DIUMENGE SISÈ PASQUA

SANT CRIST 

SISÈ Diumenge de Pasqua

EVANGELI

Al·leluia Jo 14,23

Qui m'estima, farà cas de les meves paraules,

diu el Senyor;

el meu Pare l'estimarà, i vindrem a fer estada en ell.

Evangeli Jo 15,9-17

Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics

Lectura de l'evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: “Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. 10 Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor.

11»Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa. 12 Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. 13 Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics.14 Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. 15 Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. 16 No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre.

I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà. 17 Això us mano: que us estimeu els uns als altres.

Paraula de Déu

Ac 10,25-26.34-35.44-48 1 Jn 4,7-10 Jn 15,9-17

Un cop més?

Potser ens provoca cansament, tornar a predicar el mateix: "Déu és amor... estimeu-vos!". Ho hem predicat, escoltat, meditat tantes vegades...!
La llegenda diu que els seus deixebles li deien el mateix a Joan evangelista, quan ja era molt gran: "Mestre, sempre ens dieu el mateix!". La reiteració ens cansa, ja ho sabem; tornar a repetir el mateix no és gens original. Potser entre els seus deixebles hi havia la sospita si el bon mestre no començava ja a repapiejar. Diu la llegenda que Joan evangelista contestava valent i rotund: "això és el que el Senyor ens va ensenyar!". Per als cercles del Deixeble estimat hi pot haver "molts" manaments (en plural), però només hi ha un "manament" (en singular). D'això n'ha fet el seu credo.

1. Doncs sí! Tornem-hi: Déu és amor...!

Déu, el misteri insondable, inabastable, Déu l'origen d'on venim i la fita on anem...: és Pare/Mare! El nostre rerefons no és el Fat, ni l'Absurd; no som com una mena de molsa aberrant que li ha sortit a la superfície del globus terraqui. Déu no és "senyor feudal" exigent (exigeix homenatge, impostos... obres “perfectes”). Déu no és monarca absolut (davant la majestat del qual hom tem de terror). Déu no es "Cosa" perfecta, però impersonal.
Moltes religions han donat el nom de Pare a Déu, també Israel. Però cap i menys Israel, hagués gosat dir "Abbà" al Misteri Insondable de l'existència. Per Jesús Déu és tota una altra realitat. Es Pare/Mare: braços oberts, gestació carinyosa i infantament amb dolor i goig, cor tendre, generador, estimulant, que llança a la creativitat... Creador i no aturador, generador... sempre acollidor, cor sempre...

Sabem per experiència que és ser pare/mare; o sovint hem somniat com ho seríem, com cuidaríem dels nostres fills: els voldríem lliures, els voldríem que fossin "ells mateixos" plenament, etc. Justament en això som imatges de Déu: Déu somnia això per als seus fills i filles. Déu és tot ell amor. Ens ho hem de dir i ens ho hem de repetir per treure encara imatges falses de Déu.2. “Agafem l’amor de Déu i fem-lo home”: el que surt és Jesús.
Jesucrist és aquest amor fet persona. Jesús és un que pot dir jo estimo com el Pare m’estima (és de la pasta de Déu). Jesús és Déu que "necessita" fer-se un de nosaltres, i així pot rentar els nostres peus, esdevé servent, perquè és amic. I perquè se sap tot ell fet d'amor, pot dir al seu entorn que al Déu Amor el que li interessa no són els "drets de Déu" (els dissabtes, les lleis de la puresa... com exigeix qualsevol fariseu de les nostres esglésies), sinó els "drets de la persona humana", que és la imatge i el temple de Déu l’home.
I aquest "Déu Amor" no té massa lloc en alguns medis i per això el maten. Però la força del Déu Amor és tan infinita, que el Senyor és ressuscitat, i nosaltres ho celebrem i gaudim un cop més en aquesta Pasqua.

3. Per tant: “estimeu-me, reseu-me...”

“El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”, estimeu-vos amb el meu estil, com jo us he estimat. Reseu a l'Amor i adoreu-lo. Renteu-vos els peus...! "Així haureu nascut de Déu" (1Jn). Es a dir: perquè Déu us estima aneu pel món essent justícia i misericòrdia pels altres, no aneu de fatxendes, prepotents; feu miracles com Jesús i amb ell, en el vostre entorn: miracles a nivells personal i estructural, que tornin a encarnar el Déu Amor en les nostres realitats de cada dia.

UNA ALEGRIA DIFERENT

Perquè la meva alegria estigui en vosaltres.

Les primeres generacions cristianes tenien molta cura de l'alegria. No podien viure d'altra manera. Les cartes de Pau de Tarts que circulaven per les comunitats repetien un cop i un altre: “estigueu alegres en el Senyor”. L'evangeli de Joan posa en boca de Jesús aquestes paraules inoblidables: “Us he parlat... perquè la meva alegria estigui en vosaltres i la vostra alegria sigui plena”.

¿ Que ha passat perquè la vida dels cristians avui sembli per a molts una cosa trista, avorrida i penosa ? ¿ En que hem convertit l'adhesió a Crist ressuscitat ? ¿ On és aquesta alegria que Jesús comunicava als seus seguidors? ¿ Que n'hem fet ? L'alegria no és una cosa secundària en la vida del cristià. És un tret característic. Una manera d'estar en la vida: la única manera de seguir i viure a Jesús. Encara que ens sembli “normal”, és realment estrany “practicar” la religió cristiana, sense experimentar que Crist és font d'alegria vital. 

L'alegria del creent no és fruit d'un temperament optimista. No és el resultat d'un benestar tranquil. No cal confondre-la amb una vida sense problemes ni conflictes. Ho sabem: un cristià experimenta la duresa de la vida amb la mateixa cruesa i fragilitat que tot ser humà.

El secret d'aquesta alegria està a una altra banda: més enllà d'aqueixa alegria que s'experimenta quan les coses quan “les coses vénen ben dades”. Pau de Tars diu que és una “alegria en el Senyor”, que es arrelats en Jesús. Joan diu encara més: “és la mateixa d'alegria de Jesús dins nosaltres”.

L'alegria cristiana neix de la unió íntima amb Jesucrist. Per això no es manifesta en l'eufòria o l'optimisme, sinó que s'amaga humilment en el fons de l'ànima creient. És una alegria que és a la rel mateixa de la nostra vida, sostinguda per la fe en Jesús.

Aquesta alegria no viu d'esquena al sofriment que hi ha en el món, ja que és l'alegria del mateix Jesús dins nosaltres. Per contrari, esdevé principi d'acció contra la tristesa. Poques coses farem més grans i evangèliques que alleugerir el sofriment de les persones donant alegria realista i esperança.

José Antonio Pagola

POR A L'AMOR

Manteniu-vos en mon amor.

No és una frase més. Aquest mandat, carregat de misteri i promesa, és la clau del cristianisme: “Com el Pare m'ha estimat, així jo us he estimat: manteniu-vos en mon amor”. Aquí rau el cor mateix de la fe cristiana, l'últim criteri per a discernir la seva veritat. Únicament “romanent en l'amor”, podem caminar en la vertadera direcció. Oblidar aquest amor és perdre's, entrar per camins no cristians, deformar-ho tot, desvirtuar el cristianisme des de les arrels.

Tanmateix, no sempre ens hem mantingut en aquest amor. En la vida de molts cristians hi ha hagut i encara hi ha massa temor, massa manca d'alegria i espontaneitat filial amb Déu. La teologia i la predicació que ha nodrit aquests cristians ha oblidat massa l'amor de Déu, ofegant així aquella alegria inicial, viva i contagiosa que tenia el cristianisme.

Allò que un dia fou Bona Nova (ευαγγέλιον) perquè anunciava a la gent “l'amor increïble” de Déu, s'ha convertit per a molts en mala nova (dis-ευαγγέλιον) d'un Déu que amenaça i que es rebutjat perquè no deixa ser, no deixa viure.

Tanmateix, la fe cristiana sols pot ser viscuda sense trair llur essència d'experiència positiva, confiada i gojosa. Per això, quan molts deixen un cert “cristianisme”, (el que coneixem), l'Església s'ha de demanar si en la gestació d'aquest abandó i altres factors poc legítims, s'hi amaga una reacció col·lectiva contra un estat de coses que es veu poc fidel a l'evangeli.

L'acceptació o el rebuig de Déu es mouen, en gran part, en la manera en la qual sentim Déu cap a nosaltres. Si el sentim com vigilant de la nostra conducta, farem el que sigui per defugir-lo. Si l'experimentem com a pare que anima la nostra vida, el cercarem amb goig. Per això, un gran servei que l'Església pot fer a l'home d'avui és ajudar-lo a passar de la por a l'amor de Déu.

Sens dubte, hi un temor de Déu que és sà i fecund. L'escriptura ho considera “l'inici de la saviesa”. És el temor a malmetre la nostra vida i caure en la mediocritat. Un temor que desvetlla l'home de la superficialitat, i el fa tornar a Déu. Però hi ha una por a Déu que és dolenta. No apropa a Déu. Ans al contrari, allunya d'ell: Una por que deforma el vertader esser de Déu i el fa inhumà. Una por destructiva, sense fonament real, que ofega la vida i el creixement sà de la persona.

Pot ser un canvi decisiu. Passar de la por a Déu, que engendra angoixa i rebuig, a una confiança en ell, que fa brollar dins nosaltres aqueixa alegria promesa per Jesús: “Us he dit això perquè la meva alegria estigui en vosaltres i la vostra alegria arribi a plenitud”.

A L'ESTIL DE JESÚS

Jesús s'acomiada dels seus deixebles. Els ha estimat amb passió. Els ha estimat amb el mateix amor amb el qual l'ha estimat el Pare. Ara els ha de deixar. Coneix el seu egoisme. No se saben estimar. Els veu discutint pels primers llocs. ¿ Que serà d'ells ?

Les paraules de Jesús agafen un to solemne. Han de romandre ben gravades dins tots. “Aquest és el meu manament: que us estimeu uns als altres així com jo us he estimat”. Jesús vol que els seu estil d'estimar no es perdi entre els seus. Si l'obliden ningú els reconéixerà com a deixebles seus.

De Jesús romangué un record inesborrable. Les primeres generacions ho resumien així: “Passà fent el bé”. Era bo trobar-se amb ell. Sempre cercava el bé de les persones. Ajudava a viure. La seva vida fou una Bona Nova. En ell es descobria la proximitat bona de Déu.

Jesús té un estil d'estimar inconfusible. És sensible al sofriment de les persones. No passa sense veure el qui sofreix. Quan comença el dia, en un llogaret de Naïn, es troba en un enterro: una viuda acomiada el seu fill únic. Jesús li surt a camí: “Dona, no ploris”. Qui estima Jesús viu alleugerint el sofriment, eixugant llàgrimes.

Els evangelis recorden sovint com Jesús albirava el sofriment de la gent. Els mirava i es commovia: els veia sofrents, abatuts, com ovelles sense pastor. De seguida els sanava i nodria amb les seves paraules. El qui estima Jesús aprèn de mirar a la cara de les persones amb compassió.

La disponibilitat de Jesús per a fer el bé és cosa admirable. No pensa en ell. Atent a qualsevol cridada, dispost sempre a fer el que pot. Un captaire cec demana compassió mentre va pel camí, l'acull amb aqueixes paraules: “¿Que vols que faci per tu ?”.

Jesús sap estar devora els més desvalguts. No cal que li demanin. Fa el que sigui per guarir llurs dolències, alliberar llurs cosnciències o transmetre confiança en Déu. Però no pot solucionar tots els problemes d'aquella gent.

Llavors es dedica a fer gests de bondat: acarona els nins del carrer: no vol que ningú es senti orfe; beneeix els malalts: no vol que es sentit oblidats per Déu; besa la pell dels leprosos... Així són els gests del qui estima com Jesús.