DIUMENGE XXXI DURANT L'ANY

31º diumenge Temps ordinari (B)

EVANGELI

..No ets lluny del Regne de Déu.

+ Lectura del sant Evangeli segonsSant Marc 12, 28b-34

El primer manament (Mt 22,34-40 Lc 10,25-28) 28Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta: --Quin és el primer de tots els manaments? 2Jesús va respondre: --El primer és:Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. 30 Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces.31El segon és aquest:Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests. 32 Llavors el mestre de la Llei li digué: --És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l'únic i queno n'hi ha d'altre fora d'ell , 33 i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateixval més que tots els holocaustos i sacrificis. 34 Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué: --No ets pas lluny del Regne de Déu. I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta. Paraula de Déu.

ATEISME SUPERFICIAL

Molts han passat d'una fe lleugera i superficial en Déu a un ateisme igualment frívol i irresponsable. N'hi ha que ha eliminat de llurs vides tota pràctica religiosa i han liquidat qualsevol relació amb una comunitat creient. Però, ¿ és suficient això per a resoldre amb seriesa la postura personal amb el kisteri últim de la vida ?

N'hi ha que diuen que no creuen en l'Església ni en “els invents dels capellans”, però creuen en Déu. Tanmateix, ¿ què vol dir creure en un Déu al qual mai recorden, amb qui mai dialoguen, al qual no escolten, del qual no esperen res amb goig ?

Altres proclamen que ja és temps d'aprendre a viure sense Déu, afrontar la vida amb dignitat i personalitat. Però, quan es mira de prop llur vida, no és fàcil veure com els ha ajudat l'abandó de Déu per a viure una vida més digna i responsable.

Molts s'han fabricat sa pròpia religió i s'han construit sa pròpia moral a mida. Mai han cercat sinó situar-se amb comoditat dins la vida, evitant tota pregunta que qüestionara l'existència.

N'hi ha que no sabrien dir si creuen o no en Déu. En realitat no entenen perquè serveix això de creure. Viuen absorts en treballar i fruir i distrets pels problemes de cada dia, els programes del televisor i revistes de cap de setmana, i Déu no té lloc dins llurs vides.

Aqueix ateisme frívol està en les persones que gosen dir-ho en veu alta, però també en el cor de molts que es tenen per creients i no tenen a Déu per únic Senyor de llur vida.

Facem una prova. ¿ Què sentim dins el més pregon de nostra consciència quan escoltem a poc a poc, repetit i amb sinceritat aquestes paraules: “Escolta... El Senyor nostre Déu és l'únic Senyor: Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l' ànima, amb tota la teva ment, amb totes les teves forces” ? ¿ Quin espai pren Déu dins mon cor, esperit, ment, tot mon esser ?

JESÚS SEMPRE MATISA

Una pregunta ben curiosa

Aquesta vegada començarem pel final. Marc acaba dient: “Ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.” Potser per no ser corregit; potser perquè Jesús va llegir els seus pensaments i va intuir que el volien “provar”, cosa que l’Evangeli diu més d’una vegada. O simplement, perquè només et pots acostar al Mestre amb el cor i els ulls clars, delerós de saber de debò la veritat. Per altra banda, no deixa de ser curiós que li preguntessin quin és el primer manament de la Llei, aquella pregària (“Shemà, Israel, escolta Israel!”) que tot bon jueu deia si més no una vegada cada dia de la seva vida conscient i religiosa. Era tan elemental com preguntar-li a un nen de 8 anys la “taula del 2”. Però, ja ho sabem, són coses dels prejudicis que aquella gent del Temple tenia contra Jesús.

Una resposta inesperada

Jesús sempre sorprèn, sempre diu més del que li preguntem, perquè la seva visió del món de la fe i de la religió no es queda en el Temple sinó que s’estén pels carrers, per les cases, per la vida de la convivència. I per això la seva resposta va més enllà. Aquest “més enllà” és el que dona autenticitat a la nostra pregària, als nostres esquemes, potser massa religiosos. Perquè per a ell l’amor a Déu es tradueix en l’amor als altres. Com que només tenim un sol cor que estima, aquest amor ha d’arribar a Déu i al proïsme. No es pot quedar en les parets del nostre racó de pregar, ni en els sentiments eteris que poden acompanyar una fe vaporosa, sinó una fe encarnada en la vida quotidiana. Per a Jesús, tan “absolut” és Déu, el Pare, com la imatge de Déu, el germà, la germana. Això ho té clar des del moment en què es va encarnar i identificar amb la condició humana.

El mestre de la Llei capgirat

Segur que havia de ser el contacte, l’empatia que Jesús provocava amb la seva veritat als ulls i a les paraules. Si no, no s’explica que el Mestre de la Llei fes un tomb tan copernicà a les seves pràctiques religioses, al seu tarannà i a les seves tradicions ancestrals. I arribés a dir el que va dir ! Per això, ara el qui es meravella és Jesús. I li diu: “No estàs lluny del Regne!” Tant de bo t’atrapi l Esperit de l’Evangeli. Deixa les teves seguretats i rutines, i deixa’t atrapar pel risc i una nova vida...

Alguna vegada ens ha d’atrapar aquest vertigen de l’Evangeli. Alguna vegada hem de fer un “Ah, ara ho veig!” Aquesta petita il·luminació té un poder de síntesi i un atractiu que ens dóna força per tirar endavant. És aleshores quan ens ha arribat la bona notícia de l’Evangeli. Seria força interessant veure com va tornar a casa seva o al Temple aquell mestre de la Llei...

ALLÒ DECISIU

Estimaràs...

A Jesús li feren moltes preguntes. La gent el veia com un mestre que ensenyava a viure de manera sàvia. Però la pregunta que aquest cop li fa un “lletrat” no és una més. El que planteja aquell home preocupa a molts: ¿quin manament és el primer de tots?, ¿que és el primer que cal fer dins la vida per a encertar ?

Jesús li respon amb unes paraules que, tant el lletrat com ell mateix han pronunciat aquest matí quan recitaven l'oració: “Shemà”: “Déu és l'únic Senyor: estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor, la teva ànima, la teva ment, el teu esser”. A Jesús li ajudaven a viure tot lo dia estimant a Déu amb tot el cor i totes les seves forces. És el primer i decisiu.

Tot seguit, Jesús afegeix una cosa que ningú li ha demanat: “El segon manament és semblant: Estimaràs el proisme com a tu mateix”. Aquesta és la síntesi de la vida. D'aquests dos manaments depèn tot: la religió, la moral, l'encert en l'existència.

L'amor no està en el mateix nivell que altres deures. No és una “norma” més, perduda entre altres normes més o manco importants. “Estimar” és la única forma sana de viure davant Déu i davant les persones. Si en la política o la religió, en la vida social o individual, hi ha qualque cosa que no surt de l'amor o va contra ell, no serveix per a construir una vida més humana. Sense amor no hi ha progrés.

Es pot llevar “Déu” de la política i dir que és suficient pensar en “el proisme”. Es pot llevar el “proisme” de la religió i dir que l'important és servir a “Déu”. Per a Jesús “Déu” i “proisme” són inseparables: No és possible estimar a Déu i desentendre's del germà.

El risc de distorsionar la vida des d'una religió “egoista” és sempre gros. Per això és tan necessari recordar aquests missatge essencial de Jesús. No hi ha àmbit sagrat en el qual podem veure'ns amb Déu i ignorar els altres. No és possible adorar Déu en el fons de l'ànima i viure oblidant els que sofreixen. L'amor a Déu, Pare de tots, que exclou el proisme és una mentida. El que va contra l'amor, va contra Déu.

ALLÒ IMPORTANT

Un escriba s'atansa a Jesús. No vol posar paranys. Tampoc vol discutir. La seva vida està fonamentada en lleis i normes que li mostren com comportar-se a tot moment. Tanmateix, dins son cor hi ha una pregunta: “¿ Quin és el primer manament ? ¿Què és el més important per encertar en la vida?

Jesús entén molt bé el que aquell home sent. Quan dins la religió s'acumulen normes i preceptes, costums i ritus, fàcilment es viu dispers, sense saber exactament què és fonamental per a orientar la vida de manera sana. Així passava dins sectors del judaisme.

Jesús no cita els manaments de Moisès. Senzillament, li recorda la pregària que aqueix mateix matí han dit ambdós quan sortia el sol, segons costum dels jueus: “Escolta, Israel, el Senyor nostre Déu és l'únic senyor: estimarà el Senyor el teu Déu amb tot el cor”.

L'escriba pensa en un Déu que té poder de manar. Jesús el posa davant un Déu la veu del qual cal escoltar. L'important no és conéixer preceptes i complir-los. Decisiu és aturar-nos a escoltar aquest Déu que ens parla sense dir paraules humanes.

Quan escoltem al Déu vertader es desvetlla en nosaltres una atracció vers l'amor. No és una ordre. És el que brolla dins nosaltres quan ens obrim al Misteri últim de la vida: “Estimaràs”... En aquesta experiència, no hi ha intermediaris religiosos, no hi ha teòlegs ni moralistes. No necessitem que ningú ens parli de fora. Sabem que l'important és estimar.

Aquest amor a Déu no és un sentiment ni una emoció. Estimar al que és font i origen de la vida és viure estimant la vida, la creació, les coses i, sobre tot, les persones. Jesús parla d'estimar “amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot l'esser”. Fora mediocritats ni càlculs interessats. De manera generosa i confiada.

Jesús afegeix, encara, una cosa que l'escriba no ha preguntat. Aquest amor a Déu és inseparable de l'amor al proisme. Només es pot estimar a Déu estimant al germà. Al contrari, l'amor a Déu és una mentida. ¿Com podem estimar El Pare sense estimar els seus fills i filles?

No sempre pensem els cristians en aquesta síntesi de Jesús. Sovint, confonem l'amor a Déu amb les pràctiques religioses i el fervor, ignorem l'amor pràctic i solidari cap als que viuen exclosos per la societat i oblidats per la religió. Però, ¿què hi ha de veritat en nostre amor a Déu si vivim d'esquena als que sofreixen?

José Antonio Pagola