EVANGELI
Eren
com ovelles sense pastor.
Lectura
de l'Evangeli segons Sant Marc. 6, 30-34.
30 Els
apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien
fet i ensenyat. 31 Ell
els diu:
--Veniu
ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica.
Perquè
hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de
menjar.
32
Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un
lloc despoblat. 33 Però
els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van
córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. 34
Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n
compadí, perquè eren com ovelles sense pastor ; i es posà a
instruir-los llargament.
Paraula
de Déu
Homilia
per al diumenge 22 de juliol de 2018
1-
Jesús, ho acabem d’escoltar a l’evangeli, diu als seus
deixebles: “Veniu ara totssols en un lloc despoblat i reposeu una
mica”. Jesús és molt humà i es preocupa pel descans dels
deixebles, perquè sap que necessiten recuperar forces.
Ell
els havia enviat de dos en dos a escampar la Bona Nova per aquells
poblets. És el que recordàvem diumenge passat. Ara, un cop acabada
la feina, es tornen a retrobar amb Jesús i cadascú explica el que
ha fet. Fan, diríem en llenguatge actual, una “revisió de vida”
amb Jesús
És
un bon exemple per a nosaltres. Cal saber revisar la nostra vida;
altrament, no millorarem, no progressarem. Potser ens lamentarem,
però tornarem a caure inevitablement en els mateixos errors. Qui no
es revisa, torna a ensopegar de nou en les mateixes pedres.
I
seria llàstima, perquè la vida només es viu una vegada i nosaltres
necessitem créixer i progressar, i no pas quedar-nos estancats.
2-
Per tant, hem de saber revisar la nostra vida. Però no amb la nostra
llum humana- que sovint porta tristesa i desànim- sinó amb la llum
de Jesús, que sempre porta esperança. No oblidem, però, que
aquesta revisió demana tenir l’esperit asserenat.
No
és bo fer com algunes persones que passen de l’activitat frenètica
de la feina, a un no menys frenètic ritme de vacances. Realment és
positiu això? Els ajuda, de veritat, a “carregar piles”?
No
vull pas dir que sigui negatiu viatjar i conèixer ambients nous.
Al contrari, és molt enriquidor. Però cal saber dosificar les
forces i el temps de tal manera que ens permeti acabar l’estiu amb
el cor asserenat i amb l’esperit enriquit. És a dir, havent
superat el desgast que hem anat acumulant al llarg de l’any.
Pot ser bo, asseguts en un lloc tranquil tot contemplant el paisatge o ajudant-nos d’algun comentari evangèlic en una ermita o allà on sigui, pot ser bo anar repassant la nostra vida al costat del Jesús.
Pot ser bo, asseguts en un lloc tranquil tot contemplant el paisatge o ajudant-nos d’algun comentari evangèlic en una ermita o allà on sigui, pot ser bo anar repassant la nostra vida al costat del Jesús.
Per
donar gràcies pels dons rebuts. Per parlar de tot allò que fem,
d’allò que ens preocupa i de les esperances que portem al cor. Per
demanar perdó quan les coses no han anat bé del tot. O per demanar
llum i coratge quan estem a les fosques o sentim la nostra debilitat.
El
contacte amb Jesús sempre és vitalitzant. A prop seu, aprenem a
estimar la vida com un regal gratuït i meravellós. I quan ens
sentim plens, millora també la nostra relació amb els altres.
No
desaprofitem les ocasions que ens ofereix l’estiu per a
relacionar-nos amb el Senyor! Llavors experimentarem la veritat
d’aquelles paraules que ens ha dit Sant Pau a la segona lectura:
que Jesús “és la nostra pau”. Ho és de veritat?
3-
Però l’estiu és també un bon moment fer fomentar les amistats
humanes, perquè l’amistat sempre enriqueix i apropa les
persones.
Hi
ha una dita popular que fa “Val més tenir amics, que tenir
diners”. És ben cert. En un món tan insolidari com el
nostre, és un autèntic regal de Déu,tenir amics vertaders de
qui et pots fiar, que saps que no et fallaran mai.
No solament perquè m’ajudaran si em trobo en alguna dificultat, sinó també perquè un amic és una persona amb qui m’hi puc comunicar amb confiança i davant e qui em puc presentar tal com sóc perquè sé que no em rebutjarà.
Tots tenim necessitat de compartir amb algú les nostres angoixes i les nostres alegries. Perquè així, per llei psicològica, les angoixes es fan més suportables i les alegries tenen un ressò més profund. No és el mateix guardar-m’ho tot per a mi sol, que poder compartir-ho amb un altre.
No solament perquè m’ajudaran si em trobo en alguna dificultat, sinó també perquè un amic és una persona amb qui m’hi puc comunicar amb confiança i davant e qui em puc presentar tal com sóc perquè sé que no em rebutjarà.
Tots tenim necessitat de compartir amb algú les nostres angoixes i les nostres alegries. Perquè així, per llei psicològica, les angoixes es fan més suportables i les alegries tenen un ressò més profund. No és el mateix guardar-m’ho tot per a mi sol, que poder compartir-ho amb un altre.
No
oblidem que la inseguretat que pateixen algunes persones prové del
fet de no tenir ningú amb qui obrir-se i confiar-se. És una
situació molt trista i dura.
Val la pena que, en la mesura que depengui de nosaltres, potenciem les relacions d’amistat sinceres. D’una manera especial entre marit i muller i entre pares i fills. Aquestes persones han de ser els meus millors amics, els meus millors confidents.
Val la pena que, en la mesura que depengui de nosaltres, potenciem les relacions d’amistat sinceres. D’una manera especial entre marit i muller i entre pares i fills. Aquestes persones han de ser els meus millors amics, els meus millors confidents.
N’hi
ha que cometen un error greu: es maten treballant per guanyar diners
i aconseguir així, creuen ells, tot el que necessita la família per
ser feliç.
Però s’obliden d’aportar a casa allò que és fonamental per aconseguir-ho: ells mateixos, la seva presència, la seva companyia. Ignorem que moltes vegades, paradoxalment, la millor manera d’aprofitar el temps, és “perdre’l”, per estar junts amb les persones que estimem.
Però s’obliden d’aportar a casa allò que és fonamental per aconseguir-ho: ells mateixos, la seva presència, la seva companyia. Ignorem que moltes vegades, paradoxalment, la millor manera d’aprofitar el temps, és “perdre’l”, per estar junts amb les persones que estimem.
L’estiu
és un bon moment per “recuperar” el temps perdut. Nosaltres, els
creients, hem de ser sempre homes i dones portadors d’amistat. Com
Jesús, que apropava i agermanava les persones que tractava.
I
precisament perquè Jesús és el nostre model i la font de
l’autentica amistat, hem de saber tenir, sobretot amb Ell, una
comunicació íntima i profunda.
LA
MIRADA DE JESÚS
Marc
descriu amb detall la situació. Jesús se dirigeix en barca amb
els deixebles cap a un lloc tranquil i apartat. Vol
escoltar-los amb calma, ja que han tornat cansats de la
primera correguda evangelitzadora i desitgen compartir la seva
experiència amb el Profeta que els ha enviat.
El
propòsit de Jesús queda frustrat. La gent descobreix la
intenció, s'avança i córre per l'altra vorera. Quan arriben
al lloc, es troben amb una multitud vinguda de tots els
llogarets dels voltants.
¿
Com reaccionarà Jesús ?
Marc
ho descriu gràficament: els deixebles han d'aprendre a tractar
amb la gent; dins les comunitats cristianes han de recordar com
era Jesús amb aqueixes persones perdudes en l'anonimat, de les
quals ningú en té cura. “Quan Jesús desembarcà, veié una
gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense
pastor, i es posà a instruir-los llargament.
El
primer que destaca l'evangelista és la mirada de Jesús. No
s'irrita perquè han espanyat els seus plans. Els mira amb detenció
i es commou. Mai la gent l'amoïna. Son cor intueix la
desorientació i al'abandó en el quals es troben els camperols
d'aquells llogarets.
Cal
que aprenguem a mirar la gent com la mirava Jesús, captar els
sofriments, la soledat, el desconcert o abandó que pateixen
molts. La compassió no brolla de l'atenció a les norme o al record
de les nostres obligacions. Es desvetlla dins nosaltres quan mirem
atentament als que sofreixen.
Des
d'aquesta mirada Jesús descobreix la necessitat més pregona
d'aquella gent: “eren com ovelles sense pastor”. L'ensenyança
que reben dels lletrats de la Llei no els dóna l'aliment que
necessiten. Viuen sense que ningú tingui cura d'ells. No tenen
pastor que el meni i els defensi.
Mogut
per compassió, Jesús “es posa a ensenyar-los moltes coses”.
Amb calma, sense presses, es dedica pacientment a ensenyar-los la
Bona Nova de Déu. No ho fa per obligació, No pensa en ell
mateix. Els comunica la Paraula de Déu, commogut per la
necessitat que tenen d'un pastor.
No
podem romandre indiferents davant tanta gent que, dins les nostres
comunitats cristianes, cerca un aliment més sòlid que el que
reb. No podem acceptar com a normal la desorientació religiosa
dintra de l'Església. Cal reaccionar de manera lúcida i
responsable. Molt cristians cerquen ser nodrits millor. Necessiten
pastors que els transmetin l'ensenyança de Jesús.
José
Antonio Pagola
COM
OVELLES SENSE PASTOR
Va
sentir llàstima d'ells.
Els
deixebles, enviats per Jesús per a anunciar el seu Evangeli,
tornen entusiasmats. Les manca temps per a contar al seu Mestre
tot el que han fet i ensenyat. Pel que sembla, Jesús vol
escoltar-los amb calma i els convida a retirar-se “ells
tot sols a un lloc tranquil a reposar un poc”.
La
gent els espenya tot el pla. De tots els llogarets corren a
cercar-los. Ja no és possible aquella reunió tranquil·la que
havia projectat Jesús tot sol amb els deixebles més propers:
Quan arriben al lloc, la multitud ho ha invadit tot. ¿ Com
reaccionarà Jesús ?
L'evangelista
descriu amb detall la seva actitud. A Jesús mai l'enutja la
gent. Fixa la mirada a la multitud. Sap mirar, no sols les
persones concretes i properes, sinó també a aqueixa massa de
gent formada per homes i dones sense veu, sense rostre i sense
importància especial. De seguida es desperta la compassió. No ho
pot evitar. “Va
sentir llàstima d'ells”. Els
porta a tots molt dins el cor.
Mai
els abandonarà. Els veu “com
ovelles sense pastor”: gens
sense guies per a descobrir el camí, sense profetes per a
escoltar la veu de Déu. Per això, “es
posà a ensenyar-los amb calma”,
donant temps i atenció per a alimentar-los amb la seva Paraula
guaridora.
Revisem
davant Jesús com mirem i tractem aqueixes multituds que
s'allunyen de l'Església perquè no escolten entre nosaltres ekl
seu Evangeli i perquè ja no els diu res els nostres
discursos, comunicats i declaracions.
Persones
senzilles i bones que decepcionem perquè no veuen en nosaltres
la compassió de Jesús. Creients que no saben a qui anar ni
quin camí seguir per a trobar-se amb Déu més humà. Cristians
que callen perquè saben que sa paraula no es tindrà en
compte pels importants de l'Església. Canviarà el rostre de
l'Església. Jesús té força per a transformar els nostres
cors i renovar les nostres comunitats.
OVELLES
SENSE PASTOR
Va
sentir llàstima perquè eren com ovelles sense pastor.
Jesús
ho vivia tot amb compassió. Era la seva manera de ser, la
seva primera reacció davant les persones. No sabia mirar ningú
amb indiferència. No soportava veure persones sofrint. Era
superior a ses forces. Així ho han recordat les primeres
generacions cristianes.
Però
els evangelistes diuen més. A Jesús el commouen les persones
concretes que troba en el camí: els malats que el cerquen, els
indesitjables que se li acosten, els nins que ningú abraça.
Sent compassió per la gent que viu desorientada i no té guies
ni conductors.
L'evangelista
Marc descriu el que passà una vegada vora el llac de Galilea.
De tots els llogarets corren al lloc on Jesús ha desembarcat.
Quan veu tota aquella gentada, Jesús reacciona com sempre: “va
sentir compassió perquè eren com ovelles sense pastor”.
La imatge és patètica. Jesús sembla recordar les paraules
del profeta Ezequie sis segles abans: en el poble de Déu hi
ha ovelles que viuen sense pastor: ovelles “dèbils”
que ningú conforta; ovelles “malaltes” que ningú
cura; ovelles “ferides” que ningú embena. Hi ha
també ovelles “esgarriades” a les quals ningú
s'apropa i ovelles “perdudes” que ningú cerca
(Ezequiel 34).
Mentre
nosaltres analitzem les causes del deterior social i de la
crisi esglesial; mentre discutim sobre la posició que ha de prendre
l'Església en una societat secularitzada; mentre ens
descalifiquen uns als altres i condemnem tot el que ens irrita,
hi ha, entre nosaltres, moltes “ovelles
sense pastor”.
Persones
totes soles que ningú escolta. Esposes i esposos que
sofreixen impotents i sense ajuda l'enfonsament del seu amor.
Joves que avorten pressionades per la por i la inseguretat,
sense recolzament i comprensió de ningú. Persones que secretament
sofreixen la incapacitat per a sortir d'una vida indigna.
Allunyats que desitgen revifar la fe i no saben on acudir ¿
Qui desvetllarà entre nosaltres la compassió ? ¿ Qui donarà a
l'Església un rostre més semblant a Jesús?
FESTES
Descansar
una mica.
Les
festes han sofert transformacions. Diu Saint-Exupery:
“Diga'm quines són les teves festes i et diré com és la
teva civilització”.
La
festa és més que la interrupció del treball. “Fer festa”
vol dir entrar en una atmósfera afectiva peculiar desvetllant
dins nosaltres noves possibilitats de goig i gust per la
vida.
Per
això, quan les persones no estan vives o arrosseguen una
existència buida, és difícil entrar en festa. Es pot
organitzar un programa atgractiu de festeigs, però la festa no
agafa els cors.
Encara
quelcom més significatiu. A la festa, la vida es carrega de
contingut nou. Se revela a l'esser humà el sentit més ple de
la vida i el regenera del desgast i la rutina quotidians.
La vida no és l'esclavatge penós de la feina. La lluita i
l'esforç no són la darrera paraula. L'existència és un regal
misteriós que cal fruir i celebrar. Per això hi ha quelcom de
sagrat a tota festa i és normal que l'esdeveniment festiu brolli
quasi sempre del culte o culmini en ell.
Avui
sabem fer vacacions però a la nostra vacació li manca
aqueixa “cosa més” que és imprescindible per a celebrar
festivament l'existència. Sabem interrompre el nostre treball i
oblidar per un temps problemes i preocupacions, però ens manca
aquest sentit positiu de plenitud que envaeix l'home en festa i el
convida a celebrar son Creador.
La
de-sacralització de les nostres festes redueix aqueixes a diversió
i esbarjo col·lectiu, però en el fons les buida de contingut.
Per a celebrar festa plena un poble ha d'escoltar el soroll
dels coets però també la invitació de les campanes.
José
Antonio Pagol
L'ART
DE LA VACACIÓ
...a
descansar una mica.
Fer
unes bones vacances és un art. Uns pensen que basta organitzar-se
de manera intel·ligent per a assolir tot goig i fruició. No
és el més encertat. Cosa fastigosa és veure tornar de
vacacions malparats i cos més fatigat pel ritme alocat de
l'estiu. Poden viure's vacacions plaents i que milloren la qualitat
de vida.
En
les vacances, el centre de gravetat es desplaça de la feina
a l'aire lliure. Fer vacacions és, sobre tot, alliberar-se de la
dependència i subjecció del treball per a viure a la distensió
i descans. Uns necessiten continuar el treball i no es senten bé
sense una activitat utilitari. És un error. El treball és
important, pero no exhaureix el sentit de l'existència ni mostr
a sa dimensió més fonamental i esperançada. La persona ha
viure de manera gratuïta i lliure i fruir del descans, la
convivència tranquil·la i el contacte gojós amb la natura.
El
temps esmerçat en “no fer res” no és temps perdut, però
el descans és més que inactivitat. Aquest distançament
estiuenc pot ajudar-nos a trobar-nos amb nosaltres mateixos,
assolir una visió més clara de la trajectòria de la nostra
vida i captar errors i desencerts que cal corregir.
Les
vacacions ofereixen la possibilitat de viure de manera més lliure
i creativa, i és precisament aquesta llibertat i manca de
rutina diària que pot crear problemes. Uns no saben com “passar
el temps”. Altres necessiten programar activitats. L'art està en
viure creativament i fruir del cos i de l'esperit, de la
natura i dels amics, de la música i de l'art, de la festa i
de la pregària.
Hi
ha moltes maneres d'escoltar la cridada de Jesús: “Veniu
a u n lloc apartat a descansar un poc”. No oblidar,
tanmateix, que el qui no estima res ni a ningú no pot
descansar i alegrar-se, malgrat ho intenti. “Ubi caritas
gaudet, ibi est festivitas” deia Sant Joan Crisòstom, “on
l'amor desvetlla el goig, allà hi ha festa”.
VACACIONS
A
reposar una mica.
En
1936 s'assolí la concessió de vacacions pagades en França. El
descans estiuenc s'ha convertit en un fenomen massiu important dins
les societats desenvolupades. No és només “un temps lliure”
més llarg. “Estar de vacacions” o “sortir de vacacions”
és viure una vida diferent. No tothom enten les vacacions de
la mateixa manera. Molts queden agafats pel “consum organitzat
d'estiu” amb platges i llocs d'esbarjo massiu, bronzejat
obligatori, recorregut imperatiu per itineraris turístics o
diversions nocturnes inevitables. Uns cerquen l'evasió plaent que
fa oblidar els problemes i tensions de l'any. Més entenen
aqueix temps de vacacions com oportunitat per recobrar dimensions
descuidades.
Les
vacacions permeten viure amb més autonomia. Fermats per horaris
inflexibles, esclaus d'ocupacions obligatòries, és bo descobrir
que sabem fer amb la nostra vida quan disposem de més llibertat.
Després d'una activitat mecànica, repetitiva i rutinària, és bo
desenvolupar la iniciativa i aprendre a viure amb més fantasia.
Les
vacacions permeten viure un ritme més natural, restablint
l'equilibri perdut. Fa bé a la persona començar el nou dia sense
presses, recobrar el contacte amb la natura, saber estar sense
fer res, fruir d'una bona música o un bon llibre, conversar amb
els amics. A poc a poc la persona recobra sa salut interior i sa
integritat.
Al
qui sap descansar així, les vacacions ajuden a trobar-se amb
un mateix. Permeten agafar consciència d'errors i conviden a actua
r en endavant de manera més sana. Pot ser el resultat no sigui
immediat però a la larga seran el millor fruit d'unes bones
vacacions.
RIURE
A
descansar una mica.
L'escena
està tot plena de tendresa. Els deixebles arriben cansats del
trebal fet. L'activitat és tan intensa que ja “no trobaven
temps ni per menjar”. Llavors Jesús els fa aquesta
invitació: “Veniu
a un loc despoblat a reposar”.
Els
cristians oblidem fàcilment que un grup de cristians no és
només una comunitat d'oració, reflexió i treball, sinó també
una comunitat de descans i goig.
No
sempre ha estat així. No és cap teòleg progressista qui
parla així: És el Bisbe de Hipona, Sant Agusí, en el segle IV:
“Un grup de cristians és un grup de persones que preguen
junts, però també conversen junts. Riuen en comú i es fan
favors. Fan broma junts i junts parlen seriosament. A voltes
estan en desacord, però sense animositat, com amb un mateix,
utilitzant aqueix desacord per a reforçar sempre l'acord
habitual.
“Aprenen
d'uns i ensenyen als altres. Senten pena pels absents. Acullen amb
alegria els que vénen. Manifesten amb brolls del cor el que
s'estimen, mostren a la cara, a la llengua, als ulls, l'alegria en
molts gests de tendresa” (Les Confessions).
Pot
ser sorprengui avui aquest text en el qual es diu que els
cristians que saben resar junts també saben riure junts. Saben ser
seriosos i saben bromejar. El riure, que brolla de la
confiança en Déu que ens mira a tots amb pietat i tendresa ,
uneix. Els que riuen junts no s'ataquen ni es fan mal perquè
riure de manera humana brolla d'un cor que sap comprendre i
estimar.
José
Antonio Pagola
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada