3º
diumenge de Quaresma (A)
EVANGELI
Una
font brollarà sempre per donar la vida eterna.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Joan 4, 5-42
|
A
PLAER AMB DÉU
L'escena
és captivadora. Cansat del camí, Jesús s'asseu a la vora del
pou de Jacob. Arriba una dona samaritana que ve a treure
aigua. Pertany a un poble semi-pagà, menyspreat pels jueus. De manera espontània, Jesús inicia el diàleg amb ella. No sap mirar a
ningú amb menyspreu, sinó amb gran tendresa. «Dona,
dona'm aigua».
La
dona roman corpresa. ¿Com gosa entrar en contacte amb una
samaritana? ¿Com se rebaixa a parlar amb una dona desconeguda? Les
paraules de Jesús la sorprendran encara més: “Si
sabessis quin és el do de Déu i qui és el qui et diu: "Dóna'm
aigua", ets tu qui li n'hauries demanada, i ell t'hauria donat
aigua viva».
Moltes
persones, aquests anys, s'han allunyat de Déu sense adonar-se del
que realment passava en son interior. Avui Déu els resulta un «ésser
estrany». Tot el que està relacionat amb ell els
sembla buit i sense sentit: un món infantil cada vegada més llunyà.
Senten
el que poden sentir. També jo me he allunyat d'aquell «Déu de ma
infància» que desvetllava, dintre meu, pors, neguit i malestar.
Probablement, sense Jesús mai m'hagués trobat amb un Déu que avui
és per a mi un Misteri de bondat: una presència amistosa i
acollidora en qui puc confiar sempre.
Mai
m'ha atret la tasca de verificar la meva fe amb proves científiques:
crec que és un error tractar el misteri de Déu com si fos un
objecte de laboratori. Tampoc els dogmes religiosos m'han ajudat a
encontrar-me amb Déu. Senzillament m'he conduit per una confiança
en Jesús que ha crescut amb els anys.
No
sabria dir exactament com se sostén avui la meva fe enmig d'una crisi
religiosa que me sacsa també a mi com a tots. Només diria que Jesús
me ha duit a viure la fe en Déu de manera senzilla des del fons del
meu ésser. Si jo escolto, Déu no se calla. Si jo m'obro, ell no se
tanca. Si jo me confío, ell m'acull. Si jo m'entrego, ell me sosté.
Si jo m'enfonso, ell m'aixeca.
Crec
que la experiència primera i més important és encontrar-nos a gust
amb Déu perquè ho percebem com una «presència salvadora».
Quan una persona sap el que es viure a gust amb Déu perquè, malgrat
nostra mediocritat, nostres errors i egoismes, ell ens acull tal com
som, i ens impulsa a enfrontar-nos a la vida amb pau, difícilment
abandonarà la fe. Moltes persones estan abandonant a Déu abans
d'haver-lo conegut. Si coneguessin la experiència de Déu que Jesús
contagia, el cercarien. Si, acollint en sa vida a Jesús, coneguessin
el do de Déu, no l'abandonarien. Se sentirien a gust amb ell.
LA
RELIGIÓ DE JESÚS
Cansat
del camí, Jesús s'asseu vora el pou de Jacob, a prop del poblet de
Sicar. Arriba una dona samaritana a cercar aigua. Espontàniament,
Jesús comença a parlar amb ella del que porta en son cor.
En
un moment de la conversa, la dona li planteja els conflictes que
enfronten a jueus i samaritans. Els jueus peregrinen a Jerusalem per
a adorar a Déu. Els samaritans pugen al mont Garizim a la cima
del qual se divisa des del pou de Jacob. ¿On cal adorar a Déu?
¿Quina és la vertadera religió? ¿Què pensa el profeta de
Galilea?
Jesús
comença per aclarir que el vertader culte no depen d'un lloc
determinat, per venerable que pugui ser. El Pare del cel no està
fermat a cap lloc, no és propietat de cap religió. No pertany a
cap poble concret.
No
ho hem d'oblidar. Per a encontrar-nos amb Déu, no és necessari anar
a Roma o peregrinar a Jerusalem. No fa falta entrar a una capella o
visitar una catedral. Des de la presó més secreta, des de la sala
de cuidats intensius d'un hospital, des de qualsevol cuina o lloc de
feina podem elevar nostre cor vers Déu
Jesús
no parla a la samaritana de «adorar a Déu». El seu
llenguatge es nou. Fins per tres vegades li parla de «adorar
al Pare». Per això, no és necessari pujar a una muntanya
per a apropar-nos un poc a un Déu llunyà, desentès dels nostres
problemes, indiferent a nostres sofriments. El vertader culte comença
per reconèixer a Déu com a Pare estimat que ens acompanya de prop
al llarg de nostra vida.
Jesús
li diu quelcom més. El Pare cerca «vertaders adoradors».
No espera dels seus fills grans cerimònies, celebracions solemnes,
encens i processons. El que desitja és cors senzills que l'adorin
«en esperit i en veritat».
«Adorar
al Pare en esperit» és seguir les passes de Jesús i
deixar-nos conduir com ell per l' Esperit del Pare que l'envia sempre
cap els darrers. Aprendre a ser compassius com ho és el Pare. Ho diu
Jesús de manera clara: «Déu és esperit, i els que l'adoren
han fer-ho en esperit». Déu és amor, perdó tendresa, alè
vivificador..., i els que l'adoren han de semblar-se a ell.
«Adorar
al Pare en veritat»
és viure en la veritat. Tornar un cop i un altre a la veritat de
l' Evangeli. Ser fidels a la veritat de Jesús sense tancar-nos en
nostres pròpies mentides. Després de vint segles de cristianisme,
¿hem après a donar culte vertader a Déu? ¿Som els vertaders
adoradors que cerca el Pare?
DIÀLEG
MÉS HUMÀ
Vora
el pou de Jacob.
L'escena
és captivadora. Arriba Jesús al petit poblet de Sicar. Està
«cansat del camí». Sa vida és un continu caminar i
recórrer els pobles anunciant aquest món millor que Déu vol per a
tots. Necessita descansar i se queda «assegut vora el pou de
Jacob».
Arriba
una dona desconeguda i sense nom. És samaritana i ve a apagar la set
en l'aigua del pou. Amb manera espontània Jesús comença el diàleg:
«Dona'm
aigua».
¿Com
gosa entrar en contacte amb algú que pertany a un poble impur i
menyspreable com el samarità? ¿Com gosa rebaixar-se a demanar aigua
a una dona desconeguda? Allò va contra tot l'imaginable en Israel.
Jesús se presenta com un ésser necessitat. Necessita beure i cerca
ajuda i acollida en el cor d'aquella dona. Hi ha un llenguatge que
entenem tots perquè tots sabem qualque cosa de cansament, soledat,
set de felicitat, por, tristesa o malaltia greu.
Les
necessitats bàsiques ens uneixen i ens conviden a ajudar-nos, i
posar a banda nostres diferències. La dona se sorprèn perquè
Jesús no parla amb la superioritat pròpia dels jueus front als
samaritans, ni amb la arrogància dels barons cap a les dones.
Entre
Jesús i la dona s'ha creat un clima nou, més humà i real. Jesús
le expresa son desig íntim: «Si
sabessis quin és el do de Déu....»,
si sabessis que Déu és un regal, que s'ofereix a tots com amor
salvador... Però la dona no coneix res gratuït. L'aigua l'ha de
treure-la del pou am esforç. L'amor dels seus marits s'ha apagat, un
rera l'altre.
Quan
sent parlar a Jesús d'una «aigua»
que
calma la set per a sempre, d'una “font”
interior,
que
«salta» amb
força i dóna fecunditat i vida eterna, en la dona se desvetlla
l'anhel de vida plena que ens habita a tots: «Senyor
dóna'm d'aquesta aigua».
De
Déu se pot parlar amb qualsevol si ens mirem com a éssers
necessitats, si compartim nostra set de felicitat i superem nostres
diferències, si profetes i dirigents religiosos demanen de beure a
les dones, si descobrim entre tots que Déu és Amor i sols Amor.
QUALQUE
COSA NO VA BÉ
Si
sabessis quin és el do de Déu.
L'escena
ha estat recreada per l'evangelista Joan, però ens permet conèixer
com era Jesús. Un profeta que sabia dialogar a soles i amistosament
amb una dona samaritana, pertanyent a un poble impur, odiat pels
jueus. Un home que sabia escoltar el sofriment i restaurar la vida de
les persones.
Vora
el pou de Sicar, ambdós parlen de la vida. La dona conviu amb un
home que no és el seu marit. Jesús ho sap, però no s'indigna ni la
recrimina. Li parla de Déu i li explica que és un «regal»:
«Si
sabessis el do
de Déu, tot canviaria, inclús la teva set insaciable de vida».
En el cor de la dona se desvetllarà aviat una pregunta:
«Serà
aquest el Messies?».
Qualque
cosa no va bé en nostra Església si les persones més totes soles i
maltractades no se senten escoltades i acollides pels qui ens diem
seguir a Jesús. ¿Com introduirem en el món son evangeli sense
«asseure'ns» a escoltar el sofriment, la desesperança i la soledat
de tants i tantes?
Qualque
cosa no va bé en nostra Església si la gent ens veu quasi sempre
als eclesiàstics com a representants de la llei i la moral, i no com
profetes de la misericòrdia de Déu. ¿Com «endevinaran»
en nosaltres a aquell Jesús que atreia a les persones cap a la
voluntat del Pare revelant son amor compassiu?
Qualque
cosa no va bé en nostra Església quan la gent, perduda en fosca
crisi de fe, pregunta per Déu, i nosaltres li parlem del control de
natalitat, el divorci, els preservatius o les relacions
prematrimonials. ¿De què parlaría avui aquell que dialogaba amb la
samaritana i li mostrava el millor camí per a assaciar la set de
felicitat?
Qualque
cosa va malament en nostra Església si la gent no se sent estimada
pels qui som els seus membres. Ho deia sant Agustí: «Si
vols conèixer a una persona, no preguntis pel que pensa, pregunta
pel que estima».
Sentim parlar molt del que pensa la Església, però els que
sofreixen se pregunten què estima la Església, a qui estima i com
els estima. ¿Què els podem respondre des de les nostres comunitats
cristianes?
EL
DO DE DÉU
Si
sabessis que vol donar-te Déu.
Tal
volta, una desgràcia del cristianisme contemporani és la falta de
«experiència religiosa». Molts se dien cristians i
no saben el que és disfrutar de sa fe, sentir-se a gust amb Déu i
viure i assaborir l' adhesió a Jesucrist. ¿Com se pot ser creient
sense gaudir de l'amor acollidor de Déu?
El
desenvolupament d'una teologia de caràcter racional i la importància
que s'ha donat a occident a la formulació conceptual, ha portat
sovint a entendre i viure la fe com una «adhesió doctrinal»
a Jesucrist. Molts cristians «creuen coses»
d'ell, però no saben comunicar-se gojosament amb sa persona
viva.
Semblant
passa en la celebració litúrgica. Observen correctament els ritus
externs i se pronuncien paraules boniques, però tot sembla esdevenir
«fora» de les
persones. Se canta amb els llavis, però el cor està absent. Se rep el Cos del Senyor, però no se dóna una comunicació viva amb ell.
És
significatiu també el que passa amb la lectura de la Bíblia. Els
avanços de la exegesi moderna ens han permès conèixer més la
composició dels llibres sagrats, els gèneres literaris o
l'estructura dels evangelis. Tanmateix, no hem après a assaborir la
Paraula de Déu i a «rumiar-la» en el cor.
Tot
això produeix una sensació estranya. Ens movem en la «epidermis de
la fe», segons l'expressió de Marcel
Legaut.
En la Església no falten paraules ni Sagraments. Se predica tots els
diumenges. Se celebra la eucaristia. També bateigs, primeres
comunions i confirmacions. Però falta «quelcom», i no és fàcil
dir exactament què. Això no és lo que visqueren els primers
creients.
Necessitem
una experiència nova del Esperit,
que ens faci viure per dintre i ens ensenyi a «sentir
i gustar de les coses internament»,
com deia Ignasi
de Loyola.
Ens falta gustar el que diem creure; assaborir en nosaltres la
presència callada però real de Déu. Ens falta ser espontanis amb
ell, confiaça gojosa en son amor.
La
presència del Esperit
no
se planifica ni s'organitza. No és fruit de nostres esforços i
treballs. Al Esperit
hi
ha que
«fer-li lloc»
en la vida i en el cor, en nostres celebracions i en la comunitat
cristiana. La Església de nostres dies ha d'escoltar també avui les
paraules de Crist a la samaritana: «Si
sabessis que vol donar-te Déu... »
Solament
quan s'obre a l'acció del Esperit,
descobreix
el creient aquesta aigua promesa per Crist que se converteix dintre
d'ell en “font
que
brollarà sempre fins a la vida eterna»
VIURE
SENSE DÉU
Si
sabessis que et vol donar Déu.
Molts
pensen que Déu és una espècie de fantasma en el qual gent poc
moderna se empenya en seguir creient, però del qual la humanitat
prescindirà cada cop més com una cosa superflua i inútil.
Som
suficientment adults com per a prendre la existència en nostres mans
sense necessitat d'anar a cap déu.
És
captivador considerar l'home com a déu i creador d'ell mateix, però
això no vol dir que el faci més humà.
En
una Carta Pastoral dels Bisbes está latent l'interrogant tal volta
més crucial que travessa la cultura moderna: ¿És Déu fre i
obstacle per a el creixement de l'home o, per contra, el únic que
pot orientar i impulsar s història de manera vertadera humana?
No
tenim encara una experiència suficientment llarga i contrastada per
a poder verificar què pot passar en una societat en la qual la fe en
Déu hagi quedat totalment sufocada.
Tanmateix,
molts se demanen si no estem ja comprovant de qualque manera que els
homes no ens bastem a nosaltres mateixos. ¿No ha arribat el moment
de ser realistes i acceptar els límits de nostra ciència, nostre
poder i nostra tècnica?
Els
homes podem, individual i col·lectiu, prescindir de Déu una i altra
vegada, però no per això se fa més clara nostra existència.
Un
cop expulsat Déu de nostra vida i tancats dins aquest món creat
per nosaltres i que no reflexa sinó nostres pròpies contradiccions,
¿qui ens pot dir qui som i què cerquem ?
Los
homes podem ignorar a Déu i seguir en cada moment les normes de
comportament que ens semblin més oportú, però ¿on ens
recolzarem per a saber què és bo, just i digne per a l'home?
Expulsat
Déu de nostres vides, podem defensar encara per inèrcia un conjunt
de valors, però ¿no queda ja tot reduït a opinions discutibles el
conflicte de les quals sols podrà ser resolt per la força, la
imposició de la majoria o el joc de los diversos interessos?
En
realitat ¿qui podrà legitimar un marc de valors inviolable per a
garantir la dignitat de cada home? Expulsat Déu, ¿no ens iremos
quedarem tots i cada un de nosaltres cada cop més
indefensos èticament?
Les
paraules de Jesús contenen una estranya invitació per a l'home
contemporani: “Si
sabessis quin és el do de Déu...” L'home d' avui no
encerta a descobrir a Déu com do i com amic. Tal volta, necessita
experimentar encara amb més força els desenganys i frustracions que
se generen en la història quan els homes esperem de nosaltres
mateixos i de les coses el que solament podem esperar de Déu.
CONFLICTE
CULTURAL
Els
jueus no es fan amb els samaritans.
Els
jueus menyspreaven la comunitat samaritana perquè la seva població,
després de la invasió asiria, havia quedat mesclada amb sang de
colons estrangers. A banda, els samaritans havien reaccionat
construint son propi temple en el mont Garizín, com a rival del que
s'aixecava en Jerusalem.
L'enfrontament
assolí caràcters dramàtics. L'any 125 a.C., els jueus destruïren
el temple samarità. Al seu torn, en temps del procurador Coponi,
Jesús era encara un adolescent, els samaritans aconseguiren profanar
el temple de Jerusalem i escamparen en ell ossos humans durant les
festes de Pasqua.
Jesús
sofrí en pròpia carn l'enfrontament, mutu menyspreu i odi existents
entre les dues comunitats.
En
certa ocasió, els habitants d'un llogaret samarità el rebutgen
perquè veuen en ell un pelegrí jueu que va a l'odiat temple de
Jerusalem. A banda, els mateixos compatriotes jueus l'insulten i li
diuen «samarità» perquè gosa criticar als seus i vol crear un
nou clima entre les dues comunitats.
Tanmateix,
l'actitud de Jesús és sempre la mateixa: derribar les barreres
d'enemistat que separa aquells dos pobles germans, apel·lant a la fe
en un mateix Pare de tots.
Per
això, Jesús en el diàleg amb la dona samaritana, no admet una
litúrgia que separi els homes i els enfronti entre ells. Els que
donen «culte vertader» han de fer-ho
moguts per un esperit de fraternitat i de veritat.
Dues
grans tradicions culturals conviuen des de fa segles en nostra terra.
Dues cultures diferents que han configurat dos modes de ser i dues
sensibilitats col·lectives diferents.
Sovint,
el que podria ser mutu enriquiment i complementació se converteix en
font de conflictes, motiu de mutu menyspreu i enfrontament perniciós
per a tots.
Concepcions
puristes de la pròpia cultura, actituds despectives devant la
cultura aliena, opcions polítiques viscudes destripen la
convivència....
¿Serem
capaços de construir poble des de tradicions culturals diferents o
caurem un cop més en l'enfrontament i la mutua agressió ?
DESENCANT
ACTIU
Els
qui beuen aigua d'aquesta, tornen a tenir set.
És
difícil abocar-se a la vida de cada dia, i no percebre com creix
entre nosaltres la sensació de desencant. Assagistes i observadors
del moment ens descriuen amb tons cada vegada més negres una
situació generalitzada de desencant
que
no és sinó «la
transcripció psicològica i
social
d'esperances insatisfetes».
La
població pren una consciència cada cop més realista d'una crisi
econòmica de solució difícil d'entreveure. Creix la po social, la
necessitat de defensar-se, la impotència. Hem viscut un ritme de
producció i consum que comença a esquerdar-se.
El
desencant és tanmateix més profund i abasta l'àmbit polític,
social i eclesial. Creix la desconfiança i hi ha la sensació de
«estar tocant fons». I creix també el nombre de gent
desil·lusionada, irada, decepcionada, sense esperança de poder
viure, no ja una vida millor, sinó senzillament, viure.
Davant
aquesta situació, els «profetes de la mort» sols nos
anuncien per al futur, el desastre, la destrucció, el túnel sense
sortida. Els «profetes de la involució» ens urgeixen a tornar
sobre nostres passes per a tancar-nos de nou en la «seguretat»
del passat.
Però,
hi ha una manera de llegir aquesta realitat amb uns altres ulls. ¿No
era necessari arribar a aquest desencant per a desenganyar-nos de
falsos salvadors i de falses promeses de salvació? ¿No era
necessari viure aquesta experiència de profunda insatisfacció per a
esperar i lluitar per una salvació més integral i més profunda?
Tal
volta vivim un moment privilegiat, perquè hem perdut la confiança i
seguretat que havíem posat en nostra societat de producció i
consum. I experimentem que el tenir, disfrutar, consumir i acumular,
no ens resol el problema últim de l'home.
Tal
volt, el temps de desencant és un moment carregat de possibilitats
i de futur, perquè pot ser un punt de parida per a una recerca més
encertada de salvació.
Un
moment que ens permeti experimentar la veritat d'aquelles paraules de
Jesús: «El
que beu d'aquesta aigua torna a tenir set
però
el que begui de l'aigua que jo li donaré, mai més tindrà set».
Tal
volta vivim un moment privilegiat per a que el
projecte de vida
de
Jesús se'ns mostri en son vertader significat. El moment de passar a
un desencant
actiu
i
de lluitar per imposar en nostra societat un nou estil de
solidaritat, preferència eficaç pels dèbils i atenció
desinteressada als necessitats.
DÉU
I MORAL
Hi
ha una dita que se recorda entre els moralistes i amaga molta
saviesa: «Digues-me
quina imatge de Déu tens i te diré quin tipus de moral practiques»,
i viceversa: «digues
quina moral vius i te diré quina idea de Déu tens».
És així. Hi ha una relació estreta entre nostra imatge de Déu i
nostra manera d'entendre i viure la dimensió moral de la vida.
Una
imatge de Déu, no compromès en la història dels homes i interessat
sols pel seu honor, sa glòria i els seus drets, porta a un divorci
entre fe i compromís moral. Si a Déu no li importa nostra
felicitat, ja tindrem cura nosaltres d'assolir-la. Quan a Déu se'l
percep allunyat de nostra realitat, les persones se obliden de ell i
s'organitzen la vida a la seva manera.
Quan
a Déu se'l considera com el «legislador» universal
que, al crear el món, ho ha ordenat segons unes lleis eternes que
hem de complir per a no terminar condemnats, la moral se converteix
en font d'una vida infantil i immatura, que no ajuda a desenvolupar
la pròpia responsabilitat. És fàcil aleshores caure en por al
càstig o en la cerca del premi, sense aprendre a estimar la vida, el
món i les persones des del més pregon de nostre ésser.
Déu
se pot convertir també en càrrega pesada per a la consciència
moral. La imatge d'un Déu «justicier», atent sempre a nostres
pecats, pot arruïnar la pau de las persones. Quants escrúpols,
angoixes i falsos rigorismes han convertit la vida de molts en un
turment.
Sols
la fe en un Déu, Pare de misericòrdia, que mira amb amor nostra
vida i cerca amb passió nostra felicitat, pot fer-nos viure una
moral sana i responsable. Hi ha qui tem que un «Déu Amor» pugui
conduir a una vida moral còmoda i irresponsable. No és així. Quan
algú se sent estimat per Déu, s'esforça com ningú en respondre de
manera fidel i exigent.
El
primer no és l'esforç moral sinó la fe i la experiència de Déu.
Cosa d' això li suggeria Jesús a la samaritana: «Si
sabessis quin és el do de Déu i qui és el qui et diu: "Dóna'm
aigua", ets tu qui li n'hauries demanada, i ell t'hauria donat
aigua viva».
