Vint-i-vuitè diumenge - Temps Ordinari
Is
25, 6- 10
Fl
4,12-14.19-20
Mt
22,1-14
Un
evangeli sorprenent
En el sentit més etimològic de la paraula: ple de sorpreses. Algunes agradables i plenes de vida; les altres, inquietants. I enmig de tot això, nosaltres, com convidats als quals s'adreça aquesta paràbola. No hi ha dubte que en el seu text s'ensuma un llenguatge i unes imatges molt pròpies del temps de Mateu i de la seva Comunitat. Però anem a pams, deixem-nos "sorprendre" per una paràbola que, no podem oblidar-ho, ens descriu allò que és la màxima "obsessió" de Jesús: el seu Regne, la manera com ell vol que entenguem la vida cristiana, la fe, la identitat pròpia dels seus seguidors i seguidores...
1. Primera sorpresa
Per Jesús, la presentació de Regne és com un banquet de noces, un casament, una festa, on Déu se'ns manifesta com una figura molt allunyada de certs estereotips gens cristians: la por, un Déu que controla els comptes, sempre disposat a jutjar, a fer pagar "multes" pels nostres pecats, malhumorat, sever, i que aplega els seus súbdits per explicar-los les seves lleis, les condicions del seu servei.
Res de tot això: un banquet! Signe de la convivència, de la joia, del bon ambient, d'una certa intimitat, de sentir-nos confiats, ben propers a la festa del Fill. El pare dels fills pròdigs també pensa en un banquet de festa! Sorprenent, aquest Déu!
2.
Segona sorpresa
Els convidats diuen que no, rebutgen la invitació. Els motius, ben diferents, com aquells terrenys en els quals cau la llavor del sembrador. Però aquí les excuses fins i tot són molt més realistes i agressives. Uns es desentenen de la invitació (com si diguessin: "altres preocupacions tenim que anar ara de casament!"); la feina és la feina, la pela és la pela. Aquesta és l' única realitat que compta. Però el més esfereïdor és que arriben a fer desaparèixer els missatgers de la Bona Notícia. Tot un cas, que es repeteix molt sovint. No solament maten el missatge sinó també el missatger. Quan hom entra en aquesta dinàmica de violència, tal com s'explica en una altra paràbola del mateix evangelista, s'arriba fins i tot a matar el propi Fill... Sorprenent, però real!
3. Tercera sorpresa
Potser és la més gran, allò que retrata millor de quin Déu ens parla Jesús. La festa no s'interromp. Ja que els convidats "privilegiats" no han volgut, omplirem la festa d'altres persones, situades en els marges de la història, en les cruïlles, en els camins llunyans. El pla de Déu no fracassa. Com diu l' Evangeli, omple la festa "de bons i dolents". Ja que no han vingut els "inclosos", que vinguin els "exclosos". Una de les constants evangèliques, una de les maneres més revolucionàries que té Jesús de veure les coses i les persones. I tot perquè l' impuls del seu cor no s'atura. Quantes vegades hem llegit a l' Evangeli aquesta mirada de Jesús als més desfavorits. Aquí torna a sortir. I ja no ens hauria de sorprendre!
4.
I la quarta sorpresa?
És l'apèndix del convidat que no porta un vestit prou "maco" per assistir al casament del Fill. Sorprèn perquè si abans hem vist que la sala s'omple de pobres i marginats, a què vénen ara tants miraments i tanta severitat en assistir amb el vestit adequat? Què voldrà dir aquest detall? Es parla del sentit de responsabilitat, de ser conscient del que suposa la invitació, que el Regne de Déu no es pot prendre superficialment, a la babalà i que una "conversió" al Regne de Déu s'ha de fer en plena consciència, amb "el vestit adequat" d'una mentalitat responsable.
Els comentaristes afirmen que, en general, les dificultats de conversió al cristianisme i a l' Evangeli van venir sobretot del judaisme, perquè potser es pensaven que l' Evangeli de Jesús era una tornada a una sinagoga més pura, més radical, més exigent. Jesús mai no vingué a fundar un nou judaisme, ni a implantar unes noves normes ni a donar impuls a una nova sinagoga. Ell proposà un cor nou, uns bots nous per a un vi nou, no una reforma superficial. Deixem-nos sorprendre per l'estil del Regne de Déu! I pensem que les invitacions de Jesús al seu seguiment són constants, a partir de les circumstàncies que ens toca viure. Que no ens agafin de sorpresa, sinó ben conscients!
Francesc Roma, sj
"Què és el que fa Déu?"
Per
Josep Llunell....
Déu
està preparant una festa final per a tots els seus fills, perquè
els vol veure a tots asseguts amb Ell al voltant d’una mateixa
taula, gaudint per sempre d’una vida plena, d’una vida infinita
que ara no podem ni entreveure, ni entrellucar.
Aquesta
va ser una de les imatges més estimades per Jesús per suggerir el
final definitiu de l’existència.
Sovint,
sento dir: No som res. Mentida! Som fills de Déu.
Jesús
no s’acontentava només de dir-ho amb paraules.
Jesús
s’asseia a taula amb tothom i menjava fins i tot amb pecadors i amb
persones indesitjables, perquè volia que tots poguessin veure
plàsticament
alguna
cosa del que Déu volia dur a terme.
Per
això, Jesús va entendre la seva vida com una gran invitació en nom
de Déu.
Jesús
no imposava res.
Jesús
no pressionava ningú.
Jesús
anunciava la Bona Notícia de Déu.
Jesús
despertava la confiança en el Pare.
Jesús
foragitava els temors.
Jesús
encenia l’alegria i el desig de Déu.
A
tothom havia d’arribar la seva invitació, sobretot als més
necessitats d’esperança.
Jesús
era realista. Sabia que la invitació podia ser rebutjada.
Els
uns la rebutgen d’una manera conscient: “No hi volien anar”
Els
altres responen amb indiferència. “No en feren cas”
Els
importaven més les seves terres i negocis i tèrbols tripijocs.
Hi
va haver qui va reaccionar d’una manera hostil contra els criats.
Són
molts els homes i dones que ja no escolten cap crida de Déu.
En
tenen prou de respondre d’ells mateixos davant d’ells mateixos.
El
risc sempre és el mateix: viure cada dia més sords a tota crida que
els pugui transformar la vida de soca-rel.
Ens
deixem transformar, nosaltres, per la crida de Déu?
Qui
són els que es neguen a anar a la boda?
Són
persones de posició social alta, gent de molts diners. Tenen terres.
Tenen negocis. Tenen sanejades fonts d’ingressos.
En
canvi, els que entren a la boda són gent que no tenen res.
Al
Pare del Cel li demanem en el Parenostre: Que vingui a nosaltres el
teu Regne. És a dir, li demanem: Senyor, que aquesta vida sigui un
banquet per a tohom!
Com
és lògic, els que ja estan satisfets i repapats no ho volen això,
ni ho necessiten.
Què
és el que volen?
-Volen
seguir ben aferrats als seus privilegis i distincions
-Volen
mantenir les distàncies amb els desgraciats.
I
això precisament és el que no suporta Déu Pare.
Per
això en el banquet de la igualtat no hi entraran mai els prepotents
i orgullosos, els creguts i els insolidaris, els mesquins i els que
perjudiquen el proïsme o s’aprofiten d’ell.
INVITACIÓ
Per
mitjà de les seves paràboles Jesús descobreix als
seus seguidors com experimenta a Déu, com interpreta
la vida des de les arrels més pregones i com
respon als enigmes més amagats de la condició
humana.
Qui
entra en contacte viu amb les seves paràboles
comença a canviar. Qualque cosa “passa” en
nosaltres. Déu no és com imaginem. La vida és
més gran i misteriosa que la nostra rutina
convencional de cada dia. És possible viure amb un
horitzó nou. Escoltem el punt de partida de la
paràbola coneguda com “Invitació
al Banquet”.
Segons
el relat, Déu prepara una festa final per a tots
els seus fills i filles, ja que els vol veure tots
asseguts vora d'ell, al voltant d'una mateixa taula,
fruint per a sempre de la vida plena. Aquesta imatge
és una de les preferides per Jesús per a suggerir
el final de la història humana.
En
front de tantes imatges mesquines d'un Déu
controlador i justicier que impedeix a molts assaborir
la fe i fruir de la vida,
Jesús posa en el món l'experiència d'un Déu que
ens convida a compartir amb ell una festa fraternal
en la qual atényerà el millor dels nostres
esforços, desitjos i aspiracions.
Jesús
dedica tota la vida en difondre l'invitació de
Déu: “El
banquet està parat. Veniu”.
Aquest missatge configura la manera d'anunciar a Déu.
Jesús no predica doctrina, desvetlla el desig de
Déu. No imposa ni pressiona. Convida i crida.
Allibera de pors i encén la confiança en Déu.
Els homes i dones d'avui necessitem descobrir el Misteri de Déu com a Bona Nova. Els cristians hem d'aprendre a parlar d'ell amb un llenguatge més inspirat en Jesús, per a desfer malentesos, aclarir prejudicies i eliminar pors introduïdes per un discurs religiós lamentable que ha allunyat a molts d'aquest Déu que ens espera amb tot preparat per a la festa final.
En
temps en el qual el descrèdit de la religió està
impedint a molts escoltar la convidada de Déu, hem
de parlar del seu Misteri d'Amor amb humilitat i
amb respecte a tots, sense forçar les consciències,
sense ofegar la vida, desvetllant el desig de veritat
i de llum que segueix viu en el més pregon de
l'esser humà.
Cert
és que una cridada religiosa avui troba el rebuig
en molts, però l'invitació de Déu no s'ha
apagat. La poden escoltar tots els que en el fons
de la seva consciència escolten la crida del bé,
de l'amor i de la justícia.
José
Antonio Pagola
CONVIDADA
Jesús
conéixia prou bé com gaudïen els camperols de
Galilea a les noces que es celebraven als llogarets.
Sens dubte, ell mateix assistí a més d'una. ¿Quina
experiència hi podia haver més gojosa per a aquelles
gents que ser convidats a noces i seure amb els
veïnats i compartir junts un banquet de noces?
Aquests
records viscuts des de petit li ajuden a comunicar
la seva experiència de Déu d'una manera nova i
sorprenent. Segons Jesús, Déu prepara un festí de
noces per a tots els seus fills ja que els vol
tots asseguts, vora d'ell, fruint per a sempre
d'una vida plenament feliç.
Podem
dir que Jesús entén tota la vida com una gran invitació
a una festa final en nom de Déu. Per això,
Jesús no imposa res a la força, no pressiona
ningú. Anuncia la Bona Nova de Déu, desvetlla la
confiança en el Pare, encén dins els cors
l'esperança. A tots ha d'arribar la convidada.
¿Què
ha estat d'aquesta convidada de Déu? ¿Qui l'anuncia?
¿Qui l'escolta? ¿On es parla dins l'Església
d'aquesta festa final? Satisfets amb el nostre benestar,
sords a tot fora d'interessos immediats, ens sembla
que ja no necessitem Déu ¿Ens avesarem a poc a
poc a viure sense necessitar alimentar una
esperança última?
Jesús
era realista. Sabia que la convidada de Déu podia
ser rebutjada. A la paràbola “dels convidats a
noces” es parla de diverses reaccions dels
convidats. Uns rebutgen la convidada de manera conscient
i rotunda: “no hi volem anar”. Altres responen
amb indiferència: “no en feren cas...” Els importen
més les seves terres i negocis.
Però,
segons la paràbola, Déu no perd el coratge. Part
damunt de tot, hi haurà festa final. El desig de
Déu és que la sala del banquet s'ompli de
convidats: Per això, cal anar a “les cruïlles
dels camins”, on passen tants vianants errants, que
viuen sense esperança i sense avenir. L'Església
ha de seguir anunciant amb fe i alegria la
convidada de Déu proclamada en l'Evangeli de Jesús.
El
Papa Francesc està preocupat per una predicació que
s'obsessiona “per la transmissió desarticulada d'una
multitud de doctrines que se volen imposar a força
d'insistència”. El perill més gros està, segons
ell, en que ja “no serà propiament l'Evangeli el
que s'anuncii, sinó uns accents doctrinals o morals
que provenen d'opcions ideològiques. El missatge riscarà
de perdre frescor i tenir olor a Evangeli”.
José
Antonio Pagola
A
LES CRUÏLLES DELS CAMINS
Jesús
coneixia molt bé la vida dura i monótona dels
camperols. Sabia com esperaven l'arribada del dissabte
per a “alliberar-se” del treball. Els veia fruir a
les festes i a les noces. ¿ Quina experiència podia
haver-hi més gojosa per a aquelles gents que ser
convidats a un banquet i seure's amb veïnats a
compartir una festa ?
Mogut
per la seva experiència de Déu, Jesús parlava
d'una manera sorprenent. La vida no és només
aqueixa vida de treballs i preocupacions, penes i
amargors. Déu prepara una festa final per a tots els
seus fills i filles. A tots els vol asseguts vora
ell , al voltant d'una mateixa taula, fruint per a
sempre d'una vida feliç.
Jesús
no s'acontenta amb parlar així de Déu. Ell mateix
convidava tots a taula i menjava inclús amb
pecadors i indesitjables. Volia ser per a tots la
gran invitació de Déu i crear un clima més
amistós i fraternal que els preparàs adientment per
a la festa final.
¿ Què n'hem fet d'aquesta convidada ?, ¿ qui l'anuncia ?,
¿ on es poden tenir noves d'aquesta festa ? Satisfets
amb nostre benestar, sords a tot el que no sigui
el nostre interés immediat,
no creim necessitar Déu. ¿ No ens estem acostumant
poc a poc a viure sense necessitat d'una esperança
última ?
A
la paràbola de Mateu, quan els qui tenen terres
i negocis rebutgen la invitació, el rei diu als
criats: “Aneu
ara a les cruïlles dels camins i a tots els que
trobeu, convidau-los a noces”. L'orde
és inaudita, però reflexa el que Jesús sent.
Malgrat tants rebutjos i menyspreus, hi haurà festa.
Déu no ha canviat. Cal seguir convidant.
Però
ara el millor és anar a “les cruïlles dels
camins” per on passen tants vianant errants, sense
terres ni negocis, als quals ningú ha convidat mai
per a res.. Ells poden entendre millor que ningú
la convidada. Poden recordar-nos la necessitat última
que tenim de Déu. Poden ensenyar-nos esperança.
José
Antonio Pagola
Invitación
Jesús
conocía muy bien cómo disfrutaban los campesinos de Galilea en las
bodas que se celebraban en las aldeas. Sin duda, él mismo tomó
parte en más de una. ¿Qué experiencia podía haber más gozosa
para aquellas gentes que ser invitados a una boda y poder sentarse
con los vecinos a compartir juntos un banquete de fiesta?
Este
recuerdo vivido desde niño ayudó a Jesús más tarde a comunicar su
experiencia de Dios de una manera nueva y sorprendente. Según
él, Dios
está preparando un banquete final para todos sus hijos,
pues a todos los quiere ver sentados junto a él disfrutando para
siempre de una vida plenamente dichosa.
Podemos
decir que Jesús
entendió su vida entera como el ofrecimiento de una gran invitación
en nombre de Dios a
esa fiesta final. Por eso Jesús no impone nada a la fuerza, no
presiona a nadie. Anuncia la Buena Noticia de Dios, despierta la
confianza en el Padre, enciende en los corazones la esperanza. A
todos les ha de llegar su invitación.
¿Qué
ha sido de esta invitación de Dios? ¿Quién la anuncia? ¿Quién la
escucha? ¿Dónde se habla en la Iglesia de esta fiesta final?
Satisfechos con nuestro bienestar, sordos a lo que no sean nuestros
intereses inmediatos, ¿no necesitamos ya de Dios? ¿Nos
estamos acostumbrando poco a poco a vivir sin necesidad de alimentar
una esperanza última?
Jesús
era realista. Sabía que la invitación de Dios puede ser rechazada.
En la parábola
de "los invitados a la boda" se
habla de diversas reacciones de los invitados. Unos rechazan la
invitación de manera consciente y rotunda: "No quisieron
venir". Otros responden con absoluta indiferencia: "No
hicieron caso". Les importan más sus tierras y negocios.
Pero,
según la parábola, Dios
no se desalienta.
Por encima de todo habrá una fiesta final. El
deseo de Dios es que la sala del banquete se llene de invitados.
Por eso hay que ir a los "cruces de los caminos", por donde
caminan tantas gentes errantes, que viven sin esperanza y sin futuro.
La Iglesia ha de seguir anunciando con fe y alegría la invitación
de Dios proclamada en el Evangelio de Jesús.
El
Papa Francisco está preocupado por una predicación que se
obsesiona "por
una transmisión desarticulada de una multitud de doctrinas que se
intentan imponer a fuerza de insistencia".
El mayor peligro está, según él, en que ya "no será
propiamente el Evangelio lo que se anuncie, sino algunos acentos
doctrinales o morales que proceden de determinadas opciones
ideológicas. El mensaje correrá el riesgo de perder su frescura y
dejará de tener olor a Evangelio".
28
Tiempo ordinario - A
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada