DIUMENGE XXX DURANT L'ANY

Trentè diumenge - Temps Ordinari

Ex 22,20-25
1 Te 1,.5c-10
Mt 22,34-40

ESTIMAR
Malament rai quan algú va a Jesús per posar-lo a prova. En sortirà escaldat. I si és humil, en sortirà alliçonat, il·luminat i vivint la vida amb més profunditat. Suposo que això és el que va viure aquell fariseu quan li va preguntar, per posar-lo a prova, quin era el manament més gran. No és una pregunta retòrica; és una qüestió de saber o no la Llei, si es dominen els 248 preceptes positius i les 365 prohibicions de què constava La Torà. Tot un repte que toca de ple la línia de flotació del vaixell de la honorabilitat, de la bona fama i la bona imatge del jueu, com a persona religiosa.

1. No un precepte sinó dos
   
   No deixa de ser curiós la manera com Jesús despatxa aquella situació. I ho fa perquè per a ell era prioritari que allò humà i allò diví anessin alhora, com el cos i l’esperit. O si voleu amb una comparació més personal. La persona humana respira pels pulmons, millor dit, pels dos pulmons; fins i tot resulta anguniós suposar que només respiréssim per un dels dos. Tot és més ple, més suau, més concordant quan els dos pulmons, al mateix ritme, inspiren l’aire necessari per caminar pels camins de l’Evangeli.
   
   I és que per a Jesús, no es pot separar de cap manera l’amor a Déu de l’amor al proïsme. El seu deixeble Joan ens ho dirà amb una rotunditat i un “sentit comú” que fa pensar. Quan diu que “el qui diu que estima Déu que no ha vist mai, i en canvi no és capaç d’estimar el seu germà que té al costat, és un mentider. Més encara: fa “mentider, fals, poc fiable al mateix Déu”,amb una actitud allunyada de la veritat. I això no és tan estrany com pugui semblar. Hi ha molta gent que ha posat la força de la seva religió en els rituals, els signes religiosos, les pregàries i els sacrificis al marge de l’amor. I això acaba fent mal, creant un descrèdit i allunyant les persones del fet religiós, que hauria de ser, abans que res, un fet humà, amb sensibilitat envers els altres. I orientat també a Déu, quan la persona té fe...
   
   
   2. Encara una nova comparació
   
   I aquesta és musical. Totes les obres musicals, quan la inspiració del compositor les pensa, amb la seva melodia, la seva harmonia i el seu ritme, estan concebudes per ser interpretades en un to especial: en fa, en sol o en mi bemoll. No hi ha peça que no vagi acompanyada del seu to, que li dona la seva personalitat. Doncs bé, el to musical, el to vital de l’Evangeli és l’amor. El seu missatge s’inspira, neix, creix i es desenvolupa sota la perspectiva de l’amor. Jesús ho vivia així, quan predicava les paràboles, quan feia signes d’alliberament, quan perdonava, quan acollia els petits, els més necessitats. No hi havia altre to vital que no fos estimar, vessar la seva capacitat d’humanitzar les persones que pels motius que fossin se sentien deshumanitzades per les circumstàncies que havien de viure. Per això era un “Mestre diferent.”

3. Més enllà de la Llei
   
   No m’imagino un Jesús recitant preceptes petits de la Llei en el moment de parlar al seu poble. Per això és capaç de fer una síntesi tan radical com dir que “tota la llei i els profetes vénen d’aquest únic precepte: estimar.” I ho diu davant d’un fariseu que se sabia, fil per randa, la Llei...
   
   El cristià hauria de conjugar aquest verb en tots els seus temps, modes i veus: en activa, en passiva, i en reflexiva, en present i en futur. I això no és un repàs de gramàtica. És un repàs a la pura realitat de la vida. El món anirà millor, si repassem aquesta lliçó de vida, o si repassem la nostra pròpia vida...

Francesc Roma, sj.

CREURE EN L'AMOR DE DÉU

La religió cristiana resulta per a molts un sistema religiós difícil d'entendre i, sobretot, un entrunyellat de lleis massa complicat per a viure correctament davant Déu. ¿ No necessitem els cristians concentrar molt més la nostra atenció en tenir esment abans que res en l'essencial de l'experiència cristiana ?

Els evangelis han recollit la resposta de Jesús a un sector de fariseus que li demanen quin és el manament principal de la Llei. Així resumeix Jesús l'essencial: el primer és “estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el teu pensament”, el segon és molt semblant: “estima els altres com a tu mateix”.

L'afirmació de Jesús és clara. L'amor ho és tot. El decisiu dins la vida és estimar. Aquí rau el fonament de tot. El primer és viure davant Déu i davant els altres amb una actitud d'amor. No perdre'ns en coses accidentals i secundàries, oblidant l'essencial. De l'amor en surt tot el demés. Sense amor tot roman pervertit.

Quan Jesús parla de l'amor a Déu, no pensa en sentiments ni emocions que poden brollar del cor; no ens convida tampoc a multiplicar resos i pregàries. Estimar el Senyor, el nostre Déu, amb tot el cor és reconéixer Déu com a Font última de la nostra existència, desvetllar en nosaltres una adhesió total a la seva voluntat, i respondre amb fe incondicional al seu amor universal de Pare de tots.

Per això Jesús afegeix un segon manament. No és possible estimar Déu i donar l'esquena als seus fills i filles. Una religió que predica l'amor a Déu i oblida els que sofreixen és una gran mentida. La única postura realment humana davant qualsevol persona que trobem pel camí és estimar-la i cercar el seu bé com voldríem per a nosaltres.

Aquest llenguatge pot semblar antiquat, gastat i passat de moda, poc eficaç. Tanmateix, el primer problema en el món és la manca d'amor, que deshumanitza, un rere l'altre, tots els esforços i lluites per a construir una convivència més humana.

Fa uns anys, Jean Onimus, pensador francès escrivia: “El cristianisme està encara als inicis; només fa dos mil anys que treballem. La massa és feixuga i es necessitaran segles de maduració abans que la caritat la faci fermentar”. Els seguidors de Jesús no hem d'oblidar la nostra responsabilitat. El món necessita testimonis vius que ajudin a les futures generacions a creure en l'amor ja que no hi ha un futur esperançador per l'esser humà si perd la fe en l'amor.

José Antonio Pagola

EL PRIMER

En certa ocasió els fariseus es reuneixen en grup i fan una pregunta a Jesús que era motiu de discussió i debat entre els sectors més preocupats per complir escrupulosament els sis-cents preceptes importants sobre el dissabte, la puresa ritual, els deumes i altres qüestions: “Mestre, ¿quin és el manament principal de la Llei?

La resposta de Jesús és prou coneguda entre els cristians: “Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament”. Aquest és el més important. Després afegeix: “El segon és semblant a aquest: estimaràs els altres com a tu mateix”. I conclou amb aquesta afirmació: “Tots els manaments escrits en els Llibres de la Llei i els profetes vénen d'aquests dos”

Ens interessa i molt escoltar bé les paraules de Jesús ja que també dins l'Església, com a l'antic Israel, han crescut, al llarg dels segles, nombrosos preceptes, normes i prohibicions per a regular els diferents aspectes de la vida cristiana. ¿Què és el primer i més important? ¿Què és essencial per a viure com a seguidors de Jesús?

Jesús ho deixa clar, no tot és igualment important. És un error donar importància a qüestions secundàries de caràcter litúrgic o disciplinar deixant l'essencial. Mai oblidar que l'amor sincer a Déu i als altres és el primer i principal criteri pel seguiment a Jesús.

Segons ell, aquest amor és l'actitud de fons, la força clau i insubstituïble que dóna veritat i sentit a la nostra relació religiosa amb Déu i al nostre comportament amb les persones. ¿Què és la religió cristiana sense amor? ¿A què queda reduïda la nostra vida dins l'interior de l'Església i enmig de la societat sense amor?

L'amor allibera el nostre cor del risc de viure empobrits, empetitits o paralitzats per l'atenció malsana a normes i ritus. ¿Què és la vida d'un practicant sense amor a Déu? ¿Quina veritat hi ha en la nostra vida cristiana sense amor als altres necessitats ?

L'amor s'oposa a dues actituds prou difoses. Primer, la indiferència entesa com a insensibilitat, rigidesa de pensament, manca de cor. Segon, l'egocentrisme i desinterés pels altres.

En aquests temps tan crítics no hi ha res més important que tenir esment humilment de l'essencial: el sincer amor a Déu alimentat en celebracions sentides i viscudes des de dintre; l'amor als altres enfortint el tracte amistós entre els creiens i impulsant el compromís cap als necessitats. Contem amb l'esperit de Jesús.

José Antonio Pagola