DIUMENGE SEGON DE QUARESMA

2º diumenge de Quaresma (A)

EVANGELI

La seva cara es tornà resplendent com el sol.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 17, 1-9

1 Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, se'ls endugué a part dalt d'una muntanya alta 2 i es transfigurà davant d'ells; la seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. 3 Llavors se'ls van aparèixer Moisès i Elies, que conversaven amb Jesús. 4 Pere digué a Jesús:

--Senyor, és bo que estiguem aquí dalt. Si vols, hi faré tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.

5 Encara parlava, quan els cobrí un núvol lluminós, i una veu digué des del núvol:

--Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo.

6 Els deixebles, en sentir-ho, es van prosternar amb el front fins a terra, plens de gran temor. 7 Jesús s'acostà, els tocà i els digué:

--Aixequeu-vos, no tingueu por.

Ells van alçar els ulls i no veieren ningú més que Jesús tot sol.

9 Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va donar aquesta ordre:

--No digueu res a ningú d'aquesta visió fins que el Fill de l'home hagi ressuscitat d'entre els morts.

Paraula de Déu.

ESCOLTAR A JESÚS

El centre d'aquest relat, dit la «transfiguració de Jesús», es sent una veu que ve d'un «núvol lluminós», símbol que s'usa en la Bíblia per a parlar de la presència sempre misteriosa de Déu, que se'ns manifesta i, al mateix temps, s'amaga.

La veu diu aquestes paraules: «Aquest és el meu Fill, en qui m'he complagut. Escolteu-lo». Els deixebles no han de confondre a Jesús amb ningú, ni amb Moisès o Elies, representants i testimonis de l'Antic Testament. Sols Jesús és el Fill estimat de Déu, el que te son rostre «resplendent com el sol».

Però la veu afegeix: «Escolteu-lo». En altre temps, Déu havia revelat sa voluntat pels «deu manaments» de la Llei. Ara la voluntat de Déu se resumeix i concreta en un sol manament: «Escolteu a Jesús». L'escolta estableix la vertadera relació entre els seguidors i Jesús.

Al sentir això, els deixebles cauen per terra «morts de por». Estan prosternats per aquella experiència tan prop de Déu, però també esglaiats pel que han sentit: ¿podran viure i escoltar només a Jesús, reconeixent en ell la presència misteriosa de Déu?

Aleshores Jesús «s'acosta, els toca I els diu: “Aixequeu-vos. No tingueu por». Sap que necessiten experimentar sa proximitat humana: el contacte de sa mà, no sols el resplandor diví del seu rostre. Sempre que escoltem a Jesús en el silenci de nostre ésser, les primeres paraules ens diuen: «Aixeca't, no tinguis por».

Moltes persones sols coneixen a Jesús de nom. Son nom els resulta tal volta familiar, però el que saben d'ell no arriba més enllà de records i impressions de la infància. Inclús, encara que se diguin cristians, viuen sense escoltar en son interior a Jesús. I sense aquesta experiència no és possible conèixer sa pau inconfundible ni sa força per a animar i sostenir nostra vida.

Quan un creient s'atura a escoltar en silenci a Jesús, en l'interior de sa consciència escolta sempre això: «No tinguis por”. Abandona't amb senzillesa al misteri de Déu. Poca fe basta. No t'inquietis. Si m'escoltes, descobriràs que l'amor de Déu és en estar sempre perdonant. I, si creus això, la teva vida canviarà. Coneixeràs “la pau del cor».

En el llibre de l' Apocalipsi se pot llegir així: «Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi.” Jesús crida a la porta de cristians i no cristians. Podem obrir-li la porta o rebujar-lo. Però no és el mateix viure amb Jesús que sense ell.

ATURAR- SE A PENSAR

Aquest és el meu Fill..Escolteu-lo.

La religió oferia a la majoria de les persones criteris per a comprendre la realitat i principis per a orientar la vida amb sentit i responsabilitat. Avui, per contra, són molts els que prescindeixen de tota religió per a enfrontar-se tots sols i sense guia a la vida, els seus destjos, pors i expectatives.

No es tasca fàcil. Mai ha resultat a l'individu tan difícil i problemàtic aturar-se per a pensar, reflexionar i elaborar decisions sobre ell mateix i sobre l'important de la vida. Vivim submergits en una «cultura de la intrascendencia”, que ferma a les persones al «aquí» i al «ara» fent-los viure només per l'immediat, sense cap obertura al misteri últim de la vida. Ens movem en una «cultura del divertiment», que treu l'individu d'ell mateix i el fa viure oblidat de les grans qüestions que porta en son cor l'ésser humà.

L'home de nostres dies ha après moltes coses, està súper informat del que passa en el món que l'envolta, però no sap el camí per a conèixer-se a ell mateix i construir sa llibertat. Molts subscriurien l'obscura descripció que feia el director de La Croix, G. Hourdin, fa uns anys: «L'home se fa incapaç d'estimar; de ser lliure, de jutjar per ell mateix, de canviar son mode de vida. Se converteix en el robot disciplinat que treballa per a guanyar el diner que després gaudirà en unes vacacions col·lectives. Llegeix les revistes de moda, veu las emissions de TV que tot el món veu. Aprèn així el que és, el que vol i com ha de pensar i viure.»

Necessitem més que mai atendre la cridada evangèlica:

«Aquest és el meu Fill, el meu estimat, el meu predilecte. Escolteu-lo. » Necessitem parar-nos, fer silenci i escoltar més a Déu. Aquesta escolta interior ajuda a viure en la veritat, a assaborir la vida en ses arrels, a no fer-la malbé de qualsevol manera, a no passar superficialment devant l'essencial. Escoltar a Déu, descobrir nostra petitesa i pobresa, però també nostra grandesa d'éssers estimats infinitament per ell.

Cada un és lliure per a caminar per la vida escoltant a Déu o donant-li l'esquena. Però, en qualsevol cas, hi ha quelcom que hem de recordar tots encara que resulti escandalós i contracultural: viure sense un sentit últim és viure de manera «in-sensata»; actuar sense escoltar la veu interior de la consciència és ser un «in-conscient».

PORS

Aixequeu-vos, no tingueu por...

¿Qué li passa a l'home d' avui ? Mai havia tingut abans tants coneixements per a controlar la vida; mai havia posseït tants recursos tècnics i científics per a resoldre els problemes. Tanmateix, l'home actual segueix vivint amb pors. Segons no pocs estudiosos, més insegur i amenaçat que en èpoques anteriors, covant en so interior pors de tota casta, a voltes sense raó aparent. ¿Per què se sent tant aquesta frase: «Tot me fa por»?

El siquiatra, Vicente Madoz, ha publicat un excel·lent treball titulat Los miedos del hombre moderno (EVD, 1997) on, amb la clarividència i senzillesa del vertader expert, analitza tant les pors irracionals de l'home actual com les pors concretes: follia, malaltia, vellesa, mort, fracàs, desamor, soledat.

La inquietud i neguit de molts te a veure, sens dubte, amb els profunds i ràpids canvis que se donen en la societat. També amb l'individualisme, la insolidaritat el pragmatisme exagerat i certes formes poc sanes de viure. Però hi ha més: aqueixa angoixa existencial, a voltes solapada o disfressada, que està lligada a les grans incògnites de la vida i que sorgeix, sobre tot, devant la malaltia, la vellesa, el fracàs, el desamor o la mort.

L'origen de les pors concretes que fan sofrir tant, a voltes de manera inútil i desproporcionada, pot ser molt diferent i requereix en cada cas una atenció específica adequada, però no és difícil percebre sovint una «existència buida de contingut, dispersa i desorientada» que, segons el doctor Madoz, «es el caldo de cultivo idóneo sobre el que se alimentan y se nutren, tanto la angustia fundamental del hombre de hoy como todo tipo de miedos neuróticos secundarios a la misma”.

Aquestes paraules de Jesús: «No tingueu por», «Confieu», «No se torbi vostre cor», «No sigueu covards». El relat del Tabor recull el mateix missatge. Quan els deixebles, envoltats per les ombres del núvol, cauen per terra aclaparats per la por, escolten aquestes paraules de Jesús: «Aixequeu-vos., no tingueu por» De seguida se sent una veu de dalt: «Aquest és mon Fill estimat... Escolteu-lo.» Mai hem de rebaixar la fe a remei psicològic, però escoltar a Déu revelat en Jesucrist i deixar-se il·luminar per sa Paraula pot sanar l'ésser humà en les arrels més profundes i donar sentit i infondre una confiança bàsica indestructible

TROBAR-SE AMB DÉU

Aquest és el meu Fill... Escolteu-lo

Per a trobar-se amb Déu, important no és donar moltes voltes al cap. No cal tampoc fer esforços sobrehumans per a arribar a l'impenetrable, ni proferir crits per a fer-nos sentir per Ell.

Primer és fer silenci i escoltar sa presència en nosaltres. Assossegar nostra casa interior per a acollir a qui habita en nosaltres. Com deia J. Martín Velasco: ”afinar el oído para captar el murmullo, casi siempre suave como la brisa, de su paso”.

L'encontre amb Déu és sempre personal. Intransferible. Podem intercedir uns per altres, però ningú pot pregar en lloc d'una altra persona. No és possible comunicar-se amb Déu per procurador. Cada un ha d'obrir-se confiadament a la seva presència.

És cert que podem utilitzar fórmules heretades de generacions anteriors, per a pregar a Déu. Puc repetir els salms i pregàries que altres creients han utilitzat en altres temps. Però, al final, som jo qui tinc que recollir mon propi camí i encontrar a Déu en ma vida.

Ho deia León Felipe en els versos de son poema:

«Nadie fue ayer, / ni va hoy, / ni irá mañana / hacia Dios / por este mismo camino / que yo voy. / Para cada hombre guarda / un rayo nuevo de luz el sol... / y un camino virgen / Dios.» Cada un camina vers Déu des de les pròpies peripècies, sos problemes i estats d'ànim.

Per això, una oració despersonalitzada és una contradicció. Sols te d'oració el nom i la apariència. Quan se dóna vertadera comunicació amb Déu, allà hi ha una persona viva, un home o una dona que interroga, que busca, que suplica, que frueix o es queixa, que alaba o confia.

Aquesta comunicació viva i personal amb Déu és capaç de transformar a la persona i reorientar de manera nova sa vida. Quan un escolta amb pau a Déu en el fons de son cor, se li il·luminen zones fosques que abans escapaven a sa mirada; aprèn a diferenciar el real del aparent i enganyós; descobreix en son interior forces que semblaven haver desaparegut per a sempre. La vida se transforma. Se te una llum nova, una força que conforta, un esperit que allibera del desànim. I, sobre tot, se sent estimat i amb forces per a estimar.

En el relat evangèlic, carregat de ressonàncies bíbliques, un núvol cobreix als deixebles que agafen por. Del núvol sorgeix una veu: «Aquest és el meu Fill... escolteu-lo.» La vida del creient canvia i passa de la por a la pau quan sap escoltar el misteri de Déu revelat en son Fill Jesús.

HUMANITZAR ELS CONFLICTES

«escolteu-lo... »

Per al cristià l'actitud de «escolta» és quelcom essencial. Sols qui sap escoltar i parar atenció a la veu de la veritat que surt de Jesús, pot créixer com creient. Així se'ns convida en el relat evangèlic: «Aquest és el meu Fill... escolteu-lo».

Aquesta escolta no és només una disponibilitat general devant les paraules de Jesús. És una voluntat eficaç de configurar nostre estil de vida seguint les petjades del Mestre.

Per això, no ens ha d'estranyar que, en la carta pastoral de quaresma, els bisbes ens conviden a veure en Jesús el model d'actuació concreta que pot guiar nostra conducta enmig d' una societat tan conflictiva com la nostra.

Jesús ha viscut en una societat profundament conflictiva i inestable. ¿Quina ha estat l'actitud fonamental?

Jesús no ignora els conflictes ni els evita còmodament. Però, els conflictes, en quant oposició i enfrontament d'homes que encara no s'accepten en fraternitat, justícia i veritat, han de ser humanitzats.

Per això, Jesús se fa present en la conflictivitat del seu temps com creador de fraternitat i justícia, fent de l'amor real a tot home la norma decisiva de conducta, inclús devant els enemics.

Per això la seva actuació no és la de qui cerca «prudentment» la neutralitat i l'equilibri, sinó la de qui se posa de part dels que más sofreixen les conseqüències dels conflictes.

Jesús no coneixerà la vida tranquil·la del qui adopta una postura de indiferència, mutisme o inhibició davant les injustícies. Precisament perquè busca una vertadera reconciliació i no una falsa «pacificació», el creador de fraternitat se convertirà en font de conflictes.

Sa recerca d'una societat més reconciliada en la justícia, provocarà inevitablement la reacció violenta dels que senten amenaçats els seus propis interessos.

Però, la reacció personal de Jesús devant l'agressió dels seus adversaris serà sempre d'amor incondicional.

Jesús creador incansable de convivència i fraternitat, morirà a la creu tot sol, aparentment fracassat, víctima del conflicte i rebuig dels homes, però oferint son perdó generós en un gest últim i decisiu de reconciliació, amistat i fe en l'home.

¿No és urgent entre nosaltres la presència d'homes i dones capaços d' humanitzar nostres conflictes inclús a costa de sofrir qualque crucifixió?

INSTAL·LAR-SE

Faré tres cabanes.

Tot home risca de «instal·lar-se» en la vida, cercar el refugi còmode que permiti viure tranquil, sense ensurts ni preocupacions excessives, renunciant a qualsevol altra aspiració.

Assolit un èxit professional, encausada la família i assegurat l'avenir, és fàcil deixar-se agafar per un conformisme còmode que ens permeti seguir en la vida de la manera més confortable.

És el moment de buscar una atmósfera agradable i acollidora. Viure relaxat en un ambient feliç. Fer de la llar un refugi entranyable. Un lloc per a descansar. Un racó per a llegir i escoltar bona música. Assaborir unes vertaderes vacacions. Assegurar uns caps de setmana agradables...

Però, sovint, és aleshores quan se descobreix amb més claredat que mai, que la felicitat no coincideix amb el benestar. Hi ha qualque cosa en aquesta vida que deixa a un buit i insatisfet.

Aquí manca quelcom que no es pot comprar amb diners ni assegurar amb una vida confortable. Manca senzillament l'alegria pròpia de qui sap vibrar amb els problemes i necessitats dels altres, sentir-se solidari dels necessitats i viure, de qualque manera, més a prop dels maltractats per la societat.

Però, hi ha també un mode de «instal·lar-se» que pot ser falsamente reforçat amb «tons cristians». És l'eterna temptació de Pere que ens aguaita sempre als creients: «Plantar cabanes dalt de la muntanya». És a dir, creuar-nos de braços en espera de que Déu realitzi la salvació de l'home, eludir nostra pròpia responsabilitat individual i col·lectiva en la transformació de la societat i en l'obtenció d'una convivència més humana.

I, tanmateix, el missatge de Jesús és clar. No és una experiència vertadera cristiana la que ens aïlla dels germans, ens instal·la còmodament en la vida, ens tranquil·litza i ens allunya del compromís i el servei als més necessitats.

EN EL SECRET

Els fets més importants de nostra vida passen dintre nostre. En el secret del cor, davant la mirada insondable de Déu. Aquí se recompon nostre ser, tal volta trencat i maltractat per la vida. Aquí se decideix l'orientació que volem donar a nostra existència en un moment determinat. Aquí se desvetlla de nou la llum l'alè per a seguir caminant.

Prest o tard, tots ens podem veure sacsejats per la crisis. No sabem exactament el que ens passa, però ens sentim malament. La pau ha desaparegut de nostre cor. Res ens il·lumina per dintre. Ningú ens anima des de fora. ¿Qui ens pot arrancar de «les tenebres»?

Hi ha quelcom important a afegir dins tota crisi: nostre desig d'encontrar pau, llum i vida. Tot ens crida a viure. El que necessitem és anar a l'essencial, deixant allò que no te importància o no ens fa bé.

Necessitem quelcom més: sentir-nos «acollits» de manera incondicional. Saber que, en el fons de tot i malgrat tot, Déu protegeix nostra vida. Ell ens accepta tal com estem: amb nostra fragilitat, frustracions, errors i ferides. Podem confiar en ell sense temor a sentir-nos jutjats o avergonyits. Déu no vol veure-nos sofrir.

Necessitem, endemés, llum. Una llum que pot sorgir amb més pregonesa en aquests moments de sofriment interior. En la confusió o la fuita d'un mateix no és possible gustar la paz. Saber-nos acollits per Déu ens pot ajudar a acceptar-nos amb nostres ombres i ferides.

Consolats per la misericòrdia de Déu, podem deixar-os il·luminar fins al fons, reorientar nostra vida i iniciar humilment un camí més autèntic.

Sens dubte, hi ha persones que ens poden ajudar des de fora amb la seva acollida i sa llum, però ningú com aquest Amic i Mestre interior de vida, que és Jesús.

El relat evangèlic ens parla d'uns deixebles que se sobresalten i esglaien en veure-se «coberts per un núvol» que ho enfosquí tot. Però, des de l'interior mateix del núvol, escolten una vou que els orienta cap a Jesús: «Aquest és el meu Fill... escolteu-lo a ell».

NOVA IDENTITAT

Per a ser cristià, important no és quines coses creu una persona sinó quina relació viu amb Jesús. Les creences no canvien nostra vida. Un pot creure que existeix Déu, que Jesús ha ressuscitat i moltes coses més, però no ser un bon cristià. És l'adhesió a Jesús i el contacte amb ell el que ens pot transformar.

En les fontes cristianes se pot llegir una escena que se diu la «transfiguració» de Jesús. Ja no és possible avui reconstruir la experiència històrica del relat. Només sabem que era un text molt estimat entre els primers cristians ja que els animava a creure solament en Jesús.

L'escena se sitúa poèticament en una «muntanya alta». Jesús està acompanyat de dos personatges llegendaris en la història jueva: Moisès, representant de la Llei, i Elies, el profeta més estimat a Galilea. Sols Jesús apareix amb el rostre transfigurat. Des de l'interior d'un núvol s'escolta una veu: «Aquest és el meu fill estimat. Escolteu-lo a ell».

Important no és creure en Moisès ni en Elies, sinó escoltar a Jesús i sentir la seva veu, la del Fill estimat. Decisiu no és creure en la tradició ni en les institucions sinó centrar nostra vida en Jesús. Viure una relació conscient i cada vegada més vital i profunda amb Jesucrist. Només llavors se pot escoltar sa veu enmig de la vida, en la tradició cristiana i en la mateixa Església.

Sols aquesta comunió creixent amb Jesús transforma nostra identitat i nostres criterio, canvia nostra manera de veure la vida, ens allibera de les imposicions de la cultura, fa créixer nostra responsabilitat.

Des de Jesús podem viure de manera diferent. Ja les persones no són simplement atractives o desagradables, interessants o sense interés. Els problemes no són assumpte de cada un. El món no és un camp de batalla on cada un se defensa com pot. Ens dol el sofriment dels més indefensos. Podem viure cada dia fent un món un poc més humà. Ens podem semblar a Jesús.