LES BENAURANCES
LES BENAURANCES
MAL
PROGRAMATS
Tots
experimentem que la vida està sembrada de problemes
i conflictes que en qualsevol moment ens poden fer
sofrir. Però, malgrat tot, podem dir que la
“felicitat
interior”
és un dels millors indicadors per a saber si una
persona està encertant en l'art difícil de viure. Es
podria inclús afirmar que la vertadera felicitat no
és sinó la vida mateixa quan està viscuda amb
encert i plenitud.
El
nostre problema rau en que la societat actual ens
programa per a cercar la felicitat per camins
equivocats que inevitablement ens menaran a viure de
manera desgraciada. Una instrucció errònia diu així:
“Si
no tens èxit, no vals”. Per
a assolir l'aprobació dels altres i, inclús, la
pròpia estima cal triumfar.
La
persona programada així, dificilment serà feliç:
Necessitarà tenir èxit en totes les seves empreses,
petites i grosses. Quan fracassi, sofrirà de manera
indeguda.. Augmentarà la seva agressivitat contra la
societat i contra la mateixa vida.
Aquesta
persona romandrà, en gran part, incapacitada per a
descobrir que ella val per ella mateixa, pel que
és, malgrat no tengui èxits personals.
La
segona equivocació és aquesta: “Si
vols tenir èxit, has de valer més que els
altres”. Ser
sempre més que els altres, sobresortir, dominar.
Una
persona així programada, sofrirà. Viurà sempre
envejant els qui han tingut més èxit, els qui
tenen més alt nivell de vida, els de posició més
brillant. Dins el seu cor creixerà fàcilment la
insatisfacció, l'enveja amagada, el resentiment. No sabrà
gaudir del que és i del que té. Viurà mirant
sempre de reüll els altres. Així, no es pot ser
feliç.
Una
altra consigna equivocada: “Si
no respons a les expectatives, no pot ser feliç”.
Has
de respondre al que la societat espera de tu,
t'has d'ajustar als esquemes. Si no entres per la
porta que van tots, et pots perdre.
La
persona programada s'espenya inevitablement. Acaba per
no conéixer-se a ella mateixa ni viu la pròpia
vida. Només cerca el que cerca tothom, si bé no
sap exactament per què ni per a què.
Les
Benaurances ens conviden a demanar-nos si tenim o
no la vida ben plantejada., i ens urgeixen a
eliminar programacions equivocades.
¿
Què passaria dins la meva vida si encertara a viure
amb cor senzill, sense afanys de possessió, amb
més netedat interior, més atenció als que sofreixen,
amb confiança més gran en un Déu que m'estima de
manera incondicional ?
Per aquí va el programa que ens marquen les
Benaurances de Jesús.
José
Antonio Pagola
Quan
s'ens demana per la felicitat ens costa donar un
resposta clara. ¿ Què és de veres la felicitat ?
¿ En què consisteix realment ? ¿ Com assolir-la ? ¿
Per quins camins ?
Certament,
no és fàcil encertar a ser feliç. No s'assoleix
la felicitat de qualsevol manera. No és suficient
obtenir el que un cerca. No és suficient satisfer
els desitjos. Quan un ha assolit el que volia, se
n'adona que torna cercar felicitat.
És
clar també que la felicitat no es pot comprar. No
es pot adquirir en cap planta d'un magatzem, com
tampoc l'alegria, l'amistat o la tendresa. Amb diners
sols podem comprar aparences de felicitat.
Per
això, hi ha tantes persones tristes pels nostres
carrers. La felicitat ha estat substituida pel plaer,
la comoditat i el benestar. Però ningú sap com
retornar a l'home d'avui el goig, la llibertat,
l'experiència de plenitud.
Nosaltres
tenim les nostres “benaurances”. Sonen així:
Feliços els qui tenen compte corrent, els qui poden
comprar l'últim model, els qui sempre guanyen al
preu que sigui, els qui reben aplaudiments, els
qui frueixen de la vida sense escrúpols, els qui
es desentenen dels problemes...
Jesús
ha posat la nostra “felicitat” de cap per
avall. Una gir total a la nostra manera d'entendre
la vida i ens ha mostrat que anem “en direcció
contrària”.
Hi
ha un altre camí vertader per a ser feliç que
a nosaltres ens sembla fals i increïble. La vertadera
felicitat és quelcom que es troba de passada, com
a fruit d'un seguiment senzill i fidel a Jesús.
¿En
què creure ? ¿En les benaurances de Jesús o en
els reclams de felicitat de la nostra societat?
Hem
d'escollir entre els dos camins. O cerquem assegurar
la nostra felicitat i sofrir el manco possible, sense
estimar, sense tenir pietat, sense compadir... O,
estimar... cercar la justícia, estar a prop del que
sofreix i acceptar el sofriment que sigui necessari,
creent en una felicitat més profunda.
Som
creent quan descobreixo a la pràctica que la
persona és més feliç quan estima, inclús sofrint,
que quan no estima i per això no sofreix.
És
una equivocació pensar que el cristià està cridat
a viure enujant-se més que els altres, de manera
més infeliç. Ser cristià és cercar la felicitat
autèntica pel camí mostrat per Jesús. Una felicitat
que comença aquí, i troba la plenitud final amb
Déu.
.*****************
EN
LES MANS DE DÉU
Avui
no sabem què fer amb la mort. A voltes, l'únic
que fem és ignorar i no parlar-ne. Oblidar com més
prest millor aquest fet trist, complir els tràmits
religiosos o civils necessaris i tornar a la vida
de cada dia.
Però,
prest o tard, la mort visita les nostres llars,
ens pren essers estimats. ¿ Com reaccionar llavors
davant aqueixa mort que ens pren per a sempre la
mare ? ¿Quina actitud davant aquell espòs que ens
diu adéu ? ¿ Què fer davant el buit que deixen
amics i amigues ?
La
mort és una porta que traspassa cada persona en
solitari. Un cop la porta tancada, el mort s'amaga
per a sempre: No sabem què ha estat d'ell. Aquest
esser estimat i proper s'ens perd ara en el
misteri insondable de Déu. ¿ Com relacionar-nos amb
ell ?
Els
seguidors de Jesús no assistim al fet de la mort
de forma passiva. Confiant en Crist ressuscitat,
l'acompanyem amb el nostre amor i la nostra pregària
aquest misterios encontre amb Déu. En la litúrgia
cristiana no hi desolació, rebeldia o deseperança.
Una pregària de confiança: “Pare de bondat, a les
teves mans confiem la vida de l'esser estimat”.
“Et
seguim estimant, però no sabem com trobar-nos amb
tu ni què fer per a tu. La nostra fe és dèbil
i no sabem resar bé. Però et confiem a l'amor
de Déu, en les seves mans et deixem...
Molt bona meditació.
ResponElimina