JESUCRIST REI DE L'UNIVERS

Al capvespre, t'examinaran d'amor...

S’acaba l’any litúrgic, i recomençarà. Les repeticions ens ajuden a entrar, com un espiral, en el sentit de la vida des de la fe: l’Advent i el Nadal ens recorden l’esperança de la Creació, la novetat que ve de Déu i omple el món d’alegria. Més tard, la Quaresma, Passió i Resurrecció ens contrasten aquesta bellesa amb el dolor del món que deforma el pla de Déu, però també amb el poder que té l’amor de transformar les situacions: és l’època de la Redempció. Finalment, la Pentecosta és signe de l’Esperit que treballa segles i segles, en totes les cultures i fins i tot més enllà de les fronteres de l’Església.

Quan serà el crepuscle de totes aquestes èpoques? No ho sabem pas, però ens hi preparem amb aquestes últimes setmanes de l’any litúrgic: escoltem paràboles de judici final, de noies que amb llànties esperen la festa final de l’espòs,... i totes ens transporten a un mateix punt neuràlgic: revisar la vida, si el dia a dia traça una línia en direcció al Déu que ens dona sentit, o bé es desvia. Al capdavall, els objectes que reclamem, o els honors a què aspirem, o allò que m’ha dit aquell o aquella altra no tindrà cap importància... al capvespre, només t'examinaran d’amor. Com ho portes?

       

Trenta-quatrè diumenge (Jesucrist Rei)

Ez 34,11-12.15-17
1 Co 15,20-26-28
Mt 25,31-46

1) Un Rei que treballa pels seus servents

Avui celebrem la festa de Jesucrist Rei de tot el món. La primera impressió en sentir aquest títol podria ser la d'un rei assegut en el seu tron, amb la seva corona, donant ordres i amb servents, que no li deixen fer res. Però Jesús és rei d'una altra manera. La primera lectura ens mostra Déu com a pastor diligent i preocupat per totes i cadascuna de les ovelles, individualment.

Què bonic és veure com Ezequiel insisteix que “jo mateix” és qui actua… no per delegació, no a distància, no des d'un torn llunyà. El nostre Déu és un Déu que s'acosta tant com pot, que actua, que cuida, que treballa, que serveix. Tant s'acosta que s'ha fet un de nosaltres, pel meravellós misteri de l'encarnació que contemplarem aquest Nadal. Tant actua, que Jesús arribarà a dir que no té on reclinar el cap…. Tant estima, que Jesús donarà la seva vida per amor a nosaltres, per donar-nos vida.

Ezequiel mostra a més aquest pastor a través de multitud de verbs, d'accions encadenades. Sant Ignasi als Exercicis ens convida a “considerar com Déu treballa i labora per mi en totes les coses criades sobre la faç de la terra, això és, es presenta com qui treballa”

És aquesta la manera que té Jesús de ser Rei de tot el món, que té Déu de ser Senyor de l'univers. És aquesta la manera que té el Senyor de ser Rei, que l'Església ens convida a contemplar i agrair...

Doncs bé, d'aquí sorgeix la pregunta: com segueixo les passes d'aquest Rei que ens dóna aquest exemple de treball i de desvetllament pels seus petits? Com em disposo, jo, a treballar, servir, comprometre'm, ajudar, acostar-me als altres? De quina manera puc aprendre d'aquest Senyor treballador i curós dels seus?

2) Un Rei que és present en els més petits
L'Evangeli aprofundeix més encara aquesta proximitat inèdita de Déu amb nosaltres. Sí, hem vist que Déu és present a través de les seves obres, del seu actuar sostenint, vivificant, animant, cuidant, acompanyant. Jesús ens diu avui que Ell no només actua, sinó que també rep el nostre servei. Ens recorda que Ell s'identifica amb aquells més petits, a qui anomena 'germans meus', que pateixen, que tenen necessitat, que estan oblidats, descartats.

Jesús s'identifica tant, que diu que ell mateix “té fam, té set, és foraster, està despullat, està malalt, és a la presó”... Ell mateix pateix amb qui pateix. No és, doncs, un Rei aliè als patiments dels més petits. Al contrari, Ell mateix pateix el patiment dels petits. Ell mateix experimenta, com si fos seu, aquest patiment.

Potser això, és una crida radical a veure que la meva vivència de fe no pot anar gents allunyada de la meva empatia, sensibilitat, acollida interpel·lant, del patiment dels més petits i vulnerables. Potser avui el Senyor ens convida a plantejar-nos: com obro els ulls i el cor al patiment dels altres? Com m'afecta a mi? Com em mobilitza? Quines accions concretes em convida a fer?

Si el Senyor se'ns presentava treballant (primera lectura) i ara se'ns presenta patint el patiment dels petits, a què em convida, això? Si vull seguir les seves passes, no ens estarà convidant a posar-nos també a la manera del qui treballa' pels altres i els serveix senzillament? De quina manera ho puc fer jo, això, en la meva vida?

3) Un Rei d'esperança

Finalment, la segona lectura ens convida a l'esperança. Abans hem parlat en uns termes que poden portar-nos a un cert voluntarisme. És cert: hi ha una invitació al compromís, al servei, a l'acció concreta i generosa. Però sabem també que som febles, que no arribem a tot, que no podem fer tot allò que voldríem. Necessitem esperança, necessitem fortalesa, una fortalesa que vingui de més enllà de nosaltres. Per això, quan sant Pau escriu als corintis, els parla d'esperança, d'una esperança radical. És cert que veiem molt fracàs i molta mort. Però això no té la darrera paraula. Ens trobem en un dinamisme que porta cap a la vida, cap a un sotmetiment de les forces del mal, de la no-vida. Sant Pau ens convida a no tenir por, a no deixar-nos impressionar per les forces del mal que ens agiten tan sovint. No tenen la darrera paraula: “ell destituirà tota mena de sobirania, d'autoritat o de poder, i posarà el Regne en mans de Déu” i encara: “el darrer enemic destituït serà la Mort”... de manera que “així Déu serà tot en tots”. Forta esperança a què ens convida sant Pau...

Per tant, potser avui el Senyor ens convida a no tenir por, a treballar per aquest Regne, sense temor, sabent que estem col·laborant, amb el nostre esforç, amb els nostres desvetllaments, amb la nostra tendresa, a què aquest Regne estigui en mans de Déu?

M'atreveixo a viure en l'esperança, encara que tantes coses ens volen portar al pessimisme i, per això, al desànim i la paràlisi?

M'atreveixo a viure en aquesta esperança activa? Que el Senyor ens ajudi a ser la nostra. Amén.

Llorenç Puig, sj.

UN JUDICI ESTRANY

Ho féreu amb mi.

Les fonts no admeten dubtes. Jesús viu bolcat cap els necessitats d'ajuda. És incapaç de passar de llarg. Cap sofriment li és aliè. S'identifica amb els més petits i desvalguts i fa per a ells tot el que pot. Per a ell la compassió és el primer. La única manera de semblar-nos a Déu: “Sigueu compassius com vostre Pare és compassiu”.

¿ Com ens sorpren que, parlant del Judici final, Jesús presenti la compassió com a criteri últim i decisiu que jutjarà les nostres vides i la nostra identificació amb ell ? ¿ Com ens estranya que es presenti identificat amb tots els pobres i desgraciats de la història ?

Segons el relat de Mateu, es presenten davant el Fill de l'Home, és a dir, davant Jesús, el compassiu, “totes les nacions”. No fan diferències entre “poble elegit” i “poble pagà”. No es diu res de les diferents religions i cultes. Es parla de quelcom molt humà i que tots entenen: ¿ Què n'hem fet amb tots els que vivien sofrint ?

L'evangelista no es detura a descriure detalls d'un judici. Destaca un doble diàleg que llança una gran llum sobre el nostre present, i ens obri els ulls per a veure que, en definitiva, hi ha dues maneres de reaccionar davant els que sofreixen: ens compatim i els ajudem, o ens desentenem i abandonem.

El que parla és el Jutge que està identificat amb tots els pobres i necessitats: “Cada vegada que ajudàreu a un d'aquests germans més petits, m''ajudàreu a mi”. Els que s'han apropat a ajudar a un necessitat, s'han apropat a ell. Per això han d'estar devora ell en el regne: “Veniu, beneïts del meu Pare”.

Després diu als qui han viscut sense compassió: “Cada cop que no ajudàreu a un d'aquests petits, ho deixàreu de fer-ho amb mi”. Els que s'han apartat dels que sofreixen, s'han apartat de Jesús. És lògic que els digui: “Lluny de mi”. Seguiu el vostre camí...

La nostra vida s'està jugant ara mateix. No cal esperar cap judici. Ara mateix ens apropem o allunyem dels que sofreixen. Aara mateix ens apropem a allunyem de Crist. Ara mateix decidim la nostra vida.

EL DECISIU

Més que una paràbola el relat és una evocació del judici final a tots els pobles. L'escena es concentra en un diàleg llarg entre el Jutge, que no és sinó Jesús ressuscitat, i dos grups de persones: els que han alleugerit el sofriment dels necessitats i els que han viscut negant ajuda.

Els cristians hem vist en aquest diàleg fascinant “la millor recapitulació de l'Evangeli”, “l'elogi absolut de l'amor solidari” o l'advertència més greu als qui viuen refugiats falsament en la religió”. Afirmacions bàsiques...

Tots els homes i dones, sense excepció, seran jutjats pel mateix criteri. El que dóna valor a la vida no és la condició social, el talent personal o l'èxit assolit durant els anys. El decisiu és l'amor pràctic i solidari als que necessiten ajuda.

Aquest amor es tradueix en fets concrets. Per exemple, “donar menjar”, “donar beure”, “acollir l'immigrant”, “vestir el despullat”, “visitar el malalt o empresonat”. El decisiu davant Déu no són les accions religioses, sinó aquests gests humans d'ajuda als necessitats. Poden brollar d'una persona creient o del cor d'un agnòstic que pensa amb els que sofreixen.

Els qui han ajudat als necessitats, que trobaven pel camí, no ho han fet per motius religiosos. No han pensat en Déu ni en Jesucrist. Simplement han cercat alleugerir el sofriment que hi ha en el món. Ara, convidats per Jesús, entren en el regne de Déu com a: “beneïts del Pare”.

¿ Per què és tan decisiu ajudar als necessitats i tan condenable negar l'ajuda ? Perquè, segons revela el Jutge, el que es fa o deixa de fer a ells, es fa o deixa de fer al mateix Déu encarnat en Crist. Quan abandonem un necessitat, abandonem Déu. Quan alleugerim el seu sofriment, ho fem amb Déu.

Aquest sorprenent missatge ens fa mirar als que sofreixen. No hi ha religió vertadera, no hi ha política progressista, no hi ha proclamació responsable dels drets humans si no es defensen els més necessitats, alleugereixen els seus sofriments i restaura la seva dignitat.

En cada persona que sofreix Jesús ve a trobar-nos, ens mira, ens qüestiona i ens suplica. Res ens apropa més a ell que aprendre a mirar detengudament i amb compassió el rostre dels que sofreixen. En cap lloc podrem reconéixer amb més veritat el rostre de Jesús.

José Antonio Pago

EL DECISIU

Tenia set i em donàreu beure.

La paràbola del “judici final” és, en realitat una descripció grandiosa del veredicte final sobre la història humana. És difícil reconstruir el relat original de Jesús, però l'escena ens permet captar la “revolució” que ha introduit en l'orientació del món.

Gents de totes les races i pobles, de totes les cultures i religions. Una darrera paraula ho aclarirà tot. Dos grups sorgeixen d'entre la multitud. Uns son cridats a rebre la benedicció de Déu: són els que s'han apropat amb compassió als necessitats i han fet per a ells el que podien. Els altres són convidats a decantar-se: han viscut indiferents als sofriments dels altres.

El que decideix la sort final no és la religió en la qual han viscut ni la fe que han confessat durant la vida. El decisiu és viure amb compassió cap al qui sofreix i necessita ajuda. El que es fa per als famolencs, immigrants indefensos, malalts desvalguts, empresonats oblidats de tothom, es fa al mateix Déu. La religió més agradable al Creador és ajudar al qui sofreix.

A l'escena evangèlica no hi ha grans paraules com “justícia”, “solidaritat” o “democràcia”. Totes sobren, si no hi ha ajuda real als que sofreixen. Jesús parla de menjar, roba, beure, un sostre.

Tampoc es parla “d'amor”. Per Jesús era llenguatge asbtracte. Mai el va usar. Aquí es parla de coses concretes com “donar menjar”, “vestir”, “allotjar”, “visitar”, “acudir”. “Cap al tard de la vida” serem examinats en “l'amor”, s'ens demanarà que hem fet en concret davant les persones que necessitaven ajuda.

"A la tarda t'examinaran en l'amor. Aprèn a estimar com Déu vol ser estimat i deixa la teva condició" (Fra Joan de la Creu).

Aquest és el crit de Jesús a tota la humanitat: teniu cura dels que sofreixen, dels petits. Enlloc es construirà la vida com Déu mana si no és alliberant a les persones del sofriment. Cap religió serà beneïda per ell si no genera compassió cap als darrers.

José Antonio Pagola

ACOMPANYAR

Veniu, vosaltres, beneïts del meu Pare.

Costa estar a la capçalera d'un esser estimat quan s'apropa la seva fi. Ningú ens ha preparat, familiars o amics, per acollir la mà i recórrer junts el darrer tram de la vida. Volem encertar però no sabem bé què fer.

Primer: centrar la nostra atenció en la persona malalta, no en la malaltia. D'aquesta en tindran cura els metges i infermeres. Nosaltres, estar atents al seu “interior”. Nostre és no deixar-la tota-sola, acompanyar-la amb afecte i tendresa.

Acompanyar vol dir escoltar la seva pena i impotència, entendre els seus desigs de curar-se, comprendre les seves pors i desconcert. A voltes, tindrem que sofrir la seva irritació i enfados. No importa. Alleugirem així la seva tensió.

Evitar sempre al malalt el que pugui crear torbació, ressentiment o tristesa. Desvetllar pau, confiança, serenor. Quina sort poder conversar llavors des de la fe per a ajudar-li, també en aqueixa hora terrible, a sentir-se embolcat per l'amor de Déu.

No utilitzar tòpics ni frases buides de veritat. No dir-li que està bé si se sent malament. No enganyar quan es sospita l'inevitable. Són hores sagrades. Cal fer preguntes encertades: ¿ vols qualque cosa més ? ¿ vols parlar tot sol amb qualcú ? ¿ com vols que t'ajudi millor ?

Quan s'acosta el final, les paraules resulten més pobres. Més importants són els gestos: la mirada afectuosa, el bes suau, l'acaronament sentit, les mans estrènyent les seves. És un consol poder suggerir al malalt una invocació senzilla i confiada a Déu que la pugui repetir dins el cor.

Jesús declara “beneïts del seu Pare” als qui ajuden al necessitat, acullen al foraster, vesteixen al despullat o s'apropen al malalt i al pres, malgrat no ho facin motivats per cap fe religiosa. Ningú tan pobre, necessitat i desvalgut com el que està a prop de la mort. Encara que no siguem molt religiosos o creents, Déu ens beneeix quan ens veu ajudant-nos mútuament a morir en pau.

José Antonio Pa

AQUEIXA PRESÓ NO SERVEIX

Vaig estar a la presó i em visitàreu.

Tothom ho sap. La presó no rehabilita el delinqüent. Els penalistes parlen de que la pena ha de contribuir a la resocialització del penat, a la seva “reinserció” o “integració” en la societat. No és així. Ans el contrari, en molts casos la presó l'envileix, destrueix encara més la seva personalitat i inclós l'enfonsa més profundament en el camí de la delinqüència.

El fracàs de la resocialització no es deu just als escassos resultats obtinguts, sinó a objeccions de fons que penalistes exposen amb rigor. Per una banda, sembla contradictori pretenir reinsertar en la societat a qui és apartat d'ella mitjaçant dràstica presó. Per altra, si el tractament al reclós es redueix a una inversió externa, difícilment es poden assolir canvis fonamentals en la personalitat del pres, en el seu esquema de valors o la seva actitud davant la vida.

Tanmateix, és comú dins la societat l'oblit i la indiferència. Els presos no interessen. Són pocs i la defensa de la seva causa no dóna vots. Els col·lectius que els recolzen són molests. Socialment funcionen més aviat dos principis molt simples: “cal defensar-se dels infractors de l'ordre” (seguretat ciudadana), “qui la fa la paga” (justícia estricta).

En aqueixa societat que es diu progressista, ningú vol saber que en l'origen de les presons més que culpa -- que n'hi ha -- hi ha malaltia, deterior humà i exclusió social. Molts dels empresonats -- basta tractar amb ells --, provenen de la marginació, esclaus de la droga, poca salut física o mental, mancats d'afecte, futur incert, abocats a una destrucció progressiva per no rebre ajuda.

N'hi ha que treballen per a millorar el tractament mèdic i assistència psicològica, la gestiò de permisos i sortides terapèutiques o l'ampliació de mesures a les quals tenen dret. No és suficient. La presó no ajuda a la recuperació humana i social dels presos. La societat ha de conéixer millor el sofriment i la destrucció que pateixen. Els penalistes han de promoure un ample debat social. Els responsables públics han de cercar alternatives eficaces. Mentre en la consciència dels creents ha de ressonar actualitzat el crit de Crist: “Som a la presó i no has vingut a veure'm”.

DE FRANC...

Vaig tenir fam i em donàreu menjar.

Estudis recents mostren un caràcter individualista i insolidari de l'home del nostre temps. Cada cop més narcisista, Pendent dels seus interessos i oblidat dels vincles que l'uneixen als altres homes.

Darrera dades i sondejos sembla apuntar una realitat aterradora. L'home modern perd la capacitat de sentir i d'expressar amor. No encerta a sentit sol·licitud, cura i responsabilitat pels altres essers humans que no vagin pels seus interessos. Viu “abstret” en les seves coses i el seu món, actitud que ja Freud considerà un estat inferior en el desenvolupament de la persona.

Però, dins aquesta societat individualista hi ha un col·lectiu admirable que ens recorda també la grandesa que hi ha dins l'esser humà. Són voluntaris. Aquests homes i dones que saben apropar-se als que sofreixen, moguts solament per la voluntat de servir. Emmig del nostre món competitiu i pragmàtic, ells són portadors d'una “cultura de gratuïtat”.

No treballen per guanyar diners. La seva vocació és fer el bé de franc. Els podeu trobar acompanyant joves toxicómans, alleugerint vells tot sols, atenent vagabunds, escoltant persones sense esperança, tenint cura d'e nins abandonats o treballant en serveis socials.

 No són vulgars, els mou l'amor. Per això, no qualsevol pot ser voluntari. Ho recordava bellament L. Toltoi amb aquestes paraules: “es poden talar arbres, fabricar totxos i forjar ferro sense amor. Però cal tenir amor amb els essers humans... Si no tens afecte pels homes, dedica't al que sigui, però no a ells”.

Al final, no serem jutjats per belles teories ni grans paraules, sinó per l'amor concret als necessitats. Aquestes són les paraules de Jesús: “Veniu, beneïts del meu Pare... perquè vaig tenir fam i em donàreu menjar, vaig tenir set i em donàreu beure....” Aquí està la veritat última de la nostra vida.

JESUCRIST   REI   UNIVERSAL