Vint-i-novè diumenge - Temps Ordinari
Is
45,1.4-6
1
Te 1,1-5
Mt
22,15-21
Avui,
el penúltim diumenge d’octubre, quan l’Església celebra el
Domund, se’ns convida a renovar l’impuls missioner de l’Evangeli,
que cadascú i junts hem de portar arreu.
Aquesta celebració, simultània arreu del món, cerca una sensibilització global entre nosaltres. D’aquesta manera, captem recursos de tot tipus per a les comunitats més necessitades, per donar un nou impuls al darrer encàrrec del Senyor: “Aneu per tot el món i anuncieu l’Evangeli a tots els pobles”.
Per sostenir una mirada tan ampla, ens ha d’ajudar educar la mirada concreta. Una mirada quotidiana que porti a una acció transformadora.
“Quan tu hi ets, és diferent. Tot sembla passar d’una altra manera”. Potser ho has sentit dir alguna vegada referint-se a algú altre o a tu mateix. I potser t’ha descol·locat el comentari, perquè no te n’havies adonat dels efectes de la teva paraula, de la teva atenció o del teu servei.
Evangelitzar allà on som vol dir deixar que l’Esperit de Jesús ens precedeixi i acompanyi el nostre estar. Abans de predicar l’evangeli amb tota convicció –com diu Sant Pau-, cal realitzar-lo amb obres. D’aquesta manera les paraules venen a reblar el que els fets ja havien dit amb eficàcia.
Evangelitzar l’espai on ens movem vol dir habitar-lo sabent que Déu ja hi és en ell. La nostra presència, amb la d’altres, fa que es desvetlli la nostra consciència de Déu present en la natura, en l’atenció als més petits o en els sagraments.
Es en aquesta convicció amb la que vivia Jesús. Estar així present en Déu és el que els fariseus volien desmuntar: els posa excessivament nerviosos tanta transparència i revelació. Hi van amb els herodians perquè, en cas de delicte contra l’establert, puguin testimoniar davant Herodes.
La qüestió, que li plantejaran, toca dos aspectes essencials per a tota societat organitzada: els diners i l’autoritat. Pagar o no pagar el tribut al Cèsar?
Potser és veritat que es demana una quantitat abusiva i és injust. Potser, es qüestionable que s’hagi de tributar a l’Emperador en detriment de les necessitats locals. Sigui com sigui, la qüestió, tot i ser ben punyent té el risc de distreure i posar l’atenció primera al lloc erroni.
Qui és el Senyor de la història? Els diners? El Cèsar? La meva gent? No, el Senyor de la història és el Déu d’Abraham, Isaac I Jacob, que ofereix una nova aliança al seu poble, com ja ho va fer a l’antigor. Es ell i no hi ha d’altre.
Les lectures ens proposen refer les nostres prioritats per si van errades. Retornem els ídols al seu lloc, d’on no havien d’haver sortit, i oferim cada instant de la pròpia vida a Déu, que ens l’ha donada.
David
Guindulain
A
l'esquena de Jesús, els fariseus es posen d'acord per
a parar-li un parany decisiu. No van a trobar-lo
ells mateixos. Envien deixebles acompanyats per
partidaris d'Herodes Antipes. Tal volta, no manquen entre
aquests poderosos recaudadors d'impostos per a Roma.
El
parany està ben pensat: “¿ És lícit pagar tributs
al César o no?”. Si respon negativament, l'acusen
de rebel·lió contra Roma. Si legitima el pagament de
tributs perd tot prestigi davant aquells pobres
camperols que viuen oprimits pels impostos, i als
quals ell estima i defensa amb tota la seva força.
La
resposta de Jesús ha estat resumida en forma
lapidària al llarg dels segles en aquests termes: “Al
César això que és del César i a Déu, allò
que és de Déu”. Poques paraules de Jesús hauran
estat tan citades com aquestes. I cap, tal volta,
més distorsionada i manipulada des d'interessos aliens
al Profeta, defensor dels pobres.
Jesús
no pensa en Déu i en el César de Roma com a
dos poders que poden exigir cadascun, en terreny
propi, drets als seu súbdits. Com a jueu fidel,
Jesús sap que és de Déu “tota la terra i tot
el que s'hi mou, el món i tots els qui
l'habiten” (Salm 24). ¿Què pot ser del César que
no sigui de Déu? Per ventura els súbdits de
l'emperador, ¿no són fills i filles de Déu?
Jesús
no para esment a les diferents posicions que
enfronten herodians, saduceus o fariseus sobre els
tributs a Roma i el seu significat: si porten “la
moneda de l'impost” dins la bossa, que complin
obligacions. Però ell no viu als servei de l'Imperi
de Roma, sinó parant camins al regne de Déu i
la seva justícia.
Per
això, els recorda el que ningú li ha demanat:
“Doneu a Déu, allò que és de Déu”. És a
dir, no doneu a cap César allò que solament és
de Déu: la vida dels seus fills i filles. Ho
ha repetit moltes vegades als seus seguidors, els
pobres són de Déu, els petits els seus predilectes,
el regne de Déu és seu. Ningú pot abusar
d'ells.
La
vida, la dignitat, la felicitat de les persones no
s'han de sacrificar a cap poder. Sens dubte, cap
poder sacrifica avui més vides i causa més
sofriment, fam i destrucció que aqueixa “dictadura
d'una economia sense rostre i sense objectiu humà
vertader” que, segons el Papa Francesc, han imposat
els poderosos de la Terra. No podem romandre passius
i indiferents acallant la veu de la nostra
consciència en la pràctica religiosa.
VÍCTIMES
La
pregunta que fan a Jesús alguns sectors fariseus,
confabulats amb partidaris d'Herodes Antipes, és un
parany parat amb astúcia per a preparar un clima
propici a eliminar-lo: “¿
És lícit pagar l'impost al César o no ?”.
Si
diu que és lícit, Jesús romandrà desprestigiat
davant el poble i perdrà el seu suport: així serà
més fàcil actuar contra ell. Si diu que no és
lícit, serà acusat per agitador subversiu davant els
romans que, en les festes de Pasqua ja properes,
pugen a Jerusalem per a ofegar qualsevol conat de
rebel·lió contra el César.
Abans
de res, Jesús els demana veure “la
moneda de l'impost” i
que diguin quina és la imatge i ,la
inscripció. Els adversaris reconeixen que la imatge
és del César com resa la inscripció: Tiberi César,
Fill august del Diví August. Póntifex Màxim. Amb
el seu gest, Jesús ha situat la pregunta en un
context no esperat.
Primera
conclusió. Si la imatge de la moneda pertany al
César, “doneu
al César això que és del Cesar”. Retorneu-li
el que és seu: aqueixa moneda idolàtrica, encunyada
amb símbols de poder religiós. Si l'utilitzeu en
vostres negocis, accepteu la seva sobirania. Compliu
amb vostres obligacions.
Però
Jesús que no viu al servei de l'emperador de
Roma, sinó “cercant el regne de Déu i la seva
justícia” afegeix una greu advertència sobre quelcom
que ningú li ha demanat: “A
Déu donau-li allò que és de Déu”. La
moneda porta la “imatge” de Tiberi, però l'esser
humà és “imatge” de Déu: li pertany sols a
ell. Mai sacrificareu les persones a cap poder.
Defenseu-les.
La
crisi econòmica que vivim en els països occidentals
no té fàcil solució. És una crisi d'humanitat més
que financera. Obsessionats només per un benestar
material sempre més gros, acabem vivint un estil de
vida insostenible inclús econòmicament.
No
són suficients les solucions tècniques. Una
conversió del nostre estil de vida és necessària,
una transformació de les consciències: passar de la
lògica de la competició a la cooperació: posar
límits a la voracitat dels mercats; aprendre una nova
ètica de la renúncia.
La
crisi serà llarga. Ens vénen anys difícils. Els
seguidors de Jesús cal que trobem en l'Evangeli la
inspiració i l'alè per a viure-la de manera
solidària. De Jesús escoltem la invitació a estar
prop de les víctimes més vulnerables: els que
estan sacrificats injustament a les estratègies dels
mercats més poderosos.
José
Antonio Pagola
SÓN
DE DÉU, DE NINGÚ MÉS
A
Déu allò que és de Déu.
“Al
César això que és del César i a Déu allò
que és de Déu”. Les
paraules de Jesús més citades. Les paraules de
Jesús més distersionades des d'interessos aliens al
Profeta que va viure totalment dedicat, no a
l'Emperador, sinó als oblidats, empobrits i exclosos
per Roma.
Episodi
carregat de tensió. Els fariseus han planejat un
atac decisiu contra Jesús. Per això, envien “uns
deixebles”; no vénen ells; eviten topar-se directement
amb Jesús. Ells són defensors de l'orde vigent i no
volen perdre privilegis dins aqueixa societat que Jesús
qüestiona.
Endemés,
els envien acompanyats “per uns partidaris d'Herodes”
del entorn d'Antipas. Segurament, no hi manquen entre
ells terratinents i recaudadors encarregats d'emmagatzemar
el gra de Galilea i enviar els tributs al César.
L'elogi
que fan a Jesús és insòlit en llurs boques:
“Sabem
que ets sincer i ensenyes el camí conforme a la
veritat”. Tot
és un parany, però han parlat amb més veritat
del que imaginen. És així. Jesús viu totalment
entregat a preparar el “camí de Déu” per a
que neixi una societat més justa.
No
està al servei de l'emperador de Roma; ha entrat
en la dinàmica del regne de Déu. No viu per a
desenvolupar l'Imperi, sinó per a fer possible la
justícia de Déu entre els seus fills i filles.
Quan li demanen si “és lícit pagar imposts al
César o no”, la seva resposta és terminant: “Pagueu
al César això que és del César i a Déu el
que és de Déu”.
Jesús
no pensa en Déu i el César com dos poders que
poden exigir drets als súbdits. Com a jueu fidel,
sap que a Déu li pentany “la terra i tot el
que s'hi mou, el món i tots els qui l'habiten”
(salm 24). ¿Què li pot pertànyer al César que
no sigui de Déu?. Només els diners injusts.
Si
algú viu embolicat en el sistema del César, que
compleixi les seves “obligacions”, però si entra en
la dinàmica del regne de Déu ha de saber que
els pobres li pertanyen sols a ell, són els fills
predilectes. Ningú pot abusar d'ells. Això és el
que Jesús ensenya “conforme a la veritat”.
Els
seus seguidors ens hem de resistir a que ningú,
ni de prop ni d'enfora, sigui sacrificat a cap
poder polític, econòmic, religiós o esglesiàstic. Els
humiliats pels poderosos són de Déu. De ningú
més.
José
Antonio Pagola
Los pobres son de Dios
A
espaldas de Jesús, los fariseos llegan a un acuerdo para
prepararle una trampa decisiva.
No vienen ellos mismos a encontrarse con él. Le envían a unos
discípulos acompañados por unos partidarios de Herodes Antipas. Tal
vez no faltan entre ellos algunos poderosos recaudadores de los
tributos para Roma.
La
trampa está bien pensada: "¿Estamos
obligados a pagar tributo al César o no?".
Si responde negativamente le podrán acusar de rebelión contra Roma.
Si legitima el pago de tributos quedará desprestigiado ante aquellos
pobres campesinos que viven oprimidos por los impuestos, y a los que
él ama y defiende con todas sus fuerzas.
La
respuesta de Jesús ha sido resumida de manera lapidaria a lo largo
de los siglos en estos términos: "Dad
al César lo que es del César y a Dios lo que es de Dios".
Pocas palabras de Jesús habrán sido tan citadas como estas. Y
ninguna, tal vez, más distorsionada y manipulada desde intereses muy
ajenos al Profeta defensor de los pobres.
Jesús
no está pensando en Dios y en el César de Roma como dos poderes que
pueden exigir cada uno de ellos, en su propio campo, sus derechos a
sus súbditos. Como todo judío fiel, Jesús sabe que a
Dios "le pertenece la tierra y todo lo que contiene, el orbe y
todos sus habitantes" (Salmo
24). ¿Qué puede ser del César que no sea de Dios? ¿Acaso no son
hijos de Dios los súbditos del emperador?
Jesús
no se detiene en las diferentes posiciones que enfrentan en aquella
sociedad a herodianos, saduceos o fariseos sobre los tributos a Roma
y su significado: si llevan la "moneda del tributo" en sus
bolsas que cumplan sus obligaciones. Pero él no vive al servicio del
Imperio de Roma, sino
abriendo caminos al reino de Dios y su justicia.
Por
eso les recuerda algo que nadie le ha preguntado: "Dad
a Dios lo que es de Dios".
Es decir, no deis a ningún César lo que solo es de Dios: la
vida de sus hijos.
Como ha repetido tantas veces a sus seguidores, los
pobres son de Dios,
los pequeños son sus predilectos, el reino de Dios les pertenece.
Nadie ha de abusar de ellos.
No
se ha de sacrificar la vida, la dignidad o la felicidad de las
personas a ningún poder. Y, sin duda, ningún poder sacrifica hoy
más vidas y causa más sufrimiento, hambre y destrucción que
esa "dictadura
de una economía sin rostro y sin un objetivo verdaderamente
humano" que,
según el Papa Francisco, han logrado imponer los poderosos de la
tierra. No podemos permanecer pasivos e indiferentes acallando la voz
de nuestra conciencia con las prácticas religiosas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada