EVANGELI Mc.5, 21-43
Guarició
d'una dona amb hemorràgies. La filla de Jaire, retornada a la
vida
21
Jesús travessà el llac amb la barca i va
tornar a l'altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i ell
es quedà vora l'aigua. 22
Llavors arriba un dels caps de la sinagoga,
que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus 23
i, suplicant-lo amb insistència, li diu:
--La
meva filleta s'està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es
curi i visqui.
24
Jesús se n'anà amb ell. El seguia molta
gent que l'empenyia pertot arreu.
25
Hi havia una dona que patia d'hemorràgies
des de feia dotze anys. 26
Havia sofert molt en mans de metges i s'hi
havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap
millora, sinó que anava de mal en pitjor. 27
Aquesta dona, que havia sentit parlar de
Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà
el mantell, 28
perquè pensava: «Només que li pugui tocar
la roba, ja em curaré.» 29
Immediatament va deixar de perdre sang i
sentí dintre d'ella que estava guarida del mal que la turmentava.
30
Jesús s'adonà a l'instant de la força que
havia sortit d'ell i es girà per preguntar a la gent:
--Qui
m'ha tocat la roba?
31
Els seus deixebles li contestaren:
--¿Veus
que la gent t'empeny pertot arreu i encara preguntes qui t'ha
tocat?
32
Però Jesús anava mirant al seu voltant per
veure la qui ho havia fet. 33 Llavors
aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, tremolant
de por es prosternà davant d'ell i li va explicar tota la
veritat. 34
Jesús li digué:
--Filla,
la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda guarida del mal
que et turmentava.
35
Mentre Jesús encara parlava, en van arribar
uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li:
--La
teva filla s'ha mort. Què en trauràs, d'amoïnar el Mestre?
36
Però Jesús, en sentir aquestes paraules,
digué al cap de la sinagoga:
--No
tinguis por; tingues només fe.
37
I no va permetre que l'acompanyés ningú,
fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. 38
Quan arriben a casa del cap de la sinagoga,
veu l'aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys. 39
Entra a la casa i els diu:
--Què
són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó
que dorm.
40
Ells se'n burlaven, però Jesús els treu
tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui
l'acompanyaven, entra al lloc on era la nena, 41
l'agafa per la mà i li diu:
–
Talita, cum —que vol
dir: «Noia, aixeca't.»
42
A l'instant la noia es va aixecar i es posà
a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren sorpresos i no se'n
sabien avenir. 43
Però Jesús els prohibí que ho fessin saber
a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia.
|
L'escena
és sorprenent. L'evangelista Marc presenta a una dona
desconeguda com a model de fe per a les comunitats
cristianes. D'ella podran aprendre com cercar a Jesús amb fe,
com arribar a un contacte guaridor amb ell i com trobar en ell
la força per a començar una vida nova, plena de pau i
salut.
A
diferència de Jaire, identificat com a “cap de la sinagoga”
i home important a Cafarnaum, aqueixa dona no és ningú. Només
sabem que pateix una malaltia secreta, típica de dona, i no
pot viure de manera sana, com a dona, esposa i mare.
Sofreix
i molt, físicament i moralment. Ha perdut tot quant tenia
darrera metges i no l'han curada. Tanmateix, no accepta viure per
sempre com a malalta. Està tota sola. Ningú li ajuda a
apropar-se a Jesús, però ella el trobarà.
No
espera passiva que Jesús s'apropi i li imposi les mans. Ella
mateixa el cerca. Superarà tots els obstacles. Farà tot quant
sap i pot. Jesús capta el seu desig de vida. La confiança en
sa força guaridora és completa.
La
dona no es resigna amb veure Jesús de lluny. Cerca el
contacte directe i personal. Actua amb determinació però
assenyada. No vol enutjar ningú. S'acosta per darrera, entre la
gent, i toca el mantell. En un gest delicat concreta i
expressa totas la seva confiança en Jesús.
Tot
ha passat en secret, però Jesús vol que tots coneguin la
gran fe d'aquesta dona. Quan ella, atemorida i amb por, confessa
el que ha fet, Jesús li diu: “Filla, la teva fe t'ha
salvat. Queda lliure de la teva malaltia i ves-te'n en pau”.
Aquesta dona, capaç de cercar i acollir la salvació que Jesús
ofereix, és un model de fe per a tots nosaltres.
¿
Qui ajuda a les dones del nostre temps a trobar Jesús ?
¿
Qui s'esforça per comprendre els obstacles que troben dins
l'Església actual per a viure llur fe amb Crist “en salut
i pau” ?
¿Qui
valora la fe i els esforços de les teòlogues que, sense
recolzament, treballen per a obrir camins per viure les dones
amb més dignitat dins l'Església de Jesús ?
Les
dones no troben l'acollida, la valoració i la comprensió que
trobaven en Jesús. No les sabem mirar com ell les mirava.
Tanmateix, són elles les qui avui amb la seva fe en Jesús i alè
evangèlic sostenen la vida de les nostres comunitats
cristianes.
José
Antonio Pagola
FORA
DOMINACIÓ MASCULINA
Vés-te'n
en pau.
L'incident
que conta Marc és atractiu. Una dona empegueïda i
atemorida s'apropa a Jesús, com d'amagat, amb la confiança de
quedar curada d'una malaltia que la humilia fa temps. Ha perdut
tot quan tenia darrera metges, està tota sola i sense
futur, s'acosta a Jesús amb una fe molt gran. Només cerca
una vida més digna i més sana. Al rerafons del relat
s'endivina un problema greu. La dona sofreix pèrdues de sang: una
malaltia que l'obliga a viure en estat de discrimació i impuresa
ritual. Les lleis religioses l'obliguen a evitar el contacte amb
Jesús i, tanmateix, és aquest contacte el que la podria curar.
La
curació es dóna quan aquella dona, educada en categories
religioses que la condemnen a la discriminació, s'allibera de
la llei per confiar en Jesús. En aquell profeta, enviat de
Déu, hi bha una força capaç de salvar la dona. Ella
“sent que son cos estava curat”; Jesús “sent la
força guaridora que ha sortit d'ell”.
Aquest
episodi, en aparença insignificant, és un exponent del que
es recull de manera constant en les fonts evangèliques:
l'actuació salvadora de Jesús, compromès sempre a alliberar
la dona de l'exclusió social, de la opressió del barò
dins la família patriarcal i de la dominació religiosa dins
el poble de Déu.
Presentar
Jesús com un “feminista”, compromès en la lluita
per la igualtat de drets home - dona..., seria anacrònic.
La seva actuació és més radical. La superioritat del baró
i la submissió de la dona no vénen de Déu. Per
això, entre els seus seguidors no hi ha de see. Jesús
conceb el seu moviment com un espai sense dominació
masculina.
La
relació homes - dones està malalta, també dins
l'Església. Les dones no poden sentir “la força
salvadora” que surt de Jesús. És un dels nostres
pecats. El camí de la curació és clar: suprimir les lleis,
costums, estructures i pràctiques que generen discriminació de la
dona, i fer de l'Església un espai sense dominació masculina.
José
Antonio Pagola
TABÚ
La
nina no és morta.
La
paraula “mortal” sempre ha designat l'home. Aquesta és
la seva condició. L'esser humà és mortal: en qualsevol
moment pot morir i, certament, cada instant que passa
l'acosta més al seu final. Ho deia de manera gràfica
Heidegger:
“Des de que neix, l'home és ja bastant vell per a
morir”.
Però
no solament “pot” morir, sinó que “ha de” morir.
Ningú fuig de la mort. Són inútils: nostre afany de viure,
nostre desig de no emmalaltir, no envellir, sobreviure... Es pot
viure anys sense sentir l'amenaça de la mort, però arriba un
dia en el qual la malaltia, el mal funcionament de qualque
òrgan o la jubilació ens fan pensar que també nosaltres
ens apropem al nostre final.
Els
humans sempre cerquem oblidar la mort, mem si desaparèix. Ja
ho deia
B. Pascal:
“Els homes,
per a ser felices, no podent trobar remei a la mort... han
decidit no pensar-hi”. Les
societats progressistes del tercer mileni també són ingènues
i han convertit la mort en el gran “tabú”:
no
parlar-ne, no pronunciar el nom de certes malalties, viure com
si fóssim immortals.
Tanmateix,
quan llegim el crit de M.
de Unamuno, sabem
que expressa el que tots sentim en el pregon: “No
vull morir-me, no, no vull ni vull voler-ho; vull viure sempre,
sempre,sempre, i viure jo, aquest pobre jo, que em som i em sent
ara i aquí”. Volem
viure, no desaparèixer, no caure en el no res.
L'home
del nostre temps repeteix els vells camins per defugir la
certesa de la mort. Uns viuen sense esperança, que no
desesperació i angoixa. Uns viuen al màxim l'immediat i no
miren el futur. Uns viuen sense agafar res seriosament, ni amor
ni esperança, no riscar en cap lluita, no fermar-se a res
ni a ningú.
Cadascú
fa el seu camí però ningú pot evitar certes preguntes:
¿ què m'espera en la mort ? ¿ què serà de mi i tots
els meus desitjos ? ¿ m'espera el no res ?, ¿ hi ha quelcom o
qualcú que m'espera per acollir mon desig de viure i portar-me
a una vida plena ?
El
relat que ens mostra a Jesús donant la vida a la nina que
tots pensaven morta, està escrit des de la fe en un Déu que,
quan ressuscita a Jesús, ens ha revelat que vol la vida de
l'esser humà, inclús part damunt de la mort.
RESAR
DESPRÉS DE FREU
No
tinguis por; basta que tinguis fe.
Molt
abans de les investigacions de Freud
i del psicoanàlisis, els grans mestres de la vida espiritual
havien ja advertit dels paranys en els quals pot caure una
persona quan resa a Déu.
Però
, sens dubte, els analisis de Freud
han creat una sospita més radical: la pregària més senzilla
i sincera pot amagar auto-enganys greus i nodrir fantasies
infantils i neuròtiques.
En
el fons, la qüestió és aquesta: ¿ Amb qui parla realment la
persona quan diu parlar amb Déu ? ¿ Què fa quan es
dirigeix a algú que no veu i no contesta ? Per molt que
parli amb Déu, ¿ no està tancada dins son propi jo ?
Per
no pocs, la divulgació d'aqueixa “cultura de sospita” ha
suposat l'enfonsament de sa religió. Ja no encerten a resar.
Tot els sembla engany i patologia. No poden i no volen resar. No
es comuniquen amb Déu. Sa vida es va fent atea.
Per
contra altres, això ajuda a purificar a religió d'il·lusions
infantils no massa sanes. Descobreixen un rostre nou de Déu.
Resen de forma diferent. La fe comença a ser per a ells el
millor estímul per viure de manera digna i esperançada.
Primer,
no confondre Déu amb una altra cosa. Déu és més enllà
dels nostres sentiments i il·lusions. No s'identifica amb
representacions, símbols o ritus creats pels homes. Qui resa no
ha de caure en el parany de “fabricar-se” un Déu a son gust
i mesura per a ús particular. Déu, per altra banda, no és
una espècie de “assegurança” fàcil que protegeix de la
duresa de la vida. És una equivcació fomentar l' il·lusió
d'un Déu que està aquí, sempre a la vora, donant solucions
màgiques als problemes. Déu no es poseeix ni maneja com
una cosa més de “consum”. A banda, la pregària
vertadera no allunya de la realitat, porta a fer front a sa
duresa i gosar transformar-la.
Si
una persona fuig davant els conflictes, és intolerant i
intransigent amb els altres, tancada als seus interessos, en
definitiva egoista, la seva pregària és “un joc
imaginatiu”. Invocar al Pare és fer-se germà. Resar a Déu
Amor és voler estimar de manera responsable.
Marc
descriu dues reaccions molt diferents davant la pregària de
Jaire que es preocupa per la salut de sa filla. La dels
criats que van a la resignació realista: “La teva filla
és morta ¿ què en treuràs d'amoinar el mestre ? “. I
la de Jesús que, com a la dona malalta desconeguda, invita a la
confiança total: “No tinguis por, ten fe”.
José
Antonio Pagola
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada