L'ASCENSIÓ

7º Diumenge de Pasqua - LA ASCENSIÓ DEL SENYOR

EVANGELI

Fou enduit al cel i s'assegué a la dreta de Déu.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 16, 15-20

En aquell temps, Jesús s'aparegué als onze i 15 els digué:

--Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat. 16 Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran. 17 Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, 18 agafaran serps amb les mans i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts, i es posaran bons.

Ascensió de Jesús

19 Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu. 20 Ells se n'anaren a predicar pertot arreu. El Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l'acompanyaven.

Paraula de Déu

UN NOU COMENÇAMENT

Els evangelistes descriuen amb llenguatges diferents la missió que Jesús confia als seus seguidors. Segons Mateu, han de “fer deixebles” que aprenguin a viure com ell els ha ensenyat. Segons Lluc, han de ser “testimonis” del que han viscut devora ell. Marc ho resumeix tot dient que han de “proclamar l'Evangeli a tota la creació”.

Els qui s'apropen avui a una comunitat cristiana no es troben directament amb l'Evangeli. Perceben el funcionament d'una religió envellida, amb greus signes de crisi. No poden identificar amb claretat a l'interior d'aquesta religió la Bona Nova provinent de l'impacte promogut per Jesús fa vint segles.

D'altra banda, molts cristians no conéixen directament l'Evangeli. Tot el que saben de Jesús i son missatge és el que poden reconstruir de manera parcial i fragmentària recordant el que han escoltat a catequistes i predicadors. Viuen la seva religió privats del contacte personal amb l'Evangeli.

¿Com podran proclamar-lo si no el conéixen dins les pròpies comunitats? El Concili Vaticà II recordava això massa oblidat: L'Evangeli és, en tot temps, el principi de tota vida per a l'Església”. Ha arribat el moment d'entendre i configurar la comunitat cristiana com a lloc on el primer és acollir l'Evangeli de Jesús.

Res pot regenerar el teixit en crisi de nostres comunitats com la força de l'Evangeli. Només l'experiència directa i immediata de L'Evangeli pot vitalitzar l'Església. Dins uns anys, quan la crisi ens obligui a centrar-nos només en l'essencial, veurem amb claretat que res és més important avui per als cristians que reunir-nos per llegir, escoltar i compartir junts els relats evangèlics.

Primer cal creure en la força regeneradora de l'Evangeli. Els relats evangèlics ensenyen a viure la fe no per obligació, sinó per atracció. Viure la vida cristiana no com un deure, sinó per irradiació i contagi. Possible és introduir a les parròquies una dinàmica nova. Reunits en petits grups, en contacte amb l'Evangeli, recuperarem la nostra vertadera identitat de seguidors de Jesús.

Tornar a l'Evangeli com un nou començament. No val qualsevol programa o estratègia pastoral. En pocs anys, escoltar junts l'Evangeli de Jesús no serà una activitat més, sinó la matriu d'on començar la regeneració de la fe cristiana en petites comunitats dispersades enmig d'una societat secularitzada.

El papa Francesc ens diu que el principi motor de la renovació de l'Església del nostre temps cal trobar-lo en “tornar a la font i recobrar la frescor original de l'Evangeli”.

José Antonio Pagola

CONFIANÇA I RESPONSABILITAT

Prediqueu a tothom la Bona Nova.

A l'Evangeli original de Marc se li afegí un apèndix on hi ha aquest mandat final de Jesús: “Aneu per tot el món i anuncieu la Bona Nova de l'Evangeli a tota la humanitat”. L'Evangeli ho ha de romandre a l'interior del petit grup de deixebles. Ha de sortir i desplaçar-se per a assolir “el món sencer” i portar la Bona Nova a tothom, a “tota la creació”.

Sens cap dubte, aquestes paraules eren escoltades amb entusiasme quan els cristians estaven en plena expansió i les seves comunitats es multiplicaven per tot l'Imperi, però ¿com escoltar-les avui quan ens veim impotents per a conservar els qui deixen les nostres esglésies perquè no senten necessitat de la nostra religió? Primer, viure des de la confiança absoluta en l'acció de Déu. Jesús ho ensenya. Déu treballa amb amor infinit dins el cor i la consciència de tots els seus fills i filles, malgrat els considerem “ovelles perdudes”. Déu no està bloquejat per cap crisi.

Déu no espera que des de l'Església facem plans de restauració o projectes d'innovació. Actua dins l'Església i fora de l'Església. Ningú viu abandonat per Déu, malgrat mai hagin sentit parlar de l'Evangeli de Jesús.

Però, tot això no ens dispensa de nostra responsabilitat. Cal preguntar-nos: ¿ Per quins camins cerca Déu els homes i dones de la cultura moderna ? ¿ Com vol fer present a l'home d'avui la Bona Nova de Jesús ?

I encara més: ¿ Quines cridades ens fa Déu per tranformar la nostra manera tradicional de pensar, expressar, celebrar i encarnar la fe cristiana i fer propícia l'acció de Déu dins la cultura moderna? ¿Pot ser ens convertiguem de la nostra inèrcia i immobilisme, fre i obstacle cultural, perquè l'Evangeli s'encarni en la societat contemporània?

Ningú sap com serà la fe cristiana en el món nou que brolla, però, difícil és que sigui “clonació” del passat. L'Evangeli té força per a inaugurar un cristianisme nou.

LA NOVA MÉS BONA

Proclameu la Bona Nova.

Cap a l'any 9 a.C., els pobles grecs de la província romana d'Àsia canviaren el calendari. Per endavant la història de la Humanitat no es comptaria a partir de la fundació de Roma, sinó a partir del naixement d'August. La raó era de pes. Ell havia estat “Bona Nova” (ευαγγέλιον) per a tots, ja que havia portat la pau i un ordre nou. August era el gran “benefactor” i “salvador”.

Els cristians començaren a proclamar un missatge molt diferent: “La Bona Nova no és August sinó Jesús”. Per això, l'evangelista Marc posà títol així al seu evangeli: “Bona Nova de Jesús, el Messies, Fill de Déu”. I per això, en el seu evangeli, el mandat final del ressuscitat és aquest: “Aneu per tot el món i prediqueu la Bona Nova a tota la Humanitat”.

“Bona nova” és una cosa que, enmig de tantes mal dades, dóna a la vida una esperança nova. Les “bones notícies” porten llum, desvetllen l'alegria, donen sentit nou a tot, animen a viure de manera més oberta i fraternal. Tot això i més és Jesús, però ¿ com proclamar-ho avui com a Bona Nova ?

Doctrines sublims sobre Jesús: en ell està la “salvació” de la humanitat, la “redenció” del món, “'l'alliberació” de nostra esclavitud, la “divinització” de l'esser humà. Tos això és cert, però no és suficient. No és el mateix exposar veritats de contingut teòricament molt bo, que experimentar a Jesús com quelcom “nou” i “bo” en la pròpia vida.

La gent sentia a Jesús com a “Bona Nova”. Tot el que deia era ben rebut: alliberava de la por a Déu, sentien la misericòrdia, la comprensió, el perdó. La seva manera de ser era cosa bona per a tots: compassiu i proper, acollia els oblidats, acaronava els més petits, beneïa els malalts, veia els darrers. Tota la seva actuació donava cosa bona : salut, perdó, veritat, força interior, esperança. Quina sort trobar-se amb ell ¡

José Antonio Pagola

EL BUIT

Enduit al cel.

L'animal només capta en el seu entorn allò que és significatiu per al seu instint. Les altres coses no existeixen per a ell. No mira a dreta ni esquerra. Només l'interessa allò que atreu la tendència instintiva: Els animals viuen en un món tancat.

L'esser humà és distint. Cerca sempre una resposta concreta a les seves necessitats, però mai queda satisfet. El món sencer no pot donar resposta definitiva al que cerca. Sempre desitja “més”. Mai troba satisfacció plena a les seves creacions. Son destí sembla excedir tot el que ha conquerit fins llavors i pot conquerir en un futur.

Així ho veuen filòsofs i antropòlegs. El desig humà no coneix límits ni fronteres, viu pressionat per un “excés de vitalitat”. (M.Scheler), tendeix vers “l'insospitat” (A. Gehlen), està “transit d'infinitud” (W Pannenberg), porta al cor de s'existència una “apertura infinita” (H. Plessner). Està estructurat de mode que a cada desig i estremiment cerca quelcom que respongui al anhel de felicitat eterna.

Aquest segle hem assistit a fortes crítiques de la idea cristiana del “cel”: no hi ha que esperar de Déu; totes les nostres esperances s'han de posar en l'home. No hi ha cel, cal contentar-nos amb el que ens pot donar la terra. Tanmateix, ha estat un filòsof ateu, l'alemany Erst Bloch, el qui ha plantejat de nou la qüestió del cel des de les arrels: ¿Que fem amb el “buit” que deixa l'eliminació de la hipòtesi d'un Déu Salvador?

Avui l'actitud dels filòsofs vers l'esperança religiosa està canviant (G.Vàtimo, J. Derrida, E.Levinas, J. Habermas). Eugeni Trias ha publicat un estudi amb significatiu títol La razón fronteriza (Destino, Barcelona 1999). Un cop més el filòsof català ens recorda que la raó sempre es topa amb un “límit” més enllà del qual res es pot conéixer ni dir: Per això, en front d'una “raó sacralitzada” per la “Il·lustració”, que gosa negar tot el que no pot verificar, Trias advoca per una “raó fronterera”, oberta al misteri, que permet cercar l'encontre amb el transcendent.

Segons la fe cristiana, quan la raó es troba amb la frontera del misteri, l'esperit humà és invidat a creure en el “Déu amagat” que li promet satisfer la set de felicitat eterna. Esperar el cel no és sinó escoltar aquesta promesa. A tot això ens convida la festa de l'Ascensió del Senyor.

José Antonio Pagola

Units per l’Esperit

Aquests dies de pluja intermitent ha canviat el paisatge. Els ruixats ens fan vibrar l’olfacte i la vida amb l’essència de terra molla, la frescor que neteja els carrers i rega les plantes.

Un instrument comú als països occidentals és el paraigües: el traiem gairebé amb unanimitat. És curiós com d’un pal central que en deriven vares metàl·liques, unides, ens pugui protegir del que caigui. És un sistema ben senzill, però inspira.

Aquests dies viurem l’Ascenció i la vinguda de l’Esperit Sant sobre la primera Església. L’experiència inaudita és difícil d’entendre, caldria viure-la, però el paraigües ens hi ajuda: només posant Jesús al centre, totes les “vares” empeltades a ell dins la comunitat seran instruments en la mesura que s’obrin a l’experiència de l’Esperit, aquesta tela que els uneix i els cobreix. Qui atura l’aigua? La tela? Sol, l’Esperit no pot fer res, si no té aquells qui li donen forma, els cristians. Les vares? Tampoc els cristians podrien fer res, si no quedessin travats en un pal central (Jesús), i units entre ells. El tronc principal? Jesús quedaria ben curt si no fos desplegat i encarnat a cada generació a través de l’Església. El cap sense el cos (Col 1,18) no pot fer res.

Déu desitja que aquesta harmonia familiar Jesús-Esperit-creient es desplegui i actuï en el món. Obrim-nos-hi, no romancegem dins el paraigües, enyorant “l’abans”, que llavors és quan les vares s’encallen i tota l’estructura es torna inservible. Confiem en Déu, que sosté el paraigües a la mà: Ell sap per on ens porta.