L'escena coneguda com “la
transfiguració de Jesús” acaba d'una manera
inesperada. Una veu des de dalt assusta els deixebles:
“Aquest és el meu Fill estimat”: el qui té la
cara transfigurada. “Escoltau-lo a ell”. No a Moisès,
el legislador. No a Elies, el , profeta. Escoltau a
Jesús. Sols a ell.
“Quan
senten això, els deixebles cauen per terra,
esglaiats”. La presència propera del misteri de Déu
els aterra, però també la por a viure d'ara
endavant escoltant només a Jesús. L'escena és
insòlita: els deixebles preferits de Jesús caigut per
terra, plens de por, sense gosar reaccionar davant la
veu de Déu.
L'actuació de Jesús és
commovedora: “S'apropa” perquè sentin la seva presència
amistosa. “Els toca” per a infondre força i
confiança. I els diu unes paraules inoblidables: “Apa,
aixecau-vos. No tingueu por”. Posau-vos drets i
seguiu-me. No tingueu por a viure només escoltant-me
a mi:
No
val amagar-ho: Dins l'Església tenim por a escoltar
Jesús. Una por soterrada que ens paralitza i ens
impedeix viure amb pau, confiança i audàcia darrera
les passes de Jesús, nostre únic Senyor.
Tenim
por a les innovacions, però no a l'immòbilisme
que ens allunya cada cop més dels homes i dones
d'avui. Diríem que l'únic que cal fer en aquests
temps de canvis profunds és conservar i repetir el
passat. ¿Què hi ha darrera aquesta por? ¿Fidelitat a
Jesús o por a posar en “odres nous” el “vi
nou” de l'Evangeli ?
Tenim por a unes celebracions
més vives, creatives i expressives de la fe dels
creients d'avui, però ens preocupa menys l'avorriment
generalitzat de tants bons cristians que no poden
sintonitzar ni vibrar amb el que allà es celebra.
¿Som més fidels a Jesús urgint minuciosament les
normes litúrgiques, o ens fa por “fer memòria”
d'ell celebrant la nostra fe amb més veritat i
creativitat?
Tenim
por a la llibertat dels creients. Ens inquieta que
el poble de Déu recobri la paraula i digui en
veu alta les seves aspìracions, o que els laics
assumesquin la seva responsabilitat escoltant la veu
de la cosnciència. Dins alguns creix el recel
davant relif¡giosos i religioses que cerquen ser fidels
al carisma profètic que han rebut de Déu ¿Tenim
por a escoltar el que l'Esperit pot dir a les
nostres esglésies? ¿No Temen apagar l'Esperit dins el
poble de Déu?
Enmig
de la seva Església Jesús segueix viu, però
necessitem sentir amb més fe la seva presència i
escoltar amb manco por les seves paraules: “Aixecau-vos.
No tingueu por”.
José
Antonio Pagola
CARTA
DE VACANCES
Per
Jesús Renau
Hola!
Bon estiu i bones vacances!
Segurament
no tots feu vacances.
Alguns
per aprofitar el mes d’agost per treballar; potser en altres mesos
patiu per manca de feina estable.
Altres
perquè esteu sols i no podeu trencar massa aquesta situació per
motius familiars, de salut, d’edat o econòmics.
Altres
per estudis, per preparar llicències o coses semblants...
I
altres perquè... altres persones puguin fer vacances.
També
molts i moltes entreu en el mes d’agost amb la possibilitat de les
vacances, desitjades, esperades i possiblement programades.
1.-
Que sigui un temps per tenir cura de la pau interior, d’anar
desfent les possibles tensions, com aquells medicaments que en
l’aigua es dissolen. Mirem de tenir el cor tranquil, amable i obert
i de fugir de tota mena de rancor, malestar o excés d’autocompleció.
2.-
Que sigui un temps d’una major escolta dels missatges del nostre
cos. Ell desitja una bona harmonia, veure i mirar, escoltar i
comprendre... Un bon exercici, una bona sintonia.
3.-
Que sigui un temps d’estimar. Aquells amors a persones, a la
natura. Trencar les presses. Rebre i donar.
4.-
Potser de tant en tant, o freqüentment, adonar-nos que Déu ens
estima en totes les situacions que ens podem trobar. No el jutgem,
que és absurd. Al contrari, si d’alguna manera ho experimentem,
agraïm-ho. I si no ho experimentem, es pot demanar.
5.-
El Senyor també ens necessita. Sí, ens necessita per fer-se present
a la nostra vida, per comunicar alegria i serenitat, per reconciliar,
acompanyar, ajudar i tenir cura de la nostra casa terra. Desitja
trobar-nos en algunes estones especials de pregària o meditació,
també en converses breus i informals a casa, a la natura, en el
mar... i en serveis i ajudes a altres persones.
6.-
Que quan acabi el mes d’agost ens trobem millor que al començament,
més serens, més il·lusionats, més contents, més humans i millors
creients.
Eric
Fromm escriu
així a una obra:
“La nostra cultura porta a una forma difosa i
descentrada de viure que quasi no registra paral·lel en
la història. Es fan moltes coses a la vegada... Som
consumidors amb la boca sempre oberta, ansiosos i
disposats a empassar-s'ho tot... Aquesta manca de
concentració es manifesta en la nostra dificultat per
a estar sols amb nosaltres mateixos.”
És
precisament dins aqueixa cultura on hem d'escoltar la
cridada de Jesús a aprofundir dins l'existència per a
trobar aquest “tresor amagat” que pot tranformar la
nostra vida. Tal volta, el que necessita urgentment
l'home d'avui per a trobar-lo es pot resumir en tres
coses: evitar la dispersió, viure des de dintre i
retrobar la pau.
El
nostre primer esforç ha de ser lluitar contra la
dispersió. No deixar-nos desbordar pel diluvi
d'informacions que cau damunt nostre. Resisttir ser
joguina de tant estímuls, imatgrs i impressions que
poden arrossegar-nos d'un cap a l'altre, destruiint la
nostra harmonia interior. Naturalment això exigeix una
ascesi personal i un ensinistrament. La dispersió només
es supera quan un viu arrelat en les grans
conviccions que donen sentit a la vida. Aquí és on
el creient descobreix el poder unificador de la fe
en Déu i la importància de l'experiència religiosa
per a adquirir una consistència interior.
Necessitem
també viure les coses des de dins. Només aleshores
trobem la nostra pròpia veritat; cada peça del
nostre “puzzle”
interior es col·loca a son lloc i aflora el nostre
vertader rostre. Només aleshores ens relacionem amb
les persones des del nostre vertader esser sense
projectar damunt elles les nostres il·lusions,
frustracions o temptacions de domini. Naturalment, això
també exigeix disciplina. És necessari viure de
manera conscient cada una de les nostrea activitats. Estar
“aquí i ara” en cada moment del dia. Aleshores
és quan el creient descobreix i experimenta la
profunditat que dóna a l'existència viure la vida
davant Déu.
L'home
d'avui necessita, endemés, assosec interior. Però, com
que la pau del cor no es compra amb diners, moltes
persones que tenen de tot no la poden assolir. La
serenitat del cor arriba quan netegem nostre interior
de pors, culpabilitats i conflictes. Tal volta, el
millor regal de la vida, sovint tan dura i aspre, és
poder experimentar Déu com a font de veritat última,
de pau imterior i descans vertader. Qui sap estar
així davant Déu, encara que sigui de tan en quan,
“bevent saviesa, amor i sabor” (S.Joan de la Creu)
troba “un tresor amagat”.
José
Antonio Pagola
UN
DÉU SENSE ATRACTIU
Jesús
volia comunicar a la gent la seva experiència de
Déu i del seu projecte d'anar fent un món més
digne i ditxós per a tots. No sempre despertava
entusiasme. Estaven massa avesats a sentir parlar d'un
Déu preocupat per la Llei, el compliment del
dissabte o els sacrificis del Temple.
Jesús
les va contar dues breus paràboles per a sacsar llur indiferència.
Volia desvetllar dins ells el desig de Déu. Els
volia fer veure que trobar-se amb el que ell nomenava
“regne de Déu” era quelcom més gros que el
que vivien els dissabtes a la sinagoga del poble:
Déu pot ser un descobriment inesperat, una gran
sorpresa.
En
les dues paràboles l'estructura és la mateixa. En
el primer relat, un pagès “troba” un tresor
amagat dins el camp... Tot content, “ho
ven tot”
i compra el camp. En el segon relat, un comerciant
en perles fines
“troba” una
perla de molt valor. No dubta, “ven
tot el que té”
i compra la perla.
Així
passa amb el
“regne de Déu” amagat
en Jesús, el seu missatge i la seva actuació.
Aquest Déu resulta tan atractiu, inesperat i
sorprenent que el qui el troba, es sent tocat fins
al més pregó del seu esser. Ja res pot ser com
abans.
Per
primer cop, comencem a sentir que Déu ens atgreu
de veres. No pot haver-hi res més gran per a animar
i orientar l'existència. El “regne de Déu”
canvia la nostgra manera de veure les coses. Comencem
a creure en Déu dde manera diferent. Ara sabem per
què viure i per a què viure.
A
la nostra religió li manca “l'atractiu de Déu”.
Molts de cristians es relacionen amb ell per obligació,
per por, per costum, per deure..., però no perquè
es sentin atrets per ell. Prest o tard poden deixar
aqueixa religió.
A
molts de cristians s'els ha presentat una imatge tan
deformada de Déu i de la relació que podem viure
amb ell, que l'experiència religiosa els resulta
inaceptable i inclús insoportable. Moltes persones
estan abandonant ara mateix Déu perquè poden no
viure ja per més temps en un clima religiós insà,
impregnat de culpes, amenaces, prohibicions o càstigs.
Cada
diumenge, milers de preveres i bisbes prediquen
l'Evangeli, comenten les paràboles de Jesús i els
seus gests de bondat a milions de creients ¿Quina
experiència de Déu comuniquem ? ¿Quina imatge transmetem
del Pare i del seu regne ? ¿ Atrem els cors cap
al Déu revelat en Jesús? ¿Els allunyem del seu
misteri de Bondat ?
“Molta
gent està abandonant la religió sense haver assaborit mai Déu"
Per
Josep Llunell.
Diumenge
XVII de durant l’any. Cicle A
Siguem
realistes: no tothom s’entusiasmava amb el projecte de Jesús.
A
força gent els suscitava una colla de dubtes i d’interrogants.
Era
raonable seguir-lo?
No
era una bogeria?
Són
les preguntes d’aquells galileus i de tots els que es troben amb
Jesús a un nivell una mica profund.
Jesús
va explicar dues petites paràboles per “seduir” aquells que
romanien indiferents. Volia sembrar en tothom un interrogant decisiu:
no pot ser que hi hagi a la vida un “secret” que encara no hem
descobert?
Aquesta
és la gran qüestió.
Tots
van entendre la paràbola d’aquell llaurador pobre que, mentre
cavava una terra que no era seva, va trobar un tresor amagat en un
cofre.
No
s’ho va pensar dues vegades. Era la gran ocasió de la seva pobra
vida. No la podia pas desaprofitar. Va vendre tot el que tenia i, ple
d’alegria, es va quedar el tresor.
Un
ric traficant de perles fines va fer el mateix quan va descobrir una
perla de valor incalculable. Mai no havia vist res de semblant. Va
vendre tot el que tenia i es va quedar la perla.
Les
paràboles de Jesús eren seductores.
Deu
ser així Déu?
Deu
ser així trobar-se amb Ell?
Descobrir
un “tresor” més bell i atractiu, més sòlid i veritable que tot
el que nosaltres veiem i gaudim?
Jesús
estava comunicant la seva experiència de Déu: el que havia
transformat completament la seva vida.
Té
raó Jesús?
Seguir-lo
és això?
Trobar
el més essencial, tenir la immensa fortuna de trobar el que l’ésser
humà ha estat anhelant des de sempre?
En
els països del Primer Món, molta gent està abandonant la religió
sense haver assaborit mai Déu. Els entenc. Jo faria el mateix.
Si
hom no ha descobert una mica l’experiència de Déu que vivia
Jesús, la religió és un avorriment. No val la pena.
És
trist trobar tants cristians, les vides dels quals no estan marcades
-per
l’alegria
-per
l’admiració
-o
per la sorpresa de Déu.
No
ho han estat mai.
Viuen
tancats en la seva religió i no han trobat cap “tresor”.
Entre
els seguidors de Jesús, tenir cura de la vida interior no és una
cosa més. Una cosa de ni fu ni fa.
És
del tot imprescindible per viure oberts a la sorpresa de Déu.
Jesús
ho repetia un cop i un altre: ja és aquí Déu
transformant el món; el seu regnat arriba. Costa
creurfe'l . La gent esperava quelcom més espectacular.
¿On estan els “signes del cel” de que parlen els
apocalíptics ? ¿On es pot captar el poder de Déu
imposant el seu regnat als impius ?
Jesús
hagué d'ensenyar-les a captar la seva presència
d'una altra manera. Recordava encara l'escena que havia
vist sovinr des de petit en el corral de casa. Sa
mare i les altres dones es llevaven prest, la
vigília del dissabte, a elaborar el pa per a tota
la setmana. A Jesús li suggeria ara l'actuació
maternal de Déu introduint el seu “llevat” en el
món.
Amb
el regne de Déu passa com amb el “llevat” que
una dona “amaga” dins la massa de farina per a
que “tot” quedi fermentat. Així és ola forma
d'actuar de Déu. No ve a imposar-se des de fora
amb poder com l'emperador de Roma, sinó a
transformar des de dintre la vida humana, de manera
callada i oculta.
Així
és Déu: no s'imposa, transforma; no domina, atreu.
Així han d'actuar els qui col·laboren en el seu
projecte: com a “llevat” que introdueix en el
món veritat, justícia i amor de manera humil, però
amb força...
Els
seguidors de Jesús no podem presentar-nos en aquesta
societat “des de fora”, cercant imposar-nos per a
dominar i controlar els qui no pensen com nosaltres.
No és aqueixa la forma d'obrir camí al regne de
Déu. Hem de viure “dins la societat”, compartint
les incerteses, crisis i contradiccions del món actual,
i aportant nostra vida transformada per l'Evangeli.
Cal
aprendre a viure “en minoria” com a testimonis
fidels de Jesús. L'Església no necessita més poder
social o polític, sinó més humilitat per a
deixar-se transformar per Jesús i poder ser ferment
d'un món més humà.
PARÀBOLA DEL "JULL" I EL BLAT
"Jesús
condemna el puritanisme i la intolerància”
Per
Josep Llunell.
Diumenge
XVI de durant l’any. Cicle A
L’ensenyament
d’aquesta paràbola és ben clar: segons el judici de Jesús ningú
en aquesta vida té el dret d’erigir-se en jutge del bé i del mal.
Per
tant: ningú té el dret de decidir on està el bé (el blat) i on
està el mal (la mala llavor)
I
encara menys, ningú té dret de considerar-se amb poder per a
pretendre extirpar el mal d’arrel (arrencar la mala llavor). Perquè
ben bé podria passar que, pensant que arrenca el jull, en realitat,
arrenqués el blat.
En
conseqüència:
Ningú
pot constituir-se en jutge dels altres.
Ningú
té dret a fer això.
Ningú
pot condemnar a ningú, refusar a ningú, reprovar a qui sigui.
Per
què?
Perquè
corre el perill d’equivocar-se.
De
manera que pensant que fa una cosa bona, en realitat, el que fa és
una destrossa.
Jesús
condemna el puritanisme i la intolerància.
Tots
correm el perill de caure en aquests tipus de conductes.
I,
sabem de sobres fins a quin punt la gent va pel món:
-condemnant
-refusant
-ofenent
-insultant
Però
aquest perill s’augmenta en la mesura que una persona es fa més
religiosa, sobretot si la seva religió és de caràcter
fonamentalista.
Aleshores,
la intolerància supera tots els límits i arriba a crear ambients en
els que no es pot ni respirar.
Aquest
món està ple de fanàtics que es consideren amb el dret i el deure
d’obligar a què tots els altres canviïn, fins a pensar i viure
com pensa i viu el fanàtic més tancat i més intolerant.
La
gent “molt religiosa” fa por. I fan la vida insuportable i la
convivència amarga.
En
el fons, el problema està en què el bé i el mal són categories
que les defineixen els que tenen prou poder per a definir-les.
Nietzsche
ho va dir molt bé:
“Foren
els mateixos bons, és a dir,
-els
nobles
-els
poderosos
-els
homes de posició superior, els que varen sentir-se i es valoraren, a
si mateixos i al seu obrar, com a bons, o sigui, com quelcom de
primer ordre i nivell, en contraposició a tot el que és baix,
vulgar, menyspreable i popular”
I
creieu que és així com anirem a netejar el camp del Senyor de la
mala llavor?
Abans
de contar la paràbola del sembrador que “sortí a
sembrar”, l'evangelista ens presenta a Jesús que “surt
de casa” a trobar-se amb la gent per a “seure's”
sense presses i dedicant-se “bona estona” a sembrar
l'Evangeli entre tota classe de gent. Segons Mateu,
Jesús és el vertader sembrador. D'ell hem d'aprendre
també avui a sembrar l'Evangeli.
Primer
de tot, sortir de casa. És el que sempre demana
Jesús als deixebles. “Aneu
per tot el món...”, “Aneu i feis deixebles...”.
Per
a sembrar l'Evangeli hem de sortir de les nostres
seguretats i interessos. Evangelitzar és “desplaçar-se”,
cercar trobar-se amb la gent, comunicar-se amb
l'home i la dona d'avui, no viure tancats dins el
nsotre petit món eclesial.
Aquesta
“sortida” cap als altres no és proselitisme. Res
d'imposició ni reconquista. És oferir a les persones
l'oportunitat de trobar-se amb Jesús i conéixer una
Bona Nova que, si l'acullen, els pot ajudar a viure
millor i de manera més encertada i sana. És
l'essencial.
No
es pot sortir a sembrar sense dur la llavor. Abans
d'anunciar l'Evangeli als altres, cal acollir-lo dins
l'Església, dins les nostres comunitats i dins les
nostres vides. És un error sentir-nos depositaris de
la tradició cristiana amb l'única tasca de
transmetre-la a altres. Una Església que no viu
l'Evangeli, no el pot contagiar. Una comunitat que no
respira el desig de viure seguint les passes de
Jesús, no pot convidar ningú a seguir-lo.
Les
energies espirituals que hi ha dins les nostres
comunitats queden sovint sense explotar, bloquejades per
un clima generelitzat de desànim i desencant. Ens
dediquem a “sobreviure” més que a sembra vida
nova. Hem de desvetllar la nostra fe.
La
crisi que vivim ens duu a la mort d'un cristianisme,
però també al començament d'una fe renovada, més
fidel a Jesús i més evangèlica. L'Evangeli té
força per a engendrar a cada època la fe en Crist
d'una manera nova. També ara, als nostres dies.
Cal
aprendre a sembrar-lo amb fe, amb realisme i amb
veritat. Evangelitzar no és transmetre una herència,
sinó fer possible el naixement d'una fe que brolli,
no com a “clonació” del passat, sinó com a
resposta nova a l'Evangeli escooltat des de les
preguntes, els sofriments, els goigs i les esperances
del nostre temps. No és el moment de distreure la
gent amb qualsevol cosa. És l'hora de sembrar dins
els cors l'essencial de l'Evangeli.
José
Antonio Pagola
"L’Evangeli
no és una moral, ni una política, ni tan sols una religió amb més
o menys futur"
Per
Josep Llunell.
Què
és la paràbola del sembrador?
És
una invitació a l’esperança veritable.
La sembra de l’Evangeli,
moltes vegades inútil per diverses contrarietats i oposicions.-- té
una força incontenible.
A pesar de tots els obstacles
i entrebancs. La sembra acaba amb collita fecunda que fa oblidar tots
els fracassos ocasionals.
Els
creients no hem de perdre l’alegria a causa de l’aparent
impotència del Regne de Déu.
Sempre sembla que la causa de
Déu està en decadència i que l’Evangeli és una realitat
insignificant i sense futur.
Però
no és així.
L’Evangeli
no és una moral
-ni
una política
-ni
tan sols una religió amb més o menys futur.
L’Evangeli és la força
salvadora de Déu, sembrada per Jesús en el cor del món i de la
vida dels homes.
Empesos
pel sensacionalisme dels actuals mitjans de comunicació, sembla que
només tenim ulls per veure el que no rutlla, el que va malament.
I ja no sabem veure aquesta
força de vida que es troba amagada sota les aparences més minses o
desanimadores.
Si
podéssim observar l’interior de les vides, ens meravellaríem
davant de tanta bondat
entrega
sacrifici
generositat
i veritable amor.
Hi ha malentesos i violència
entre nosaltres, però està creixent, en moltes persones, l’anhel
d’una verdadera pau.
És evident que s’imposa el
consumisme egoista en la nostra societat, però cada vegada són més
les persones que descobreixen el goig d’una vida senzilla i la
gràcia del saber compartir.
La indiferència sembla haver
apagat la religió, però avui són molts els cors on desvetlla la
nostàlgia de Déu i la necessitat de la pregària.
L’energia
transformadora de l’Evangeli està treballant el cor de la
humanitat.
La
set de justícia i amor seguiran creixent.
La
sembra de Jesús, de cap manera acabarà en fracàs.
El
que sí ens demana és acollir la bona llavor, removent la terra del
nostre cor.
És
en nosaltres mateixos, que en les hores de claror interior descobrim
-la
força de créixer
-de
ser més humans
-de
ser més accessibles
-de
ser més acollidors
-de
transfigurar la nostra vida
-d’edificar
relacions noves i generoses entre les persones
-de
viure amb més transparència
-d’obrir-nos
més a Déu
Vet
aquí la bona ruta a seguir i la bona llavor a sembrar.
"La
religió de Jesús és suau, lleugera, agradable de portar"
Per
Josep Llunell.
Aquest
text impressionant és una revelació de la intimitat de Jesús.
Una
revelació en la que posa de manifest els seus sentiments més
íntims.
Aquests
sentiments es refereixen a dues realitats:
Primera:
la seva relació íntima i única amb el Pare.
Segona:
les seves preferències socials.
La
seva relació amb el Pare del Cel és tan profunda que Jesús parla
d’una relació exclusiva en quan que el coneixement mutu entre ells
és exclusiva d’ells.
Però
el que més crida l’atenció és que aquesta relació amb el
transcendent de Déu, portava a Jesús a prendre posició clara en
aquest món.
Aquesta
posició de Jesús consistia en la seva preferència per la gent
senzilla.
Cosa
que el portava inevitablement a anteposar els senzills per davant i
per damunt dels savis i entesos.
Què
vol dir això?
Vol
dir que el que es relaciona en serio i a fons amb Déu no pot estar
amb tot el món.
És
a dir: el que pren seriosament a Déu, és el que pren seriosament
els més humils i desemparats de la societat.
Pretendre
estar en íntima relació amb Déu i alhora pretendre mantenir una
posició de privilegiat social, aquestes dues coses són senzillament
impossibles. Del tot impossibles.
D’aquí,
que la crida de Jesús s’adreça de ple als que van per la vida
afeixugats i cansats.
Afeixugats
per un jou que els oprimeix. Aquest jou és, de fet, tot el que els
fa sofrir, sigui el que sigui i vingui d’on vingui.
A
la Bíblia es fa referència al jou dels poderosos i polítics
opressors: Egipte, Síria, Babilònia i Roma.
Però
en temps de Jesús, quan es mencionava el jou, es tractava sobretot
del jou que era la Llei religiosa, que s’havia convertit en una
càrrega insuportable.
Per
tant, Jesús no vol, no tolera una llei religiosa que resulti una
càrrega dura per a la pobre gent.
La
religió de Jesús és suau, lleugera, agradable de portar.
Per
què?
Perquè
és humanitat i felicitat per a tothom.
És
així com la vivim nosaltres?
TRES
CRIDES DE JESÚS
L'evangeli
de Mateu recull tres cridades de Jesús que els
seus seguidors hem d'escolar amb atenció, ja que poden
transformar el clima de desànim, cansament i tedi que
a voltes es respira en sectors de les nostres
comunitats cristianes.
“Veniu
a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us
faré reposar”.
És
la primera crida. Dirigada a tots els qui viuen la
religió com una càrrega pesada. Molts són els
cristians que es senten carregats per la seva
consciència. No són grans pecadors. Simplement ha estat
educats per a tenir sempre present el pecat i no
coneixen l'alegria del perdó constant de Déu. Si
troben Jesús es sentiran alleugerits.
També
hi ha cristians cansats de viure la religió com
una tradició gastada. Si es troben amb Jesús
aprendran a viure confiant en Déu Pare. Descobriran
una alegria interior que avui no conéixen. Seguiran
Jesús no per obligació, sinó per atracció.
“Accepteu
el meu jou, ... perquè és suau i la meva càrrega
lleugera”.
És
la segona crida. Jesús no aclapara ningú. Ans al
contrari, allibera el millor que hi ha dins
nosaltres, ja que ens proposa viure fent la vida més
humana, digna i sana. No és fàcil trobar una manera
més apassionant de viure.
Jesús
allibera de pors i pressions, no les posa; fa
créixer la nostra llibertat, no les nostres servituds;
desvetlla en nosaltres la confiança, mai la tristesa;
ens atreu cap a l'amor, no cap a lleis i preceptes.
Ens convida a viure fent el bé.
“Apreneu
de mi que som benèvol i humil de cor, trobareu
el repòs que tant desitjau..”
És la tercera crida. Aprendre de Jesús a viure com
ell. Jesús no complica la vida. La fa clara i
senzilla, més humil i més sana. Ofereix tranquil·litat
i pau. No proposa mai als seus el que no ha
viscut. Per això pot entendre les nostres dificultats
i els nostres esforços, pot perdonar les nostres
ximpleries i bajanades, els nostres errors, animant-nos
sempre a aixecar-nos.
Hem
de centrar esforços en promoure un contacte més vital
amb Jesús dins les nostres comunitats, tan
necessitades d'alè, quietud i pau. Dóna pena veure que
precisament la manera d'entendre i de viure la religió
condueix a molts, inevitablement, a no conéixer
l'experiència de confiar en Jesús. Penso en tantes
persones que, dintre i fora de l'Església, viuen
“perdudes”, sens saber a quina porta tocar. Jesús
podria ser per a elles la gran notícia.
14
Tiempo ordinario - A (Mateo 11,25-30) 09 de julio 2017
"
TRES LLAMADAS DE JESÚS
El
evangelio de Mateo ha recogido tres llamadas de Jesús que hemos de
escuchar con atención sus seguidores, pues pueden transformar el
clima de desaliento, cansancio y aburrimiento que a veces se respira
en algunos sectores de nuestras comunidades.
“Venid
a mí todos los que estáis cansados y agobiados. Yo os aliviaré”.
Es la primera llamada. Está dirigida a todos los que viven su
religión como una carga pesada. No son pocos los cristianos que
viven agobiados por su conciencia. No son grandes pecadores.
Sencillamente, han sido educados para tener siempre presente su
pecado y no conocen la alegría del perdón continuo de Dios. Si se
encuentran con Jesús, se sentirán aliviados.
Hay
también cristianos cansados de vivir su religión como una tradición
gastada. Si se encuentran con Jesús, aprenderán a vivir a gusto con
Dios. Descubrirán una alegría interior que hoy no conocen. Seguirán
a Jesús, no por obligación sino por atracción.
“Cargad
con mi yugo porque es llevadero y mi carga ligera”. Es la segunda
llamada. Jesús no agobia a nadie. Al contrario, libera lo mejor que
hay en nosotros pues nos propone vivir haciendo la vida más humana,
digna y sana. No es fácil encontrar un modo más apasionante de
vivir.
Jesús
libera de miedos y presiones, no los introduce; hace crecer nuestra
libertad, nonuestras
servidumbres; despierta en nosotros la confianza, nunca la tristeza;
nos atrae hacia el amor, no hacia las leyes y preceptos. Nos invita a
vivir haciendo el bien.
“Aprended
de mí que soy manso y humilde de corazón y encontraréis descanso”.
Es
la tercera llamada. Hemos de aprender de Jesús a vivir como él.
Jesús no complica nuestra vida. La hace más clara y más sencilla,
más humilde y más sana. Ofrece descanso. No propone nunca a sus
seguidores algo que él no haya vivido. Nos invita a seguirlo por el
mismo camino que él ha recorrido. Por eso puede entender nuestras
dificultades y nuestros esfuerzos, puede perdonar nuestras torpezas y
errores, animándonos siempre a levantarnos.
Hemos
de centrar nuestros esfuerzos en promover un contacto más vital con
Jesús en tantos hombres y mujeres necesitados de aliento, descanso y
paz. Me entristece ver que es precisamente su modo de entender y de
vivir la religión lo que conduce a no pocos, casi inevitablemente, a
no conocer la experiencia de confiar en Jesús. Pienso en tantas
personas que, dentro y fuera de la Iglesia, viven “perdidos”, sin
saber a qué puerta llamar. Sé que Jesús podría ser para ellos la
gran noticia.
José
Antonio Pagola
UN MANACORÍ AL CAPDAMUNT DE LA S. C..F.
LA
GRANDEZA DE LO SIMPLE INMA
CALVO... LAS
ROZAS (MADRID).
ECLESALIA,
05/07/17.- Amigas y amigos Parece que es parte de nuestra limitación
la tendencia a complicar las cosas. Y de esa complicación surgen
luego conflictos, cansancio y desesperanza. Jesús nos ayuda a
descubrir la
grandeza de lo simple.
Cuando dejamos a un lado las reivindicaciones de nuestro ego, los
agobios desaparecen y se allana el camino de la fraternidad y la
sororidad.
En este sentido valoramos la decisión de Francisco por
renovar la Iglesia buscando la sencillez evangélica. Podéis leer
varios artículos sobre la destitución de dos Cardenales de la Curia
romana y el nombramiento de Ladaria al frente de la Congregación
para la Doctrina de la Fe.
Ladaria:
“Ni progresista, ni tradicionalista. Un hombre equilibrado”
Un perfil
del nuevo prefecto de la Congregación para la Doctrina de la Fe en
la pluma de uno de sus alumnos, obispo argentino y uno de sus
dirigidos de tesis
ERGIO
BUENANUEVA*
CÓRDOBA,
ARGENTINA
El
nombramiento del arzobispo Luis Ladaria como Prefecto de la
Congregación para la Doctrina de la Fe es – en mi modesta opinión
– una muy buena noticia.
Sustituye
al cardenal Gerhard Müller, que está cumpliendo los cinco años
para los que fue nombrado. Vale aclarar que el Papa Francisco ha
determinado que, de ordinario, se respete este período de tiempo
para quienes desempeñan servicios en la Curia. Cumplido el plazo, la
persona vuelve a su diócesis o asume otro oficio. Claro, aquí se
trata de un cardenal. Esto lo hace más llamativo.
Es cierto
que seguramente hay otras razones para no renovar su servicio al
frente de la Congregación. Al Papa le toca evaluar a sus
colaboradores, eligiéndolos libremente. Mucho más en este caso,
pues la Congregación para la Doctrina de la Fe es la más importante
de la Curia, ya que en ella el Papa delega parte de su oficio
magisterial. La congregación y, por ende, su prefecto hablan en
nombre del Papa de manera singular.
Pero
vuelvo a Ladaria. Es de un jesuita español, nacido en Mallorca. Un
teólogo muy conocido. Enseñó en Comillas y también en la
Gregoriana. Tuve la suerte de tenerlo como profesor. Me dirigió la
tesis de licenciatura. Hice con él un seminario sobre el Espíritu
Santo en la enseñanza de los Padres: Atanasio y Basilio.
Se trata
de un hombre de muy buen carácter, amable y con una envidiable
claridad a la hora de exponer los temas de sus clases. Cualidad que
brillaba, de manera especial, cuando el autor o el tema a exponer era
de especial complejidad. Sus clases estaban siempre abarrotadas de
alumnos. De todos modos, quisiera destacar también la exquisitez
humana de su trato con las personas, especialmente percibida por
quienes éramos sus alumnos.
Fuimos
nombrados obispos en el mismo año. Él fue ordenado en julio y yo en
setiembre. Tuve ocasión de entrevistarlo en dos ocasiones: para la
Visita “ad limina” de 2009 y más recientemente, mientras la
Conferencia Episcopal Argentina elaboraba sus Líneas guía para
responder a los abusos sexuales de clérigos. Volví a comprobar
entonces sus cualidades para abordar temáticas difíciles con gran
calidad en el trato humano.
No se lo
puede enrolar en las corrientes teológicas más progresistas.
Tampoco en el conservadurismo. Menos aún en el integrismo
tradicionalista. Creo que esto es, en los tiempos que corren, un
activo de su persona.
Siendo
profesor de varias materias de teología dogmática – Gracia y
Trinidad, por ejemplo – usé con provecho sus libros. También muy
bien valorados por los alumnos. Sus autores de referencia son: De
Lubac, Rahner, Von Balthasar, Pannenberg, Alfaro.
En temas
difíciles y polémicos suele tener una postura muy equilibrada, sin
tensar la cuerda hasta hacer imposible la búsqueda de la verdad
integrando diversas posiciones. Esto es, a mi criterio, un activo a
su favor, en este momento de fuerte transición eclesial, bajo el
ministerio del Papa Francisco. En este punto, tengo expectativas muy
alentadoras.
Por otra
parte, me consta que se preocupaba de unir a su intensa vida
académica el ejercicio del ministerio pastoral, tanto y en cuanto se
lo permitían sus tiempos, sobre todo, en la predicación de
Ejercicios espirituales.
La
Congregación de la Fe tiene como misión «promover y tutelar la
doctrina de la fe y la moral en todo el mundo católico. Por esta
razón, todo aquello que, de alguna manera toca este tema, cae bajo
su competencia».
Ayuda al
Papa en el desafiante anuncio del Evangelio en las circunstancias de
hoy. Por eso, su misión de ayudar a discernir contenidos teológicos
y formas de lenguaje que, respetando la fe recibida, actualicen el
mensaje del Evangelio de la salvación.
Dentro de
su competencia está también una sección judicial que se ocupa,
entre otros delitos contra los sacramentos, de los casos de abusos
sexuales a menores cometidos por clérigos (diáconos y presbíteros).
En esta materia, ayuda a los obispos a responder con justicia y
verdad a las denuncias que se reciben. En esta delicada materia se
han dado muchos pasos valiosos. Quedan muchos todavía por dar.
Auguro
al arzobispo Luis Ladaria muchos frutos en esta nueva y delicada
misión que le confía el Papa. Cuenta con la oración de la Iglesia.
Por supuesto, con la mía también.
