig d'eternitat.

¿ És un progrés ? ¿ És un error ?

Hi ha dos fets que és fàcil comprovar en aquest nou mil·leni en el qual vivim fa uns anys. Per una banda, creix dins la comunitat humana l'expectativa i el desig d'un món millor. No ens conformem amb qualsevol cosa: necessitem progressar cap a un món més digne, més humà, més feliç.

Per altra banda, creix també el desencís, l'escepticisme i la incertesa davant el futur. Hi ha tants sofriments absurds en la vida de les persones i dels pobles, tants conflictes enverinats, tals abusos contra el planeta, que costa mantenir la fe en l'esser humà.

Tanmateix, el desenvolupament de la ciència i la tecnologia resol molts de mals i sofriments. En un futur assolirà, sens dubte, èxits encara més espectaculars. No podem encara intuir les capacitats que hi ha dins l'esser humà per a desenvolupar un benestar físic, psíquic i social.

No seria honest però, oblidar que aquest desenvolupament prodigiós “ens salva” tan sols d'alguns mals, i de manera limitada. Quan fruiem, cada cop més, del progrés humà, ens adonem millor que l'esser humà no pot donar-se tot el que vol i cerca.

¿ Qui ens salvarà de l'envelliment, de la mort inevitable o del poder extrany del mal ? No ens ha de sorprendre que molts sentin necessitat de qualque cosa que no és ni la tècnica ni la ciència, ni ideologia o doctrina religiosa. L'esser humà es resisteix a viure tancat per a sempre dins aquesta condició caduca i mortal. Cerca un horitzó, necessita una esperança més definitiva.

Molts cristians viuen avui mirant massa a terra. Sembla que no gosem aixecar la mirada més enllà de l'immediatesa de cada dia. En aquesta festa cristiana de l'Ascensió del Senyor serà bo recordar unes paraules d'aquell gran científic i místic, Teilhard de Chardin: “Cristians, només a vint segles de l'Ascensió. ¿ Què n'heu fet de l'esperança cristiana ?”

Entre interrogants i incerteses, els seguidors de Jesús seguim caminant per la vida folrats amb una confiança i una convicció. Quan sembla que la vida es tanqui o extingeixi, Déu hi és. El misteri últim de la realitat és un misteri d'amor salvador. Una porta oberta a la vida eterna. Ningú la pot tancar.

José Antonio Pagola

Ascensió del Senyor - A
(Mateu 28,16-20)

28 de maig 2017

Estimar i ser estimat, aquest és el nus de la qüestió"

Per Josep Llunell

Ascensió. Cicle A

Al llarg dels segles s’han divulgat formes molt diverses d’imaginar el cel.

A vegades s’ha considerat el Paradís com una mena de país de les meravelles oblidant pràcticament Déu com a única font de la plenitud humana.

Altres vegades, s’ha insistit gairebé exclusivament en la visió beatífica de Déu excloent tota altra mena de felicitat.

També es parla amb freqüència de la pau eterna, final de totes les fatigues d’aquesta vida.

Els teòlegs actuals són avui molt sobris en parlar del cel i defugen totes les representacions ingènues.

La nostra plenitud final està més enllà de qualsevol experiència terrenal.

Els teòlegs fan referència al llenguatge de l’amor i de la festa.

Per què?

Perquè l’amor és l’experiència més fonda i plena de la persona humana.

Estimar i ser estimat, aquest és el nus de la qüestió.

Ara bé: on hi ha el gaudi de l’amor, allà hi neix la festa.

La festa sense ruptures

                         ni dolor

                        ni mort

La festa de l’amistat entre tots els pobles i entre totes les persones.

La festa de la plenitud i de la creativitat màxima, el goig de la llibertat total.

Els cristians actuals mirem poc el cel perquè estem aferrats a les realitats immediates i moridores.                                                                         

No ens atrevim a esperar gran cosa de res ni de ningú, ni de Déu.

Som de mirada curta.

Deia el P. Teilhard de Chardin: “Cristians, a només vint segles de l’Ascensió, ¿què n’heu fet de l’esperança cristiana?”

Què hi respondríeu vosaltres?

Resumint:

Què ens ve a dir aquesta festa?

Que aquell pobre i humil treballador manual, aquell desconegut veí del poblet de Natzaret, per la seva vida coherent, fidel al designi de Déu, viscuda amb llibertat i audàcia per fer el que Déu Pare li demanava i esperava d’ell:

-el seu afany i la seva lluita per fer un món més habitable i menys ingrat, sobretot pels més desgraciats de la vida

-aquell humil i senzill Jesús

-aquell home tan humà i entranyable

És el que ens dibuixa l’ascens fins a assolir la plenitud de les nostres aspiracions més profundes i més nobles.

Això és el que significa i ens promet la festa de l’Ascensió.

Com hi pensem respondre nosaltres?

Què és estimar?

Estar present i disponible i permanentment servicial sense demanar mai res a canvi.

És aquesta la nostra manera d’estimar?

QUINTA PARAULA DE PASQUA

QUEDA’T AMB NOSALTRES, QUE ES FA TARD I EL DIA JA COMENÇA A DECLINAR.”(Lluc 24, 29)

Aquestes paraules, que són una pregària, expressen també un sentiment molt profund quan aquella persona que estimem fa el gest de marxar. “Si us plau, queda't amb nosaltres... mare, pare, amic. Queda’t, no marxis, no ens deixis, que et necessitem a prop, al nostre costat, fent camí. Mentre hi ets ens sentim acompanyats i estimats... Si marxes, què farem sense tu?”

         Però és que es fa tard, el temps passa. El dia, el mes, l’any, la vida... ja declinen. Tot passa, sembla ahir, i ves per on, ha passat el temps, ningú el para, estem tan bé, hem estat tan bé amb tu. Encara no, no marxis!

         És aquesta la pregària –el sentiment– d’aquells dos deixebles que, anant tristos de camí, foren trobats per Jesús. I també la de tants d’altres homes i dones que, després de la trobada, temem que marxi aquell que es va fer trobadís en el nostre camí.

   

No va marxar. Ell no volia marxar. Volia sopar amb ells. Tenia moltes ganes de sopar amb ells i mostrar qui era, abans de marxar. Ho va mostrar en la forma de partir el pa. Era Ell. Ara sí, podia marxar, perquè de fet no marxava: en el pa es quedava. D’una presència física passava a la presència de la fe, dels ulls al cor, i del cor a aixecar-se i tornar al camí. La seva presència nova era d’una joia incalculable. Sí, Ell vivia. Sí, Ell viu.

Mirem de no marxar de ningú sense haver partit el nostre pa amb ell... Almenys intentem-ho. Que dur que és un cop de porta!

Ell, el Senyor, si en el camí de la nostra vida ha encès el cor sense donar-se a conèixer, quan fa el gest del comiat i sobretot si es fa tard, no el deixem marxar. Resta poc temps. Anem a sopar: el pa i el retorn a la vida, plens de fe, joia i força. Sabem que va amb nosaltres.

SISÈ DE PASQUA

FESTES   DE   SANT   DOMINGO....

Sisè diumenge - Temps Pasqual

Ac 8,5-8.14-17
1Pe 3,15-18
Jn 14,15-21

La mirada
Una de les expressions humanes més significatives és la de la mirada. A través d’ella podem intuir amb certa facilitat l’actitud o la intencionalitat de la persona que ens mira. Quantes coses es poden manifestar i quantes intencions es poden deduir d’una mirada! De vegades més que amb les paraules o amb el to de veu. Mirar amb bons ulls o amb mals ulls pot expressar o provocar estats d’ànim o reaccions ben diverses. Diuen popularment que els ulls són el mirall de l’ànima.

Del que es tracta, com en tantes altres expressions humanes, és de tenir sempre la mirada adequada. Com ha de ser la nostra mirada? Hi ha una petició repetida en els salms molt significativa: “Senyor, feu-nos veure la claror de la vostra mirada!” En ella reconeixem que la seva mirada és lluminosa i descobreix les coses i les persones tal com són i fa veure tot allò que pot passar fàcilment inadvertit. Nosaltres hauríem de tenir, almenys una mica d’aquesta llum en la nostra mirada.La mirada interior
Avui Jesús ens acaba de dir que no ens deixa desemparats, sinó que, per mitjà del seu Esperit resta amb nosaltres, està en nosaltres, dintre de nosaltres. Ens n’adonem? Cal que ens mirem a la llum de la seva mirada i descobrim, enmig de les nostres limitacions i febleses, la presència de l’Esperit de Jesús. Aquest Esperit que ens inspira tantes coses bones, tants bons sentiments envers tantes persones, tants bons pensaments i desigs que ens porten a actuar amb generositat. I és, deixant-nos portar per aquest Esperit, com podrem anar vencent les nostres febleses. I amb la claror de la seva mirada, més fàcilment descobrirem també la seva presència en els altres, enmig de febleses inherents a la condició humana.Estimats
És llastimós que tinguem més facilitat per descobrir les febleses, les pròpies i sobretot les alienes, abans que els dons meravellosos de l’Esperit que hi ha en nosaltres i en els altres. Això ens fa, sovint, valorar-nos poc, estimar-nos poc i valorar poc i estimar poc els altres. Perquè, en definitiva, la llum de la mirada de Déu no és altra cosa que l’amor, el manament de Jesús. I ens exposem a deixar-nos perdre, deixar de viure la cosa més gran que hi pot haver. Diu Jesús: aquell que accepta i guarda el meus manaments, el meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré i em revelaré a ell.

Ben diferent seria la convivència en moltes famílies, en molts pobles i en molts estats, si els homes i les dones sabessin deixar-se il·luminar per la claror de la mirada de Déu i descobrissin el molt de bo que hi ha en tots per la presència de l’Esperit de Jesús, tot fent de les diferències ideològiques, racials, culturals, i religioses, no un motiu d’enfrontament, sinó una font d’enriquiment mutu.

Aquests dies els cristians ens hem de preparar per revifar, d’una manera més intensa, aquesta presència de l’Esperit en celebrar d’aquí a dues setmanes la festa de la Pentecosta.

I ara l’Esperit davallarà sobre el pa i el vi de l’Eucaristia per fer-se presència de Jesús, que per la comunió amb Ell ens podrem deixar il·luminar més intensament amb la llum de la seva mirada.

Francesc Xicoy, sj.

L'ESPERIT DE LA VERITAT

Jesús s'acomiada dels deixebles. Els veu trists i abatuts. ¿Qui omplirà el buit? Fins ara ha estat ell qui tenia cura d'ells, els ha defensat dels escribes i fariseus, ha sostingut la seva fe dèbil i vacil·lant, els ha mostrat la veritat de Déu i els ha iniciat en son projecte humanitzador.

Jesús parla amb passió de l'Esperit. No els vol deixar orfes. Ell mateix demanarà al Pare que no els abandoni, que els doni “un altre defensor” perquè “estigui sempre amb ells”. Jesús el nomena “l'Esperit de la veritat” ¿ Què hi ha davall aqueixes paraules de Jesús ?

Aquest “Esperit de la veritat” no s'ha de confondre amb una doctrina. Aqueixa veritat no es troba dins els llibres dels teòlegs ni dins els documents de la Jerarquia. És quelcom més profund. Jesús diu que “viu amb nosaltres i està amb nosaltres”. És alè, força, llum, amor... que ens arriba des del misteri últim de Déu. Cal acollir amb cor senzill i confiat.

Aquest “Esperit de la veritat” no ens fa “propietaris” de la veritat. No ve perquè imposem als altres la nostra fe ni per a controlar l'ortodoxia. Ve per no deixar-nos orfes de Jesús, i ens convida a obrir-nos a la seva veritat, escoltant, acollint i vivint  el seu Evangeli.

Aquest “Esperit de la veritat” no ens fa “guardians” de la veritat, sinó testimonis. No és disputar, combatre ni derrotar adversaris, sinó viure la veritat de l'Evangeli i “estimar a Jesús guardant els seus manaments”.

Aquest “Esperit de la veritat” està dins cada un de nosaltres, defensant-nos de tot el que ens pugui apartar de Jesús. Ens convida a obrir-nos amb senzillesa al misteri d'un Déu, Amic de la vida. Qui cerca aquest Déu amb honradesa i veritat no està lluny d'ell. Jesús digué una vegada: “Tot el que és de la veritat, escolta la meva veu”. És cert.

Aquest “Esperit de la veritat” ens convida a viure en la veritat de Jesús enmig d'una societat on la mentida es diu estratègia; l'explotació, negoci; la irresponsabilitat, tolerància; la injustícia, ordre establert; l'arbitrarietat, llibertat; la falta de respecte, sinceritat...

¿ Quin sentit pot tenir l'Església de Jesús si deixam que es perdi dins les nostres comunitats l'Esperit de la veritat ? ¿ Qui podrà salvar-la de l'auto-engany, les desviacions i la mediocritat generalitzada ? ¿ Qui anunciarà la Bona Nova de Jesús dins una societat mancada d'alè i esperança ?

José Antonio Pagola

QUARTA PARAULA DE PASQUA

4ª: “SENYOR MEU I DÉU MEU!”

(Joan 20, 28)

Avui es parla molt del procés. Una paraula que pot significar moltes coses. El procés personal de Tomàs va culminar amb aquestes paraules: Senyor meu i Déu meu! No les va pronunciar com a resultat d’un càlcul mental ni d’una conclusió lògica, ni menys  encara mogut pel testimoni dels seus companys.

El fet decisiu va ser que Jesús va entrar en els seus dubtes i els va desfer amb la seva presència. Ah! En aquell moment el cor es va eixamplar i des del més profund van brollar –autèntics, humils i directes– uns mots que han transcendit els segles.

Quan ens preguntem què passa que la fe cristiana a les nostres societats occidentals –i en concret a casa nostra, almenys estadísticament– està en descens, moltes vegades ens quedem sense paraules.

La nostra lògica és en gran part la que ha fet avançar la tècnica, el progrés científics, els càlculs econòmics. Els mercats, els laboratoris, l’exactitud de les xifres, el que mostren la informàtica i la robòtica i un molt llarg etcètera han anat configurant una manera de pensar que en general no facilita la fe. Els testimonis de donació generosa, de notables sacrificis pels altres, no són patrimoni dels creients, encara que tenim nombrosos exemples de creients que donen un testimoni admirable. Ni raonaments, ni testimonis generosos... Doncs, què?

La fe no és el resultat dels raciocinis ni dels testimonis. Evidentment que aquestes realitats poden ajudar, però no són decisives. La fe va més enllà de la lògica dels sistemes econòmics, va més enllà del previsible i del que deia Sant Tomàs: “Jo si no ho veig, no ho toco, no em resulta efectiu... no m’ho crec; no m’ho puc creure.”

La fe és la conseqüència d’una trobada amb Jesús, encara que la resta de situacions i arguments poden ajudar i enfortir-la. Sense aquesta trobada serà una manera de sentir i de viure respectable, sens dubte, però inintel·ligible per a unes majories d’homes i dones que responen a una manera de pensar i de viure amarada de tecnicismes i pèrdues o guanys econòmics.

Qui diu sincerament “Senyor meu i Déu meu” és aquell/a que ha trobat o s’ha deixat trobar per Jesús. Ell viu entre nosaltres, a prop nostre. És la Pasqua, el pas de Déu en les nostres vides.

SI CUIDES EL PLANETA

En desenvolupar el cinquè principi del “Decàleg Verd”, la Campanya arriba al seu equador i compleix gairebé un any de crida pública a la reflexió sobre els nostres estils de vida, la manera de viure-la pel que fa als qui ens envolten, especialment les persones més vulnerables, pobres i excloses, i la contribució que fem a cura de la Casa comuna. Com assenyalen els responsables de la Campanya, “abans de seguir endavant amb els cinc punts que ens queden, volem detenir-nos en la necessitat d'una conversió personal, comunitària i eclesial, si pretenem posar en pràctica un nou estil de vida més atent a les necessitats de les altres persones i del planeta”. Per a això, “proposem un estil que està en l'arrel del missatge i la vida de Jesús per acostar el Regne i respondre al somni de Déu sobre la humanitat i la terra sencera”

.

Una de les claus d'aquesta crida a la conversió que es llança des de la Campanya SI CUIDES EL PLANETA, COMBATS LA POBRESA està a l’encíclica Laudato si’, un dels textos inspiradors d'aquesta iniciativa i a la qual el Papa Francesc convida a una conversió ecològica. “Vull proposar als cristians algunes línies d'espiritualitat ecològica –escriu el Sant Pare—que neixen de les conviccions de la nostra fe, perquè el que l'Evangeli ens ensenya té conseqüències en la nostra forma de pensar, sentir i viure. No es tracta de parlar tant d'idees, sinó sobretot de les motivacions que sorgeixen de l'espiritualitat per alimentar una passió per la cura del món” (LS 216).

Es tracta d'iniciar una conversió personal i comunitària amb profundes arrels i els fruits visibles de les quals siguin l'acolliment; el respecte pels altres i per la naturalesa, amb els seus ritmes i necessitats; la construcció d'unes societats on es respiri la cordialitat, la inclusió; i la defensa dels drets humans. Una conversió dirigida a fer per a tots un lloc en la taula comuna, per celebrar la festa de germanor, l'alegria de l'amistat. 

VEUS QUE CLAMEN

Com ha succeït amb els quatre principis anteriors, aquest 5è Principi del “Decàleg Verd” il·lustra la seva proposta de conversió amb històries reals d'acció comunitària orientada a preservar la Casa comuna. Una d'aquestes experiències és la dels Mosetén, un poble indígena que s'assenta a l'actual Bolívia, en el departament de La Paz y Beni, un territori fèrtil de naturalesa fluvial, entre el riu i les regions muntanyenques cobertes de boscos. La seva població, majoritàriament camperola, viu d'uns recursos cada vegada més amenaçats per la colonització agrícola i les tales indiscriminades

.

“Crec que el somni de desenvolupament que tenim és una vida digna, una vida lliure al nostre territori en harmonia amb uns altres”, explica un dels líders d'aquesta comunitat. “Tenim el Dret a fer-ho, podem fer-ho, tenim aquesta capacitat de fer alguna cosa per desenvolupar el futur, i deixar alguna cosa bé i sa als nostres fills. Cridem a l'Església perquè protegeixi la vida, perquè coneixent, defensant, acompanyant als nostres pobles defensem també la vida també per als nostres fills, per al futur”, afegeix. 

Un altre dels testimonis recollits és el de Mercedes Loring, religiosa de l'Asunción, qui recorda que “davant aquests crits no podem quedar insensibles. Estam cridats a una conversió profunda i sincera, tant personalment, o com a Església, que ens porti a renunciar a moltes de les nostres comoditats, privilegis, seguretats, fins i tot criteris, i seguim els passos de Jesús, estimant i fent el Bé, allí on ens necessitin”.

QUÈ POTS FER (O DEIXAR DE FER)?

Per a aquests dos mesos, des de la Campanya SI CUIDES EL PLANETA, COMBATS LA POBRESA es formulen algunes propostes pràctiques perquè cadascun i les nostres comunitats poguem avançar en aquest camí de conversió “ecològica”.

1. Transformar els nostres hàbits mentals i patrons de comportament, producció i consum de manera permanent i en tots els seus aspectes. 2. Articular xarxes de suport i comunitats de solidaritat capaces de sostenir opcions de vida individuals que no resulten senzilles.

3. La conversió passa per una nova relació amb les coses, amb les persones, amb la naturalesa i amb els problemes de la pròpia societat i del món: superar la cultura de la indiferència, recuperar la capacitat de cura dels qui tenim al costat i passar de l’assistencialisme a la justícia social que tracta d'eliminar les causes de la pobresa.

4.Participar de projectes que, a petita escala, assagen una forma més sostenible de consum.