NUEVAS BEGUINAS
COMUNICACIONS:
ADORACIÓ
NOCTURNA
Pregària
amb Exposició del Santíssim a l'Església de Fartàritx
Dijous,
6 de Setembre de 2018
Hora
20:30 h
* * * * * *
22º
Diumenge Temps ordinari (B)
Vosaltres,
abandoneu els manaments de Déu per mantenir la tradició dels
homes.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Marc 7,1-8.14-15.21-23
La
tradició dels antics
1 Els
fariseus i alguns mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem
es van reunir entorn de Jesús, 2 i
s'adonaren que alguns dels seus deixebles prenien els aliments amb
les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de
rentar-se-les.3 Cal
saber que els fariseus, i en general tots els jueus, guarden la
tradició dels antics i no es posen a menjar si abans no s'han rentat
les mans ritualment; 4 i
encara, quan tornen del mercat, no mengen sense haver fet les
ablucions; i observen per tradició moltes altres pràctiques, com
purificar amb aigua copes, gerros, safates i fins els divans on
mengen.
5 Els
fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús:
--Com
és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics,
sinó que mengen amb les mans impures?
6 Ell
els respongué:
--Amb
tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan
va escriure:
» Aquest
poble m'honora amb els llavis,
però
el seu cor es manté lluny de mi.
7 El
culte que em donen és buit,
les
doctrines que ensenyen
són
preceptes humans.
8 »Vosaltres
abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes.
…..
14
Llavors Jesús tornà a cridar la gent i els deia:
--Escolteu-me
tots i enteneu-ho bé: 15 No
hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur;
només allò que surt de l'home el fa impur. ...
21 Perquè
de dintre el cor de l'home surten les intencions dolentes que el
porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats,
22 adulteris,
avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries,
arrogància, insensatesa. 23 Tot
això dolent surt de dintre i fa impur l'home.
Paraula
de Déu.
LA
QUEIXA DE DÉU
Un
grup de fariseus de la Galilea s'acosten a Jesús en actitud
crítica. No van tots sols. Els acompanyen alguns escribes
vinguts de Jerusalem, preocupats per defensar l'ortodòxia dels
senzills camperols . L'actuació de Jesús és perillosa. És
convenient corregir-la.
Han
vist que, en alguns aspectes, els seus deixebles no segueixen la
tradició dels majors. Malgrat parlin del comportament dels
deixebles, la seva pregunta es dirigeix a Jesús, ja que és
ell qui els ha ensenyat a viure amb aquella llibertat
sorprenent. ¿ Per què ?
Jesús
els respon amb les paraules del profeta Isaïes que
il·luminen molt bé son missatge i la seva actuació-
Aquestes paraules, amb les quals Jesús s'identifica totalment,
cal escoltar-les amb atenció, ja que toquen quelcom
fonamental de la nostra religió. Segons el profeta, aqueix
és la queixa de Déu.
“Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es
manté lluny de mi”. Aquest és sempre el risc de tota
religió: donar culte a Déu amb els llavis, repetir fòrmules,
recitar salms, pronunciar paraules belles, mentre el cor “està
lluny d'ell”. Tanmateix, el culte que agrada a Déu neix
del cor, de l'adhesió interior, d'aquest centre íntim de la
persona d'on neixen les nostres decisions i projectes.
Quan
el nostre cor està lluny de Déu, el nostre culte no té
contingut. Manca vida, manca escolta sincera de la Paraula de
Déu, manca amor al germà. La religió esdevé una cosa
externa que es practica per costum, peà hi falten els
fruits d'una vida fidel a Déu.
La
doctrina que ensenyen són preceptes humans. En tota religió hi
ha tradicions que són “humanes”. Normes, costums, devocions
que han nascut per a viure la religiositat dins una determinada
cultura. Poden fer molt de bé. Però fan mal quan distreuen
i allunyen del que Déu espera de nosaltres. Mai han de tenir
la primacia.
Per
acabar la cita del profeta Isaïes, Jesús resumeix el seu
pensament amb unes paraules greus: “Vosaltres abandoneu els
manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes”.
Quan
ens aferrem de manera cega a tradicions humanes, risquem
d'oblidar el manament de l'amor i desviar-nos del seguiment a
Jesús, Paraula encarnada de Déu. En la religió cristiana, el
primer és sempre Jesús i sa crida a l'amor. Només després
vénen la nostres tradicions humanes, per molt importants que
ens puguin semblar. No oblidem mai l'essencial.
José
Antonio Pagola
Homilia
per al diumenge 2 de setembre de 2018
1-
Aquest evangeli que acabem d’escoltar reflecteix una actitud que
nosaltres, jo mateix, també podem tenir: escandalitzar-me de la
manera d’actuar dels altres, deixant entendre que jo actuo millor.
En
el fons de tota crítica hi sol haver una certa complaença en
nosaltres mateixos: critiquem el defecte de l’altre perquè pensem
que nosaltres no el tenim. Ens creiem millors. Però oblidem que
nosaltres, potser no tenim el defecte que critiquem, però en tenim
d’altres d’iguals o pitjors.
És
important veure quina és la reacció de Jesús enfront d’aquesta
actitud crítica que, qui més qui menys, tots tenim.
Comencem
dient que Jesús dóna prioritat absoluta al cor de l’home: no són
els actes externs per ells mateixos els que tenen importància, sinó
la motivació interior que ens impulsa a fer-los.
Per
exemple, jo puc ajudar una persona perquè la veig sofrir i em dol.
Això és amor vertader. O senzillament la puc ajudar perquè els
altres em vegin i m’alabin. I això no té cap valor: només és
vanitat.
O
pitjor: la puc ajudar perquè així estarà en deute amb mi després
se sentirà més obligada a concedir-me allò que jo li demani. I
això no és estimar, sinó comerciar.
Un
mateix acte extern, pot tenir un valor diferent, segons sigui la
motivació interior. Per això, Jesús no s’acontenta amb la façana
externa, sinó que vol veure l’interior, el cor.
I
no oblidem, que quan no hi ha coincidència entre allò que porto
dins i l’expressió externa, Jesús ho qualifica amb una paraula
molt dura: hipocresia.
Descobreixo
en mi quelcom d’aquesta actitud? La meva aparença externa respon a
allò que sento i crec realment?
L’home,
o la dona, val allò que val el seu cor, és a dir, allò que
desitja, allò que estima, les motivacions que porta dins. Perquè,
tal com ha dit Jesús, es pot honorar Déu amb els llavis, es poden
complir moltes normes externes, però tenir el cor allunyat de
Déu.
És
en el fons del nostre cor on realment acollim o rebutgem el Senyor.
És aquí on som més plenament nosaltres mateixos i on ens juguem la
vida.
Com
és el meu cor? Per quins motius actuo habitualment en la meva vida
de cada dia? Què és el que m’impulsa a obrar: l’estimació,
l’egoisme, la por, la bondat, l’enveja...?
2-
En aquest passatge evangèlic hi ha també una altra ensenyança
important: que hem de saber donar a cada cosa el valor que té, ni
més ni menys.
De
vegades, ens preocupem per nimietats i, en canvi, potser no donem
importància a coses que realment fan mal: per exemple la crítica
als altres.
O
hi ha pares que fan un drama del vestit o del pentinat del seu fill
adolescent, i, en canvi, potser no es preocupen d’inculcar-li
actitud de servei, cosa molt més important per a la seva fe i la
seva felicitat futura.
A
què dono importància jo? Realment és important als ulls de Déu?
És
signe de saviesa saber diferenciar les coses que tenen autèntica
importància, d’aquelles que es poden relativitzar sense empobrir
el nostre cor ni destorbar una bona relació amb Déu i amb els
altres.
Però
aquesta saviesa és una llum que ve de dalt que només es pot
adquirir a través d’una pregària sincera.
3-
Per això volia acabar recordant la necessitat de fer pregària. No
sols per adquirir aquesta saviesa que ve de dalt, sinó també per
purificar el nostre cor.
La
pregària ens fa descobrir allò que portem al cor. D’una banda hi
ha riqueses immenses de bondat, generositat, bona voluntat... perquè
tots som imatge de Déu. Tots portem dins quelcom que Déu mateix hi
ha posat.
Ens
n’hem d’alegrar de descobrir-ho: ningú no pot pensar que és una
persona de poc valor. Ningú. Tots valem molt. I hem de saber-ne
donar gràcies a Déu, perquè, tal com ens ha dit Sant Jaume a la
segona lectura, tot és un do seu.
Però
la llum de Déu també ens farà descobrir les nostres mancances i
les nostres limitacions. I és bo descobrir-ho. Perquè ens ajudarà
a ser més humils i ens farà sentir més necessitats de perdó.
I
també perquè ens farà veure que no tenim cap dret a judicar els
altres.
En
primer lloc perquè les aparences enganyen i sols Déu pot conèixer
les autèntiques motivacions que els han impulsat a actuar. I en
segon lloc, perquè nosaltres també fallem i no ens podem considerar
millors que els altres. Jo no sóc ningú per llençar la primera
pedra.
El
nostre esforç no l’hem d’orientar a la crítica fàcil dels
altres, sinó a renovar el nostre cor perquè sigui cada vegada més
net, més generós, més humil. Tots hi sortirem guanyant: jo i els
altres.
Reflexionem-hi.
NO
AFERRAR-NOS A TRADICIONS HUMANES
… per
a aferrar-nos a la tradició dels homes.
No
sabem ni quan ni a on passà l'enfrontament. A l'evangelista
només l'interessa evocar l'atmòsfera en la qual es mou
Jesús, envoltat de mestres de la Llei, observants escrupolosos
de les tradicions, que es resisteixen de manera cega a la
novetat que el Profeta de l'amor vol introduir dins llurs
vides.
Els
fariseus noten indignats que els deixebles mengen amb les mans
impures. No ho poden tolerar: “ ¿Per què els teus
deixebles no segueixen les tradicions dels majors?”.
Parlen dels deixebles, però és a Jesús a qui ataquen.
Tenen raó. És Jesús qui romp aqueixa obediència cega a
les tradicions creant en torn seu un “espai de llibertat”
on el que importa és estimar.
Aquell
grup de mestres religiosos no ha entès res del regne de
Déu que Jesús anuncia. Dins el seu cor no regna Déu.
Segueix regnant la llei, les normes, els usos i costums marcats
per les tradicions. Per a ells l'important és observar
l'establert “pels majors”. No pensen en el bé de les
persones. No els preocupa “cercar el regne de Déu i sa
justícia”.
L'error
és greu. Per això, Jesús els respon amb paraules dures:
“Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les
tradicions dels homes”.
Els
doctors parlen amb veneració de “tradició dels majors”
i li donen autoritat divina. Però Jesús ho qualifica de
“tradició humana”.
Seria
avui també greu error que l'Església quedàs presonera de
tradicions humanes d'avant-passats, quan s'ens crida a una
conversió profunda a Jesucrist, el nostre únic Mestre i
Senyor. Fer possible el naixament d'una nova Església més
que conservar intacte el passat, unes comunitats capaces de
reproduir amb fidelitat l'Evangeli i actualitzar el projecte del
regne de Déu dins la nostra societat.
La
responsabilitat nostra primera no és repetir el passat, sinó
fer possible en nostres dies l'acollida de Jesucrist, sense
amagar-lo ni obscurir amb tradicions humanes, per venerables que
semblin.
El
culte que em donen és buit.
Els
cristians de la primera i segona generació recordaven a
Jesús, no com un home religiós, sinó com un profeta que
denunciava amb llibertat els perills i paranys de la religió.
No importava l'observança pietosa sinó la voluntat de Déu.
Marc,
l'evangeli més antic i directe, presenta Jesús en conflicte amb
els sectors més pietosos de la societat jueva. Entre ses
crítiques més radicals, destacar: l'escàndol d'una religió
buida de Déu, i el pecat de subtituir la seva voluntat que
demana amor per “tradicions humanes” al servei d'altres
interessos.
Jesús
cita el profeta Isaïes: “Aquest poble m'honora amb els
llavis, però el seu cor està lluny de mi. El culte que em
donen està buit perquè la doctrina que ensenyen són preceptes
humans”. Després denuncia en termes clars on està el
parany: “Abandoneu els manaments de Déu per mantenir la
tradició dels homes”.
Aquest
és el gran pecat. Establertes les nostres normes i tradicions, les
col·loquem en el lloc de Déu. Les respectem part damunt de
tot inclús la seva voluntat. No botar ni la més petita
descripció, encara que vagi contra l'amor i danyi les
persones.
En
aqueixa religió el que importa no és Déu sino una altra
cosa, uns altres interessos. S'honora Déu amb els llavis però
el cor està lluny d'ell, es pronuncia un credo obligatori
però no es creu el que convé, es compleixen ritus però no
hi ha obediència a Déu sinó als homes.
A
poc a poc ens oblidem de Déu i, llavors, oblidem que l'hem
oblidat. Empetitim l'evangeli per no haver-nos de convertir massa.
Orientem la voluntat de Déu al nostres capritxos i al que
ens interessa i oblidem l'exigència absoluta d'amor. Amb el
temps, no notem a faltar Jesús; oblidem el que és mirar amb
els seus ulls. Aquest potser avui sigui el nostre pecat.
Aferrar-nos per instint a una religió desgastada i sense
força per a transformar les vides. Seguir honrant Déu només
amb els llavis. Resistir-nos a la conversió i viure oblidats
del projecte de Jesús: la construcció d'un món nou segons
el cor de Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada