EPIFANIA DEL SENYOR

 

La Epifania del Senyor (B)

EVANGELI

Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 2, 1-12

1 Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, 2 preguntaven:

--On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.

3 Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. 4 Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. 5 Ells li respongueren:

--A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta:

6 » I tu Betlem, terra de Judà,

no ets de cap manera la més petita

de les principals viles de Judà,

perquè de tu sortirà un príncep

que pasturarà Israel, el meu poble.

7 Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se'ls havia aparegut l'estrella 8 i els encaminà a Betlem dient-los:

--Aneu i informeu-vos amb exactitud d'aquest infant; i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo.

9Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'infant. 10 L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. 11 Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra.

12 I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí.

Paraula de Déu.

¿A QUI ADOREM ?

Es prostraren a terra i el van adorar

Els mags vénen del «Orient», un lloc que evoca en els jueus la pàtria de l'astrologia i altres ciències estranyes. Són pagans. No coneixen les Escriptures Sagrades de Israel, però sí el llenguatge de les estrelles. Busquen la veritat i se posen en marxa per a descobrir-la. Se deixen guiar pel misteri, senten necessitat de «adorar».

La seva presència provoca un sobresalt a tot Jerusalem. Els mags han vist brillar una estrella nova que els fa pensar que ja ha nascut «el rei dels jueus» i vénen a «adorar-lo». Aquest rei no és August. Tampoc Herodes. ¿ On és ? Aquesta és la seva pregunta.

Herodes es «sobresalta». La notícia no li causa cap alegría. Ell ha estat designat per Roma «rei dels jueus». Cal acabar amb el nadó: ¿On és aqueix estrany rival? Els «grans sacerdots i lletrats» coneixen les Escriptures i saben que ha de néixer a Betlem, però no s'interessen pel nin ni es posen en marxa per a adorar-lo.

Això és el que trobarà Jesús al llarg de la vida: hostilitat i rebuig en els representants del poder polític; indiferència i resistència en els dirigents religiosos. Sols els que cerquen el regne de Déu i sa justícia l'acolliran.

Els mags prossegueixen la seva llarga recerca. A voltes, la estrella que els guia desapareix deixant-los en la incertesa. A voltes, brilla de bell nou i els omple de «immensa alegria». A la fi se troben amb l'Infant el i «prostraren a terra i el van adorar». Després, posen al seu servei les riqueses que tenen i els tresors més valuosos que posseeixen. Aquest Nin pot comptar amb ells ja que el reconeixen com el seu Rei i Senyor.

En l'aparent ingenuïtat, aquest relat ens planteja preguntes decisives: ¿Davant qui ens agenollem nosaltres? ¿Com es diu el «déu» que adorem en el fons de nostre ser? Ens diem cristians, però ¿ adorem el Nin de Betlem? ¿Posem als seus peus nostres riqueses i nostre benestar?¿Estem disposats a escoltar la seva crida a entrar en el regne de Déu i sa justícia?

En nostres vides sempre hi ha alguna estrella que ens guía a Betlem.

UNA FESTA DE TOTS

Hem vist sortir la seva estrella...

Hi ha una pregunta que me ronda sovint quan arriba Nadal. ¿Què poden ser aquestes festes per a un home que ja no creu? ¿Què pot viure enmig d'aquesta «atmosfera» tan especial que s'apodera de la societat ?

No és curiositat. Respon més tost a un altra preocupació. ¿Se pot captar en el fons d'aquestes festes alguna cosa «bona» per a tots els homes, siguin o no creients? ¿És possible escoltar encara algun missatge vàlid per a tots, darrere despropòsits consumistes i sentiments banals ?

Per això he llegit l'experiència personal de M Yourcenar. Diu així:

«Jo no soc catòlica, ni protestant, ni tan sols cristiana en el sentit ple del terme, però tot em porta a celebrar aquesta festa tan rica en significacions... Nadal és una festa de tots. El que es celebra és un naixement, i un naixement com haurien de ser tots, el d'un nen esperat amb amor i respecte, que porta en la seva persona l'esperança del món. Se tracta de gent pobre... i és la festa dels homes de bona voluntat..

És la festa de la comunitat humana, ja que és la dels tres Reis, la llegenda dels quals ens conta que un d'ells era negre. És, finalment, la festa de la mateixa terra, que en la seva marxa sobrepassa en aqueixos moments el punt del solstici d'hivern i ens arrossega a tots a la primavera».

¿Què hi ha darrera aquestes paraules? ¿Poesia? ¿Nostàlgia? ¿Necessitat d'esperança? Llegint-les, me vénen a la ment aquelles altres del teòleg K Rahner: «És possible que tots creiem més del que d'ordinari admetem, més del que afirmem de nosaltres mateixos i de nostra vida, quan formulem conviccions teòriques».

Cert és que el misteri envolta nostra existència per tot arreu, i ens obliga a tots, enmig d'una vida a voltes tan prosaica, a pregunta-nos cap a on s'encamina tot i a on podem posar nostra esperança.

En el fons del Nadal hi ha un missatge que és per a tots. Els homes no estem sols, perduts en una existència sense esperança. Hi ha un Déu Salvador obstinat en que tot acabi bé. I aquest Déu a qui temem o en qui sols no creiem, és un Déu en qui sols hi ha bondat i amor a l'home.

El que se'ns demana confiar-nos al misteri últim d'amor que diem Déu. Acollir-lo confiats, sense escepticismes. I encara que, després de Nadal, tot segueixi com abans, l'important i decisiu és que Déu ens accepta i que la vida de l'home, de tot home, està salvada en esperança.

MATAR O ADORAR

Es prostraren a terra i el van adorar.

Herodes i la seva cort de Jerusalem representen el món dels poderosos. Tot val en aquest món per tal d'assegurar el propi poder: el càlcul, la estratègia i la mentida. Val fins i tot la crueltat, el terror, el menyspreu a l'ésser humà i la destrucció dels innocents. És un món que coneixem bé ja que respirem la seva atmosfera fins a la nàusea. Sembla un món gran i poderós, se'ns presenta com a defensor de l'orde i la justícia, però és dèbil i mesquí ja que acaba sempre cercant al nin «per a matar-lo”.

Segons el relat de Mateu, uns mags vinguts d'Orient irrompen en aquest món de tenebres. Alguns exegetes interpreten avui la llegenda evangèlica acudint a la psicologia del profund.

Els mags representen el camí que segueixen els que escolten els anhels més nobles del cor humà; l'estrella que els guia és la nostàlgia del diví; el camí que recorren és el desig.

Per a descobrir el diví en l'humà, per a adorar al nen en lloc de buscar la seva mort, per a reconèixer la dignitat del ésser humà en lloc de destruir-la, cal recórrer un camí molt diferent del que segueix Herodes.

No és un camí fàcil. No basta escoltar la crida del cor; cal que posar-se en marxa, exposar-se, córrer riscs. El ges final dels mags és sublim. No maten el nin, sinó que l'adoren. S'inclinen respectuosos davant la seva dignitat; veuen resplendir en ell l'estrella de Déu; descobreixen el diví en l'humà.

És el missatge central del Fill de Déu encarnat en el nin de Betlem.

Podem albirar també el significat simbòlic dels regals que ofereixen:

L' or reconeixen amb ell la dignitat i el valor inestimable de l'ésser humà; tot ha de romandre subordinat a la seva felicitat. Un nin mereix que es posin als seus peus totes les riqueses del món.

L' encens recull el desig de que la vida del nin es desplegui i la seva dignitat s'elevi fins al cel. Tot ésser humà està cridat a participar de la vida mateixa de Déu.

La mirra és medicina per a curar la malaltia i alleujar el sofriment. L'ésser humà necessita cures i consol, no violència i agressió.

Amb la seva atenció al dèbil i la seva tendresa a l' humiliat, aquest Nin introduirà en el món la màgia de l'amor, única força de salvació, que ja des d'ara fa tremolar al poderós Herodes.

ORIENTAR-SE VERS DÉU

Vingueren uns savis d'Orient

No hi ha tècniques ni mètodes que menin de forma automàtica cap a Déu. Però sí hi ha actituds i gestos que poden disposar a les persones a la «visita de Déu» i preparar l'encontre amb ell. Més encara. Les paraules més belles i els discursos més brillants sobre Déu són inútils si la persona no s'obre personalment a ell. ¿Com ?

El més important per a orientar-se cap a Déu és invocar-lo des del fons del cor, a soles, en la intimitat de la pròpia consciència. És aquí on un s'obre confiat al misteri de Déu o decideix viure sol, de forma atea.

Però, ¿se pot invocar a Déu quan un no creu en ell ni està segur de res ? Ch. Foucauld i altres no creients van iniciar la recerca de Déu amb aquesta invocació: «Déu, si existiu, mostreu-me vostre rostre.» Aquesta invocació humil i sincera enmig de la foscor és, probablement, un dels camins més purs per a fer-se sensible al misteri de Déu.

També s'orienta la persona vers Déu quan se posa a escoltar als que creuen en ell. Cadascú ha de viure la seva pròpia experiència religiosa, però és enriquidor escoltar als grans creients: Abraham, Moisès, els profetes i, davant de tots ellos, Jesús, l' Enviat de Déu.

Se pot també escoltar a amics i éssers estimats que viuen avui la seva fe de forma convençuda i gojosa. Si un es tanca en son petit món, sense obrir-se a les experiències dels altres, corre el risc d'ignorar camins d'apropament al misteri.

Per a orientar-se vers Déu és també important eliminar de la pròpia vida allò que, segurament, no és compatible amb ell. Si un, per exemple, pretén de saber-ho ja tot i haver comprès el misteri del món i de l'home, de la vida i de la mort, és difícil que busqui de veritat a Déu.

Si un viu encongit per la por o enfonsat en la desesperança, ¿com confiarà en un Déu que l'estima sense fi ? Si algú es tanca en son propi egoisme i només sent desamor i distanciament dels altres, ¿com podrà obrir-se a un Déu que és sols amor?

Per a orientar-se vers Déu és fonamental la constància. Mantenir el desig. Perseverar en la recerca. Seguir invocant. Saber esperar. No hi ha altra forma de aprofundir en el misteri de qui és la font de la vida.

El relat dels mags destaca la seva actitud exemplar en la recerca del Salvador. Aquests homes saben posar-se en camí cap al misteri. Saben preguntar humilment, superar moments de foscor, perseverar en la recerca i adorar Déu encarnat en la fragilitat d'un ésser humà.

BUSCAR LA VERITAT

Es prostraren a terra i el van adorar

¿Què és la veritat? Aquesta és la pregunta més important que pot brollar en el cor de l'ésser humà.

I seria equivocació intentar respondre precipitats, ja que si sorgeix en nosaltres és senzillament perquè no coneixem exactament la resposta.

Probablement, el primer que hem de dir és que la veritat no és una fórmula, una clàusula ni un dogma. La veritat no és meva ni teva ni de ningú. No es hindú ni cristiana ni mahometana.

La veritat no pertany plenament a cap home. La veritat ens transcendeix i ens exigeix una actitud de recerca humil i honesta.

Per això, seria error que un cregués estar en la veritat perquè s'agafa a la seva ideologia, a la seva cultura o a la seva religió.

Una persona pot repetir un cop i un altre fórmules que ha prestat d'aquí i d'allà. Pot recitar credos que ha escoltat als seus avantpassats. Pot llegir molts llibres, acumular coneixements i arribar a ser un erudit. Però encara que sàpiga moltes “coses”, ¿què sap encara de la veritat?

Tal volta, el primer que hem de preguntar-nos cada un és si, realment, volem conèixer la veritat.

Encara que sembli estrany és rar trobar-se amb persones que desitgen i cerquen la veritat. I la raó és senzilla. Tenim por a la veritat ja que intuïm que la veritat ens obligaria a desprendre'ns de il·lusions i enganys massa volguts i ens obligaria a canviar de vida.

En realitat, no és maldar per posseir la veritat, sinó deixar que la veritat s'apoderi de nosaltres i ens transformi.

Però qualque cosa més. Els homes que més apassionadament han cercat la veritat, siguin poetes, místics o científics, semblen estar d'acord en una cosa: l'essencial roman fora de nostre abast, la veritat última segueix misteri. La recerca de la veritat condueix l'home a l'adoració.

És cert que la cultura moderna ha pretès esborrar el misteri establint, sense cap fonament racional, que sols ha d'existir allò que pot ser captat per la raó humana. Però, ¿qui som nosaltres per a decidir que sols existeix la veritat que cap en nostres petites ments?

El relat dels mags és un símbol d'aqueixa recerca sincera i humil d'uns homes que, honests, cerquen i acaben adorant el misteri .

INCAPAÇOS D' ADORAR

Es prostraren a terra i el van adorar.

L'home actual ha quedat, en gran mesura, atrofiat per a descobrir a Déu. No és que sigui ateu. És que s'ha fet «incapaç de Déu».

Quan un home o una dona només busca o coneix l'amor baix formes degenerades i sa vida és mou exclusivament per interessos egoistes de benefici o guany, alguna cosa s'asseca en el seu cor.

Quantes persones viuen avui un estil de vida que els aclapara i empobreix. Envellits prematurament, endurits per dedins, sense capacitat d'obrir-se a Déu per cap escletxa de l'existència, caminen per la vida sense la companyia interior de ningú.

El gran teòleg A. Delp, executat pel nazis, veia en aquest enduriment interior el major perill per a l'home modern. Llavors deixa l'home d'alçar cap a les estrelles totes les mans del seu ésser. La incapacitat de l'home actual per a adorar, estimar, venerar, té la seva causa en sa desmesurada ambició i en l'enduriment de la existència».

Aquesta incapacitat per a adorar a Déu se'ha apoderat també de molts creients que només cerquen un «Déu útil». Sols els interesa un Déu que serveixi per als seus projectes privats o els seus programes socio-polítics.

Déu queda així convertit en un «article de consum» del que podem disposar segons nostres conveniències i interessos. Però Déu és una altra cosa. Déu és Amor infinit, encarnat en nostra pròpia existència. I davant aquest Déu, el primer és adoració, goig, acció de gràcies.

Quan s'oblida això, el cristianisme corre el risc de convertir- se en un esforç gegantí d'humanització i la Església en una empresa sempre tensa, sempre aclaparada, sempre amb la consciència de no assolir l'èxit moral.

Però la fe cristiana, abans que res, és descobriment de la Bondat de Déu experiència agraïda de que sols Déu salva. El gest dels Mags davant el Nin de Betlem expressa l'actitud primera de tot creient davant Déu.

Déu existeix. És aquí, en el fons de nostra vida. Som acollits per Ell. No sabem a on ens vol conduir a través de la mort. Però podem viure amb confiança davant el misteri.

Davant un Déu del qual sols sabem que és Amor, no hi cap sinó el goig, l'adoració i l'acció de gràcies. Per això, «quan un cristià pensa que ja ni tan sols és capaç de pregar, hauria de tenir al manco alegria»

(L. Boros).

SEGUIR L' ESTRELLA

Hem vist sortir la seva estrella...

Estem massa acostumats al relat. Per altra banda, avui tot just ningú té temps per aturar-se i contemplar a poc a poc les estrelles. No és només qüestió de temps. Pertanyem a una època en la qual és més fàcil veure la foscor de la nit que els punts lluminosos que brillen enmig de qualsevol tenebra.

Tanmateix, no deixa de ser commovedor pensar en aquell vell escriptor cristià que, en elaborar el relat “midrashim” dels Mags, els imaginà enmig de la nit, seguint la petita llum d'una estrella.

La narració respira la convicció profunda dels primers creients després de la resurrecció. En Jesús s'han complert les paraules del profeta Isaïes: «El poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país tenebrós»

Seria una ingenuïtat pensar que nosaltres vivim una hora especialment fosca, tràgica i angoixant. ¿No és precisament aquesta foscor, frustració i impotència que captem en aquests moments, un dels trets que acompanyen quasi sempre el caminar de l'home per la terra?

Basta obrir les pàgines de la història. Sens dubte, trobem moments de llum en que s'anuncien grans èxits, es cerquen grans alliberacions, s'entreveuen mons nous, s'obren horitzons més humans.

I llavors, ¿què ve? Revolucions que creen noves esclavituds. Èxits que provoquen nous problemes. Ideals que acaben en «solucions a mitges». Nobles lluites que acaben en «pactes mediocres». De nou, les tenebres.

No és estrany que se'ns digui que «Ser home és moltes vegades una experiència de frustració» (González Faus). Però no és aqueixa tota la veritat. Malgrat tots els fracassos i frustracions, l'home es torna recompondre, torna esperar, torna a posar-se en marxa en direcció a qualque part...

Hi ha en l'home una cosa que el crida un pic i un altre a la vida i a la esperança. Hi ha sempre una estrella que es torna encendre.

Per als creients aqueixa estrella mena sempre a Crist. El cristià no creu en qualsevol messianisme. I per això, no cau en qualsevol desencant.

El món no és «un cas desesperat». No està en fosca total. El mon no sols està malament i ha de canviar. El món està reconciliat amb Déu i pot canviar. Déu serà un dia a la fi de l'exili i les tenebres. Llum total. Avui només ho veiem en una humil estrella que ens guia cap a Betlem.