dimecres, 11 d’octubre del 2017

DIUMENGE VINT I VUIT...







Vint-i-vuitè diumenge - Temps Ordinari

Is 25, 6- 10
Fl 4,12-14.19-20
Mt 22,1-14

Un evangeli sorprenent

En el sentit més etimològic de la paraula: ple de sorpreses. Algunes agradables i plenes de vida; les altres, inquietants. I enmig de tot això, nosaltres, com convidats als quals s'adreça aquesta paràbola. No hi ha dubte que en el seu text s'ensuma un llenguatge i unes imatges molt pròpies del temps de Mateu i de la seva Comunitat. Però anem a pams, deixem-nos "sorprendre" per una paràbola que, no podem oblidar-ho, ens descriu allò que és la màxima "obsessió" de Jesús: el seu Regne, la manera com ell vol que entenguem la vida cristiana, la fe, la identitat pròpia dels seus seguidors i seguidores...

1. Primera sorpresa

Per Jesús, la presentació de Regne és com un banquet de noces, un casament, una festa, on Déu se'ns manifesta com una figura molt allunyada de certs estereotips gens cristians: la por, un Déu que controla els comptes, sempre disposat a jutjar, a fer pagar "multes" pels nostres pecats, malhumorat, sever, i que aplega els seus súbdits per explicar-los les seves lleis, les condicions del seu servei.

Res de tot això: un banquet! Signe de la convivència, de la joia, del bon ambient, d'una certa intimitat, de sentir-nos confiats, ben propers a la festa del Fill. El pare dels fills pròdigs també pensa en un banquet de festa! Sorprenent, aquest Déu!



    2. Segona sorpresa

    Els convidats diuen que no, rebutgen la invitació. Els motius, ben diferents, com aquells terrenys en els quals cau la llavor del sembrador. Però aquí les excuses fins i tot són molt més realistes i agressives. Uns es desentenen de la invitació (com si diguessin: "altres preocupacions tenim que anar ara de casament!"); la feina és la feina, la pela és la pela. Aquesta és l' única realitat que compta. Però el més esfereïdor és que arriben a fer desaparèixer els missatgers de la Bona Notícia. Tot un cas, que es repeteix molt sovint. No solament maten el missatge sinó també el missatger. Quan hom entra en aquesta dinàmica de violència, tal com s'explica en una altra paràbola del mateix evangelista, s'arriba fins i tot a matar el propi Fill... Sorprenent, però real!

    3. Tercera sorpresa

    Potser és la més gran, allò que retrata millor de quin Déu ens parla Jesús. La festa no s'interromp. Ja que els convidats "privilegiats" no han volgut, omplirem la festa d'altres persones, situades en els marges de la història, en les cruïlles, en els camins llunyans. El pla de Déu no fracassa. Com diu l' Evangeli, omple la festa "de bons i dolents". Ja que no han vingut els "inclosos", que vinguin els "exclosos". Una de les constants evangèliques, una de les maneres més revolucionàries que té Jesús de veure les coses i les persones. I tot perquè l' impuls del seu cor no s'atura. Quantes vegades hem llegit a l' Evangeli aquesta mirada de Jesús als més desfavorits. Aquí torna a sortir. I ja no ens hauria de sorprendre!
    4. I la quarta sorpresa?

    És l'apèndix del convidat que no porta un vestit prou "
    maco" per assistir al casament del Fill. Sorprèn perquè si abans hem vist que la sala s'omple de pobres i marginats, a què vénen ara tants miraments i tanta severitat en assistir amb el vestit adequat? Què voldrà dir aquest detall? Es parla del sentit de responsabilitat, de ser conscient del que suposa la invitació, que el Regne de Déu no es pot prendre superficialment, a la babalà i que una "conversió" al Regne de Déu s'ha de fer en plena consciència, amb "el vestit adequat" d'una mentalitat responsable.

      Els comentaristes afirmen que, en general, les dificultats de conversió al cristianisme i a l' Evangeli van venir sobretot del judaisme, perquè potser es pensaven que l' Evangeli de Jesús era una tornada a una sinagoga més pura, més radical, més exigent.
      Jesús mai no vingué a fundar un nou judaisme, ni a implantar unes noves normes ni a donar impuls a una nova sinagoga. Ell proposà un cor nou, uns bots nous per a un vi nou, no una reforma superficial. Deixem-nos sorprendre per l'estil del Regne de Déu! I pensem que les invitacions de Jesús al seu seguiment són constants, a partir de les circumstàncies que ens toca viure. Que no ens agafin de sorpresa, sinó ben conscients!

    Francesc Roma, sj








"Què és el que fa Déu?"

Per Josep Llunell....
Déu està preparant una festa final per a tots els seus fills, perquè els vol veure a tots asseguts amb Ell al voltant d’una mateixa taula, gaudint per sempre d’una vida plena, d’una vida infinita que ara no podem ni entreveure, ni entrellucar.
Aquesta va ser una de les imatges més estimades per Jesús per suggerir el final definitiu de l’existència.
Sovint, sento dir: No som res. Mentida! Som fills de Déu.
Jesús no s’acontentava només de dir-ho amb paraules.
Jesús s’asseia a taula amb tothom i menjava fins i tot amb pecadors i amb persones indesitjables, perquè volia que tots poguessin veure plàsticament
alguna cosa del que Déu volia dur a terme.
Per això, Jesús va entendre la seva vida com una gran invitació en nom de Déu.
Jesús no imposava res.
Jesús no pressionava ningú.
Jesús anunciava la Bona Notícia de Déu.
Jesús despertava la confiança en el Pare.
Jesús foragitava els temors.
Jesús encenia l’alegria i el desig de Déu.
A tothom havia d’arribar la seva invitació, sobretot als més necessitats d’esperança.
Jesús era realista. Sabia que la invitació podia ser rebutjada.
Els uns la rebutgen d’una manera conscient: “No hi volien anar”
Els altres responen amb indiferència. “No en feren cas”
Els importaven més les seves terres i negocis i tèrbols tripijocs.
Hi va haver qui va reaccionar d’una manera hostil contra els criats.
Són molts els homes i dones que ja no escolten cap crida de Déu.
En tenen prou de respondre d’ells mateixos davant d’ells mateixos.
El risc sempre és el mateix: viure cada dia més sords a tota crida que els pugui transformar la vida de soca-rel.
Ens deixem transformar, nosaltres, per la crida de Déu?
Qui són els que es neguen a anar a la boda?
Són persones de posició social alta, gent de molts diners. Tenen terres. Tenen negocis. Tenen sanejades fonts d’ingressos.
En canvi, els que entren a la boda són gent que no tenen res.
Al Pare del Cel li demanem en el Parenostre: Que vingui a nosaltres el teu Regne. És a dir, li demanem: Senyor, que aquesta vida sigui un banquet per a tohom!
Com és lògic, els que ja estan satisfets i repapats no ho volen això, ni ho necessiten.
Què és el que volen?
-Volen seguir ben aferrats als seus privilegis i distincions
-Volen mantenir les distàncies amb els desgraciats.
I això precisament és el que no suporta Déu Pare.
Per això en el banquet de la igualtat no hi entraran mai els prepotents i orgullosos, els creguts i els insolidaris, els mesquins i els que perjudiquen el proïsme o s’aprofiten d’ell.








INVITACIÓ
Per mitjà de les seves paràboles Jesús descobreix als seus seguidors com experimenta a Déu, com interpreta la vida des de les arrels més pregones i com respon als enigmes més amagats de la condició humana.
Qui entra en contacte viu amb les seves paràboles comença a canviar. Qualque cosa “passa” en nosaltres. Déu no és com imaginem. La vida és més gran i misteriosa que la nostra rutina convencional de cada dia. És possible viure amb un horitzó nou. Escoltem el punt de partida de la paràbola coneguda com “Invitació al Banquet”.
Segons el relat, Déu prepara una festa final per a tots els seus fills i filles, ja que els vol veure tots asseguts vora d'ell, al voltant d'una mateixa taula, fruint per a sempre de la vida plena. Aquesta imatge és una de les preferides per Jesús per a suggerir el final de la història humana.

En front de tantes imatges mesquines d'un Déu controlador i justicier que impedeix a molts assaborir la fe i fruir de la  vida, Jesús posa en el món l'experiència d'un Déu que ens convida a compartir amb ell una festa fraternal en la qual atényerà el millor dels nostres esforços, desitjos i aspiracions.
Jesús dedica tota la vida en difondre l'invitació de Déu: “El banquet està parat. Veniu”. Aquest missatge configura la manera d'anunciar a Déu. Jesús no predica doctrina, desvetlla el desig de Déu. No imposa ni pressiona. Convida i crida. Allibera de pors i encén la confiança en Déu.

Els homes i dones d'avui necessitem descobrir el Misteri de Déu com a Bona Nova. Els cristians hem d'aprendre a parlar d'ell amb un llenguatge més inspirat en Jesús, per a desfer malentesos, aclarir prejudicies i eliminar pors introduïdes per un discurs religiós lamentable que ha allunyat a molts d'aquest Déu que ens espera amb tot preparat per a la festa final.
En temps en el qual el descrèdit de la religió està impedint a molts escoltar la convidada de Déu, hem de parlar del seu Misteri d'Amor amb humilitat i amb respecte a tots, sense forçar les consciències, sense ofegar la vida, desvetllant el desig de veritat i de llum que segueix viu en el més pregon de l'esser humà.
Cert és que una cridada religiosa avui troba el rebuig en molts, però l'invitació de Déu no s'ha apagat. La poden escoltar tots els que en el fons de la seva consciència escolten la crida del bé, de l'amor i de la justícia.





José Antonio Pagola







CONVIDADA
Jesús conéixia prou bé com gaudïen els camperols de Galilea a les noces que es celebraven als llogarets. Sens dubte, ell mateix assistí a més d'una. ¿Quina experiència hi podia haver més gojosa per a aquelles gents que ser convidats a noces i seure amb els veïnats i compartir junts un banquet de noces?
Aquests records viscuts des de petit li ajuden a comunicar la seva experiència de Déu d'una manera nova i sorprenent. Segons Jesús, Déu prepara un festí de noces per a tots els seus fills ja que els vol tots asseguts, vora d'ell, fruint per a sempre d'una vida plenament feliç.

Podem dir que Jesús entén tota la vida com una gran  invitació a una festa final en nom de Déu. Per això, Jesús no imposa res a la força, no pressiona ningú. Anuncia la Bona Nova de Déu, desvetlla la confiança en el Pare, encén dins els cors l'esperança. A tots ha d'arribar la convidada.
¿Què ha estat d'aquesta convidada de Déu? ¿Qui l'anuncia? ¿Qui l'escolta? ¿On es parla dins l'Església d'aquesta festa final? Satisfets amb el nostre benestar, sords a tot fora d'interessos immediats, ens sembla que ja no necessitem Déu ¿Ens avesarem a poc a poc a viure sense necessitar alimentar una esperança última?
Jesús era realista. Sabia que la convidada de Déu podia ser rebutjada. A la paràbola “dels convidats a noces” es parla de diverses reaccions dels convidats. Uns rebutgen la convidada de manera conscient i rotunda: “no hi volem anar”. Altres responen amb indiferència: “no en feren cas...” Els importen més les seves terres i negocis. 
Però, segons la paràbola, Déu no perd el coratge. Part damunt de tot, hi haurà festa final. El desig de Déu és que la sala del banquet s'ompli de convidats: Per això, cal anar a “les cruïlles dels camins”, on passen tants vianants errants, que viuen sense esperança i sense avenir. L'Església ha de seguir anunciant amb fe i alegria la convidada de Déu proclamada en l'Evangeli de Jesús.
El Papa Francesc està preocupat per una predicació que s'obsessiona “per la transmissió desarticulada d'una multitud de doctrines que se volen imposar a força d'insistència”. El perill més gros està, segons ell, en que ja “no serà propiament l'Evangeli el que s'anuncii, sinó uns accents doctrinals o morals que provenen d'opcions ideològiques. El missatge riscarà de perdre frescor i tenir olor a Evangeli”.
José Antonio Pagola






A LES CRUÏLLES DELS CAMINS

Convidats a noces.
Jesús coneixia molt bé la vida dura i monótona dels camperols. Sabia com esperaven l'arribada del dissabte per a “alliberar-se” del treball. Els veia fruir a les festes i a les noces. ¿ Quina experiència podia haver-hi més gojosa per a aquelles gents que ser convidats a un banquet i seure's amb veïnats a compartir una festa ?
Mogut per la seva experiència de Déu, Jesús parlava d'una manera sorprenent. La vida no és només aqueixa vida de treballs i preocupacions, penes i amargors. Déu prepara una festa final per a tots els seus fills i filles. A tots els vol asseguts vora ell , al voltant d'una mateixa taula, fruint per a sempre d'una vida feliç.
Jesús no s'acontenta amb parlar així de Déu. Ell mateix convidava tots a taula i menjava inclús amb pecadors i indesitjables. Volia ser per a tots la gran invitació de Déu i crear un clima més amistós i fraternal que els preparàs adientment per a la festa final.

¿ Què n'hem fet d'aquesta convidada ?, ¿ qui l'anuncia ?, ¿ on es poden tenir noves d'aquesta festa ? Satisfets amb nostre benestar, sords a tot el que no sigui el nostre interés  immediat, no creim necessitar Déu. ¿ No ens estem acostumant poc a poc a viure sense necessitat d'una esperança última ?
A la paràbola de Mateu, quan els qui tenen terres i negocis rebutgen la invitació, el rei diu als criats: “Aneu ara a les cruïlles dels camins i a tots els que trobeu, convidau-los a noces”. L'orde és inaudita, però reflexa el que Jesús sent. Malgrat tants rebutjos i menyspreus, hi haurà festa. Déu no ha canviat. Cal seguir convidant.
Però ara el millor és anar a “les cruïlles dels camins” per on passen tants vianant errants, sense terres ni negocis, als quals ningú ha convidat mai per a res.. Ells poden entendre millor que ningú la convidada. Poden recordar-nos la necessitat última que tenim de Déu. Poden ensenyar-nos esperança.



José Antonio Pagola







Invitación




Jesús conocía muy bien cómo disfrutaban los campesinos de Galilea en las bodas que se celebraban en las aldeas. Sin duda, él mismo tomó parte en más de una. ¿Qué experiencia podía haber más gozosa para aquellas gentes que ser invitados a una boda y poder sentarse con los vecinos a compartir juntos un banquete de fiesta?
Este recuerdo vivido desde niño ayudó a Jesús más tarde a comunicar su experiencia de Dios de una manera nueva y sorprendente. Según él, Dios está preparando un banquete final para todos sus hijos, pues a todos los quiere ver sentados junto a él disfrutando para siempre de una vida plenamente dichosa.
Podemos decir que Jesús entendió su vida entera como el ofrecimiento de una gran invitación en nombre de Dios a esa fiesta final. Por eso Jesús no impone nada a la fuerza, no presiona a nadie. Anuncia la Buena Noticia de Dios, despierta la confianza en el Padre, enciende en los corazones la esperanza. A todos les ha de llegar su invitación.
¿Qué ha sido de esta invitación de Dios? ¿Quién la anuncia? ¿Quién la escucha? ¿Dónde se habla en la Iglesia de esta fiesta final? Satisfechos con nuestro bienestar, sordos a lo que no sean nuestros intereses inmediatos, ¿no necesitamos ya de Dios? ¿Nos estamos acostumbrando poco a poco a vivir sin necesidad de alimentar una esperanza última?
Jesús era realista. Sabía que la invitación de Dios puede ser rechazada. En la parábola de "los invitados a la boda" se habla de diversas reacciones de los invitados. Unos rechazan la invitación de manera consciente y rotunda: "No quisieron venir". Otros responden con absoluta indiferencia: "No hicieron caso". Les importan más sus tierras y negocios.
Pero, según la parábola, Dios no se desalienta. Por encima de todo habrá una fiesta final. El deseo de Dios es que la sala del banquete se llene de invitados. Por eso hay que ir a los "cruces de los caminos", por donde caminan tantas gentes errantes, que viven sin esperanza y sin futuro. La Iglesia ha de seguir anunciando con fe y alegría la invitación de Dios proclamada en el Evangelio de Jesús.
El Papa Francisco está preocupado por una predicación que se obsesiona "por una transmisión desarticulada de una multitud de doctrinas que se intentan imponer a fuerza de insistencia". El mayor peligro está, según él, en que ya "no será propiamente el Evangelio lo que se anuncie, sino algunos acentos doctrinales o morales que proceden de determinadas opciones ideológicas. El mensaje correrá el riesgo de perder su frescura y dejará de tener olor a Evangelio".
28 Tiempo ordinario - A







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada