SOLEMNITAT
DEL COS I LA SANG DE CRISTO(A)
EVANGELI
La
meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable
beguda.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Joan 6, 51-58
51
Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui
menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la
meva carn per a la vida del món.
52
Llavors els jueus es posaren a discutir entre
ells. Deien:
--Com pot donar-nos aquest la
seva carn per a menjar?
53
Jesús els respongué:
--Us ho ben asseguro: si no
mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no
teniu vida en vosaltres.54
Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té
vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. 55
La meva carn és veritable menjar i la meva
sang és veritable beguda. 56
Qui menja la meva carn i beu la meva sang,
està en mi, i jo, en ell. 57
A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc
gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies
a mi. 58
Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és
com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els
qui mengen aquest pa, viuran per sempre.
Paraula
de Déu.
|
ESTANCATS
El
papa Francesc repeteix que les pors, els dubtes, la falta d'audàcia…
poden impedir de rel impulsar la renovació que necessita avui la
Església. En la seva Exhortació La alegria de l 'Evangeli diu que,
si quedem paralitzats per la por, podem romandre simplement com
«espectadors d'un estancament infecund de la Església».
Les
seves paraules fan pensar. ¿Què podem percebre nosaltres? ¿Ens
movem per a revifar la fe de nostres comunitats cristianes o
seguim instal·lats en aqueix «estancament infecund» del qual para
Francesc? ¿On podem trobar forces per a reaccionar?
Una
aportació del Concili Vaticà II fou impulsar el pas des de la
«missa», entesa com una obligació per a complir un
precepte, a la «eucaristia» viscuda com a celebració
gojosa de tota la comunitat per alimentar la fe, créixer en
fraternitat i revifar l'esperança en Jesucrist ressuscitat.
Durant
aquests anys hem donat passes importants. Queden lluny les misses
celebrades en llatí en que el sacerdot «deia» la
missa i el poble cristià venia a «oir» la missa o
«assistir» a la celebració. Però, ¿no celebrem la
eucaristia de manera rutinària i avorrida?
Hi
ha un fet innegable. La gent s'allunya de manera imparable de la
pràctica dominical, perquè no troba en nostres celebracions el
clima, la paraula clara, el ritu expressiu, l'acollida estimulant que
necessita per a alimentar la seva fe dèbil i vacil·lant.
Tots,
preveres i laics, ens hem de preguntar què fem perquè la eucaristia
sigui com diu el Concili, «centre i cim de la vida cristiana».
¿Com roman tan callada i immòbil la jerarquia? ¿Perquè els
creients no manifestem nostra preocupació i nostre dolor amb més
força?
El
problema és greu. ¿Hem de seguir «estancats» en un mode de
celebració eucarística poc atractiva per als homes i dones d'avui?
¿És aquesta litúrgia que repetim des de fa segles la que més pot
ajudar-nos a actualitzar aquella cena memorable de Jesús en la qual
se concentra de mode admirable el nucli de nostra fe?
Revifar
la memòria de Jesús
La
crisis de la missa és el símbol més expressiu de la crisis que se
viu en el cristianisme actual.
Cada vegada sembla més evident que el compliment fidel del ritual de
la eucaristia, tal com ha quedat configurat durant segles, és
insuficient per alimentar el contacte vital amb Crist que necessita
avui la Església. L'allunyament silenciós de tants cristians que
abandonen la missa dominical, l'absència generalitzada dels joves,
incapaços d'entendre i gustar la celebració, les queixes i demandes
dels que assisteixen amb fidelitat exemplar, ens criden a tots que la
Església necessita en el centre mateix de les seves comunitats una
experiència sagramental més viva i sentida.
Tanmateix,
ningú sembla sentir-se responsable del que passa. Som
víctimes de la inèrcia, la covardia o la peresa.
Un dia, pot ser no llunyà, una Església més fràgil i pobre,
però amb més capacitat de renovació, emprendrà la transformació
del ritual de la eucaristia, i la jerarquia assumirà la seva
responsabilitat apostòlica per a prendre decisions que avui no gosem
ni plantejar.
Mentrestant
no podem restar passius. Perquè
un dia esdevingui una renovació litúrgica de la Cena del Senyor és
necessari crear un nou clima en les comunitats cristianes.
Hem de sentir de manera més viva la necessitat de recordar a Jesús
i fer de la seva memòria el principi d'una transformació profunda
de nostra experiència religiosa.
La
última Cena és
el gest privilegiat en el qual Jesús, davant la proximitat de la
seva mort, recapitula el que ha estat la seva vida i el que serà la
seva crucifixió. En aquesta Cena se concentra i revela de manera
excepcional el contingut salvador de tota la seva existència: son
amor al Pare i sa compassió vers els humans, duts fins a l'extrem.
Per
això és tan important una celebració viva de la eucaristia.
En ella actualitzem la presència de Jesús enmig de nosaltres.
Reproduir el que ell va viure al terme de sa vida, plena i
intensament fidel al projecte del seu Pare, és la experiència
privilegiada que necessitem per a alimentar nostre seguiment a Jesús
i nostre treball per a obrir camins al Regne.
Hem
d'escoltar amb més profunditat el mandat de Jesús: "Feu
això en memòria meva". Enmig de
dificultats, obstacles i resistències, hem de lluitar contra
l'oblit. Necessitem fer memòria de Jesús amb més veritat i
autenticitat.
Necessitem
revifar i renovar la celebració de la eucaristia.
EXPERIÈNCIA
DECISIVA
El
que em mengi viurà per mi.
Com
és natural, la celebració de la missa ha canviat al llarg dels
segles. Segons l'època, teòlegs i liturgistes han destacat uns
aspectes i negligit altres. La missa ha servit per celebrar
coronacions, retre homenatges o commemorar victòries. Els músics
l'han convertida en concert. Els pobles, integrat en devocions i
costums religioses...
Després
de vint segles, pot ser necessari recordar alguns trets essencials de
la última Cena del Senyor, tal com era recordada i viscuda per les
primeres generacions cristianes.
En
el fons d'aquesta cena hi ha quelcom que mai serà oblidat: els seus
seguidors no quedaran orfes. La mort de Jesús no podrà rompre la
comunió amb ell. Ningú ha de sentir el buit de l'absència. Els
deixebles no se queden sols, a mercè dels avatars de la història.
En el centre de tota comunitat cristiana que celebra la eucaristia
està Crist viu i operant. Aquí està el secret de seva força.
D'ell
se alimenta la fe dels seus seguidors. No basta assistir a aquesta
cena. Els deixebles són invitats a «menjar». Per a alimentar
nostra adhesió a Jesucrist, necessitem reunir-nos a escoltar les
seves paraules i introduir-les en nostre cor, i acostar-nos a
combregar amb ell identificant-nos amb son estil de viure. Cap altra
experiència ens pot oferir aliment més sòlid.
No
hem d'oblidar que «combregar» amb Jesús és
combregar amb algú que ha viscut i ha mort «entregat»
pels altres. Així insisteix Jesús. Son cos és un «cos
entregat» i sa sang és una «sang derramada»
per la salvació de tots. És una contradicció acostar-nos a
«combregar» amb Jesús, sentint-nos preocupats del
que no sigui nostre propi interès.
Res
més central i decisiu per als seguidors de Jesús que la celebració
d'aquesta cena del Senyor. Per això cal cuidar-la tant. Ben
celebrada, la eucaristia ens modela, ens uneix a Jesús, ens alimenta
de sa vida, ens familiaritza amb l'evangeli, ens convida a viure en
actitud de servei fratern, i ens sosté en l'esperança del
re-encontre final amb ell.
CADA
DIUMENGE
Jo
som el pa viu...
Per
a celebrar la eucaristia dominical no basta seguir les normes
prescrites o pronunciar les paraules obligades. No basta tampoc
cantar, persignar-se o donar-nos la pau en el moment adequat. És
molt fàcil assistir a missa i no celebrar res en el cor; oir les
lectures corresponents i no escoltar la veu de Déu; combregar
piadosament sense combregar amb Crist; donar-nos la pau sense
reconciliar-nos. ¿Com viure la missa del diumenge com una
experiència que renova i enforteix nostra fe?
Per
a començar, cal escoltar amb atenció i alegria la Paraula de Déu
l'evangeli
de Jesús.
Durant la setmana hem vist la televisió, hem escoltat la ràdio i
hem llegit la premsa. Vivim atabalats per missatges, veus, sorolls,
notícies, informació i publicitat. Necessitem escoltar altres veus
diferents que ens curin per dintre.
És
un respir escoltar les paraules directes i senzilles de Jesús.
Porten veritat a nostra vida. Ens alliberen d'enganys, pors i
egoismes que ens fan mal. Ens ensenyen a viure amb més senzillesa i
dignitat, amb més sentit i esperança. És una sort fer el
recorregut de la vida guiats cada diumenge per la llum de l'evangeli.
La
pregària
eucarística
constitueix
el moment central. No ens podem distraure. «Elevem
el cor»
per donar gràcies a Déu. És bo, és just i necessari agrair a Déu
per la vida, per la creació entera, pel regal que és Jesucrist. La
vida no és sols feina, esforç i agitació. És també celebració,
acció de gràcies i lloança a Déu. És un respir reunir-nos cada
diumenge per a sentir la vida com a regal i donar gràcies al
Creador.
La
comunió
amb Crist
és
decisiva. És el moment d'acollir a Jesús en nostra vida per a
experimentar-lo en nosaltres, per a identificar-nos amb ell i per a
deixar-nos treballar, consolar i enfortir pel seu Esperit.
Tot
això no ho vivim tancats en nostre petit món. Cantem junts el
Parenostre ens sentim germans de tots. Demanem que a
ningú manqui pa ni el perdó. Ens donem la pau i la cerquem per a
tots.
ABUSOS
El
que menja la meva carn... habita en mi.
S'ha
publicat un document romà que té com a finalitat «protegir»
la celebració litúrgica de la eucaristia en front de «abusos»
en la observança del ritual. Tanmateix, el mateix document adverteix
que «la
mera
observança
externa de les normes, com resulta evident, és contrària a la
essència de la sagrada litúrgia».
No
basta observar correctament els ritus. Ens pot preocupar que no
s'observi estrictament la normativa, però el que ens ha d'inquietar
és seguir celebrant rutinàriament la Cena del Senyor sense
plantejar-nos una renovació més profunda de nostra vida. Ho va dir
Jesús. Decisiu no és cridar-li «Senyor, Senyor»,
sinó fer la voluntat del Pare. Per això, hem de recordar altres
possibles abusos.
És
un greu abús convertir la missa en una «coartada
religiosa»
que tranquil·litza nostra consciència, i ens dispensa de viure dia
a dia el seguiment fidel a Jesús. El teòleg i biblista Von Allmen
diu: «La
Cena fa emmalaltir
a les Esglésies quan no és un lloc d'un amor confessat i compartit,
i quan no llança als creients al món per a que donin en ell
testimoni de l'evangeli».
És
un abús combregar amb Crist ritual sense preocupar-nos de
combregar amb els germans; compartir el pa eucarístic ignorant la
fam de milions d'éssers humans privats de pa, justícia i dignitat;
celebrar «correctament» el memorial del Crucificat i
seguir insensibles davant els crucificats que prolonguen avui sa
passió.
És
un abús celebrar cada setmana el sacrament de l'amor sense fer res
per suprimir nostres egoismes i sense cultivar més la amistat i la
solidaritat. És una «comèdia» donar-nos la pau del Senyor i no
eliminar de nostre cor ressentiments, odis i actituds d'exclusió.
Avui
celebrem els cristians la festa del «Corpus
Christi»
¿Què
diría avui Jesús de nostres eucaristies? ¿Quina cosa el
preocuparia? ¿Ens manaria de nou interrompre nostres ritus davant
l'altar, per a anar abans a crear una societat més justa i
reconciliada?
EL
NOU DIUMENGE
El
que menja aquest pa viurà per a sempre.
El
diumenge ja no és el que era fa uns anys. En poc temps ha crescut i
ha esdevingut el «cap de setmana», que comença ja el divendres a
la tarda i en el qual gran part de la població pot viure de manera
diferent i fugir de les obligacions del treball, dels horaris
imposats i de la rutina diària.
No
tots vivim aquest «nou diumenge» de la mateixa
manera. Per a alguns és una vertadera sort; tenen iniciativa,
possibilitats i fantasia per a fruir a son gust aquests dies. Per
a altres és un temp cruel, ja que senten més la soledat, malaltia o
vellesa; el diumenge sols desvetlla en ells tedi i nostàlgia. Altres
temen el diumenge, no saben què fer amb ell, s'avorreixen; si no fos
pel futbol seria insuportable.
Teòlegs
i liturgistes se demanen avui com serà en el futur el diumenge
cristià. ¿Se reduirà a una celebració de la missa, aïllada i
sense cap connexió amb el cap de setmana de la gent? Per contra, «¿no
serà possible
una
integració dinàmica dels valors humans del cap de setmana
en
la mística del diumenge?»
Un
liturgista basc ofereix algunes pistes.
El
diumenge cristià pot ser l'ànima del cap de setmana, que ajudi als
creients a experimentar millor sa llibertat de fills de Déu, sense
imposicions ni fins utilitaris. La Eucaristia podria ajudar a
recuperar el assossec i revifar l'alè interior. El cap de setmana
podem ser un poc més «nosaltres mateixos».
Per
altra banda, se podria recuperar el dissabte com a festa de la
creació; d'aquesta manera se podria prosseguir el diumenge amb la
celebració de la salvació. Així pensen alguns liturgistes. La fe
ajudaria aleshores a viure el cap de setmana com una celebració al
Creador i un encontre amb la natura, no per mitjà del treball, sinó
del gaudi i de la contemplació.
Per
últim, la celebració de la «assemblea eucarística» pot animar i
donar un sentit més profund a aqueixa altra dimensió del cap de
setmana que és la comunicació entranyable i gratificant amb amics i
familiars o l'encontre amb altres persones i altres pobles. El cap de
setmana pot ser experiència d'encontre i comunió de germans.
¿Creixerà el diumenge cristià fins a ser «ferment i sal»
del cap de setmana de l'actual cultura? En qualsevol cas,
podem fer-nos una pregunta en aquesta festa de la Eucaristia: ¿sabem
els cristians extreure de la Eucaristia dominical alè i alegria per
a viure el nou diumenge?
LA
EXPERIÈNCIA DE LA MISSA
El
que menja aquest pa viurà per a sempre.
El
poble cristià ja no és mer espectador en la celebració de la
eucaristia dominical. Pot escoltar la Paraula de Déu en la pròpia
llengua, pren part activa amb els cants i oració, i bastants
intervenen animant l'acció litúrgica, llegeixen o distribueixen la
comunió. Tot fa un dels fruits més positius del últim Concili.
Bastants,
tanmateix, no coneixen l'estructura bàsica de la eucaristia, ignoren
el sentit dels símbols i les expressions més habituals, ningú els
ha ensenyat de manera pràctica com viure cada moment de la missa.
Una tasca urgent de nostra Església és oferir als fidels una
catequesis que els ajudi a viure millor la eucaristia del diumenge.
Suggerències
elementals.
La
missa comença amb un conjunt de ritus
de introducció
(cant
d'entrada, salutació, ritu penitencial, glòria i oració). No se
tracta de minuts sense importància per a donar temps a que la gent
s'acomodi. És el moment de recollir nostra vida concreta de la
setmana amb ses alegries i sofriments, ses preocupacions i pecats,
per a preparar-nos a viure un encontre amb Déu. Ell ens espera.
Cantem, meditem el que diem, demanem perdó, ens sentim units als
altres creients i preparem nostre cor.
Llavors,
la
escolta
de la Paraula de Déu
(lectures
bíbliques, homilia). Durant aquest temps estem asseguts, en actitud
d'escolta a Déu. Important no és oir el que diu el sacerdot, sinó
escoltar internament a Jesucrist. Hem oït tota classe de paraules,
veus i renous durant la setmana. Ara escoltem quelcom diferent, que
pot il·luminar nostra vida i posar una altra alegria en nostro cor.
És un moment important per a alimentar nostra fe.
Després
de l'ofertori, comença la pregària
eucarística
que
se inicia amb el prefaci i conclou amb una lloança final. És el
moment de «elevar
el cor»
fins a Déu i agrair son amor salvador manifestat en la mort i
resurrecció de Crist. És «just
i necessari»,
és «nostre
deure i salvació»,
és el més gran que podem fer. Per a un creient, el moment més
gojós i intens de la setmana.
Segueix
després
la comunió.
Ens preparem tots junts, com a germans. Per això recitem o cantem el
«Pare
nostre»
i ens donem la pau del Senyor. Després ens acostem amb fe a rebre a
Crist. L'acollim amb alegria, ja que ell alimenta i sosté nostra
vida. Ens sentim més units que mai a ell. No sabríem ja viure sense
Crist.
La
missa termina amb uns
ritus de conclusió.
Ens acomiadem i rebem la benedicció de Déu. Comencem així una nova
setmana renovats interiorment. Déu ens acompanya.
UN
PAS DECISIU
El
que menja d'aquest pa viurà per a sempre.
Un
fet sociològic significatiu d'aquests anys, i que més impacte
tindrà en el futur de Europa, és el «distanciament religiós».
Moltes persones se distancien de la experiència religiosa que
havien viscut.
¿Com
es produeix aquest fenómen que diuen «revolució silenciosa»?
¿Què passa en aqueixes persones que abandonen la fe? Sens dubte,
l'itinerari de cada persona és únic, però els estudis que se fan
permeten descriure algunes etapes fonamentals d'aqueix distanciament.
Tot
comença en abandonar l'assistència regular a la missa dominical.
Les raons són de tot tipus. De fet, s'abandona la pràctica
habitual. La persona segueix afirmant «som creient, però no
practicant».
Aquesta
situació evoluciona vers un allunyament progressiu de la Església.
El no practicant se sent cada cop menys integrat en la comunitat
cristiana. Perd el contacte. Mira a la Església cada vegada més des
de fora. És fàcil llavores dir: «Crec en Jesucrist, però no
en la Església.»
Tanmateix,
a poc a poc, la persona perd el «sentit cristià» de
la vida. La seva experiència religiosa se dissol. La fe no és
re-actualitzada. L'individu se organitza sa vida des de ses pròpies
opcions i interessos. «Jo no faig mal a ningú.
¿Per a què necessito res més?»
En
aquest moment se pot ja perdre la fe en sentit estricte. La persona
oblida totalment a Jesucrist. Cada vegada és més estrany resar. Ja
no hi ha comunicació amb un Déu personal. Quan se li pregunta, la
persona titubeja: «No sé si crec o no. Tal volta hi hagi
qualque cosa.»
Pot
créixer la indiferència religiosa i la apatia. Déu no interessa ja
ni com a plantejament. La persona viu un «ateisme pràctic».
Procés acabat.
Aquest
esquema de distanciament, posa de relleu un fet constatat a Europa.
Està clar que no se pot identificar l'abandó de la pràctica
religiosa amb la no creença. Però, de fet, qui abandona la missa
dominical dona una passa decisiva cap a la deterioració i la pèrdua
progressiva de sa fe.
La
festa del «Corpus»
o
festa de la Eucaristia ens recorda una experiència elemental. Qui no
alimenta sa fe, la perd. Qui no se troba mai amb altres creients per
a recordar l' Evangeli, orar a Déu i revifar son esperit, buidarà
sa vida de fe.
DE
LA MISSA A LA EUCARISTIA
El
que menja d'aquest pa viurà per sempre.
Durant
segles, «la missa» ha estat el terme usat per a designar la reunió
eucarística dels cristians. Com és sabut, aquesta paraula ve del
comiat dit en llatí: «Itte, missa est». «Missa»
significava la benedicció final i, després, tota la celebració.
Aquest
nom de «missa» té ressonàncies socio-religioses i
ve a ser com l'indicador d'una determinada mentalitat que ha
configurat la pràctica religiosa de molts cristians («oir
missa», «dir missa», «missa homenatge», «missa polifònica»,
«misses gregorianes»...).
S'observa
una tendència generalitzada a substituir el nom de «missa» per
«eucaristia»,
terme
més antic, d'arrels bíbliques més profundes i que significa «acció
de gràcies».
Aquest canvi de paraules no és un capritx de teòlegs i liturgistes.
Suggereix tot un canvi d'actitud, el descobriment d'uns valors nous i
una voluntat de viure aquesta celebració en tota la seva riquesa.
Com diu X.
Basurko: «Celebrar
la eucaristia no és el mateix que dir missa o oir missa».
El
canvi apunta a passar d'una missa entesa com acte religiós individual
vers una eucaristia que alimenta i construeix a tota la comunitat.
D'un
assumpte que concern al clero que «diu la missa» mentre
els altres assisteixen passius «oint-la», a una celebració
viscuda per tots de manera activa i intel·ligible.
D'una
obligació sagrada, unida a un precepte baix pecat mortal, a una
reunió gojosa que la comunitat necessita celebrar tots els diumenges
per a alimentar la fe, créixer en fraternitat i revifar l' esperança en Crist ressuscitat.
D'una
missa que ha servit de marc per a tota classe d'aniversaris, festes,
homenatges o lluïment de cors i solistes, a la celebració de la
Cena del Senyor per la comunitat creient.
De
la commemoració ritual del sacrifici expiatori de Crist a la creu, a
una celebració que reculli també les altres dimensions de la
eucaristia com a banquet eucarístic, comunió fraterna i acció de
gràcies a Déu.
Del
compliment d'un deure religiós que res a veure té amb la vida, a
una celebració que és exigència d'amor solidari als més pobres i
de lluita per un món més just.
La
festa del «Corpus
Christi»
pot
ser moment adequat perquè, en cada comunitat parroquial, pastors i
creients ens demanem què fem perquè la eucaristia sigui, com vol
el Concili, «centre
i cim de tota la vida de la comunitat cristiana».
