DIUMENGE ONZÈ DURANT L'ANY

Campanar  de   Manacor  "TORRE  RUBÍ·

Per una ciutat com Manacor, l’església té molts d’edificis per mantenir”

En motiu de les obres de reparació del campanar, hem contactat amb el rector Andreu Genovart per parlar-ne, i per reflexionar també sobre el manteniment dels edificis i béns patrimonials de l’església

Costaran molts de doblers les obres del campanar?

Resulta que l’obra és de tanta envergadura que el constructor no s’ha atrevit a fer un pressupost, ell coneix bé el temple, sé que no ens estafarà, i quan diu que són males de pressupostar és perquè ho sap bé. El que ja et puc dir és que el muntatge dels bastiments ha durat quinze dies, dos homes, dos picapedrers, només per muntar els batiments, quinze dies… I ara, per restaurar els bocins deteriorats, s’han de fer uns motles per poder fer els trams que substituïguem, perquè siguin ben iguals dels que hi havia abans.

Quin és el problema que hi ha exactament?

Arran que l’Ajuntament fa revisar els edificis que tenen més de 50 anys, es va revisar l’església dels Dolors, i el campanar. Això ho va fer Bartomeu Bennàssar, arquitecte tècnic del bisbat, i el resultat va ser que als passamans de l’escala del campanar, les varetes de ferro, que hi ha dins l’interior, amb l’erosió, han esblandit; i està tan mal consentit que fins i tot han hagut de posar una fusta perquè aguanti. Aquestes obres sempre solen resultar molt costoses.

Com fareu front econòmicament a aquesta obra?

Mirarem si trobam qualque subvenció oficial, un temps era més fàcil que no ara, i també apel·larem a la generositat del poble. Per exemple, dia 30 del mes de juny, a l’eucaristia de les 20.00 hores dels Dolors, farem una col·lecta extraordinària per dedicar íntegrament a aquesta causa, pot ser per pagar el muntatge dels bastiments. Després farem qualque sopar, qualque rifa, per ajudar, perquè si no, són mals d’arreplegar, aquests doblers. Per altra banda m’han fet un suggeriment, que potser m’hauria d’estudiar… Com que ve molta de gent a visitar l’església, i la tenim oberta en el culte, però també en moltes hores que no hi ha culte (de les 8.30 a les 12.45 i de les 17.30 a les 20.00 hores l’església es pot visitar, tant per creients com per no creients); i també com que molts de turistes demanen per pujar al campanar, potser podríem fer pagar una petita quota i així ajudar al manteniment. L’Ajuntament ja ens dóna una subvencioneta per tenir l’església oberta. Però és que ara parlam de l’arrambador, però hi ha moltes de coses, tenim un conveni signat pel manteniment de les campanes, amb una empresa de Palma, el darrer any hem fet una assegurança a tot risc per mor dels llamps, perquè destrempen, les tempestes a vegades fan molt de mal… hi ha moltes coses.

Totes aquestes altres despeses de què parlau, com les finançau?

Hi ha hagut uns anys que no hi ha hagut cap tipus d’ajuda, el que podem dir és que la parròquia dels Dolors com a tal, tots els actes de culte, és deficitària; però ens salven, en part, els lloguers dels locals que tenim. Especialment Ca’n Vallespir. I gràcies a això podem capejar el temporal. Només en el manteniment de la parròquia hem gastat devers 20.000 euros, en les coses de cada dia, una canal que s’ha de canviar, les petites coses…

No rebeu ajudes de les institucions?

Ara ho provarem. La darrera que jo record ha estat per les obres de culminació del campanar, en què l’inauguraren el pinacle, l’any 2000, per aquesta n’hi va haver una. Entre el 2005 i el 2007 n’hi va haver una altra pel Convent.

De qui eren exactament aquestes ajudes, de l’Ajuntament, el Govern?
La primera, jo encara no era aquí, crec que va ser sobretot el Govern Balear, i la del Convent, el Govern va pagar una part de la teulada, l’Ajuntament va aportar, crec, 10.000 euros i el Consell Insular es va fer càrrec de la restauració de la façana.

Com està el tema de l’acabament de les torres i la façana? Està completament aturat?
Podem dir que la iniciativa era bona, es varen fer tots els tràmits legals, tots els projectes tècnics, se començaren les obres, però ens va arribar la crisi econòmica, això ens va fer claudicar i la cosa va quedar morta… I no l’hem ressuscitada, entre d’altres coses, perquè sempre hem tengut bony o forat, és el que et comentava abans… Per posar-te més exemples: a la capella del Roser, del Convent, haguérem de fer tot el paviment nou; hem restaurat cinc terradets, perquè que les rajoles havien bufat per la humitat, una altra que tenim ara molt urgent: l’any passat hi va haver una tempesta que trencà vidres de la claraboia de la façana principal… Precisament avui l’arquitecte tècnic m’ha dit una frase molt certa: Allò més urgent no ens deixa fer el que és necessari.

Creu que a qualque moment es podrà reprendre?

Si t’he de ser sincer: si no hi ha un donatiu molt gros, o una herència, o subvencions, avui per avui és molt mal d’emprendre, ja m’agradaria a jo que qualque dia s’acabàs. Certament, la parròquia dels Dolors, a més de ser un edifici catalogat, és un edifici emblemàtic, i sobretot el campanar.

Quins edificis patrimonials ha de mantenir l’església de Manacor?

Del bisbat directament, depenen les tres parròquies: Dolors, Crist Rei i Sant Pau, llavors, també, el Convent de Sant Vicenç Ferrer, l’església de Sant Josep, i Son Negre.

La de Fartàritx?

És de la congregació de les Monges de la Puresa, les capelles són de les monges.

L’ermita de qui és propietat?

Dels dominics.

I el Convent no és dels Dominics?

Hem de distingir entre l’edifici del Convent i la sala Font i Roig, que és del bisbat; i l’edifici que hi ha mirant el Convent, a la dreta, l’antic convent residencia, que és dels Dominics. Un temps havia estat llogat per les dones maltractades, ara no hi ha ningú. Ja que parlam del convent m’agradaria dir que de dilluns a divendres està obert de les 10.00 a 13.00. I que hi ha en aquests moments una associació que fa passes per restaurar l’orgue del Convent.

Voleu afegir qualque cosa més ?

Només dir que per una ciutat com Manacor són molts d’edificis per mantenir.

* * * * *

LLUERNA 54

EVANGELI Marc 4, 26-34

Paràbola de la llavor que creix tota sola

26 Deia encara:

--Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: 27 tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. 28 La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. 29 I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.

Paràbola del gra de mostassa

(Mt 13,31-32; Lc 13,18-19)

30 Deia també:

--A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? 31 És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; 32 però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra.

Jesús parla en paràboles

(Mt 13,34-35)

33 Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d'escoltar-la. 34 No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.

Paraula de Déu

Onzè diumenge - Temps Ordinari

Ez 17,22-24 2Co 5,6-10 Mc 4,26-34

A què compararem el Regne de Déu?

La Paraula avui s’esmerça en donar-nos pinzellades d’aquest paisatge, que Déu ens convida a somniar. El Regne és un estat de coses, on Déu és el primer, qui marca pauta, el referent de tot i tots. I perquè Ell passa al davant, tot secunda la seva inèrcia: les relacions entre les persones, amb tot el creat, amb nosaltres mateixos...es fonamenta en Ell i en Déu troba la plenitud.

Visualitzar aquest somni atrapa la nostra afectivitat, i ens fa desitjar-lo, perquè comprenem que es allà on reposen totes les nostres inquietuds. Reconeixem l’horitzó del nostre anhel quan sentim parlar del Regne.

De les lectures extraiem quatre comparacions, que ens ajudaran a entendre el que passa quan Déu és Senyor:

• com un esqueix de cedre plantat dalt la muntanya,
• com un emigrant que anhela viure de nou al seu país,
• com un pagès que recull el fruit d’allò que va sembrar
• i, finalment, el Regnat de Déu és com un minúscul gra de mostassa que serà arbust.

Una comparació és un esclat de significats. Per això, tot i que ara descrivim alguns trets comuns entre elles, no exhaurirem tot el que ens poden arribar a suggerir en sentir-les de nou amb les orelles ben obertes.

En primer lloc, el Regne de Déu demana cooperació. Les capacitats de tot allò creat han d’entrar en joc perquè s’assoleixi el fruit. No som la causa de la plenitud, però sí que ens cal aportar el que és a les nostres mans. Déu conduirà tot el que som a la seva feliç realització si, per part nostra, arrisquem, ens oferim del tot i confiem.

En segon lloc, el Regne de Déu implica un desenvolupament progressiu. No és màgia, sinó que respecta els temps, que cada cosa necessita per ser transformada en el seu ser més profund. Per això, ens caldrà ser pacients, sortir de les nostres presses egoistes i entendre que res que a Déu aspiri pot quedar oblidat. Sigui en el meu interior, sigui col·lectivament, tot viu en l’esperança i en l’anhel d’arribar a ser ple ben aviat.

En tercer lloc, el Regne de Déu és sorpresa. Allò que s’esdevé supera els nostres càlculs. El fruit final no és la projecció del nostre somni, tot i que prou entenem la necessària cooperació entre Déu i nosaltres. Les nostres expectatives queden sempre depassades i les paraules “gràcies. Moltes gràcies!” ens venen als llavis davant el resultat de la comunió, que es dóna en el Regne de Déu.

En quart lloc, quan Déu senyoreja, el capgirament esdevé majúscul. En efecte, allà on Déu encara no és tot en tots, patim una jerarquia on els rics, prestigiosos i poderosos són al cap de munt. Darrera d’ells i baixant, segons participin dels seus valors, es situen els menystinguts. En canvi, quan Déu és, els primers passen a ser darrers. Els que quedaven als marges són posats al mig. Els descartats pel sistema anterior són restablerts en la dignitat que se’ls negava.

En cinquè lloc, sense concloure, fins la més minsa criatura gaudeix de la novetat que arriba. Més que els prepotents dominadors que acaparen tresors, els petits són qui anuncien el Regnat de Déu instaurat per fi. Els ocells s’ajocaran a l’ombra dels arbres que creixen i, amb la seva alegria i simplicitat, anuncien Aquell que ja està arribant.

David Guindulain, sj.

AMB HUMILITAT I CONFIANÇA

A Jesús li preocupa que els seus seguidors estiguin un dia desanimats en veure que els seus esforços per un món més humà i feliç no assoleixin l'èxit esperat. ¿ Oblidaràn el regne de Déu ? ¿ Mantindran la confiança en el Pare ? El més important és que no oblidin com han de treballar.

Amb exemples, agafats de l'experiència dels camperols de Galilea, els anima a treballar sempre amb realisme, amb paciència i amb gran confiança. Els camins al Regne de Déu no s'obrin de qualsevol manera. Cal fixar-se en com treballa Jesús.

Primer, saber que la seva tasca és sembrar, no recollir. No viure pendents dels resultats. No pensar en l'eficàcia ni en l'èxit. La seva atenció estar en sembrar bé l'Evangeli. Els col·laboradors de Jesús són sembradors.

Passats segles d'expansió religiosa i poder social, els cristians hem de recobrar dins l'Església el gest humill del sembrador. Oblidar la lògica del recol·lector, que surt a recollir fruits, i entrar en la lògica pacient del qui sembra per un futur millor.

Sembrar sempre és cosa humil. Més si es sembra el Projecte de Déu en l'esser humà. La força de l'Evangeli mai és una cosa espectacular i clamorosa. Segons Jesús, és sembrar una cosa petita i insignificant com “un gra de mostassa” que germina en secret dins el cor de les persones.

L'Evangeli només es pot sembrar amb fe. És el que Jesús fa veure amb les petites paràboles. El Projecte de Déu de fer un món més humà porta una dintre una força salvadora i transformadora que no depèn del sembrador. Quan la Bona Nova d'aquest Déu penetra dins una persona o dins un grup humà, allà comença a créixer qualque cosa que ens desborda.

Dins l'Església no sabem com fe en aqueixa situació nova i inèdita, enmig d'una societat més indiferent i nihilista cada cop més. Ningú té la recepta. Ningú sap exactament el que cal fer. Necessitem camins nous d'humilitat i confiança de Jesús.

Prest o tard, els cristians necessitarem tornar a l'essencial  Descobrirem que només la força de Jesús pot regenerar la fe dins la societat descristianitzada de nostre temps. Llavors aprendrem a sembrar amb l'humilitat l'Evangeli com a inici d'una fe renovada, no transmesa per nostres esforços pastorals, sinó engendrada per ell.

SEMBRAR

Passa com quan un home que tira llavor a la terra.

En l'home del nostre temps es donen canvis profunds. Passem d'una “societat de creences” en la qual els individus actuaven moguts per qualque fe que dóna sentit, criteris i normes de vida, a una “societat d'opinions” en la qual cadascú diu la seva sobre la vida, i no necessita fonamentar-ho en cap tradició ni sistema religiós.

Les religions han perdut l'autoritat que tenien. Els valors que orientaven els comportaments de les persones es qüestionen. Les “antigues raons de viure” se deixen. Vivim una situació inèdita: els punts de referència d'abans no serveixen gaire i els nous no estan definits.

Mesurar les conseqüències de tot plegat és difícil. Oblidades les tradicions religioses i perduts els marcs de referència, cadascú ha de cercar per la seva banda raons per a viure i donar sentit al curt pas per aquest món. La pregunta és inevitable: ¿ en què es creu quan s'ha deixat de creure? ¿on orienta la vida qui ha deixat les “raons de viure”?

Resultat poc satisfaent. Hi ha persones que orienten sa vida de manera noble i digna. Tanmateix, molts tomben en la indiferència, l'escepticisme i la mediocritat. La crisi actual porta poc a poc cap al dessinterés, l'oblit i l'abandó d'una fe que tenia significat. Les grans qüestions no interessen, i els nobles ideals, manco. Ja n'hi ha amb el benestar.

Jesús parla d'una sembra misteriosa de la Paraula de Déu en el cor humà. Pot semblar que hi hagi persones en l'interior de les quals ningú hi pot sembrar avui cap llavor: les persones no escolten predicacors; les noves generacions no creuen en tradicions. Tanmateix, Déu segueix sembrant dins les persones inquietud, esperança i desitjos de vida més digna. Ho fa des dels testimonis que viuen llur fe en Déu de manera atractiva i envejable.

EL GRATUÏT

La llavor germina i creix.

Avui s'ens convida a viure en activitat, programació i rendiment. Poques diferències entre el capitalisme i el socialisme. En valorar una persona se la mesura per la capacitat de producció.

En la societat moderna, la convicció pràctica és que dóna sentit i contingut ple a la vida, obtenir el màxim rendiment per l'esforç i l'activitat.

Aquesta paràbola, recollida només per l'evangelista Marc, en la qual Jesús compara el “Regne de Déu” amb una llavor que creix tota sola, ens fa nosa.

La feina de sembrar que fa el pagès és important sens dubte, però a la llavor hi ha cosa que no ha posat l'esser humà, una força vital que no depèn del seu esforç.

La paràbola ens recorda que la vida és més que treball i activitat. En el més pregon, l'existència està impregnada per la gràcia. Sant Pau diu això que sempre ens sorprèn: “Que tens que no ho hagis rebut? I si ho has rebut, ¿per què te n'ufanes com si no ho haguessis rebut?” .

Experimentar la vida com a regal i do és el que ens pot fer viure com a homes i dones d'avui de manera nova, més atents al que rebem gratuïtament que al que assolim amb nostre treball.

La nostra “desgràcia” és, tal volta, viure només del nostre esforç, i no deixar-nos agraciar i beneir per Déu, i no fruir del que s'ens dóna constantment. Passar per la vida sense deixar-nos sorprendre per la novetat de cada dia, sense deixar-nos estimar ni ajudar, sense deixar créixer dins nosaltres la bondat i la generositat.

Hem d'aprendre a viure de manera oberta i acollidora, en actitud contemplativa i agraïda. Hi ha problemes que no es resolen amb esforç, sinó que es “dissolen” quan sabem acollir la gràcia de Déu en nosaltres. Deia G.Bernanos, “tot és gràcia”, perquè tot, absolutament tot, està afirmat i penetrat pel misteri d'aquest Déu que és gràcia, perdó i acollida per a totes les criatures.

José Antonio Pagol

NO TOT ÉS FER FEINA

I ell no sap com.

Aquesta petita paràbola del Regne de Déu comparat amb el creixement de la llavor sense intervenció del sembrador xoca amb la nostra cultura del rendiment, productivitat i eficàcia.

Aquesta paràbola, molt oblidada avui, resalta el contrast entre la pacient espera del sembrador i el creixement irresistible de la llavor. Mentre el sembrador dorm, la llavor germina i creix “tota sola”, sense la intervenció del pagès i “sense que ell sàpiga com”.

Avesats a valorar quasi exclusivament l'eficàcia del treball i el rendiment de les persones, hem oblidat que l'evangeli parla de fecunditat, no d'eficàcia, ja que Jesús entén que la llei fonamental del creixement humà no és el treball, sinó l'acollida de la gràcia que rebem de Déu.

La societat actual ens empeny amb força al treball, a l'activitat i al rendiment i no ens adonem que la vida s'empobreix quan tot es redueix a actuar de manera eficient i assolir el màxim rendiment de la nostra activitat.

De fet, la “lògica de l'eficàcia” porta l'home d'avui a una existència tensa i opressora, a una deterioració creixent de les relacions amb el món i les persones, a un buidament interior i a aqueix “síndrome d'immanència” on Déu desapareix poc a poc de l'horitzó de la persona.

La vida no és només treball eficaç i productivitat, sinó do de Déu que cal acollir i fruir amb cor agraït. Endemés d'útil i rentable, l'home, per a ser humà, necessita aprendre a estar en la vida, no sols des d'una actitud productiva, sinó des d'una actitud contemplativa. La vida es transforma i assoleix una dimensió nova i més profunda quan la persona encerta a viure l'experiència de l'amor gratuït, creatiu i dinamitzador de Déu.

L'home d'avui necessita educar-se per a la contemplació; aprendre a viure més atent a tot el que hi ha de regal en l'existència; desvetllar en son interior l'agraïment i la lloança; alliberar-se de la feixuga “lògica de l'eficàcia” i obrir en la vida espais per al gratuït.

Aprendre a ser agraïts amb les persones que elegren nostra vida i no passar de llarg per tants paisatges fets per a ser contemplats. Assaboreix la vida com a gràcia qui es deixa estimar, qui es deixa sorprendre per això bo de cada dia, qui es deixa agraciar, beneir i perdonar per Déu.

José Antonio Pagola