DIPÒSIT
I TORRENT
Avui,
com tots els dijous, la Mar ha anat a casa l’àvia. Ella l’espera
amb un bon berenar. Li fa molta il·lusió trobar-se amb una neta tan
eixerida, que només entrar omple la casa de rialles i bon humor.
L’àvia
comença a ser gran; però no tant com per a no estar al dia de les
coses del jovent. Amb ella es pot parlar de tot. És simpàtica, mai
es queixa i sap moltes coses. Entre l’àvia i la neta hi ha una
relació especial, i també una cosa que tan sols saben elles. Si la
Mar avui és creient, ho deu a l’àvia.
—Escolta,
Angelina —aquest és el nom de l’àvia—, el llibre que em vas
deixar parla del “dipòsit de la fe”. No ho entenc. Què vol dir
això del dipòsit de la fe? No et sembla bastant rebuscat?
—Em
fas unes preguntes que realment no sabria contestar; però penso que
un dipòsit és un espai tancat on es guarda l’aigua, i que té una
aixeta per controlar-ne la sortida. Dipòsit de la fe deu ser el
conjunt de creences que l’Església guarda i ens va donant per
beure quan obrim l’aixeta. Què et sembla?
—No
m’agrada.
—No
t’agrada?
—No.
No sé ben bé per què, però... els dipòsits sempre m’han
semblat... tancats. A més, són alts, i no veus el que hi ha...
—Com
ho diries, tu, Mar? Com explicaries amb un exemple planer el conjunt
de la teva fe?
La
Mar resta una estona pensativa i després, quasi cridant i movent-se
nerviosa, diu:
—Jo
en diria... el torrent de la fe. Res de dipòsits. Un torrent,
d’aigua fresca, que llisca muntanya avall, saltant entre les
pedres, rodejat d’arbres... un torrent dels Pirineus.
L’Angelina
resta, ara ella, pensativa. Mira la Mar amb amor i li diu:
—Tu
sí que ets un torrent.
—I
tu, àvia, un bon dipòsit, que m’has guardat la millor aigua i
m’has obert l’aixeta fins al fons. Església domèstica.
VIDEO
SANT JAUME APÒSTOL
DIUMENGE XVII POWER POINT
Jesús
repartí els pans a tota la gent.
En
repartia tant com en volien
6,
1-15
1 Després
d'això, Jesús se'n va anar a l'altra banda del llac de Galilea o de
Tiberíades. 2 El
seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb
els malalts. 3 Jesús
pujà a la muntanya i s'hi assegué amb els seus deixebles. 4 Era
a prop la Pasqua, la festa dels jueus.
5 Llavors
Jesús alçà els ulls i, en veure la gran gentada que arribava al
lloc on era, digué a Felip:
--On
comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests?
6 De
fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què
volia fer.
7 Felip
li va respondre:
--Ni
amb dos-cents denaris no n'hi hauria prou per a donar un tros de pa a
cadascú.
8 Un
dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu:
9 --Aquí
hi ha un noiet que té cinc pans d'ordi i dos peixos; però què és
això per a tanta gent?
10 Jesús
digué:
--Feu
seure tothom.
En
aquell indret hi havia molta herba i s'hi assegueren; només d'homes,
eren uns cinc mil. 11 Llavors
Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí
a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el
peix. 12 Quan
tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles:
--Recolliu
els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res.
13 Ells
els van recollir i amb els bocins d'aquells cinc pans d'ordi ompliren
dotze cistelles: eren les sobres després d'haver menjat.
14 Quan
la gent veié el senyal prodigiós que ell havia fet, començaren a
dir:
--Realment,
aquest és el profeta que havia de venir al món.
15 Jesús
s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà
altra vegada tot sol a la muntanya.
Paraula
de Déu.
EL
GEST D'UN JOVE
De
tots els fets de Jesús, el més recordat per les primeres
comunitats cristianes fou segurament una menjada multitudinària
organitzada per ell en descampat, a les vores del llac de
Galilea. És l'unic episodi recollit en tots els evangelis.
El
relat conté una gran riquesa. Com de costum, l'evangeli de Joan
no diu “miracle” sinó “signe”. Així ens convida a no
quedar-nos en els fets que es conten, sinó a descobrir, des de
la fe, un sentit més profund.
Jesús
està al centre. Ningú demana la seva intervenció. Ell mateix
intueix la fam d'aquella gent i planteja la necessitat
d'alimentar-la. És commovedor saber que Jesús no alimenta només
de Bona Nova de Déu, sinó que té cura també de la fam
dels seus fills.
¿Com
donar menjar en descampat a tanta gent?
Els
deixebles no veuen solució. Felip diu que poden anar a comprar
pa, però no tenen diners. Andreu pensa que es podria compartir
el que tenen, però sols hi ha un jovenell que porta cinc
pans i dos peixos. ¿Què és això per a tants?
Per
Jesús és suficient. Aquest jove, sense nom ni rostre, farà
possible l'impossible. La seva disponabilitat per a compartir tot el
que té és el camí per a alimentar a aquelles gents. Jesús
farà la resta. Agafa els pans del jove, dóna gràcies a Déu i
comença a “repartir” entre tots.
L'escena
és fascinant. Una multitud asseguda damunt l'herba del camp,
compartint un menjar gratuït un dia de primavera, No és un
àpat de rics. No hi ha ni vi ni carn: És el menjar senzill
de la gent que viu vora el llac: pa d'ordi i peix “salat”.
Un àpat fraternal servit per Jesús a tots gràcies al gest
generós d'un jove.
Aquest
àpat compartit era pels primers cristians un símbol atractiu de
la comunitat nascuda de Jesús per a construir una humanitat nova
i fraternal. Els ecocava, al mateix temps, l'eucaristia que
celebraven el dia del Senyor per a alimentar-se de l'esperit i
la força de Jesús, el Pa viu baixat de Déu.
Mai
oblidaren el gest del jove. Si hi ha fam en el món, no és per
manca d'aliments, sino per manca de solidaritat. Hi ha pa per
a tots, manca generositat per a compartir-lo. Hem deixat la
marxa del món en mans del poder econòmic inhumà, ens fa
por compartir el que tenim, i la gens es mor de fam pel
nostre egoisme irracional.
José
Antonio Pagola
Homilia
per al diumenge 29 de juliol de 2018.
1-
Acabem d'escoltar un evangeli del qual en podem treure moltes
ensenyances.
En
primer lloc és una crida a la generositat. Com a deixebles de Jesús,
hem de saber compartir amb els altres allò que tenim, sigui molt o
sigui poc. És un dels signes més clars de la nostra pertinença al
grup de Jesús. Tots nosaltres podríem dir, d’alguna manera,
que som rics: tots podem compartir alguna cosa amb altres persones
que tenen menys que nosaltres.
2-
Però, quan parlem de compartir, no ens limitem solament a l’aspecte
econòmic. També podem posar a disposició dels altres, moltes
altres “riqueses” personals nostres.
Per
exemple, el nostre temps. Què en faig del meu temps?
A
la nostra època, el temps és un bé escàs: tots vivim atrafegats i
pendents del rellotge. L’agenda de la major part de les persones
adultes, està farcida de reunions, de trobades, d’obligacions
laborals i familiars.
També
els nens i joves d’avui tenen el temps cronometrat. En sortir de
les escoles els espera un allau d’activitats complementàries que
han de fer.
Cal reconèixer que, en aquesta situació, regalar unes hores per fer catequesi o per ajudar a una persona necessitada o per fer companyia a un avi que se sent sol i conversar amablement amb ell, sense presses, sense mirar el rellotge, realment és difícil. Demana molta generositat.
Cal reconèixer que, en aquesta situació, regalar unes hores per fer catequesi o per ajudar a una persona necessitada o per fer companyia a un avi que se sent sol i conversar amablement amb ell, sense presses, sense mirar el rellotge, realment és difícil. Demana molta generositat.
I
també és difícil, moltes vegades, dedicar el nostre temps a parlar
i jugar amb els fills o a dialogar amb la parella. Però no pensem
pas que això sigui malversar el nostre temps. Al contrari: la vida
humana no tindria sentit si el viure es limités a ser un càlcul
programat de producció i consum.
Hi ha moments de generositat que omplen de tendresa i d’afecte la vida de les persones. És en aquests espais, robats a l’agenda, quan el nostre cor respira, s’oxigena, recupera l’alè i descobreix la riquesa del viure humà.
Nosaltres som quelcom més que màquines: som fills i filles de Déu, cridats a estimar-nos i ajudar-nos.
Hi ha moments de generositat que omplen de tendresa i d’afecte la vida de les persones. És en aquests espais, robats a l’agenda, quan el nostre cor respira, s’oxigena, recupera l’alè i descobreix la riquesa del viure humà.
Nosaltres som quelcom més que màquines: som fills i filles de Déu, cridats a estimar-nos i ajudar-nos.
Sé
regalar generosament part del meu temps als altres?
3-
Hi ha una altra ensenyança que podem treure d’aquest evangeli.
Recordem que qualsevol passatge té sempre un significat profund que
va més enllà de la materialitat del fet que s’hi narra.
Nosaltres
tenim fam de moltes coses: de moltes. Però bàsicament, d’estimació
i de felicitat.
Però
tot això és expressió d’una fam més fonda que, més o menys
conscientment, tots tenim: fam de Déu, que és l’únic que pot
sadollar plenament el nostre cor.
Jesús
se’ns presenta aquí com aquell que ve a donar una resposta a
aquesta fam profunda: Ell ens vol alimentar; però no de qualsevol
cosa, sinó de Déu.
Aquest passatge evangèlic és signe de l’eucaristia, el gran regal que ens va fer Jesús abans d’anar-se’n d’aquest món.
Aquest passatge evangèlic és signe de l’eucaristia, el gran regal que ens va fer Jesús abans d’anar-se’n d’aquest món.
Valorem
l’Eucaristia? Vitalitza de veritat la meva vida?
Participar-hi
rutinàriament seria malversar el do més preuat que ens ha fet
Jesús.
4-
Finalment, hi ha, en aquest evangeli, una altra ensenyança
important.
Sens
dubte que hi havia una desproporció immensa entre les més de cinc
mil persones i els cinc pans i els dos peixos.
No
obstant, Jesús se serveix d’aquests pocs mitjans- els únics de
que disposen els deixebles- i Ell fa la resta. En mengem tots i
encara en sobra.
Jesús
vol que entenguem que, quan els problemes ens ultrapassen, no ens hem
de desanimar i enfonsar. Nosaltres, és clar, no hem de ser utòpics,
sinó realistes. Però no humanament realistes, sinó
sobrenaturalment realistes.
És a dir, a l’hora de valorar els recursos disponibles, hi hem de fer entrar també el poder de Déu.
És a dir, a l’hora de valorar els recursos disponibles, hi hem de fer entrar també el poder de Déu.
Quantes
coses existeixen avui dia, que no existirien si no hi hagués hagut
gent agosarada que les va emprendre confiant en el Senyor!
Perquè,
per a un creient, dos més dos, mai no són quatre, sinó molt més.
Per què en el primer terme, cal contar-hi un altre factor que també
suma: Déu.
Som conscients que dos+dos+Déu, sempre supera en molt les nostres expectatives?
Tot és qüestió de confiança. La tinc?
Som conscients que dos+dos+Déu, sempre supera en molt les nostres expectatives?
Tot és qüestió de confiança. La tinc?
Reflexionem-hi
DONAU-LIS
VOSALTRES DE MENJAR
Donau-lis
vosaltres de menjar.
El
fet romangué molt gravat entre els seguidors de Jesús. Tots
els evangelistes ho conten: Una vegada, Jesús tingué cura
d'alimentar una multitud necessitada en lloc despoblat. El relat
ha sigut treballat teològicament i no és possible
reconstruir el què passà.
A
uns cristians l'escena els recordava a Jesús alimentant el nou
poble de Déu enmig del desert. Per a altres, era una
invitació a deixar-se alimentar per ell en la eucaristia. Marc,
l'evangelista més antic, sembla que pensa en una crida a
viure més responsablement la solidaritat envers els més
necessitats.
Segons
aquest evangelista, els deixebles es desentenen d'aquella gent
necessitada i diuen a Jesús dues paraules que mostren la manca
de solidaritat i el seu individualisme: “Acomiada la gent, i
que vagin a les cases i pobles del voltant a comprar alguna
cosa per a menjar”. La fam no és el seu problema. Que
cadascú miri per a ell.
Jesús
respon de manera sorprenent: “Donau-lis vosaltres menjar”.
No hi ha que “acomiadar” ningú en aquestes
condicions. És el grup de deixebles qui ha de tenir cura de
la gent necessitada. La solució no està en els diners sinó
en la solidaritat. Amb diners només mengen els que en tenen.
Per a que tots mengin cal compartir.
Els
deixebles reaccionen. Un jove porta “cinc
pans d'ordi i dos peixos”
No és molt, però estan a disposició de tots. Jesús fa la
“acció
de gràcies”
a Déu i els posa en una nova dimensió. Ja no pertanyen en
exclusiva ni al jovenell ni als deixebles. Són un do de Déu.
Ningú té dret a acaparar-los mentre hi hagi que passi fam.
¿
Hi ha en el món res més escandalós i absurd que la fam i la
misèria de tants essers humans? ¿Hi ha res más injust i
inhumà que la nostra indiferència? ¿Hi ha res més contrari a
l'Evangeli que desentendre's dels qui passen fam?
José
Antonio Pagola
EL
PROÏSME LLUNYÀ
¿Què
és això per a tanta gent?
Així
es titula el llibre de Jean
Claude Lavigne amb
la intenció de sacsejar els europeus del seu “eurocentrisme”
i ajudar-los a descobrir la universalitat. Els homes i dones del
Nort han d'aprendre a fer-se “proïsmes” de tots els essers
humans del planeta. Segons Lavigne,
la tasca és urgent per quatre factors:
Una
radicalització de la misèria. Les situacions infrahumanes en
les quals viuen pobles van més enllà de tot el conegut
fins ara.
Els
països del Nord no tenen experiència directa d'aquesta misèria.
Hi
ha un allunyament cultural i lingüístic que fa difícil la
comunicació i la sintonia.
La
complexitat de la crisi econòmica acaparar l'atenció dels pobles
rics que abandonen els habitants més pobres del la Terra.
Primer
pas: no endurir el cor. No ignorar de manera sistemàtica la
informació que arriba d'aquests països. No tancar-nos en el “no
hi ha res a fer”. No conformar-nos dient que és culpa del
sistema econòmic o que són pobles indolents i pererosos.
Segon
pas: reaccionar fent gestos petits, malgrat semblen modests i de
poc efecte. És important viure l'experiència d'eixamplar la
nostra solidaritat, mirar més enllà del nostre territori
delimitat, sacsejar la resignació.
El
gests poden ser molts. Reduir el pressupost familiar, col·laborar
enviant productes de primera necessitat, comprometre's en la
campanya contra la fam, recolzar projectes, col·laborar en
organitzacions de solidaritat amb els pobles del Sud.
Són
gests aparentment modests, però necessaris per a desvetllar la
nostra consciència, per ajudar-nos a escoltar el crit del
“pobre llunyà” i per a fer-nos descobrir la inhumanitat d'una
“societat de benestar” oblidada dels famolencs de la Terra.
L'escena de la multiplicació dels pans és una invitació a
compartir més els nostres bens, malgrat no tinguem més que
“cinc
pans” i “dos peixos”.
RESPONSABLES
Aquí
hi ha un noi que té cinc pans d'ordi.
Solem
criticar amb tranquil·litat la societat moderna com injusta,
insolidària i poc humana perquè, en el fons, pensem que són
altres els qui tenen la culpa de tot. Els vertaders culpables es
troben amagats darrera els sistema, són les multinacionals, els
polítics de certes nacions poderoses, els comandaments militars...
I, naturalment, si “ells” són els culpables, “nosaltres”
som innocents.
Sense
cap dubte, hi ha culpables i hi ha causes dels mals i
injustícies, però hi ha també una culpa que està “diluïda”
en tota la societat i ens toca també a nosaltres. Hem
interioritzat una “cultura” que ens du a pensar, sentir i tenir
comportaments que sostenen i facil·liten el funcionament d'una
societat poc humana.
Per
exemple, la cultura consumista: podem estudiar el que significa
una economia de mercat, la producció massiva de productes, el
funcionament de la publicitat i altres factors, però podem també
analitzar la nostra actuació, la de cada un de nosaltres.
Si
em deixo modelar per la cultura consumista, vol dir que valoro més
la meva pròpia felicitat que la solidaritat; que penso que
aquesta felicitat s'assoleix tenint coses més que amillorant la
manera de ser; que tinc com a meta secreta guanyar sempre més i
tenir el major èxit professional i econòmic.
Fàcilment
podem considerar “normal” una societat profundament desigual on
cada un té el que es mereix: Hi ha individus eficients i
dinàmics que assoleixen un nivell apropiat als seu esforços; hi
ha individus poc hàbils i poc treballadors que mai assoliran
un nivell digne en aqueixa societat.
A
partir d'aquí, organitzem la nostra activitat i relacions de
manera “intel·ligent”. Valorem l'amistat i la companyonia, la
convivència familiar i el cercle d'amistats. Estimem, inclús, els
gests de generositat i l'ajuda al necessitat. Cal saber calcular
però. Cal donar de “manera intel·ligent”, ajudar a qui un dia
ens farà tornes.
Podem
donar la culpa a altres, però cada un és responsable d'aquest estil
de vida poc humà. Per això, és bo deixar-nos sacsejar de tan en
quan per la interpel·lació sorprenent de l'evangeli. El relat de la
multiplicació dels pans i els peixos és un “signe messiànic”
que revela a Jesús com a Enviat a alimentar el seu poble, però
amaga també una crida a aportar el que cada un pot tenir, encara
que no més siguin cinc pans d'ordi i dos peixos., per a
alimentar-nos tots.
José
Antonio Pagola
LA
RELIGIÓ NO ÉS UN “SEGURO”
....per
a proclamar-lo rei
L'evangelista
Joan acaba el seu relat de la multiplicació dels pans amb un
detall que no li se sol donar importància, però que ofereix la
clau per a evitar una interpretació equivocada de la missió de
Jesús.
Les
gents que han menjat pa fins a atapir-se, en descobrir que Jesús
pot resoldre les necessitats sense esforç, el cerquen perquè
allò no s'acabi. Volen que Jesús sigui el rei que segueixi
solucionant problemes. I és llavors que Jesús desapareix.
La
missió de Crist no és solucionar de manera imediata els problemes
de manteniment, benestar o progrés, que els homes han de resoldre
utilizant la intel·ligència i les pròpies forces. El que Jesús
ofereix no són solucions màgiques als problemes, sinó un sentim
últim i una esperança que poden orientar l'esforç i la vida
sencera de l'esser humà.
Per
això, és una equivocació esperar de Crist una solució més
fàcil als problemes. És una manera falsa de “fer-lo rei”.
Llavors és precisament quan el vertader Crist desapareix de la
nostra vida, ja que sempre que cerquen manipular-lo per a accedir
a un nivell de vida més còmode, estem pervertint el
cristianisme.
Aqueixes
oracions xavacanes a l'Esperit Sant, a la Mare de Déu de
Fàtima o a altres sants, que repetides i publicades moltes
vegades, asseguren de manera quasi automàtica premis o
compensacions, estan molt lluny de l'Evangeli.
Hi
ha maneres més subtils de manipular la religió, com recórrer a
experiències religioses per assegurar equilibri síquic. La fe té
certament força guaridora per a l'individu i la societat, però
no hi ha que confondre religió en medicina. Utilitzar la
religió amb finalitats terapèutiques com a remeis útils, és
degradar-la.
El
prestigiós fundador de la logoteràpia, V.Frankl, diu: “la
religió no és cap “seguro” per a una vida més
tranquil·la, absència de conflictes, o finalitat psicohigènica.
La religió dóna a l'home més que la psicoteràpia i també
exigeix més d'ell”.
La
religió aporta sentit, allibera el buit interior i la
desorientació existencial, ajuda a viure en veritat amb un mateix i
amb els altres, ajuda a integrar la vida des d'una esperança
última. Però aquesta mateixa fe exigeix a l'home assumir la
pròpia responsabilitat i lluitar per una vida més humana, i no
deixar la solució dels problemes en mans de Déu.
COMPARTIR
EL PA
Prengué
els pans i els repartí.
Segons
els exegetes, la multiplicació dels pans és un relat arquetípic
que ens permet descobrir el sentit que l'eucaristia tenia per als
primers cristians com a gest d'uns germans que saben repartir i
compartir el que tenen.
Segons
el relat, hi ha una multitud de persones necessitades i famolenques.
Els pans i els peixos no es compren sinó que es repleguen. Tot es
multiplica i es distribueix sota l'acció de Jesús que beneeix el
pa, el parteix i el fa distribuir entre els necessitats.
Els
cristians sovint oblidem que, per als primers creients,
l'eucaristia no era només una litúrgia ritual sinó un acte
social en el qual cadascú posava els seus bens a disposició dels
necessitats, repetint així el gest del jove que dóna els
seus pans i peixos.
Al
segle II, Sant
Justí
ens descriu com celebraven els cristians l'eucaristia setmanal,
“cadascú entrega el que té per a socórrer orfes i viudes,
malalts o necessitats per altres causes, presos, forasters de
pas i tots els que estan necessitats”. Era inconcebible venir
a celebrar l'eucaristia i no dur res per als indigents.
S.Ciprià,
bisbe de Cartago, a una matrona rica: “Els teus ulls no veuen
el necessitat i el pobre perquè estan obscurits i tapats per
una nit espessa. Tu ets afortunada i rica. Imagina't celebrar la
cena del Senyor sense tenir en compte l'ofrena. Tu véns a la
cena del Senyor sense oferir res. Tu suprimeixes la part de
l'ofrena que és del pobre”.
La
col·lecta de les misses per les diverses necessitats de les
persones no és un afegit postís i extern a la celebració
eucarística. Eucaristia exigeix repartir i compartir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada