Aquest
diumenge celebrem la festa de la Santíssima Trinitat. A vegades
sentim comentaris com que ‘és una festa que no entenc massa, és
tan teològica, que si tres persones, una essència… què vol dir
tot això?’
És
cert que sabem que de Déu ben poc podem dir, perquè no podem
concebre la seva immensitat. Podem recordar la tendra escena
atribuïda a sant Agustí, que va estudiar tan a fons el misteri de
la Trinitat que va fer un llarg, dens i profund llibre anomenat
“Sobre la Trinitat”.
Doncs
bé, es diu que un dia passejant per la platja, va veure un nen que
agafava aigua del mar i la posava en un forat fet a la sorra. El
sant d’Hipona li va preguntar què feia, i davant la resposta del
nen de que ‘intento posar tota l‘aigua del mar en aquest forat’,
li va dir que això era impossible… El nen aleshores li va dir:
“doncs més impossible és que intentis concebre el misteri de la
Santíssima Trinitat amb les limitades capacitats humanes que
tenim.”
Sí,
el misteri de la Trinitat ens supera pertot arreu!
Però
la festa d’ avui ens recorda una cosa: que Déu se’ns ha
manifestat com a bondat (primera lectura d’ avui, Ex 34,4b-6.8-9),
i com a comunitat d’amor.
Leonardo
Boff en un preciós llibre que es diu: “La Santísima Trinidad es
la mejor comunidad” ens recorda que en realitat el misteri de la
Trinitat sí té a veure amb nosaltres, i molt.
Si
Déu és el qui Estima, l’ Estimat i l’ Amor, si Déu és Infinita
Tendresa, es fa Germà nostre, i es manifesta com a Fortalesa
nostra, això ens afecta! I tant!
Si
Déu és Comunitat d’amor, això ens afecta! Perquè ens recorda
que si nosaltres som obra de les seves mans, ens ha deixat la seva
empremta. I la seva empremta és la de la comunitat profunda en
l’ amor. La de la comunió d’uns amb els altres.
1) Per
això podem dir que el fet que Déu sigui Trinitat, sigui comunitat
d’Amor, ens suposa una crida a ser també constructors de
fraternitat en el nostre món.
Ens
convida a que res del patiment dels nostres germans ens sigui aliè.
El patiment dels oblidats, de les persones oblidades i descartades,
dels que tenen dificultats per arribar a final de mes, els
ancians/es que veuen esllanguir-se les seves forces, els infants
maltractats o abusats, les dones que pateixen violència, o
discriminació, els joves que es veuen sense futur, els immigrats o
refugiats que es troben atrapats en terra de ningú… tot això no
ens pot ser aliè, si el nostre Déu és un Déu-comunitat d’amor.
Perquè tota la humanitat està cridada a ser comunitat d’amor. I
una comunitat d’amor no descarta, no discrimina, no oblida ningú,
no deixa fora de joc ni margina ningú, no s’aprofita de ningú…
2) Però
també aquesta comunitat d’amor ens recorda que tampoc res del
nostre món ens és aliè.
En
efecte, la mateixa natura és un sistema de múltiples relacions que
constitueixen un tot. Potser, doncs, si deixem de pensar en un Déu
solitari i aïllat, ens deixarem de considerar també com a éssers
solitaris i aïllats de la resta de les creatures, i de les altres
persones.
Potser
si comencem a veure que el mateix creador és comunitat d’amor,
ens sentirem convidats a ser també més fraterns amb la resta de
creatures, i veurem com essencial des de l anostra fe el nostre
treball de cura dels altres i de construcció d’una harmonia més
gran en el nostre món.
Sí,
Déu-Trinitat és una gran notícia per a nosaltres, i ens convida a
respondre sentint-nos constructors de comunitat humana i d’ harmonia
i cura de tota la creació.
Que
aquesta festa ens hi ajudi!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada