PREGÀRIA
DE RECONCILIACIÓ
Janusz Korcza
T’he
retrobat, Déu, i me n’alegro
com
un infant esgarriat albira de lluny
una
silueta familiar i amiga.
T’he
retrobat, Déu, i aquí em tens tranquil
com
un infant que enmig d’un malson descobreix
damunt
d’ell el dolç somriure de sa mare.
T’he
retrobat, Déu, com un infant fugitiu
que
havent conegut la fam i l’hostilitat dels homes,
per
fi decanta el seu cap sobre un pit estimat
i
escolta un cor que no batega sinó per a ell.
¿De
qui és la culpa si, enlluernat per la festa del món,
m’he
allunyat de Tu?
¿De
qui és la culpa si, jove esverat,
he
estat atret per la gatzara de la seva música de fira,
els
oripells de les belleses multicolors,
la
gràcia d’un petit mico savi, que fa riure a la gent?
¿De
qui és la culpa si he volgut conèixer
el gust dels fruits salvatges?
el gust dels fruits salvatges?
Ah,
el plaer d’anar-se’ls a collir un mateix,
la
seva dolçor a la llengua, la certesa que una mica més avall,
allà
baix, rere els arbres, encara seran millors!
Vet
aquí com un s’esgarria en una selva traïdora.
¿De
qui és la culpa si els meus ulls càndids
han
preferit seguir els focs follets del carnaval,
si
les meves orelles només s’han obert
als sorolls excitants del seu seguici?
als sorolls excitants del seu seguici?
¿De
qui és la culpa si la meva boca
i
el meu cor tan sols han conegut alegries il·lusòries?
I
vet aquí que n’hi ha prou amb una llàgrima de pena
i
ja no estic tot sol enmig de la gentada.
El
meu Déu és a prop meu.
És
negra nit: sota la parpella del qui dorm
el món segueix sa boja ronda:
el món segueix sa boja ronda:
dins
d’un eixam de cometes fan ganyotes
uns rostres plens d’odi,
uns rostres plens d’odi,
un
fort vent propaga l’incendi,
s’escola
la sang, les aigües tèrboles del riu
s’emporten els ofegats;
s’emporten els ofegats;
nedo
contracorrent,
persegueixo el llamp enmig dels núvols:
quin
pes tan rar el de les meves ales! persegueixo el llamp enmig dels núvols:
EL
NOSTRE ÚNIC SENYOR
”¿Qui
digueu qui som jo?”.
I
gual que els primers deixebles, els cristians d'avui
també hem de respondre a Jesús per a recordar de
qui ens hem fiat, a quí seguim i què podem
esperar d'ell. Nosaltres vivim animats també per la
mateixa fe.
Jesús,
tu ets el Fill de Déu viu. Creim que véns de
Déu. Tu ens pots acostar com ningú al seu Misteri.
De tu podem aprendre a confiar sempre en ell,
malgrat els interrogants, dubtes i incerteses que
brollen dins el nostre cor. ¿ Qui revifarà la nostra
fe en un Déu Amic si no ets tu? Enmig de la
nit que cau damunt els teus seguidors, mostrau-nos el
Pare.
Jesús,
tu ets el Messies, el gran regal del Pare a tot
el món. Tu ets el millor que tenim els teus
seguidors, el més valuós i atractiu. ¿Per què
s'apaga l'alegria dins la teva Església? ¿ Per què
no acollim, gaudim i celebrem la teva bona presència
enmig de nosaltres? Jesús, salvau-nos de la tristesa i
contagieu-nos l'alegria.
Jesús,
tu ets el nostre Salvador. Tu tens força per
guarir la nostra vida i endreçar la història humana
cap a la salvació definitiva. Senyor, l'Església
que tu estimes està malalta. És dèbil i envellida.
Ens manquen forces per a caminar cap el futur
anunciant amb vigor la teva Bona Nova. Jesús, si
tu vols, pots curar-nos.
Jesús,
tu ets la Paraula de Déu feta carn. El gran
Indignat que ha posat la seva tenda entre nosaltres
per a denunciar el nostre pecat i engegar la
renovació radical que necessitem. Sacseja la consciència
dels teus seguidors. Desvetlla-nos d'una religió que
ens tranquil·litza i ensopeix. Fes-nos avinent la
nostra vocació primera i envieu-nos de bell nou a
anunciar el teu regne i curar la vida.
Jesús,
tu ets el nostre únic Senyor. No volem substituir-te
per ningú. L'Església és només teva. No volem
altres senyors. ¿Per què no ocupes sempre el centre
de les nostres comunitats ? ¿Per què et suplentem
amb el nostre protagonisme? ¿ ,Per què amguem el teu
evangeli? ¿ Per què seguim sords a les teves
paraules si són esperit i vida? Jesús, ¿ A qui
anirem? Només tu tens paraules de vida eterna.
Jesús, tu ets el nostre Amic. Així ens ho dius tu, malgrat quasi ho haguem oblidat. Tu has volgut que la teva Església sigui una comunitat d'amics i amigues. Ens has regalat la teva amistat. Ens has deixat la teva pau. La ens has donada per a sempre. Tu ets amb nosaltres fins al final. ¿Per què tanta discòrdia, recels i enfrontaments entre els teus seguidors? Jesús, donau-nos avui la vostra pau. Nosaltres no la sabem trobar.
Qué decimos nosotros?
También
hoy nos dirige Jesús a los cristianos la misma pregunta que hizo un
día a sus discípulos: «Y
vosotros, ¿quién decís que soy yo?».
No nos pregunta solo para que nos pronunciemos sobre su identidad
misteriosa, sino también para que revisemos nuestra relación con
él. ¿Qué le podemos responder desde nuestras comunidades?
¿Nos
esforzamos por conocer cada vez mejor a Jesús o lo tenemos
«encerrado en nuestros viejos esquemas aburridos» de
siempre? ¿Somos
comunidades vivas, interesadas en poner a Jesús en el centro de
nuestra vida y de nuestras actividades o vivimos estancados en la
rutina y la mediocridad?
¿Amamos
a Jesús con pasión o se ha convertido para nosotros en un
personaje gastado al que seguimos invocando mientras en nuestro
corazón va creciendo la indiferencia y el olvido? Quienes
se acercan a nuestras comunidades, ¿pueden sentir la fuerza y el
atractivo que tiene para nosotros?
¿Nos
sentimos discípulos de Jesús? ¿Estamos
aprendiendo a vivir con su estilo de vida en medio de la sociedad
actual o nos dejamos arrastrar por cualquier reclamo más apetecible
para nuestros intereses? ¿Nos da igual vivir de cualquier manera o
hemos hecho de nuestra comunidad una escuela para aprender a vivir
como Jesús?
¿Estamos
aprendiendo a mirar la vida como la miraba él?¿Miramos
desde nuestras comunidades a los necesitados y excluidos con
compasión y responsabilidad o nos encerramos en nuestras
celebraciones, indiferentes al sufrimiento de los más desvalidos y
olvidados: los que fueron siempre los predilectos de Jesús?
¿Seguimos
a Jesús colaborando con él en el proyecto humanizador del Padre o
seguimos pensando que lo más importante del cristianismo es
preocuparnos de nuestra salvación? ¿Estamos
convencidos de que el modo mejor de seguir a Jesús es vivir cada
día haciendo la vida más humana y más dichosa para todos?
¿Vivimos
el domingo cristiano celebrando la resurrección de Cristo? ¿Creemos
en Jesús resucitado, que camina con nosotros lleno de
vida? ¿Vivimos
acogiendo en nuestras comunidades la paz que nos dejó en herencia a
sus seguidores? ¿Creemos
que Jesús nos ama con un amor que nunca acabará? ¿Creemos en su
fuerza resucitadora? ¿Sabemos ser testigos del misterio de
esperanza que llevamos dentro de nosotros?
José
Antonio Pagola
21
Tiempo ordinario - A
(Mateo 16,13-20)
(Mateo 16,13-20)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada