La
Epifania del Senyor (B)
EVANGELI
Hem
vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 2, 1-12
1
Després
que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes,
vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, 2
preguntaven:
--On
és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva
estrella i venim a adorar-lo.
3
Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell
tot Jerusalem. 4 Herodes va convocar
tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre
el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. 5
Ells li respongueren:
--A
Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta:
6
» I tu Betlem, terra de Judà,
no
ets de cap manera la més petita
de
les principals viles de Judà,
perquè
de tu sortirà un príncep
que
pasturarà Israel, el meu poble.
7
Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el
moment exacte en què se'ls havia aparegut l'estrella 8
i els encaminà a Betlem dient-los:
--Aneu
i informeu-vos amb exactitud d'aquest infant; i quan l'haureu trobat,
feu-m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo.
9Després
de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors
l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells,
fins que s'aturà damunt el lloc on era l'infant. 10
L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. 11
Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare,
es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves
arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra.
12
I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes,
se'n tornaren al seu país per un altre camí.
Paraula
de Déu.
¿A
QUI ADOREM ?
Es
prostraren a terra i el van adorar
Els
mags vénen del «Orient»,
un lloc que evoca en els jueus la pàtria de l'astrologia i altres
ciències estranyes. Són pagans. No coneixen les Escriptures
Sagrades de Israel, però sí el llenguatge de les estrelles. Busquen
la veritat i se posen en marxa per a descobrir-la. Se deixen guiar
pel misteri, senten necessitat de
«adorar».
La
seva presència provoca un sobresalt a tot Jerusalem. Els mags han
vist brillar una estrella nova que els fa pensar que ja ha nascut «el
rei
dels
jueus»
i vénen a «adorar-lo».
Aquest rei no és August. Tampoc Herodes. ¿
On és ?
Aquesta
és la seva pregunta.
Herodes
es «sobresalta».
La notícia no li causa cap alegría. Ell ha estat designat per Roma
«rei dels jueus». Cal acabar amb el nadó: ¿On és aqueix estrany
rival? Els «grans
sacerdots i lletrats»
coneixen
les Escriptures i saben que ha de néixer a Betlem, però no
s'interessen pel nin ni es posen en marxa per a adorar-lo.
Això
és el que trobarà Jesús al llarg de la vida: hostilitat i rebuig
en els representants del poder polític; indiferència i resistència
en els dirigents religiosos. Sols els que cerquen el regne de Déu i
sa justícia l'acolliran.
Els
mags prossegueixen la seva llarga recerca. A voltes, la estrella que
els guia desapareix deixant-los en la incertesa. A voltes, brilla de
bell nou i els omple de «immensa
alegria».
A la fi se troben amb l'Infant el i «prostraren
a terra i el van adorar».
Després,
posen al seu servei les riqueses que tenen i els tresors més
valuosos que posseeixen. Aquest Nin pot comptar amb ells ja que el
reconeixen com el seu Rei i Senyor.
En
l'aparent ingenuïtat, aquest relat ens planteja preguntes decisives:
¿Davant qui ens agenollem nosaltres? ¿Com es diu el «déu» que
adorem en el fons de nostre ser? Ens diem cristians, però ¿ adorem
el Nin de Betlem? ¿Posem als seus peus nostres riqueses i nostre
benestar?¿Estem disposats a escoltar la seva crida a entrar en el
regne de Déu i sa justícia?
En
nostres vides sempre hi ha alguna estrella que ens guía a Betlem.
UNA
FESTA DE TOTS
Hem
vist sortir la seva estrella...
Hi
ha una pregunta que me ronda sovint quan arriba Nadal. ¿Què poden
ser aquestes festes per a un home que ja no creu? ¿Què pot viure
enmig d'aquesta «atmosfera»
tan especial que s'apodera de la societat ?
No
és curiositat. Respon més tost a un altra preocupació. ¿Se pot
captar en el fons d'aquestes festes alguna cosa «bona»
per a tots els homes, siguin o no creients? ¿És possible escoltar
encara algun missatge vàlid per a tots, darrere despropòsits
consumistes i sentiments banals ?
Per
això he llegit l'experiència personal de M
Yourcenar.
Diu així:
«Jo
no soc catòlica, ni protestant, ni tan sols cristiana en el sentit
ple del terme, però tot em porta a celebrar aquesta festa tan rica
en significacions... Nadal és una festa de tots. El que es celebra
és un naixement, i un naixement com haurien de ser tots, el d'un nen
esperat amb amor i respecte, que porta en la seva persona l'esperança
del món. Se tracta de gent pobre... i és la festa dels homes de
bona voluntat..
És
la festa de la comunitat humana, ja que és la dels tres Reis, la
llegenda dels quals ens conta que un d'ells era negre. És,
finalment, la festa de la mateixa terra, que en la seva marxa
sobrepassa en aqueixos moments el punt del solstici d'hivern i ens
arrossega a tots a la primavera».
¿Què
hi ha darrera aquestes paraules? ¿Poesia? ¿Nostàlgia? ¿Necessitat
d'esperança? Llegint-les, me vénen a la ment aquelles altres del
teòleg K
Rahner:
«És
possible que tots creiem més del que d'ordinari admetem, més del
que afirmem de nosaltres mateixos i de nostra vida, quan formulem
conviccions teòriques».
Cert
és que el misteri envolta nostra existència per tot arreu, i ens
obliga a tots, enmig d'una vida a voltes tan prosaica, a pregunta-nos
cap a on s'encamina tot i a on podem posar nostra esperança.
En
el fons del Nadal hi ha un missatge que és per a tots. Els homes no
estem sols, perduts en una existència sense esperança. Hi ha un Déu
Salvador obstinat en que tot acabi bé. I aquest Déu a qui temem o
en qui sols no creiem, és un Déu en qui sols hi ha bondat i amor a
l'home.
El
que se'ns demana confiar-nos al misteri últim d'amor que diem Déu.
Acollir-lo confiats, sense escepticismes. I encara que, després de
Nadal, tot segueixi com abans, l'important i decisiu és que Déu ens
accepta i que la vida de l'home, de tot home, està salvada en
esperança.
MATAR
O ADORAR
Es
prostraren a terra i el van adorar.
Herodes
i la seva cort de Jerusalem representen el món dels poderosos. Tot
val en aquest món per tal d'assegurar el propi poder: el càlcul, la
estratègia i la mentida. Val fins i tot la crueltat, el terror, el
menyspreu a l'ésser humà i la destrucció dels innocents. És un
món que coneixem bé ja que respirem la seva atmosfera fins a la
nàusea. Sembla un món gran i poderós, se'ns presenta com a
defensor de l'orde i la justícia, però és dèbil i mesquí ja que
acaba sempre cercant al nin «per
a
matar-lo”.
Segons
el relat de Mateu, uns mags vinguts d'Orient irrompen en aquest món
de tenebres. Alguns exegetes interpreten avui la llegenda evangèlica
acudint a la psicologia del profund.
Els
mags representen el camí que segueixen els que escolten els anhels
més nobles del cor humà; l'estrella que els guia és la nostàlgia
del diví; el camí que recorren és el desig.
Per
a descobrir el diví en l'humà, per a adorar al nen en lloc de
buscar la seva mort, per a reconèixer la dignitat del ésser humà
en lloc de destruir-la, cal recórrer un camí molt diferent del que
segueix Herodes.
No
és un camí fàcil. No basta escoltar la crida del cor; cal que
posar-se en marxa, exposar-se, córrer riscs. El ges final dels mags
és sublim. No maten el nin, sinó que l'adoren. S'inclinen
respectuosos davant la seva dignitat; veuen resplendir en ell
l'estrella de Déu; descobreixen el diví en l'humà.
És
el missatge central del Fill de Déu encarnat en el nin de Betlem.
Podem
albirar també el significat simbòlic dels regals que ofereixen:
L'
or
reconeixen
amb ell la dignitat i el valor inestimable de l'ésser humà; tot ha
de romandre subordinat a la seva felicitat. Un nin mereix que es
posin als seus peus totes les riqueses del món.
L'
encens
recull
el desig de que la vida del nin es desplegui i la seva dignitat
s'elevi fins al cel. Tot ésser humà està cridat a participar de
la vida mateixa de Déu.
La
mirra
és medicina per a curar la malaltia i alleujar el sofriment. L'ésser
humà necessita cures i consol, no violència i agressió.
Amb
la seva atenció al dèbil i la seva tendresa a l' humiliat, aquest
Nin introduirà en el món la màgia de l'amor, única força de
salvació, que ja des d'ara fa tremolar al poderós Herodes.
ORIENTAR-SE
VERS DÉU
Vingueren
uns savis d'Orient
No
hi ha tècniques ni mètodes que menin de forma automàtica cap a
Déu. Però sí hi ha actituds i gestos que poden disposar a les
persones a la «visita de Déu»
i preparar l'encontre amb ell. Més encara. Les paraules més belles
i els discursos més brillants sobre Déu són inútils si la persona
no s'obre personalment a ell. ¿Com ?
El
més important per a orientar-se cap a Déu és invocar-lo des del
fons del cor, a soles, en la intimitat de la pròpia consciència. És
aquí on un s'obre confiat al misteri de Déu o decideix viure sol,
de forma atea.
Però,
¿se pot invocar a Déu quan un no creu en ell ni està segur de res
? Ch.
Foucauld
i
altres no creients van iniciar la recerca de Déu amb aquesta
invocació: «Déu,
si existiu, mostreu-me vostre rostre.»
Aquesta invocació humil i sincera enmig de la foscor és,
probablement, un dels camins més purs per a fer-se sensible al
misteri de Déu.
També
s'orienta la persona vers Déu quan se posa a escoltar als que creuen
en ell. Cadascú ha de viure la seva pròpia experiència religiosa,
però és enriquidor escoltar als grans creients: Abraham, Moisès,
els profetes i, davant de tots ellos, Jesús, l' Enviat de Déu.
Se
pot també escoltar a amics i éssers estimats que viuen avui la seva
fe de forma convençuda i gojosa. Si un es tanca en son petit món,
sense obrir-se a les experiències dels altres, corre el risc
d'ignorar camins d'apropament al misteri.
Per
a orientar-se vers Déu és també important eliminar de la pròpia
vida allò que, segurament, no és compatible amb ell. Si un, per
exemple, pretén de saber-ho ja tot i haver comprès el misteri del
món i de l'home, de la vida i de la mort, és difícil que busqui de
veritat a Déu.
Si
un viu encongit per la por o enfonsat en la desesperança, ¿com
confiarà en un Déu que l'estima sense fi ? Si algú es tanca en son
propi egoisme i només sent desamor i distanciament dels altres, ¿com
podrà obrir-se a un Déu que és sols amor?
Per
a orientar-se vers Déu és fonamental la constància. Mantenir el
desig. Perseverar en la recerca. Seguir invocant. Saber esperar. No
hi ha altra forma de aprofundir en el misteri de qui és la font de
la vida.
El
relat dels mags destaca la seva actitud exemplar en la recerca del
Salvador. Aquests homes saben posar-se en camí cap al misteri. Saben
preguntar humilment, superar moments de foscor, perseverar en la
recerca i adorar Déu encarnat en la fragilitat d'un ésser humà.
BUSCAR
LA VERITAT
Es
prostraren a terra i el van adorar
¿Què
és la veritat? Aquesta és la pregunta més important que pot
brollar en el cor de l'ésser humà.
I
seria equivocació intentar respondre precipitats, ja que si sorgeix
en nosaltres és senzillament perquè no coneixem exactament la
resposta.
Probablement,
el primer que hem de dir és que la veritat no és una fórmula, una
clàusula ni un dogma. La veritat no és meva ni teva ni de ningú.
No es hindú ni cristiana ni mahometana.
La
veritat no pertany plenament a cap home. La veritat ens transcendeix
i ens exigeix una actitud de recerca humil i honesta.
Per
això, seria error que un cregués estar en la veritat perquè
s'agafa a la seva ideologia, a la seva cultura o a la seva religió.
Una
persona pot repetir un cop i un altre fórmules que ha prestat d'aquí
i d'allà. Pot recitar credos que ha escoltat als seus avantpassats.
Pot llegir molts llibres, acumular coneixements i arribar a ser un
erudit. Però encara que sàpiga moltes
“coses”, ¿què sap encara de la veritat?
Tal
volta, el primer que hem de preguntar-nos cada un és si, realment,
volem conèixer la veritat.
Encara
que sembli estrany és rar trobar-se amb persones que desitgen i
cerquen la veritat. I la raó és senzilla. Tenim por a la veritat ja
que intuïm que la veritat ens obligaria a desprendre'ns de
il·lusions i enganys massa volguts i ens obligaria a canviar de
vida.
En
realitat, no és maldar per posseir la veritat, sinó deixar que la
veritat s'apoderi de nosaltres i ens transformi.
Però
qualque cosa més. Els homes que més apassionadament han cercat la
veritat, siguin poetes, místics o científics, semblen estar d'acord
en una cosa: l'essencial roman fora de nostre abast, la veritat
última segueix misteri. La recerca de la veritat condueix l'home a
l'adoració.
És
cert que la cultura moderna ha pretès esborrar el misteri establint,
sense cap fonament racional, que sols ha d'existir allò que pot ser
captat per la raó humana. Però, ¿qui som nosaltres per a decidir
que sols existeix la veritat que cap en nostres petites ments?
El
relat dels mags és un símbol d'aqueixa recerca sincera i humil
d'uns homes que, honests, cerquen i acaben adorant el misteri .
INCAPAÇOS
D' ADORAR
Es
prostraren a terra i el van adorar.
L'home
actual ha quedat, en gran mesura, atrofiat per a descobrir a Déu. No
és que sigui ateu. És que s'ha fet «incapaç
de Déu».
Quan
un home o una dona només busca o coneix l'amor baix formes
degenerades i sa vida és mou exclusivament per interessos egoistes
de benefici o guany, alguna cosa s'asseca en el seu cor.
Quantes
persones viuen avui un estil de vida que els aclapara i empobreix.
Envellits prematurament, endurits per dedins, sense capacitat
d'obrir-se a Déu per cap escletxa de l'existència, caminen per la
vida sense la companyia interior de ningú.
El
gran teòleg A.
Delp,
executat pel nazis, veia en aquest enduriment interior el major
perill per a l'home modern. Llavors deixa l'home d'alçar cap a les
estrelles totes les mans del seu ésser. La incapacitat de l'home
actual per a adorar, estimar, venerar, té la seva causa en sa
desmesurada ambició i en l'enduriment de la existència».
Aquesta
incapacitat per a adorar a Déu se'ha apoderat també de molts
creients que només cerquen un «Déu útil». Sols els interesa un
Déu que serveixi per als seus projectes privats o els seus programes
socio-polítics.
Déu
queda així convertit en un «article de consum» del que podem
disposar segons nostres conveniències i interessos. Però Déu és
una altra cosa. Déu és Amor infinit, encarnat en nostra pròpia
existència. I davant aquest Déu, el primer és adoració, goig,
acció de gràcies.
Quan
s'oblida això, el cristianisme corre el risc de convertir- se en un
esforç gegantí d'humanització i la Església en una empresa sempre
tensa, sempre aclaparada, sempre amb la consciència de no assolir
l'èxit moral.
Però
la fe cristiana, abans que res, és descobriment de la Bondat de Déu
experiència agraïda de que sols Déu salva. El gest dels Mags
davant el Nin de Betlem expressa l'actitud primera de tot creient
davant Déu.
Déu
existeix. És aquí, en el fons de nostra vida. Som acollits per Ell.
No sabem a on ens vol conduir a través de la mort. Però podem viure
amb confiança davant el misteri.
Davant
un Déu del qual sols sabem que és Amor, no hi cap sinó el goig,
l'adoració i l'acció de gràcies. Per això, «quan
un cristià pensa que ja
ni
tan sols és capaç de pregar, hauria de tenir al manco alegria»
(L.
Boros).
SEGUIR
L' ESTRELLA
Hem
vist sortir la seva estrella...
Estem
massa acostumats al relat. Per altra banda, avui tot just ningú té
temps per aturar-se i contemplar a poc a poc les estrelles. No és
només qüestió de temps. Pertanyem a una època en la qual és més
fàcil veure la foscor de la nit que els punts lluminosos que brillen
enmig de qualsevol tenebra.
Tanmateix,
no deixa de ser commovedor pensar en aquell vell escriptor cristià
que, en elaborar el relat “midrashim”
dels Mags, els imaginà enmig de la nit, seguint la petita llum d'una
estrella.
La
narració respira la convicció profunda dels primers creients
després de la resurrecció. En Jesús s'han complert les paraules
del profeta Isaïes:
«El
poble que caminava en la fosca ha
vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al
país tenebrós»
Seria
una ingenuïtat pensar que nosaltres vivim una hora especialment fosca,
tràgica i angoixant. ¿No és precisament aquesta foscor, frustració
i impotència que captem en aquests moments, un dels trets que
acompanyen quasi sempre el caminar de l'home
per la terra?
Basta
obrir les pàgines de la història. Sens dubte, trobem moments de
llum en que s'anuncien grans èxits, es cerquen grans alliberacions,
s'entreveuen mons nous, s'obren horitzons més humans.
I
llavors, ¿què ve? Revolucions que creen noves esclavituds. Èxits
que provoquen nous problemes. Ideals que acaben en «solucions
a mitges». Nobles
lluites que acaben en «pactes mediocres».
De nou, les tenebres.
No
és estrany que se'ns digui que «Ser
home és moltes vegades una
experiència
de frustració»
(González
Faus).
Però no és aqueixa tota la veritat. Malgrat tots els fracassos i
frustracions, l'home es torna recompondre, torna esperar, torna a
posar-se en marxa en direcció a qualque part...
Hi
ha en l'home una cosa que el crida un pic i un altre a la vida i a la
esperança. Hi ha sempre una estrella que es torna encendre.
Per
als creients aqueixa estrella mena sempre a Crist. El cristià no
creu en qualsevol messianisme. I per això, no cau en qualsevol
desencant.
El
món no és «un
cas desesperat».
No està en fosca total. El mon no sols està malament i ha
de canviar.
El món està reconciliat amb Déu i pot
canviar.
Déu serà un dia a la fi de l'exili i les tenebres. Llum total. Avui
només ho veiem en una humil estrella que ens guia cap a Betlem.
