DIUMENGE XXVII "Vint i set"

Vint-i-setè diumenge - Temps Ordinari

Is 5,1-7
Fl 4,6-9
Mt 21,33-43

1.- Una història.

Hi ha, certament, un element històric a la base d’aquest relat. El poble d’Israel no ha realitzat l’encàrrec de poble escollit per transmetre l’amor de Déu a tota la humanitat i a tots els pobles. No només no ha realitzat la missió rebuda en l’elecció, sinó que entén aquesta elecció com a privilegi des del qual mirar amb aires de superioritat altres pobles. Es penja la medalla – condecoració. Nosaltres sí que som bons!

I Jesús, mitjançant aquesta paràbola, fa notar als dirigents del poble l’error i la perversió de les seves mirades. No han realitzat allò que Déu esperava d’ells.
2.- Un advertiment per a la comunitat cristiana.

La crida d’atenció de Jesús, a propòsit de la vivència del poble d’Israel, ha de portar-nos, avui, honestament, a plantejar-nos la fidelitat de l’Església al seu Senyor. Que no ens passi una cosa igual.

No podem oblidar que l’experiència de “ser de la seva colla” és, sempre, per a ser enviats. No per presumir de “fotos fetes amb Ell”. La comunitat cristiana es fonamenta -i es reconstitueix, en moments de dificultats- en que se sap cridada pel mateix Jesús. Per aprendre d’Ell. Per ser d’Ell. I, així, amb aquesta experiència forta, posar-se convençudament, al servei del Regne. Al servei dels petits. La comunitat cristiana ha rebut la missió de proclamar la Bona Notícia del Regne. La comunitat cristiana és la continuadora –col.laboradora- de la missió del mateix Jesús: que hi hagi vida i vida en abundància.

Però a cops, és cert, s’ha apropiat de la missió. Com si fos possessió seva. Un advertiment que ha de tenir ben al davant per examinar la seva fidelitat.

Els fruits. Qüestions senzilles. Hem de preguntar-nos sovint, si servim. Si transmetem l’experiència d’un Déu que estima amb bogeria. Si ajudem a viure als altres. Si la nostra vida cristiana crea solidaritat i fraternitat. Si ajudem a que la vida creixi i sigui realment vida. Si ajudem a viure esperançadament. Ajudem a construir un món més humà i just? Més reconciliat?

Cal que ens preguntem si som Bona Notícia. Bona notícia de part del Déu de Jesús. El Déu de la vida.

O, potser, estem molt ocupats “en les nostres coses”, en les nostres tradicions i interessos? Potser tenim la temptació d’oblidar l’encàrrec de cuidar la vinya... i “d’anar per lliure”? Potser, a cops, ens hem apropiat de la tasca i hem oblidat que som dipositaris d’una missió?

Preguntes a fer-nos, sempre, amb molta serenor. Sense inquietuds ni nervis. Sempre a l’escolta de la Paraula de Déu

3.- Una invitació personal.

Una triple invitació personal per a la nostra vida.

- La invitació a buscar, sempre, l’autenticitat. A preguntar-me per les meves fidelitats i les meves motivacions fondes. Buscar el Regne de Déu i la seva justícia. - - No creure’m amo. Ni amb drets adquirits.- La invitació a anar amb els ulls ben oberts. A reconèixer tanta gent que -des d’on sigui, dintre i fora de l’Església- fa possible la vida humana. Humana. Justa i digna..
- La invitació a la gratitud. A reconèixer el do i saber-me agraciat de poder col.laborar a la missió del Crist. Rebre-ho com a regal. I donar-ne gràcies.

Josep Miquel Esteban, sj.

CRISI RELIGIOSA

La paràbola dels “vinyaters homicides” és un relat en el qual Jesús ens descobreix amb accents al·legòrics la història de Déu i el poble elegit. És una història trista. Déu havia tingut cura d'ell i afecte des del principi. Era la seva “vinya estimada”. Esperava fer-ne un poble exemplar en justícia i fidelitat. Serien una “gran llum” per a tots els pobles.

Tanmateix aquell poble rebutjà i matà, un rere l'altre, tots els profetes que Déu els enviava a recollir els fruits d'una vida més justa. Finalment, en un gest increïble d'amor, els evià el propi Fill. Però els dirigents d'aquell poble també acaben amb ell. ¿ Què pot fer Déu amb un poble que defrauda de manera tan cega i obstinada les seves expectatives ?

Els dirigents religiosos que escolten atentament el relat responen espontàniament amb els mateixos termes de la paràbola: l'amo de la vinya no pot fer altra cosa que condemnar aquells llauradors i posar la vinya en mans d'uns altres. Jesús treu ràpid una conclusió que no esperen: “Per això jo us dic que se vos llevarà a vosaltres el regne de Déu i se donarà a un poble que doni fruits”.

Comentaristes i predicadors han interpretat freqüentment la paràbola de Jesús com la reafirmació de l'Església cristiana com “el nou Israel” després que el poble jueu, quan la destrucció de Jerusalem l'any setanta, es dispersàs per tot el món.

Tanmateix, la paràbola parla també de nosaltres. Una lectura honesta del text ens provoca greus preguntes: ¿ Estem produint en el nostre temps “els fruits” que Déu espera del seu poble: justícia per als exclosos, solidaritat, compassió vers al que sofreix, perdó...?

Déu no ha de beneir un cristianisme estèril del qual no rep els fruits que espera. Ni ha d'identificar-se amb la nostra mediocritat, les nostres incoherències, desviacions i poca fidelitat. Si no responen a les seves expectatives, Déu obrirà camins nous al seu projecte de salvació amb altres gents que donin fruits de justícia.

Nosaltres parlem de “crisi religiosa”, “descristianització”, “deixadesa de la pràctica religiosa”... ¿ No estarà Déu preparant el camí que faci possible el neixement d'una Església més fidel al projecte del regne de Déu? ¿ No és necessària aquesta crisi per a que neixi manco poderosa però més evangèlica, manco nombrosa però més entregada a fer un món més humà ? ¿ No vindran noves generacions més fidels a Déu ?

José Antonio Pagola

¿ ESTEM DECEPCIONANT A DÉU ?

Jesús se troba en el recinte del Temple, envoltat d'un grup de dirigents religiosos. Mai els ha tingut tan a prop. Per això, amb audàcia increïble, pronuncia una paràbola dirigida directament a ells. Sens dubte, la més forta que ha sortit dels seus llavis.

Quan Jesús comença a parlar d'un amo que plantà una vinya i en tingué molta cura, sol·licitud i estima especials, es crea un clima d'expectació. La “vinya” és el poble d'Israel. Tots coneixen el càntic del profeta Isaïes que parla de l'amor de Déu per al seu poble amb aquesta bella imatge. Ells són els responsables d'aquesta “vinya” tan estimada per Déu.

El que ningú s'espera és la greu acusació que els tira Jesús: Déu està decepcionat. Han passat segles i no ha recollit d'aquest poble els fruits de justícia, solidaritat i pau que esperava.

Un cop i un altre ha enviat els seus servidors, els profetes, però els responsables de la vinya els han maltractat sense compassió fins a causar la mort. ¿ Què més pot fer Déu per la seva vinya ? Segons el relat, l'amo de la vinya els envia el propi fill perquè pensa: “Al meu fill el respectaran”. Però els vinyaters els maten per tenir l'herència.

La paràbola és transparent. Els dirigents del Temple entenen que l'amo ha de confiar la seva vinya a altres vinyaters més fidels. Jesús ràpid els aplica la paràbola: “Jo us dic que el regne de Déu us serà pres i el donaran a un poble que el faci fructificar”.

Desbordats per una crisi a la qual no es posible respondre amb petites reformes, distrets per discusions que ens impedeixen veure l'essencial, sense coratge per a escoltar la crida de Déu a una conversió radical a l'Evangeli, la paràbola ens porta a fer-nos greus preguntes:

¿ Som aquest poble nou que Jesús vol, dedicat a produir els fruits del regne o estem decepcionant a Déu ? ¿ Vivim treballant per un món més humà ? ¿Com responen des del projecte de Déu a les víctimes de la crisi econòmica i als que moren de fam i desnutrició a Àfrica?

¿ Respetam el Fill que Déu ens ha enviat o el tirem de moltes formes “fora de la vinya”? ¿ Assolim la tasca que Jesús ens ha confiat d'humanitzar la vida o vivim distrets pder altres interessos religiosos secundaris ?

¿ Què fem amb els homes i dones que Déu ens envia també avui per a recordar-nos el seu amor i la seva justícia? ¿ Ja no hi ha entre nosaltres profetes de Déu ni testimonis de Jesús? ¿ Ja no els reconeixem ?

José Antonio Pagola

El Regne de Déu no pertany a la Jerarquia eclesiàstica"

Diumenge XXVII de durant l’any.

La paràbola dels vinyaters homicides és, sens dubte, la més dura que Jesús va pronunciar contra els dirigents religiosos del seu poble.

Els protagonistes de més relleu són, sens dubte, els vinyaters encarregats de treballar la vinya.

Com és la seva actuació?

La seva actuació és sinistra.

No van acceptar el senyor al qual pertanyia la vinya.—volien ser-ne els únics amos.

L’un darrera l’altre van anar eliminant els servents que l’amo els enviava amb una paciència increïble.

Ni tan sols van respectar el seu fill.

Quan va arribar el van treure fora de la vinya i el van matar.

La seva única obsessió era quedar-se l’heretat.

Què pot fer l’amo?

Acabar amb aquests vinyaters i lliurar la seva vinya a uns altres que la faran fructificar.

La conclusió de Jesús és tràgica: us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar.
Què  és   el   que   diu   Jesús?

Jesús no diu que la vinya serà lliurada a l’Església o a una nova Institució, sinó a un poble que la farà fructificar.

El Regne de Déu no és l’Església.

El Regne de Déu no pertany a la Jerarquia eclesiàstica..

No és propietat d’uns teòlegs o d’uns altres, d’uns biblistes o d’uns altres.

Ningú s’ha de sentir propietari de la seva veritat ni del seu esperit.

El Regne de Déu és un poble que dóna fruits

fruits de justícia

fruits de compassió

fruits de defensa dels darrers, dels humiliats i menystinguts.

Quins són els nostres fruits?

¿Ens tenim i actuem com a amos despòtics de la vinya de Déu

o bé vivim com a veritables i generosos servidors dels germans més desgraciats i desvalguts?

És aquí a on Déu ens espera i ens necessita!

NO DEFRAUDAR DÉU

Us prendran a vosaltres el regne de Déu.

La paràbola dels “vinyaters homicides” és tan forta  que   als cristians ens costa pensar que aquesta advertència profètica, dirigida per Jesús als dirigents religiosos del seu temps, tengui a veure amb nosaltres.

El relat parla d'uns llauradors encarregats per un senyor a fer feina a la seva vinya. Quan arriba el temps de la verema, passa quelcom sorprenent i inesperat. Els llauradors no volen entregar la collita. El senyor no recollirà els fruits que espera.

Són molt atrevits. Un rere l'altre apallissen els crists que el senyor envia a recollir els fruits. Més encara. Quan els envia el propi fill, el treuen “fora de la vinya” i el maten per quedar-se únics amos de tot.

¿ Què pot fer aquest amo de la vinya amb aquests llauradors ? Els dirigens religiosos, que escolten nerviosos la paràbola, arriben a una conclusió terrible: els farà morir i traspassarà la vinya a altres llauradors “que donin els fruits al seu temps”. Ells mateixos se condemnen. Jesús els hi diu a la cara: “Per això, us dic que us llevaran el regne i el donaran a un poble que doni fruits”.

En la “vinya de Déu” no hi caben els qui no donen fruits. En el projecte del regne de Déu, que Jesún anuncia i promou, no hi poden tenir lloc “llauradors” indignes que no reconeguin el senyoriu del Fill, perquè es senten propietaris, senyors i amos del poble de Déu. Han de donar pas a “un poble que doni fruits”

A voltes pensem que aquesta paràbola tan amenaçant val per abans de Crist, per al poble de l'Antiga Testament, però no per a nosaltres que som el poble de la Nova Aliança i tenim ja la garantia de que Crist sempre estarà amb nosaltres.

És un error. La paràbola ens parla també a nosaltres. Déu no té perquè beneir un cristianisme estèril del que no rep els fruits que espera. No té perquè identificar-se amb les nostres incoherències, desviacions i poca fidelitat. També ara Déu vol que els treballadors indignes de la vinya siguin substituits per un poble que doni fruits dignes del regne de Déu.

Crisis religiosa

La  parábola de los "viñadores homicidas" es un relato en el que Jesús va descubriendo con acentos alegóricos la historia de Dios con su pueblo elegido. Es una historia triste. Dios lo había cuidado desde el comienzo con todo su cariño. Era su "viña preferida". Esperaba hacer de ellos un pueblo ejemplar por su justicia y su fidelidad. Sería una "gran luz" para todos los pueblos.

Sin embargo, aquel pueblo fue rechazando y matando uno tras otro a los profetas que Dios les iba enviando para recoger los frutos de una vida más justa. Por último, en un gesto increíble de amor, les envió a su propio Hijo. Pero los dirigentes de aquel pueblo terminaron con él. ¿Qué puede hacer Dios con un pueblo que defrauda de manera tan ciega y obstinada sus expectativas?

Los dirigentes religiosos que están escuchando atentamente el relato responden espontáneamente en los mismos términos de la parábola: el señor de la viña no puede hacer otra cosa que dar muerte a aquellos labradores y poner su viña en manos de otros. Jesús saca rápidamente una conclusión que no esperan: "Por eso yo os digo que se os quitará a vosotros el reino de Dios y se le entregará a un pueblo que produzca frutos".

Comentaristas y predicadores han interpretado con frecuencia la parábola de Jesús como la reafirmación de la Iglesia cristiana como el "nuevo Israel" después del pueblo judío, que, con la destrucción de Jerusalén el año 70, se ha dispersado por todo el mundo.

Sin embargo, la parábola está hablando también de nosotros. Una lectura honesta del texto nos obliga a hacernos graves preguntas: ¿estamos produciendo en nuestros tiempos "los frutos" que Dios espera de su pueblo: justicia para los excluidos, solidaridad, compasión hacia los que sufren, perdón…?

Dios no tiene por qué bendecir un cristianismo estéril del que no recibe los frutos que espera. No tiene por qué identificarse con nuestra mediocridad, nuestras incoherencias, desviaciones y poca fidelidad. Si no respondemos a sus expectativas, Dios seguirá abriendo caminos nuevos a su proyecto de salvación con otras gentes que produzcan frutos de justicia.

Nosotros hablamos de "crisis religiosa", "descristianización", "abandono de la práctica religiosa"… ¿No estará Dios preparando el camino que haga posible el nacimiento de una Iglesia menos poderosa, pero más evangélica; menos numerosa, pero más entregada a hacer un mundo más humano? ¿No vendrán nuevas generaciones más fieles a Dios que nosotros?

27 Tiempo ordinario – A
(Mateo 21,33-43)