DIUMENGE XV DEL TEMPS ORDINARI

diumenga x

EVANGELI

Els anà enviant.

Lectura del sant evangeli segont sant Marc 6,7-13

7 Llavors va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes 8 i els instruïa dient:

--No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. 9 Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits.

10 I els deia encara:

--Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. 11 Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells.

12 Ells se'n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. 13 Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli.

Paraula de Déu.

NOVA ETAPA EVANGELITZADORA

El papa Francesc ens crida a una “nova etapa evangelitzadora marcada per l'alegria de Jesús”. ¿Què vol dir això ? ¿On està la novetat ? ¿Què cal canviar ? ¿Quina fou realment la intenció de Jesús quan envià els seus deixebles a prolongar la tasca evangelitzadora?

El relat de Marc mostra que només Jesús és la font, la inspiració i el model de l'acció evangelitzadora dels seus seguidors. No faran res en nom propi. Són “enviats” de Jesús. No se predicaran a ells mateixos: només anunciaran el seu Evangeli. No tindran altres interessos: només es dedicaran a obrir camins al regne de Déu.

La manera d'impulsar una “nova etapa evangelitzadora marcada per l'alegria de Jesús” és purificar i intensificar aquesta vinculació amb Jesús. No hi haurà evangelització si no hi ha evangelitzadors, i no hi haurà evangelitzadors sin manca un contacte viu, lúcid i apassionat amb Jesús. Sense ell farem de tot manco introduir son Esperit en el món.

Quan els envia, Jesús no els deixa en les seves forces. Els dóna “poder”, no és per a controlar, governar o dominar els altres, sinó la seva força per a “expulsar esperits dolents”, alliberar les persones d'esclavituds, opressions i tot el que no humanitza.

Els deixebles saben prou el que Jesús encarrega. Mai l'han vist governar ningú. Sempre curant ferides, alleugerint sofriments, regenerant vides, alliberant de pors, donan confiança en Déu. “Curar” i “alliberar” són tasques prioritàries en l'actuació de Jesús: Seria d'aspecte diferent la nostra evangelització...

Jesús els envia amb el necessari per a caminar. Segons Marc, només portaran bastó, sandàlies i una túnica. No cal res més per a ser testimonis de l'essencial. Jesús els vol lliures i sense lligams; sempre disponibles, sense instal·lar-se en el benestar, confiar en la força de l'Evangeli.

Si no es recobra aquest estil evangèlic, no hi ha “nova etapa evangelitzadora”. L'important no és fer noves activitats i estratègies, sinó desprendre'ns de costums, estructures i servituds que impedeixen ser lliures i contagiar l'essencials de l'Evangeli amb veritat i senzillesa.

En l'Església hem perdut aquest estil itinerant que Jesús suggereix. El caminar és lent i pesat. No sabem acompanyar la humanitat. No tenim agilitat per a passar d'una cultura ja caduca a la cultura actual. Ens aferrem al poder que teniem. Ens enredem en interessos que no són el regne de Déu.

Necessitem conversió.

UN EXAMEN COL·LECTIU

Els envia de dos en dos.

Jesús no envia els deixebles de qualsevol manera. Per a col·laborar en el projecte del regne de Déu i prolongar sa missió és necessari un estil de vida. Si no és així, moltes coses podran fer però no introduiran son esperit en el món. Marc recorda les recomanacions de Jesús. Primer de tot, ¿qui són ells per a actuar en nom de Jesús? ¿ Quina autoritat tenen? Segons Marc, qual els envia, Jesús “els dóna autoriytat sobre esperits immunds”. No els dóna poder sobre les persones que trobaran. No han d'utilitzar el poder per a governar sinó per a curar.

Com sempre, Jesús pensa en un món més sà, alliberat de les forces malignes que esclavitzen i deshumanitzen l'esser humà. Els seus deixebles introduiran entre la gent llur força guaridora. Entraran dins la societat sense utilitzar poder, sinó humanitzar la vida, alleugerir el sofriment, fer créixer la llibertat i la fraternitat.

Portaran tan sols “bastó” i sandàlies”. Jesús els imagina com a itinerants. Mai instal·lats. Sempre de camí. No fermats a res ni a ningú. Només amb l'imprescindible. Amb aqueixa agilitat que Jesús tenia per fer-se present allà on el necessitaven. El bàcul de Jesús no és per manar, és per caminar.

No portaran “ni pa, ni alforges, ni diners”. No viuran obsessionats per la pròpia seguretat. Portar al damunt l'important: l'Esperit de Jesús, la seva Paraula i la seva Autoritat per a humanitzar la vida de la gent. Jesús no pensa en l'eficàcia, sinó en la senzillesa. No s'oblidin dels pobres i es tanquin en el propi benestar.

No duran tampoc “túnica de recanvi”. S'abillaran amb la senzillesa dels pobres. No portaran vestidures sagrades com els sacerdots del Temple. No vestiran tampoc com el Baptista en la soledat del desert. Seran profetes emmig de la gent. La seva vida serà signe de la proximitat de Déu a tots, sobre tot, als més necessitats.

¿ Gosarem qualque dia, en el si de l'Església fer un examen col·lectiu i deixar-nos il·luminar per Jesús ?

José Antonio Pagola

EL QUE NO CAL PORTAR

Ni pa ni alforges.

Els cristians ens preocupem massa perquè a l'Església tingui els mitjans adequats per assolir eficaçment llur tasca.: recursos econòmics, poder social, plataformes eficients. És normal. Tanmateix, quan Jesús envia els seus deixebles a prolongar sa missió, no pensa en el que han de portar, sinó en tot el contrari: el que no han de portar.

L'estil de vida que els proposa és desafiant i provocatiu. Les primeres generacions cristianes el suavitzaren. ¿ Què fem avui amb aqueixes paraules de Jesús?, ¿esborrar-les de l'evangeli? ¿oblidar-les per a sempre ?

Jesús demana als deixebles que no portin diners ni provisions. El “món nou” que ell cerca no es construeix amb diners. El seu projecte no el promouen els rics, sinó la gent senzilla que sap viure amb poques coses perquè ha descobert l'essencial: el regne de Déu i sa justícia.

No duran sarró, a l'estil dels filòsofs cínics que semjpre portaven a l'espatlla una bossa on guardaven les almoines per a assegurar el futur. L'obsessió per la seguretat no és bona. Des de la tranquil·litat del benestar no és fàcil crear el regne de Déu com un espai de vida digna per a tots.

Els seus seguidors aniran descalços, com les classes oprimides de Galilea. No duran sandàlies. Ni túnica de recanvi per a guardar-se del fred de la nit. Seran identificats com els darrers. Si s'allunyen dels pobres, no podran anunciar la Bona Nova de Déu als més necessitats.

Per als seguidors de Jesús és bo perdre el poder, la seguretat i el prestigi social que tenim quan l'Església ho domina tot. Pot ser una benedicció si ens porta a una vida més fidel a Jesús. El poder no transforma els cors: la seguretat del benestar allunya dels pobres; els prestigi ens omple de nosaltres mateixos.

Jesús vol així els seus seguidors: alliberats de lligams, identificats amb els darrers, de confiança total amb Déu, guaridors dels que sofreixen, transmissors de pau per a tots.

EN MINORIA

Ni pa ni alforges.

No és fàcil per a l'Església aprendre a “viure en minoria”, enmig d'una societat secularitzada i pluralista. Després d'haver estat la religió oficial de l'Imperi romà i haver exercit durant segles un poder hegemònic a Occident, no sap caminar sense el recolzament del “poder” que permeti actuar des d'un nivell de superioritat.

Tanmateix, és bo per a l'Església perdre poder econòmic i polític ja que aqueix despullament l'acosta al moviment que Jesús començà quan envià els seus deixebles de dos en dos, sense alforges, sense diners ni túnica de recanvi, amb una sola missió: “predicar la conversió”.

La intenció original de Jesús és clara. No necessita de rics que sostenguin son projecte. Basta la gent senzilla que sap viure amb poques coses perquè ha descobert l'essencial: construir una societat més humana i digna acollint el Pare de tots.

Jesús no deixà el seu Evangeli en mans dels diners. Li horroritzava “acumular tresors a la terra”. Prest o tard, els diners es converteixen en signe de poder, de seguretat, d'ambició i domini damunt els altres. El diner resta credibilitat a l'evangeli. Des del poder econòmic no es pot predicar la conversió que la societat necessita ni crear espais de solidaritat per a tots.

A banda, Jesús no necessita de poderosos que defensin la missió dels deixebles. No creu en el poder com a força transformadora. El poder va junt a l'autoritarisme impositiu i no és capaç de canviar els cors. Jesús creu en el servei humil dels qui cerquen una societat millor per a tots.

Per això, no volgué deixar l'evangeli en mans del poder. Ell mateix no s'imposa a la força, no governa, no controla, no vigila. En la seva comunitat, “qui vulgui ser el major s'ha de fer servidor”. Jesús no enlaira els seus deixebles donant-los poder part damunt els altres. Des del poder no es pot impulsar la transformació evangèlica que necessitem entre nosaltres.

José Antonio Pagola

LECTURES: Am 7,12-15 Ef 1,3-14 Mc 6,7-13

Homilia per al diumenge 15 de juliol de 2018

1- Aquests dies d’estiu potser més fàcilment tenim l’oportunitat de fer alguna passejada enmig del bosc. És una experiència vivificant. Allà hi ha un silenci que convida a la reflexió i a la pregària o a la conversa assossegada.
Cert que allà també s’hi sent una certa remor: la dels ocells i els insectes, la del vent que mou les fulles, la de l’aigua de la font...

Però aquests brogits són molt diferents dels sorolls de les nostres ciutats: dels cotxes, les motos, les sirenes que enerven i creen tensió. La remor de la natura, en canvi, relaxa, asserena, porta pau, convida al diàleg, acosta a Déu.
Sabem aprofitar-ho?

Una altra de les coses que ens ofereix el bosc és l’aire pur, amarat d’olors estimulants, que s’hi respira i tan diferent de la pol.lució de les ciutats.
Hi ha flors i plantes senzilles, que potser no trobem a les floristeries,  però que d’una manera anònima, ofereixen a tothom la riquesa del seu perfum.

2- Bé. He dit tot això perquè penso que és una bona imatge per expressar allò que ens demana Jesús a l’evangeli que hem escoltat.

Jesús envia els deixebles – i també a nosaltres- a escampar pertot arreu la seva Bona Nova. Per això ens ha cridat a ser deixebles seus: perquè fóssim els seus missatgers.
No es tracta pas de fer coses extraordinàries, sinó de ser persones senzilles, però plenes de vitalitat interior, que escampen pertot arreu el perfum de la Bona Nova de Jesús.

Persones que no fan discursos ni criden l’atenció, que passen desapercebudes, però que de fet exerceixen una gran influència positiva allà on són. Perquè porten pau, fomenten la solidaritat i encomanen als altres el desig de viure, d’estimar i de ser millors.

Podríem dir, amb imatges bíbliques, que són “sal” que donen sabor a la vida també són “llum” que il·luminen el camí.

Aquestes persones – i nosaltres hem d’intentar ser d’aquestes!- són com les flors del bosc, amagades enmig de les herbes. Costa de veure-les, però hi són. I la seva presència es fa sentir perfumant tot l’entorn.

Ens esforcem per ser persones d’aquesta mena?

3- Tant de bo. Perquè llavors, tal com passava amb els deixebles de l’evangeli, també traurem “mals esperits” – pessimismes, pors, desànim...- i retornarem la salut- força i ganes de viure als “malalts”.

És a dir, per allà on passem, deixarem un rastre positiu. Les coses i les persones canviaran i milloraran: els farem bé. Es notarà que som portadors de la llum, de l’esperança, de la fraternitat de Jesús.

Perquè, no ho oblidem, és el mateix Jesús qui ens envia a fer aquesta tasca: som els seus enviats. Solament d’Ell ens ve la força i l’eficàcia.

I per tal de tenir-ho ben present, fóra bo que sabéssim aprofitar la major tranquil·litat de l’estiu per fer alguna estoneta de pregària sincera.
Llavors estarem connectats amb el Cep d’on ens arriba la saba vivificant. Ens sentirem més a prop del Senyor i experimentarem la veritat d’allò que ens ha dit sant Pau a la segona lectura , que: “la riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres”.

I és ben cert. Tots nosaltres som rics, molt rics. No per cap mèrit nostre sinó per un do gratuït de Déu.

Però no oblidarem que els dons de Déu, mai no se’ns donen únicament per a nosaltres sols, sinó  per a compartir-los amb els altres. Ho fem?

4- L’estiu és un bon moment per fer noves coneixences, per aprofundir amb més sinceritat les nostres relacions personals.

Val la pena que sapiguem acostar-nos als altres amb senzillesa, amb un somriure amable, lluny de l’amargor o de l’autosuficiència, que sempre separen i fan perdre les ganes de viure.

Tant de bo que mai ningú no s’hagi de penedir d’haver-nos conegut i tractat. Que la nostra amistat els ajudi a acostar-se al Senyor, que és la font d’on brolla la pau, la joia, l’esperança, la força d’estimar.

Això sí que és, de veritat, viure l’estiu amb plenitud.